Molts han d’infectar-se al carrer en lloc de morir de fam a casa

El president haitià Jovenel Moïse va anunciar el 19 de març que dos ciutadans d’Haití havien donat positiu en les proves de Covid-19, conegut popularment com el coronavirus. El govern ha tancat la frontera, els ports i els aeroports d’Haití al moviment de persones, però ha mantingut obertes les cadenes de subministrament. Només s’ha administrat un petit nombre de proves, i hi ha creixents temors que es produeixi una catàstrofe sanitària les pròximes setmanes i mesos.

Les notícies i els comentaris dins del país es propaguen ràpidament per WhatsApp i els mitjans de comunicació locals. Sota una creixent tensió, molts saben que no estan preparats per a una pandèmia que també ha arribat a altres països del Carib, inclosa la veïna República Dominicana.

Els darrers informes indiquen que hi ha 1380 casos a la República Dominicana, amb 60 morts ja. S’informa que un dels principals hospitals del país a la segona ciutat més gran, Santiago de los Caballeros, ja no té llits disponibles.

Moltes famílies d’Haití tenen parents que resideixen a la República Dominicana i reben informació actualitzada periòdicament. Sembla que el virus es va introduir inicialment a Haití a través de l’Aeroport Internacional Toussaint Louverture de Port-au-Prince. Des dels dos primers casos, el nombre oficial va augmentar a 15 el 30 de març, encara que aquesta xifra és segurament un recompte insuficient. Dotzenes d’ells han estat posats en quarantena.

Haití s’enfronta ara a una pandèmia imminent amb un sistema de salut pública gairebé inexistent i amb un sistema polític disfuncional derivat de la intervenció neocolonial.

La regió del Carib ha suportat quatre segles d’esclavatge i colonialisme i un cinquè segle de dependència econòmica. L’acceleració de la globalització i els avenços tecnològics han comportat profunds canvis a la regió els últims 20 anys, entre ells les comunicacions digitals gratuïtes, les xarxes de transferència d’informació d’alta tecnologia, els viatges i el turisme massius de baix cost i els nous mecanismes bancaris i financers. Però també ha comportat un augment de la desigualtat i pertorbacions climàtiques, principalment en forma d’huracans i elevació del nivell del mar.

La globalització i l’automatització han fet que milers de milions de persones es vegin abocades a la població excedent del capitalisme. En virtut de la lògica implacable d’aquest sistema, vastes porcions de la població mundial, fins i tot països sencers com Haití, estan condemnades a una delinqüència, una desocupació i una inflació desenfrenades, juntament amb la desintegració de la infraestructura i els serveis governamentals. S’introdueix de manera destructiva en el teixit social de la societat.

Per preservar l’ordre social i la concepció neoliberal de “bon govern”, les institucions occidentals recorren a severes mesures d’austeritat i a la intervenció militar, afeblint encara més la neocolònia la vida econòmica de la qual s’està succionant per enriquir la burgesia transnacional.

Aquesta és la recepta que fa que Haití no estigui preparada per a la pandèmia del Coronavirus.

Realitats desoladores

La desocupació a Haití ja està pels núvols. Amb 6 dels 11 milions de ciutadans d’Haití vivint per sota del llindar de pobresa de 2,41 dòlars al dia, segons el Banc Mundial, la majoria s’enfrontarà a l’esgotador dilema de com alimentar-se a si mateixos i les seves famílies evitant la infecció pel virus.

El Dr John A. Carroll, que ha treballat en clíniques, hospitals i orfenats a Haití des del 1995, va explicar: “No hi ha cap tractament a Haití que sigui accessible per a les masses. Tot i que hi ha una quarantena per aturar la transmissió. Però com aïllem la gent als barris baixos d’Haití on la densitat de població és tan alta i la gent necessita tenir contacte humà per sobreviure?”

“Els qui mantenen la casa necessiten aconseguir una mica de pa perquè tots necessiten menjar”, va continuar Carroll. “I els veïns de la família del costat no tenen el temps o les habilitats per ajudar perquè tenen desafiaments igualment severs per sobreviure també al barri baix.”

Si bé el govern haitià està propiciant oficialment el confinament i el distanciament social, la crua realitat és que la majoria de la població probablement es dirigeix ​​cap a la “immunitat col·lectiva del ramat”, en la qual molts han de triar infectar-se al carrer en lloc de morir de fam a casa. Alguns, com Carroll, pensen que aquesta corba d’infecció tan pronunciada, en lloc d’aplanada, donarà lloc a menys morts.

Construir la “immunitat de grup” és un enfocament que el govern del Regne Unit va suggerir per al seu propi poble fa setmanes, però que va ser ràpidament rebutjat com a resultat d’una ferotge reacció pública. En canvi, l’Estat britànic ha imposat mesures de “distanciament social” i –tot i que un govern de dreta és al poder– es va comprometre a pagar la majoria dels costos de la nòmina de les empreses els treballadors de les quals es queden a casa .

El 29 de març, experts mèdics locals entrevistats a Ràdio Kiskeya, una de les emissores de ràdio més importants del país, van suggerir que fins a 800.000 haitians podrien morir a causa del virus. Caldria realitzar inversions estrangeres a gran escala i esforços locals monumentals per evitar tal catàstrofe.

The Grayzone va parlar amb el Dr. Ernst Noël, de la Facultat de Medicina i Farmàcia (FMP) de Port-au-Prince, que va declarar que la xifra de 800.000 no és una exageració. En la seva opinió, és probable que moltes persones morin a causa del Coronavirus, i en major nombre que els qui van morir en el terratrèmol del 2010.

Va afegir que caldria fer inversions estrangeres a gran escala i esforços locals monumentals per suavitzar el cop del desastre que s’acosta.

A la vora del col·lapse

Seria un eufemisme dir que el sistema d’atenció de la salut d’Haití està mal preparat per a la catàstrofe que s’acosta.

Segons l’Institut Nacional d’Estadística d’Haití, el país només té 911 metges. Tot just un 4,4% del pressupost nacional està assignat a la salut nacional, cosa que es tradueix en hospitals mal equipats amb un personal lamentablement insuficient. Els hospitals estatals sovint s’enfronten a vagues laborals i alguns membres del personal mèdic no es presenten a treballar, ja que no tenen màscares, guants i bates i temen contraure el virus.

Segons el diari més llegit d’Haití, Le Nouvelliste, el país només té 130 llits a la UCI, i la majoria d’ells són models antics.

El Dr Paul Farmer, cofundador de l’organització sanitària Partners in Health, amb seu a Boston, ha suggerit que Haití podria tenir menys de 30 llits d’UCI en ple funcionament.

Mentrestant, s’estima que hi ha 64 ventiladors dins el país, encara que alguns probablement no funcionin.

El Dr. Farmer ha assenyalat com les persones que viuen al Sud Global s’enfronten a un risc significativament major a causa d’una infraestructura sanitària subdesenvolupada:

“Per tots aquests mecanismes d’un hospital, nosaltres [a les nacions riques] no ens hem de preocupar. L’oxigen és canalitzat directament a cada habitació. Però la por a la responsabilitat dels meus companys de treball a Haití és que han de preocupar-se’n: d’on traiem l’oxigen, les solucions intravenoses, podem espaiar els llits per a les cures intensives o de suport de manera que no infectin els cuidadors? I hem esgotat molts subministraments ja que els treballadors de la salut estan més atents a posar-se els guants, canviar-se’ls, vestir-se. Estem veient veritables desafiaments en la cadena de subministrament”.

Els metges assignats a la Universitat Estatal d’Haití (HUEH), la major instal·lació mèdica del país, amb prou feines han aconseguit escapar d’un suposat brot de Covid-19. No havien rebut equip de protecció personal, ni tampoc els equips de prova prescrits per examinar els pacients amb coronavirus. Fins i tot l’aigua corrent falta en algunes instal·lacions mèdiques.

El Dr Ulysse Samuel serveix en una clínica externa de la HUEH que rep pacients externs. Va explicar a The Grayzone que abans de la pandèmia de Covid-19 “mai havia vist ventiladors a les instal·lacions de la HUEH”, i ara, quan una onada de casos amenaça d’inundar l’hospital, “no tinc ni idea de si n’hi ha cap”.

Després d’anys d’intervenció estrangera i d’ajust estructural neoliberal, Haití s’ha vist obligada a una situació desesperada en la qual no li queda més remei que dependre dels fons internacionals durant els períodes de catàstrofe.

El 2013, el 64% del pressupost de salut d’Haití provenia de l’assistència internacional, segons el Dr. Georges Dubuche del Ministeri de Salut Pública i Població del país. El percentatge s’ha mantingut alt.

El Banc Interamericà de Desenvolupament ha destinat fins ara 50 milions de dòlars a la resposta al Coronavirus. Sembla que l’FMI també està considerant una afluència sense precedents d’actius de reserva per als països en desenvolupament.

Haití és un dels 50 països desesperats que hauran de repartir-se entre ells part d’un pla de les Nacions Unides de 2.000 milions de dòlars llançat recentment, però això trigarà a materialitzar-se.

La Cuba bloquejada pels Estats Units, els equips mèdics de la qual han estat molt actius a Haití des del 1998, ha enviat una brigada de 348 metges i altres especialistes de la salut per ajudar a combatre el coronavirus.

Existeixen algunes importants clíniques mèdiques privades i recolzades per donants, com l’hospital gestionat per Partners in Health a Mirebalais. Sembla que és una de les primeres institucions mèdiques importants que ha estat fent proves proactives per al Covid-19. Diverses ONG i grups més petits orientats a la salut s’han esforçat per preparar i educar la gent sobre la pandèmia.

A la UniFA, la Universitat de la Fundació Aristide, en un suburbi de Port-au-Prince anomenat Tabarre, l’escola de medicina acaba de començar a graduar els estudiants que han d’exercir dins el país. El març, la universitat va graduar els seus primers 138 estudiants. Entre els seus docents s’hi troben professors de Cuba.

Com explica al seu lloc web, “els graduats de l’escola de medicina estan actualment complint amb la seva residència d’un any de servei social obligatori pel govern en centres d’atenció mèdica arreu del país. En molts casos, aquests joves professionals són els únics proveïdors d’atenció mèdica per a tota la comunitat”.

Les fàbriques de Port-au-Prince van tancar el 20 de març. La majoria estaven acoblant roba i electrònica per a l’exportació. Unes poques fàbriques aviat seran reacondicionades per produir coses com màscares quirúrgiques. Per a la gent comuna que busca prendre precaucions, una màscara quirúrgica costa aproximadament 50 gourdes (uns 53 centaus), però són molt difícils de trobar.

Alguns grups empresarials actius a Haití estan començant a preparar-se, inclosa una associació d’empreses xineses.

Per agreujar el problema, sota el govern de Moïse, tacat de corrupció, l’Oficina Nacional d’Assegurances per a la Vellesa (OFNAC) del país ha estat tremendament mal administrada. Els fons per a la gent gran s’han retardat o retallat, posant encara més en perill els qui corren més risc de contraure el coronavirus.

Responent a la calamitat que s’acosta

La quarantena ordenada pel govern de Moïse es veurà finalment com un acte buit de grandiositat? En gran part no s’està aplicant, i no està clar si fins i tot pot ser-ho, donada la lluita diària de la gent per la supervivència.

El govern d’Haití ha presentat un pla de preparació i resposta amb un pressupost estimat de 37,2 milions de dòlars, però no està clar com d’efectiu pot ser. Les organitzacions locals i internacionals s’han reunit per coordinar una resposta.

Una venedora ambulant (coneguda com “Ti Marchan”) va dir en una entrevista a la Televisió de l’Illa d’Haití que l’actual confinament és intolerable. Necessitada de guanyar diners per alimentar fins a vuit membres de la seva família, va exclamar que preferia infectar-se amb el virus que no treballar, ja que ara li estan traient el seu únic aliment diari.

Molts es pregunten si el Govern d’Haití podrà aconseguir aliments bàsics per alimentar la majoria de la població, ja que gran part de la població viu amb uns pocs dòlars al dia o menys i ara se la pressiona perquè s’aïlli i no treballi.

El govern haitià ha anunciat mesures de distribució d’aliments per a alguns districtes, i això es produeix quan els preus d’alguns aliments bàsics han augmentat els últims mesos i la moneda s’ha depreciat ràpidament.

En comparació, a la propera República Dominicana, funcionaris estatals han anunciat a la televisió nacional que els sectors més pobres de la nació rebran ajuda financera per a la compra d’aliments a través de les “targetes de dèbit solidàries” del govern. Començaran a rebre un pagament mensual de 5.000 pesos (uns 92 dòlars) a partir de l’1 d’abril i fins a finals de maig. La República Dominicana s’ha convertit en una de les majors localitzacions d’Inversió Estrangera Directa (IED) del Carib i està entre els principals punts turístics de la regió, de manera que el govern disposa de molts més recursos per fer front a tal crisi.

Els primers casos de Covid-19 a la República Dominicana van ser reconeguts oficialment pel seu Ministeri de Salut a finals de febrer. El govern dominicà, mentrestant, ha començat a prendre mesures dràstiques com la suspensió dels vols procedents d’Europa, un toc de queda de les 5 de la tarda a les 6 del matí que pot convertir-se en un tancament draconià de 24 hores amb excepcions per a la compra de queviures, la compra de receptes i altres sortides necessàries.

Haití és el segon mercat d’exportació de la República Dominicana després dels Estats Units i depèn en gran mesura de les exportacions dominicanes d’aliments bàsics com l’arròs, així com d’articles de consum manufacturats. Per tant, qualsevol cosa que impacti a la República Dominicana eventualment afecta la vida a Haití.

Diversos treballadors migrants haitians semblen haver fugit al país per estar amb la família. D’altres, la supervivència econòmica dels quals depèn de la mà d’obra migratòria diària, no tenen més remei que trobar formes il·lícites de creuar d’un costat a l’altre de la frontera.

Una gran part de la població haitiana és clarament conscient dels veritables perills que planteja el coronavirus, però al mateix temps molts confessen que no tenen més remei que guanyar-se el pa de cada dia mitjançant les activitats improvisades i informals habituals en l’economia a petita escala. L’aclaparadora majoria d’aquests treballadors es veuen obligats a fer servir el transport públic, molt concorregut, per arribar als seus llocs de treball.

A mesura que el virus colpeja els països arreu del món, és poc probable que els governs estrangers puguin reunir el suport titànic que Haití necessita. Haití gasta només 13 dòlars per càpita en atenció sanitària, en comparació amb els 180 dòlars de la República Dominicana i els 781 dòlars de Cuba.

Regna la confusió. Alguns haitians han criticat els recents moviments del govern per empènyer milers de persones a fer cua per obtenir les seves identificacions nacionals, després que els funcionaris declaressin que les targetes seran necessàries per rebre ajuda durant la pandèmia.

Mentrestant, una onada de segrestos ha traumatitzat la població d’Haití, afectant fins i tot el sector del transport que porta mercaderies de la República Dominicana.

El moviment de protesta s’atura

La situació es fa més difícil per la crisi política actual. Moïse ara governa sense parlament després de no haver celebrat eleccions, i s’ha enfrontat a un aixecament massiu que amenaça d’expulsar-lo del seu càrrec. El fort suport diplomàtic dels Estats Units ha estat el factor clau que ha permès la seva tènue supervivència política.

Tanmateix, el coronavirus ha posat fi a les gegantines protestes antigovernamentals que van tenir lloc a finals del 2019 i principis del 2020. No obstant, aquestes tornaran sens dubte, donada la gravetat de l’essència inhumana del capitalisme neoliberal a Haití i a d’altres llocs , que ha quedat exposada per la crisi actual.

Mentre que les protestes massives contra Moïse, recolzat pels Estats Units, van sacsejar Haití durant tot l’any 2019, i el seu govern va contraatacar contractant violents paramilitars perquè prenguessin mesures enèrgiques, l’Hospital Bernard Mevs es va endeutar per tractar gratuïtament centenars de manifestants ferits.

El març d’aquest any, mentre el Covid-19 s’abalançava sobre Haití, el director de l’hospital, el Dr. Jerry Bitar, va ser segrestat. El personal de l’hospital es va negar a acceptar nous pacients fins que Bitar fos alliberat, cosa que va dur al seu alliberament el 27 de març.

El segle XXI, els haitians han experimentat una prova rere una altra. Les estimacions de morts pel terratrèmol del 12 de gener del 2010 oscil·len entre 46.000 i 160.000 persones, mentre que moltes més van resultar ferides i fins a un milió van ser desplaçades. El país encara no s’ha recuperat d’aquestes tragèdies, i molts supervivents segueixen atrapats a les ciutats de tendes de campanya.

Haití també ha sobreviscut a un brot de còlera que va causar la mort de prop de 10.000 persones i va emmalaltir-ne més de 800.000. Es va descobrir que les tropes d’intervenció de l’ONU van causar l’epidèmia per la seva negligència, i continua una campanya que exigeix ​​reparacions a l’ONU.

El país també ha patit diversos huracans devastadors, entre ells l’huracà Matthew el 2016, que va assolar extensament la península meridional d’Haití, arrasant cultius i ciutats costaneres.

Els governs imposats pels Estats Units preparen el terreny per al desastre

La població d’Haití s’enfronta a la pandèmia del coronavirus després d’una sèrie de crisis provocades per l’home que han establert les bases per a la crisi que s’acosta.

En primer lloc, es van produir els cops d’Estat de 1991 i 2004, tots dos recolzats pels Estats Units, que buscaven fer retrocedir els èxits populars obtinguts després de la històrica participació a les urnes del moviment Lavalas, d’esquerres, de Jean Bertrand Aristide.

A les eleccions de 2010-2011, Washington va intervenir a través de l’Organització d’Estats Americans (OEA) per canviar efectivament els resultats electorals i instal·lar el cantant pop de dreta Michel “Sweet Micky” Martelly, marcant el començament d’una dècada de règims titelles dels Estats Units.

El successor de Martelly, Moïse, sembla haver-se embutxacat milions de dòlars robats dels fons destinats a ajudar a reconstruir el país a través del programa PetroCaribe de Veneçuela. Els fons de PetroCaribe han estat utilitzats per molts estats del Carib per cobrir els dèficits pressupostaris i invertir en importants infraestructures.

Moïse és esmentat oficialment 69 vegades en el recent informe sobre corrupció produït pel Tribunal Administratiu de l’Estat i és considerat un dels principals beneficiaris, tant polítics com financers, de l’esquema de corrupció dels fons de PetroCaribe.

En resposta a les protestes, el Govern haitià i els seus aliats també han recorregut a la repressió violenta contra els barris populars en els quals els sentiments antigovernamentals són molt elevats.

En lloc d’invertir en l’atenció sanitària, el govern ha tractat de reforçar cada vegada més la seva capacitat de repressió.

Amb el suport dels planificadors de la Junta Interamericana de Defensa, el govern de Moïse ha començat a reconstruir l’exèrcit, que va ser dissolt el 1995. Històricament, l’exèrcit haitià ha simbolitzat la repressió de la voluntat popular, presidint nombrosos cops, massacres i campanyes de contrainsurgència per garantir el consens de Washington.

Com Jake Johnson del Centre de Recerca Econòmica i Política (CEPR) ha escrit, “La Junta Interamericana de Defensa, un òrgan de l’OEA, va desenvolupar un ‘llibre blanc’ el juliol [del 2015] centrat en el restabliment d’una força de defensa haitiana amb el suport de l’ONU”.

El 2018, el nou exèrcit d’Haití tenia sis persones entrenant-se a l’Escola de les Amèriques (SOA) de les Forces Armades dels Estats Units, que va ser rebatejada com a Institut de l’Hemisferi Occidental per a la Cooperació en Seguretat (WHINSEC).

El març, el govern haitià va difondre un vídeo de relacions públiques elaborat per Whatsapp que mostrava soldats distribuint bosses d’arròs a les portes de les atrotinades cases de la gent.

Tanmateix, el febrer del 2020, els militars recentment reconstituïts es van enfrontar als oficials de policia de Port-au-Prince, que s’havien vist embolicats en un conflicte laboral amb el govern. El conflicte va il·lustrar el propòsit fonamental dels militars del país, que sempre han estat lleials a la dreta política del país, i l’existència dels quals s’ha mantingut amb fins de repressió interna.

Colpejada per anys de desastres naturals i causats per l’home, Haití s’enfronta a una altra prova històrica amb pocs recursos per suportar-la. Deixada de banda i reprimida per un aparell polític imposat pels Estats Units, la majoria pobra suportarà el pes del coronavirus.

Jeb Sprague és investigador associat a la Universitat de Califòrnia, Riverside i anteriorment va ensenyar a la UVA i la UCSB. És autor de “Globalizing the Caribbean: Political economy, social change, and the transnacional capitalist class” (Temple University Press, 2019); “Paramilitarism and the Assault on Democracy in Haiti” (Monthly Review Press, 2012), i és editor de “Globalization and Transnational Capitalism in Àsia and Oceania” (Routledge, 2016). És cofundador de la Xarxa d’Estudis Crítics del Capitalisme Global. Visiteu el seu bloc a: http://jebsprague.blogspot.com 

Nazaire St. Fort es va graduar a la Facultat d’Agronomia i Medicina Veterinària de la Universitat Estatal d’Haití (FAMV). Ha estat el director de país de la Iniciativa per a Haití de la Universitat de Califòrnia i ha ajudat a completar un informe sobre drets humans per a l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans. També ha desenvolupat una cooperativa lletera al Departament Sud d’Haití i ha treballat, entre d’altres, amb la televisió suïssa, la ràdio de la BBC, la televisió nacional CVS, Al Jazeera, i ha estat coautor d’articles sobre Haití per l’Inter Press Service (IPS) i altres mitjans de comunicació.

Font: The Grayzone