… seria molt més preferible que els Estats Units poguessin citar una provocació iraniana com a justificació dels atacs aeris abans de llançar-los. Clarament, com més indignant, més mortal i més no provocada sigui l’acció iraniana, millor serà la situació dels Estats Units. Per descomptat, seria molt difícil per als Estats Units incitar l’Iran a aquesta provocació sense que la resta del món reconegui aquest joc, cosa que el soscavaria.

– Brookings Institution, “Quin és el camí a Pèrsia?” 2009

Per segona vegada des que els Estats Units es van retirar unilateralment de l’anomenat acord nuclear amb l’Iran, els informes occidentals sobre “presumptes atacs” a petroliers prop de l’Estret d’Hormuz han intentat implicar l’Iran.

The London Guardian en un article titulat “Two oil Tankers Struck in suspected attacks in Gulf of Oman” (Dos petroliers atacats en presumptes atacs al golf d’Oman), afirmava:

Dos petroliers han estat atacats en presumptes atemptats al golf d’Oman i les tripulacions han estat evacuades, un mes després d’un incident similar en el qual es van veure afectats quatre petroliers a la regió.

L’article també deia:

Les tensions del Golf han estat a prop del punt d’ebullició durant setmanes, ja que els Estats Units exerceixen una “màxima pressió econòmica” sobre Teheran en un intent de forçar-la a reobrir les converses sobre l’acord nuclear del 2015, del qual els Estats Units es va retirar l’any passat. L’Iran ha dit repetidament que no té coneixement dels incidents i que no va formar cap força indirecta perquè ataqués el transport marítim del Golf o les instal·lacions petrolíferes saudites.

The Guardian admetia que les “investigacions” sobre els presumptes atacs previs del maig dutes a terme pels Emirats Àrabs Units van trobar que es van utilitzar “mines sofisticades”, però no van arribar a implicar l’Iran com a culpable.

L’article assenyala que l’assessor de seguretat nacional dels Estats Units, John Bolton, va afirmar –sense proves– que l’Iran “va estar-hi involucrat gairebé amb tota seguretat”.

Massa convenient

Aquesta notícia d'”atacar” petroliers prop de l’Estret d’Hormuz, en la qual els Estats Units acusen l’Iran, es produeix molt convenientment després dels passos addicionals donats per Washington per pressionar l’economia iraniana i soscavar encara més el govern iranià.

Estats Units acaba de posar fi a les exempcions per a les nacions que compren petroli iranià. Nacions com el Japó, Corea del Sud, Turquia, Xina i l’Índia s’enfrontaran ara a les sancions dels Estats Units si continuen important petroli iranià.

Coincidentment, un dels vaixells “atacats” aquesta setmana portava “càrrega relacionada amb el Japó”, informava The Guardian.

També va ser convenient la recent inclusió per part dels Estats Units del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica (IRGC) de l’Iran com a organització terrorista just abans d’aquesta sèrie de provocacions atribuïdes a l’Iran.

AP en un article del maig del 2019 titulat “El president Trump adverteix l’Iran sobre els petroliers ‘sabotejats’ al Golf”, va afirmar:

Quatre petroliers ancorats a l’Orient Mitjà van ser danyats pel que les autoritats del Golf van descriure com a sabotatge, tot i que les imatges  per satèl·lit obtingudes per The Associated Press el dimarts no van mostrar danys visibles majors als vaixells.

Dos vaixells suposadament eren saudites, un dels Emirats i un altre noruec. L’article també afirmava:

Un funcionari estatunidenc a Washington, sense oferir cap prova, va dir a l’AP que l’avaluació inicial d’un equip militar estatunidenc indicava que l’Iran o els seus aliats iranians van utilitzar explosius per perforar els vaixells.

I que:

Estats Units ja havia advertit als vaixells que “l’Iran o els seus representants” podrien estar apuntant al trànsit marítim a la regió. Estats Units està desplegant un portaavions i bombarders B-52 al Golf Pèrsic per contrarestar les amenaces de Teheran, que encara no han estat especificades.

Aquest incident més recent probablement serà explotat encara més pels Estats Units per seguir augmentant les seves forces militars a la regió, pressionant  l’Iran i acostant el món sencer a la guerra amb l’Iran.

Estats Units ja ha desplegat les seves forces a tot l’Orient Mitjà per ajudar en les actuals guerres indirectes contra l’Iran i els seus aliats, així com per preparar-se per a la guerra convencional amb el mateix Teheran.

Tot això equival a una renovada empenta cap a un conflicte més directe entre els Estats Units i l’Iran després d’anys de guerra per delegació a Síria, on les forces recolzades per Washington han perdut irremeiablement.

També és una continuació de la política exterior de llarga data dels Estats Units respecte a l’Iran, posada en marxa fa més d’una dècada i duta a terme des de llavors per cadascuna de les respectives presidències

Els plans a llarg termini de Washington

Les sancions contínues i l’eliminació de les exempcions són part de la retirada unilateral de Washington del Pla d’Acció Integral Conjunt (JCPOA) o “Acord Nuclear de l’Iran”. L’acord es va signar el 2015 i els Estats Units se’n van retirar el 2018.

Tot i que la decisió es presenta com a diferències polítiques entre l’expresident estatunidenc Barack Obama i l’actual president estatunidenc Donald Trump, en realitat, la proposta del pla, la seva signatura i posterior retirada per part dels Estats Units ja es va planificar en detall el 2009 com una manera de justificar la tan buscada guerra contra l’Iran.

En el seu article del 2009, “Which Path to Pèrsia?: Options for a New American Strategy Toward Iran”, la Brookings Institution, fundada per una corporació financera, admetria en primer lloc les complicacions de l’agressió militar liderada pels Estats Units contra l’Iran (negreta afegida):

… qualsevol operació militar contra l’Iran serà probablement molt impopular a tot el món i requerirà el context internacional adequat, tant per assegurar el suport logístic que l’operació requeriria com per minimitzar l’impacte de la mateixa.

A continuació, el document exposa com Estats Units podria aparèixer davant del món com un pacificador i descriu la traïció de l’Iran a un “molt bon acord” com a pretext per a una resposta militar dels Estats Units que, d’una altra manera, seria reticent (negreta afegida ):

La millor manera de minimitzar l’oprobi internacional i maximitzar el suport (però, a contracor o encobert) és atacar només quan hi hagi la convicció generalitzada que els iranians van ser advertits però després van rebutjar una gran oferta –una oferta tan bona que només un règim decidit a adquirir armes nuclears i a adquirir-les per les raons equivocades podria rebutjar. En aquestes circumstàncies, els Estats Units (o Israel) podrien descriure les seves operacions com a realitzades amb disgust, no amb ira, i almenys alguns membres de la comunitat internacional arribarien a la conclusió que els iranians “s’ho han buscat ells mateixos” negant-se a arribar a un bon acord.

I a partir del 2009, això és precisament el que els Estats Units es van proposar aconseguir.

En primer lloc, amb la signatura de l’acord nuclear de l’Iran del 2015 per part del president Obama, fins als intents del president Trump de donar marxa enrere basant-se en afirmacions inventades que l’Iran no va complir amb l’acord.

En el document de política del 2009 també es parlava d’”incitar” l’Iran a la guerra, al·legant (la negreta és nostra):

Amb la provocació, es mitigarien els requisits diplomàtics internacionals i polítics interns d’una invasió [de l’Iran], i com més escandalosa sigui la provocació iraniana (i com menys es consideri que els Estats Units estan incitant l’Iran), més es reduirien aquests desafiaments. A falta d’una provocació prou horrible, el compliment d’aquests requisits seria descoratjador.

No esmentat directament, però també un mètode obvi per aconseguir l’objectiu de Washington de provocar la guerra amb l’Iran seria que els Estats Units simplement escenifiquessin una “provocació iraniana” pel seu compte.

Com ho va fer Estats Units a Vietnam després de l’incident del Golf de Tonkin, o les invencions dels Estats Units en relació amb les “armes de destrucció massiva”, que Washington va afirmar que l’Iraq tenia al seu poder, els Estats Units tenen un historial clar no només d’incitar provocacions, sinó també de crear-les ells mateixos. L’article de Brookings admet fins i tot la improbabilitat que l’Iran caigui en el parany de Washington, lamentant (negreta afegida):

… certament és el cas que Washington busqués tal provocació, podria realitzar accions que podrien augmentar les possibilitats que Teheran ho fes (encara que ser massa obvi en això podria anul·lar la provocació). Tanmateix, atès que li correspondria a l’Iran fer el pas provocatiu, cosa que l’Iran ha estat cautelós de fer la majoria de les vegades en el passat, els Estats Units mai sabrien amb seguretat quan rebrien la provocació iraniana requerida. De fet, pot ser que no arribi mai.

El suposat sabotatge de petroliers davant les costes dels Emirats Àrabs Units el maig, i ara altres “atacs” aquest mes podrien ser el començament d’una sèrie de provocacions esglaonades destinades a aprofitar la recent inclusió de la IRGC a la llista d'”organitzacions terroristes”, juntament amb l’augment de la pressió econòmica com a resultat de les sancions imposades pels Estats Units després de la retirada dels propis Estats Units de l’Acord de l’Iran.

Sinergies cap a la guerra

Els Estats Units ja han intentat aprofitar les acusacions de “sabotatge iranià” el maig per seguir construint el seu cas contra l’Iran. Washington espera que la guerra –o almenys l’amenaça imminent de guerra–, juntament amb sancions econòmiques paralitzants, i el suport continu a la sedició política i armada dins del propi Iran, creïn les sinergies necessàries per dividir i destruir l’ordre polític iranià.

En un context regional més ampli, els Estats Units han patit pèrdues polítiques, especialment a l’Iraq, on la influència iraniana ha anat en augment. Militarment, les forces apoderades pels Estats Units han estat derrotades a Síria, i tant l’Iran com Rússia hi han establert punts de suport permanents i significatius.

Tot i els revessos, l’èxit dels designis de Washington contra Teheran segueix depenent principalment de la capacitat dels Estats Units per oferir incentius polítics i econòmics, juntament amb amenaces igualment efectives a amics i enemics per igual, a fi d’aïllar l’Iran .

La probabilitat que això tingui èxit segueix sent qüestionable: dècades de sancions estatunidenques, agressions encobertes i obertes, així com les guerres indirectes, han fet l’Iran més resilient i amb més influència a tota la regió ara més que mai. No obstant això, la capacitat de Washington per sembrar la destrucció regional o dividir i destruir l’Iran no s’ha de subestimar.

La creació intencional i després la retirada de l’Acord de l’Iran, la presència militar persistent dels Estats Units a l’Orient Mitjà i les sancions dirigides a l’Iran indiquen que els responsables polítics dels Estats Units segueixen dedicats a aïllar i soscavar l’Iran. Ho seguiran fent fins que es compleixin els seus objectius geopolítics, o fins que un nou ordre internacional creï condicions a l’Orient Mitjà i a tota l’economia mundial que facin impossible el canvi de règim dels Estats Units contra l’Iran.

Tony Cartalucci, investigador i escriptor geopolític amb seu a Bangkok, especialment per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.

Font: New Eastern Outlook