Bé, és agradable tornar a estar lliure, tot i que com vaig dir en ser alliberat, mai em sentiré realment lliure mentre Julian segueixi empresonat i mentre Escòcia segueixi formant part d’un Regne Unit imperialista. Espero que la majoria de vosaltres hagiu vist el meu alliberament, però per a aquells que no ho hagin fet:

El suport dels lectors d’aquest blog ha estat especialment important per mantenir la meva salut mental mentre he estat a la presó. Més de 2.000 persones m’han escrit a la presó per correu postal o a través del peculiar servei de correu electrònic per a presos (els correus electrònics s’imprimien i me’ls lliuraven, i jo escrivia a mà les respostes, que eren escanejades i enviades per la presó). Llegia totes les coses que m’enviaven i estava molt agraït pels llibres, les revistes, la poesia i les històries de la vida de la gent. Ha estat una companyia.

També m’ha fer sentir molt més la comunitat que llegeix aquest blog, que realment és mundial. En particular, he valorat molt tots els qui m’han escrit per dir-me que de vegades –o fins i tot generalment– no estan d’acord amb el que escric, però que gaudeixen de l’exercici intel·lectual i del subministrament de fets poc difosos i opinions independents. Perquè, com saben els lectors habituals, la meva intenció sempre ha estat activar el pensament i informar, mai cultivar el suport irreflexiu. Això sembla haver tingut un èxit esplèndid, ja que la gent m’ha enviat molts arguments sobre allò en què creuen que estic equivocat, cosa que he gaudit molt.

Els propers dies i setmanes escriuré sobre la presó i el sistema judicial. He après molt. Però avui, mentre torno a activar els meus músculs per escriure, he pensat en oferir-vos la meva visió general de la COP26.

Si Glasgow 2021 és recordada, serà com el moment en què les grans finances van arribar a la festa. Els polítics i els qui els controlen accepten ara en gran mesura que el públic exigeix ​​la mitigació del canvi climàtic, i que això alterarà forçosament algunes de les maneres com el gran capital fa diners. Glasgow 21 ha estat una mica més sinistre que el bla, bla, bla: ha estat l’aprovació formal de l’opinió que l’esforç del sector públic no és la solució al canvi climàtic, sinó que la resposta és en els “bilions de dòlars” d’inversió privada dels bancs i del capital privat que, segons va anunciar Johnson, està tot a punt.

Johnson ens va dir que els governs poden mobilitzar milers de milions, mentre que el sector privat pot mobilitzar bilions, com si aquests diners no fossin creats pel govern en primera instància. L’Aliança Financera de Glasgow per al Zero Net respon a la pregunta: “Com és una mostra representativa dels malvats responsables de l’espoliació del planeta?” Rebem garanties com aquesta:

Ja s’està accelerant un canvi fonamental en el capital a mesura que els majors propietaris i gestors d’actius del món, que controlen més de 30 bilions de dòlars, s’uneixen a la campanya “Cursa cap al Zero”, recolzada per l’ONU.

Cap mitjà o organisme “respectable” qüestionarà les subvencions als contribuents, les exempcions fiscals i, sobretot, els rendiments garantits pels contribuents que obtindran els grans taurons financers, perquè tot és per combatre el canvi climàtic. Es tracta d’una gresca encara més gran per als peixos grossos que els rescats bancaris que van conduir a la dècada de l’austeritat. Per garantir l’entrada de diners del sector privat, vostè i jo sufragarem els costos de R+D i després n’assumirem les pèrdues: els rics s’emportaran els beneficis.

També necessiten que els consumidors segueixin consumint. Els governs no estan interessats en les solucions de generació d’energia compartida.

Penseu en això: si s’aïllessin totes les cases del país i es col·loquessin panells solars a totes les teulades, el consum d’energia no local es reduiria enormement i les factures d’energia de la gent baixarien. Però aïllar les cases, sobretot les més antigues, requereix molta més feina que capital. Crearia centenars de milers de llocs de treball. Però els costos del material són comparativament petits, i després de l’aïllament els consumidors no pagarien grans factures d’energia. No es tracta pas d’una política favorable als peixos grossos.

Però, i si es deixa que les llars bombegin la calor a l’atmosfera, s’oblida la generació local i es construeix una nova xarxa de centrals nuclears? No hi ha res més propici a la concentració del poder econòmic i social que la indústria nuclear, amb els lligams inextricables amb l’estat de seguretat. L’electricitat es pot continuar venent als súbdits, l’autosuficiència i la llibertat dels quals no es veuran reforçades en absolut.

Ningú s’hauria de sorprendre que el govern mostri molt més interès per l’energia nuclear que per l’aïllament dels habitatges o els panells solars domèstics.

De la mateixa manera, cal esperar que el govern presti molt suport a l’hidrogen blau, que allibera més CO2 del gas natural que la crema del gas en una central elèctrica. Empra combustible fòssil i les promeses de continuar la centralització econòmica del mercat energètic actual, per la qual cosa resulta molt atractiu per a les classes dirigents. L’hidrogen verd, però, requereix turbines eòliques (o potencialment energia solar a l’Àfrica) i aigua, per la qual cosa és potencialment susceptible de ser produït per grans comunitats i no pels gegants del petroli.

L’energia nuclear, l’hidrogen blau… espereu que aquests i altres esquemes d’alta centralització i alta energia se’ns presentin ara com a “solucions”. De fet, són solucions, en aquest sentit. A Glasgow, el poble va ser exclòs mentre els súper rics del món es feien aquesta pregunta vital:

“El planeta s’encamina cap a la destrucció del medi ambient: com fem diners amb això?”

Creuen haver trobat algunes de les respostes.

Font: Craig Murray