La paraula àrab Asabiyyah, o “força moral”, és una expressió altisonant a Occident, però els nous contendents del món, la Xina, Rússia i l’Iran, se la prenen molt de debò. Tot i això, és el Iemen qui està generalitzant la idea, en sacrificar-ho tot per la moralitat col·lectiva del món en un intent per posar fi al genocidi de Gaza.

Quan es produeix un canvi general de condicions,
és com si tota la creació hagués canviat
i el món sencer s’hagués alterat
com si fos una creació nova i repetida,
un món portat a l’existència de nou.
– Ibn Khaldun

Les forces de resistència Ansarallah del Iemen han deixat molt clar, des del principi, que han establert un bloqueig a Bab el-Mandeb i el sud del Mar Roig només contra els vaixells de navegació de propietat israeliana o destinats a Israel. El seu únic objectiu era i continua sent aturar el genocidi de Gaza perpetrat per la psicopatia bíblica israeliana.

Com a resposta a una crida moral per posar fi a un genocidi humà, els Estats Units, amos de la Guerra Global contra el Terror (la cursiva és meva), com era d’esperar, han tornat a designar els houthis del Iemen com a “organització terrorista”, han llançat un bombardeig en sèrie de les instal·lacions militars subterrànies d’Ansarallah (suposant que la intel·ligència estatunidenca sàpiga on són), i han reunit una minicoalició de voluntaris que inclou els seus vassalls britànics, canadencs, australians, holandesos i de Bahrain.

Sense perdre un segon, el Parlament del Iemen ha declarat als governs dels EUA i el Regne Unit “Xarxes Terroristes Globals”.

Parlem ara d’estratègia.

Amb un sol moviment, la resistència iemenita va aconseguir l’avantatge estratègic en controlar de facto un coll d’ampolla geoeconòmic clau: el Bab el-Mandeb. Per això poden infligir greus problemes a sectors de les cadenes mundials de subministrament, el comerç i les finances.

I Ansarallah té potencial per redoblar l’aposta si cal. Comerciants del Golf Pèrsic, extraoficialment, han confirmat els insistents rumors segons els quals el Iemen podria considerar la imposició de l’anomenat Triangle d’Al-Aqsa, apropiadament anomenat així per l’operació de resistència palestina del 7 d’octubre destinada a destruir la Divisió de Gaza de l’exèrcit israelià i prendre captius com a instrument de pressió en un ampli acord de bescanvi de presoners.

Aquesta mesura suposaria bloquejar selectivament no només Bab el-Mandeb i la ruta del Mar Roig cap al Canal de Suez, sinó també l’Estret d’Ormuz, tallant el subministrament de petroli i gas a Israel des de Qatar, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units, tot i que els principals proveïdors de petroli d’Israel són, de fet, Azerbaidjan i Kazakhstan.

Aquests iemenites no tenen por de res. Si fossin capaços d’imposar el triangle –en aquest cas només amb la participació directa de l’Iran– això representaria el Gran Disseny del general Qassem Soleimani de la Força Quds assassinat pels Estats Units amb esteroides còsmics. Aquest pla té el potencial realista de fer caure finalment la piràmide de centenars de bilions de dòlars en derivats i, en conseqüència, tot el sistema financer occidental.

I tanmateix, fins i tot mentre el Iemen controla el Mar Roig i l’Iran controla l’Estret d’Ormuz, el Triangle d’Al-Aqsa segueix sent només una hipòtesi de treball.

Benvinguts al bloqueig de la potencia hegemònica

Amb una estratègia simple i clara, els houthis han comprès perfectament que com més atreguin els estatunidencs privats d’estratègia cap al pantà geopolític de l’Àsia Occidental, en una mena de “guerra no declarada”, més capaços seran d’infligir un greu dolor a l’economia mundial, del qual el Sud Global en culparà la potència hegemònica.

Avui dia, el trànsit marítim del Mar Roig s’ha reduït a la meitat, en comparació amb l’estiu del 2023; les cadenes de subministrament trontollen; els vaixells que transporten aliments es veuen obligats a circumnavegar l’Àfrica (i s’arrisquen a lliurar la càrrega després de la data de caducitat); com calia esperar, la inflació a la vasta esfera agrícola de la UE (amb un valor de 70.000 milions d’euros) està augmentant ràpidament.

Tanmateix, mai no cal subestimar un Imperi acorralat.

Els gegants occidentals de les assegurances han comprès perfectament les regles del bloqueig limitat d’Ansarallah: Els vaixells russos i xinesos, per exemple, tenen via lliure al Mar Roig. Les asseguradores mundials només s’han negat a cobrir els vaixells estatunidencs, britànics i israelians, exactament com pretenien els iemenites.

Com es podia esperar, els Estats Units han canviat la narrativa i l’han convertit en una gran mentida: “Ansarallah està atacant tota l’economia mundial”.

Washington ha accelerat les sancions (res de l’altre món, ja que la resistència iemenita utilitza el finançament islàmic); ha augmentat els bombardejos i, en nom de la sacrosanta “llibertat de navegació” –sempre aplicada de forma selectiva–, ha fet les seves apostes a favor de la “comunitat internacional”, inclosos els líders del Sud Global, suplicant clemència, o sigui, que sisplau mantinguessin obertes les rutes marítimes. L’objectiu del nou i reformulat engany estatunidenc és convèncer el Sud Global perquè abandoni el suport a l’estratègia d’Ansarallah.

Pareu atenció a aquest crucial joc de mans estatunidenc: Perquè, a partir d’ara, en un nou gir pervers de l’Operació Protecció del Genocidi, serà Washington qui bloquegi el Mar Roig per a tothom. Washington mateix, això sí, se salvarà: La navegació dels Estats Units depèn de les rutes comercials del Pacífic, no de les de l’Àsia Occidental. Això agreujarà el dolor dels clients asiàtics i, especialment, de l’economia europea, que ja ha rebut els cops durs de les sancions energètiques russes relacionades amb Ucraïna.

Tal com ho ha interpretat Michael Hudson, hi ha una forta possibilitat que els neoconservadors a càrrec de la política exterior dels Estats Units en realitat vulguin (la cursiva és meva) que el Iemen i l’Iran implementin el Triangle d’Al-Aqsa: “Seran els principals compradors d’energia de l’Àsia, la Xina i altres països els que es veuran perjudicats, i això (…) donarà als Estats Units encara més poder per controlar el subministrament de petroli del món com a moneda de canvi per intentar renegociar aquest nou ordre internacional”.

Aquest és, de fet, el modus operandi clàssic de l’Imperi del Caos.

Cridant l’atenció sobre “la nostra gent a Gaza”

No hi ha proves sòlides que el Pentàgon tingui la menor idea del que els seus Tomahawks estan aconseguint al Iemen. Fins i tot diversos centenars de míssils no canviaran res. Ansarallah, que ja ha suportat vuit anys de foc ininterromput dels Estats Units, el Regne Unit, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units –i bàsicament ha guanyat– no recularà avui per uns pocs atacs amb míssils.

Fins i tot els proverbials “funcionaris anònims” van informar al New York Times que “localitzar els objectius houthis ha resultat més difícil del que s’esperava”, essencialment a causa de la pèssima informació estatunidenca sobre la “defensa aèria, els centres de comandament, els dipòsits de municions” i les instal·lacions d’emmagatzematge i producció de drons i míssils iemenites.

És força aclaridor escoltar com el primer ministre iemenita Abdulaziz bin Saleh Habtoor emmarca la decisió d’Ansarallah sobre la iniciativa de bloqueig israelià com a “basada en aspectes humanitaris, religiosos i morals”. Es refereix, crucialment, a “la nostra gent a Gaza”. I la visió general, ens recorda, “parteix de la visió de l’Eix de la Resistència”.

Es tracta d’una referència que els observadors intel·ligents reconeixeran com el llegat etern del general Soleimani.

Amb un sentit històric agut –des de la creació d’Israel fins a la crisi de Suez i la guerra del Vietnam–, el primer ministre iemenita recorda com “Alexandre el Gran va assolir les costes d’Aden i l’illa de Socotra, però va ser derrotat (…) Els invasors van intentar ocupar la capital de l’Estat històric de Sabà i van fracassar (…) Quants països al llarg de la història han intentat ocupar la costa occidental del Iemen i han fracassat? Inclosa la Gran Bretanya”.

És absolutament impossible per a Occident i fins i tot per a la Majoria Global comprendre la mentalitat iemenita sense aprendre alguns fets de l’Àngel de la Història.

Així doncs, tornem al mestre de la història universal del segle XIV Ibn Khaldun, l’autor de La Muqàddima.

Ibn Khaldun desxifra el Codi Ansarallah

La família d’Ibn Khaldun va ser contemporània del sorgiment de l’Imperi Àrab, desplaçant-se amb els primers exèrcits de l’Islam el segle VII, des de l’austera bellesa de les valls de Hadramawti, al que avui és el sud del Iemen, fins a l’Eufrates .

Ibn Khaldun, crucialment, va ser un precursor de Kant, que va oferir la brillant idea que “la geografia és a la base de la història”. I va llegir el mestre de filosofia andalusí del segle XII Averroes ­–així com d’altres escriptors exposats a les obres de Plató– i va comprendre com aquest es referia a la força moral del “primer poble” al Timeu, el 360 a.C.

Sí, tot això es redueix a la “força moral”: per a Occident, un mer discurs; per a Orient, una filosofia essencial. Ibn Khaldun va comprendre com la civilització va començar i es va renovar constantment gràcies a persones amb bondat i energia naturals; persones que comprenien i respectaven el món natural, que vivien lleugeres, unides per la sang o reunides per una idea revolucionària o un impuls religiós compartits.

Ibn Khaldun va definir com a asabiyya aquesta força que uneix les persones.

Com tantes altres paraules àrabs, asabiyya té diversos significats, vagament relacionats entre si. Podríem dir que el més rellevant és l’esperit de cos, l’esperit d’equip i la solidaritat tribal, tal com demostra Ansarallah.

Com demostra Ibn Khaldun, quan el poder de l’assabiyya s’aprofita al màxim i va més enllà de la tribu, es torna més poderós que la suma de les seves parts individuals i es pot convertir en un catalitzador que modifiqui la història, que faci o desfaci imperis, que impulsi civilitzacions o les obligui a esfondrar-se.

Definitivament, estem vivint un moment asabiyya, propiciat per la força moral de la resistència iemenita.

Sòlids com una roca

Ansarallah va comprendre de forma innata l’amenaça del sionisme escatològic, que resulta ser un reflex de les croades cristianes de fa un mil·lenni. I són pràcticament els únics, en termes pràctics, que intenten aturar-lo.

Ara, addicionalment, estan desemmascarant una vegada més la potència hegemònica plutocràtica com a bombarders del Iemen, la nació-estat àrab més pobra, on almenys la meitat de la població segueix tenint “inseguretat alimentària”.

Però Ansarallah no està desprovista d’armes de la mateixa manera que els mujahidins paixtus que van humiliar l’OTAN a l’Afganistan.

Els seus míssils de creuer antivaixell inclouen el Sayyad i el Quds Z-O (abast de fins a 800 km) i l’Al Mandab 2 (abast de fins a 300 km).

Els seus míssils balístics antivaixell inclouen el Tankil (abast de fins a 500 km); l’Asef (abast de fins a 450 km); i l’Al-Bahr Al-Ahmar (abast de fins a 200 km). Això cobreix la part meridional del Mar Roig i el Golf d’Aden, però no, per exemple, les illes de l’arxipèlag de Socotra.

Els houthis del Iemen, que representen aproximadament un terç de la població del país i formen la columna vertebral de la resistència Ansarallah, tenen la seva pròpia agenda interna: aconseguir una representació justa en la governança (ells van llançar la Primavera Àrab del Iemen); protegir la seva fe zaidí (ni xiïta ni sunnita); lluitar per l’autonomia de la governació de Saada; i treballar pel renaixement de l’Imamat Zaidí, que estava en funcionament abans de la revolució del 1962.

Ara, estan deixant la seva empremta al panorama general. No és estrany que Ansarallah combati feroçment els àrabs vassalls de la potència hegemònica, especialment aquells que van signar un acord per normalitzar les relacions amb Israel sota l’administració Trump.

La guerra saudita-emiratí al Iemen, amb la potència hegemònica “liderant des del darrere”, va ser un atzucac que va costar a Riad almenys 6.000 milions de dòlars al mes durant set anys. Va acabar amb una trontollant treva pactada el 2022 que va suposar una victòria de facto d’Ansarallah. Cal assenyalar que els Estats Units han rebutjat la signatura d’un acord de pau, malgrat els esforços saudites per segellar-lo.

Ara, Ansarallah està posant cap per avall la geopolítica i la geoeconomia no només amb uns quants míssils i drons, sinó també amb oceans d’astúcia i perspicàcia estratègica. Per invocar la saviesa xinesa, imaginem que una sola roca canvia el curs d’un rierol, que alhora canvia el curs d’un riu cabalós.

Els epígons de Diògenes sempre poden comentar, de broma, que l’associació estratègica Rússia-Xina-Iran pot haver contribuït amb les seves pròpies roques ben col·locades en aquest camí cap a un ordre més equitatiu. Això és el que és bonic: potser no podem veure aquestes roques, només els efectes que causen. El que sí que veiem és la resistència iemenita, sòlida com una roca.

El registre mostra la potència hegemònica, una vegada més, tornant al mode de pilot automàtic: bombardejar, bombardejar, bombardejar. I en aquest cas concret, bombardejar és desviar la narrativa d’un genocidi comès en temps real per Israel, el portaavions de l’Imperi a l’Àsia Occidental.

Tot i així, Ansarallah sempre pot augmentar la pressió aferrant-se fermament a la seva narrativa i, impulsada pel poder de l’assabiyya, oferir a la potència hegemònica un segon Afganistan, en comparació amb el qual l’Iraq i Síria semblaran un cap de setmana a Disneylàndia.

Font: The Cradle

Juan Antonio Aguilar: El Iemen s'enfronta amb valentia a l'OTAN (Miguel Ruiz Calvo, 25.01.2024)