El Fòrum Econòmic Mundial ens ofereix el privilegi excepcional d’un estudi que només poden donar els fòssils vivents
El Fòrum Econòmic Mundial ens dóna el privilegi excepcional d’un estudi que només poden donar els fòssils vivents. Representant d’una època que podem suposar en vies de superació, si no materialment, almenys pel que fa a la tendència observada, a Davos trobem tot allò que és primordial de la ideologia neoliberal i supremacista occidental, el seu potencial, les seves limitacions i les mateixes causes de la seva destrucció. Com un fòssil vivent, a cada paraula, a cada expressió, tema o conclusió, hi trobem les raons fonamentals per les quals l’espècie no ha vençut ni ha pogut vèncer.
Davos ens parla sobretot d’un problema d’adaptació al món real. En tot moment, el Fòrum Econòmic Mundial ha revelat tota l’extensió del ressentiment, l’amargor i la desil·lusió cap a un món que ha revelat, i insisteix a revelar, cada cop amb més obstinació, que no accepta les premisses que farien del neoliberalisme un sistema hegemònic durador i universal.
En aquest sentit, el Fòrum de Davos és una lliçó moral. Una lliçó moral d’Occident a la majoria global, en una mena de crit recriminatori, en no acceptar aquesta les solucions que tan “sàviament i racional” havia transmès; però també, una lliçó moral de la majoria global a Occident, que ha aprofitat cada oportunitat, en cada escàs moment d’atenció concedit, per transmetre les raons per les quals el contracte proposat mai no seria acceptable.
Els temes escollits revelen, sobretot, les grans preocupacions i decepcions d’Occident, així com allò que considera els fonaments d’un intent de retorn a un paradigma perdut. Un paradigma que, avui dia, Occident sent que se li escapa de les mans.
El primer tema és emblemàtic i diu molt sobre el nivell de desil·lusió: “Aconseguir la seguretat i la cooperació en un món fracturat”. Si, d’una banda, revela que Occident se sent insegur, en triar la “seguretat” com un dels punts de partida de la seva anàlisi, de l’altra, revela també les dificultats a què s’enfronta Occident per imposar el seu model de “cooperació”, acceptat cada cop amb més reticències pels països de la majoria mundial. El resultat i la causa queden ben reflectits en el tema mateix, quan classifica l’estat geopolític actual com un “món fragmentat”.
En aquest “món fragmentat” trobem l’alfa i l’omega del discurs hegemònic. La negativa cada cop més explícita de la majoria global a acceptar els dictats de la “nació indispensable”, “la nació líder”, té com a resultat, als seus ulls, la fragmentació, un buit de poder. El senyal és clar: els Estats Units segueixen lluitant per trobar el seu lloc al món, i aquesta dificultat constitueix un immens perill. Uns Estats Units nerviosos, amb crisi d’identitat i en estat de negació, són un perill per a ells mateixos, però també ho són per als altres, sobretot tenint en compte tot el potencial destructiu de què disposen. En triar la “seguretat”, gairebé podem dir que, en el fons, i sense admetre-ho mai, els Estats Units saben d’on ve realment el problema.
Les condicions de “seguretat” definides pels Estats Units també estan omnipresents a Davos, com a “espectador absent”. Un món segur és un món sense Rússia, el país apartat, autoritàriament i discrecional, de l’esdeveniment. Diu molt d’un suposat esdeveniment “mundial” que s’elimini a la potència nuclear més gran i a una de les dues potències militars més grans del planeta. També és el país més gran del món en termes de territori, amb la major diversitat/nombre de recursos naturals, soci estratègic d’importants països que representen més de la meitat de la població mundial, com la Xina, l’Índia i l’Iran; líder tecnològic en els àmbits espacial, aeroespacial, nuclear, naval i militar; i un dels principals productors d’aliments i cereals del món. Parlar de “seguretat”, “cooperació”, “energia”, “naturalesa” i “clima” sense implicar Rússia només pot ser una broma de mal gust. Però per als Estats Units, i per tant per a Davos, un món “segur” és un món sense contradiccions de cap mena, raó per la qual no veiem cap dels renegats habituals com Cuba, Nicaragua o la República Popular de Corea. És la política exterior estatunidenca la que ens diu a tots qui forma part o no del “fòrum mundial”.
Però aquest concepte de “seguretat” s’aprofundeix amb un fet espectacular, mai vist en la història de la diplomàcia: parlar de pau entre dos països, implicant-ne només un. No ho recordaria ni als dictadors més grans de la història, encara que fos per aparentar. Amb els Estats Units, les lluminàries de la “democràcia liberal”, ni tan sols per aparentar. De fet, per enviar un clar senyal al món que, per al Fòrum Econòmic Mundial –perdó, per als Estats Units–, “seguretat” significa “acceptar les condicions unilaterals imposades sense pestanyejar”, l’esdeveniment s’obre amb una roda de premsa en què s’informa d’una reunió entre els consellers de Seguretat Nacional (la 4ª) per aconseguir una “pau justa i duradora a Ucraïna”.
Una pau justa que no es negocia, sinó que s’imposa; una pau amb “justícia” que no implica negociacions amb un dels països implicats en el conflicte; una pau “duradora” que ha estat construïda in absentia pel principal, i més fort, dels implicats. Benvinguts al que podem anomenar una política del “vull, puc i mano”, responsable de la derrota d’Occident, com tan bé va escriure Emmanuel Todd al seu darrer llibre “La Défaite de l’óccident”.
Per descomptat, qualsevol persona remotament seriosa hauria de qüestionar la credibilitat de tot això. Com se suposa que es farà complir un pla de pau que no és negociat, sinó imposat, a més, pels qui no tenen capacitat per fer-ho? I aquí arribem immediatament a l’objectiu fonamental del FEM: continuar venent la il·lusió d’un món impossible, dominat al màxim per Occident i especialment pels Estats Units.
Reminiscència d’una època de “cooperació” en què les nacions acceptaven o eren immediatament sancionades, excloses del comerç diplomàtic, polític, financer, militar i fins i tot cultural, tot el discurs sobre la “seguretat”, la “cooperació” s’emmarca en un altre concepte: “reconstrucció de la confiança”.
Per als Estats Units i l’Occident col·lectiu, tot és molt clar: la cooperació està en perill perquè “no hi ha confiança entre les parts”. Però com passa amb tot allò relacionat amb la doctrina hegemònica i les narratives per encàrrec, l’anàlisi mai no arriba tan lluny com caldria. Després de tot, si ho fes, el FEM perdria ràpidament el seu efecte propagandístic i adoctrinador. Potser ni tan sols podria existir.
Així, no és estrany que un dels pilars teòrics del Fòrum de Davos d’aquest any sigui el “Baròmetre de la Cooperació Global 2024”, en col·laboració amb la sempre puntual, competent i ben gestionada Mackinsey. Segons aquest “Baròmetre” –i sobretot tenint en compte les paraules de Jane Harman (Freedom House, “prolliure comerç”, “prolliure mercat” i “progressista” [està per veure en què] i excongressista)– la cooperació mundial es troba en una situació desesperada. Per descomptat, mirant les dades, podem veure que el 2012 l’índex de cooperació estaria en 0,87, el 2020 (el període definit com a referència) estaria en 0,97 i el 2022 estaria en 0,96. En altres paraules, el 2012, quan els Estats Units encara es delectaven impunement en el seu poder hegemònic, l’índex de cooperació era més baix. Aleshores, per què és dolent ara?
La veritat és que, observant les diferents formes de cooperació definides (comerç i capital; clima i naturalesa; innovació i tecnologia; salut i benestar; pau i seguretat), només n’hi ha dues que estiguin per sota dels nivells de 2020: salut i benestar (poc) i pau i seguretat (molt més baix). I a partir d’aquí, entenem immediatament la gran preocupació i allò que hi ha darrere de l’agenda del FEM d’aquest any, i la raó del “problema” de la Cooperació.
Un cop més, els Estats Units ens donen una lliçó del seu proverbial desvergonyiment: què ha pogut passar perquè la cooperació en matèria de seguretat hagi baixat tant, especialment des del 2015? Què ha motivat aquesta manca de confiança? Quin país va trencar de cop tots els tractats de no proliferació nuclear que tenia amb Rússia? Quin país va formar QUAD, Aukus, va expandir l’OTAN cap a l’Europa de l’Est, minant la confiança amb dos dels principals centres de cooperació militar del món: la Xina i Rússia? Quin país els dirigents del qual parlaven constantment de “la derrota estratègica de Rússia”; “la contenció de la Xina” i “l’aniquilació de l’Iran”? Què té a veure amb el deteriorament dels nivells de confiança?
I amb la salut i el benestar? Qui va utilitzar la Covid-19 com a arma contra la Xina? Qui propaga i ha propagat laboratoris secrets de recerca biològica, especialment al voltant de Rússia i la Xina? Com ja he dit, els informes i anàlisis del Fòrum Econòmic Mundial tenen una virtut fantàstica: tots veiem qui en té la culpa, però ells insisteixen a no assenyalar-lo mai.
En l’únic exemple real de cooperació entre iguals, amb respecte a la diversitat de cadascú i capacitat de mirar allò que uneix, més que allò que separa, sense imposicions, autoritarismes, rebequeries i discrecionalitat; en un exemple concret d’emancipació dels països en desenvolupament i revelador de la seva capacitat de cooperar, unir-se i prendre a les seves mans el seu propi futur; el FEM va considerar oportú donar-li un panell molt secundari, en què el periodista es va preocupar més de furgar en diferències i divergències, que en punts de cooperació real. Em refereixo als BRICS. Aquí traiem dues conclusions immediates: el model de cooperació entre iguals que representen els BRICS no és valorat, sinó condemnat a l’ostracisme, pels EUA; els EUA i els seus vassalls continuen intentant “vendre” un model neocolonial de cooperació. Per als EUA, la cooperació és un joc en què només guanya un, per això el concepte de “co-competició” que s’ha introduït és perfecte: revela tota la intenció que hi ha darrere d’aquesta “cooperació”, que és la de “competir” i aniquilar l’adversari, fent creure que està “cooperant”. Crec que és massa perquè la Xina hagi comprat la cosa però sabent que els xinesos juguen a llarg termini… esperarem a veure.
Aleshores, per què els BRICS han aconseguit un panell? Ja sigui perquè els EUA volien demostrar que no tenen por dels projectes de cooperació “més petits”, o perquè van sucumbir a algunes pressions de la Xina i l’Índia per demostrar-ho, el fet és que van haver d’acceptar-ho. Tot i això, demostra clarament l’espai que li assignen a l’escenari de les relacions polítiques mundials. A veure quant de temps més poden marginar aquest bloc d’interessos convergents.
Tanmateix, a l’altra banda, la realitat insisteix a imposar-se i demostrar que no ha canviat res, per moltes narratives que es creïn. Un exemple concret? La negociació de l’acord UE-Mercosur. Després d’acordar una versió provisional de l’acord, la UE va enviar al Brasil una proposta final, que contenia un annex que preveu l’aplicació de sancions als països amazònics en cas d’incompliment dels objectius de protecció de la selva amazònica. Tot això de manera unilateral, sense escoltar les parts interessades. Això és el que significa per a Occident “reconstruir la confiança”.
Si el Baròmetre de la Cooperació ens diu molt sobre allò que vol el Fòrum Econòmic Mundial, l’“Informe de Riscos Globals 2024” no és menys explícit. Hi trobem la raó de ser de gran part del discurs pseudocientífic que pul·lula pel Fòrum de Davos. L’informe d’aquest any assenyala la “desinformació i la mala informació” com a risc principal. La recent derrota occidental de la narrativa sionista deu haver fet sonar totes les sirenes. Afegeixi’s a això el fet que la majoria mundial no s’ha empassat la narrativa ucraïnesa… No hi ha dubte que, aquests dies, l’entorn no és gaire propici per a les narratives fal·laces dels Estats Units. Sobre com combatre aquesta “desinformació”, també se’ns presenta que al fòrum s’ha parlat d'”educació”, i a la pràctica se censuren les xarxes socials; s’ometen les cerques a Google, es controlen els mitjans de comunicació, se censuren els mitjans russos i es persegueixen periodistes com Julian Assange.
El Fòrum Econòmic Mundial és vergonyosament útil per als crítics dels Estats Units: les solucions que suggereix per al futur poden ser observades en temps real, completament al revés, pels Estats Units i els seus vassalls. És gairebé com si intentessin dir-nos indirectament: “Veus aquesta mesura? Els Estats Units i els seus vassalls ho estan fent al revés”.
Però la resta dels temes són alhora indicatius de les preocupacions occidentals: l’escassetat de mà d’obra per “crear creixement i ocupació per a la nova era”, alhora que la Unió Europea i els Estats Units impedeixen la dignificació de les condicions laborals dels treballadors de plataformes informàtiques i es destapa l’escàndol pel qual Uber va comprar el favor dels governs europeus i on s’utilitzen les tecnologies digitals per suprimir llocs de treball i degradar salaris; el domini de la intel·ligència artificial a “la intel·ligència artificial com a motor de l’economia i la societat”, alhora que es lliura la guerra dels semiconductors contra la Xina per impedir que aquesta i els seus aliats arribin a la frontera tecnològica, especialment en l’àmbit militar; el domini de l’energia en “una estratègia climàtica a llarg termini, naturalesa i energia”, alhora que es lliura la guerra pel petroli a l’Orient Mitjà, s’intenta la internacionalització (o és “occidentalització”) de la selva amazònica i s’imposen condicions climàtiques que impedeixen als països empobrits desenvolupar-se i afirmar la seva sobirania. Un menú d’intencions malicioses.
Per voler donar una lliçó de futur al món, l’elit globalista de Davos comet massa pecats, que només es poden explicar pel seu complex proverbial de superioritat. En primer lloc, l’arrogància, en suposar que l’elit occidental té alguna cosa per ensenyar a ningú. El supremacisme, que és molt present quan veiem Klaus Schwab elogiant el boig de Milei per fer que “l’Argentina torni als valors occidentals”, demostra el que és Davos, un centre de propaganda de la idea de civilització occidental, fins i tot a costa d’un país destruït i un poble sumit en la més abjecta misèria. Aquí, Klaus Schwab ens diu: no importa que tots estiguin en la misèria, mentre es moguin cap als “valors occidentals”.
El cinisme és una altra característica de les elits globalistes, neoliberals o neoconservadores. Davos és un festival d’adoctrinament de la resta del món, a costa d’esborrar, silenciar i condicionar el debat crític dels problemes, donant només veu a la narrativa occidental. Finalment, l’elitisme dels qui es creuen superiors als altres també és molt present en la composició dels panells, que són aclaparadorament occidentals, majoritàriament estatunidencs, amb la menció ocasional d’algú del Sud global, només per donar una idea de diversitat.
Debat obert, crítica, confrontació d’idees, argumentació i contraargumentació, cooperació real, en el veritable sentit de la paraula, unir allò que uneix i apartar allò que separa, prendre decisions junts i no contra algú, respecte a la diversitat ètnica, cultural i ideològica, com pressuposa una visió veritablement democràtica, respecte a les creences, tradicions i característiques de cada poble, com ha de ser una visió universalista… No vam veure res d’això a Davos.
A Davos assistim a un imperi que lluita amb si mateix (amb la “desinformació”) i amb els altres (“seguretat”), incapaç de trobar el seu lloc en un món que es nega a veure’l com a superior… D’aquí l’intent de revestir el monstre amb disfresses atractives, però que tanmateix es revela per la seva brutalitat latent…
Com en tot… Davos ven el que ningú vol comprar… D’aquí ve tot el màrqueting.
Hugo Dionísio és advocat, investigador i analista geopolític. És autor del blog Canal-factual.wordpress.com i cofundador de MultipolarTV, canal de Youtube dedicat a l’anàlisi geopolítica. Desenvolupa la seva activitat com a activista dels drets humans i socials com a membre de la junta directiva de l’Associació Portuguesa d’Advocats Demòcrates. També és investigador de la Confederació General de Treballadors Portuguesos (CGTP-IN).
Font: Strategic Culture Foundation
Foto: El secretari d’Estat dels EUA Antony Blinken parla amb el columnista del New York Times Thomas Friedman al Fòrum Econòmic Mundial de Davos el 17 de gener del 2024.
Al Fòrum Econòmic de Davos, Li Qiang, primer ministre de la República Popular de la Xina, qüestiona el model de multilateralisme hegemònic dels Estats Units (Negocios TV, 16.01.2024).