Explicaré els esdeveniments que van dur a l’assassinat dels bisbes Vincent Nsengiyumva, arquebisbe de Kigali, Joseph Ruzindana, bisbe de Byumba, i Thaddée Nsengiyumva, bisbe de Kabgayi i president de la Conferència episcopal, amb nou capellans, així com el superior general dels Germans Josefites, Jean Baptiste Nsinga. Els capellans assassinats són tots de la diòcesi de Kabgayi, excepte mossèn Denis Mutabazi, de la diòcesi de Nyundo: havia fugit de Nyundo, on havia rebut una ferida lletja d’un cop de llança a la mà (dreta, si recordo bé), i el dissortat creia que s’havia escapat de la mort. Es tracta de monsenyor Jean Marie Vianney Rwabilinda, vicari general; monsenyor Innocent Gasabwoya, antic vicari general; els mossèns Emmanuel Uwimana, rector del Seminari menor; Sylvestre Ndaberetse, ecònom general; Bernard Ntamugabumwe, representant prefectoral de l’ensenyament catòlic; François Xavier Muligo, rector de la catedral, amb els seus vicaris, Alfred Kayibanda i Fidèle Gahonzire (aquest darrer era, alhora, capellà de l’hospital). Era, doncs, pràcticament tot el personal de la diòcesi de Kabgayi que va ser, així, decapitat.

En faig el relat com a testimoni, perquè circulen relats falsos o incomplets, ja que no es demana als testimonis el que va passar realment (fins i tot l’episcopat ruandès, fins avui, mai m’ho ha demanat), i perquè fins i tot els estudis més recents donen sempre, dels fets, la versió del Front Patriòtic Ruandès (FPR). Tot i així, molt testimonis encara viuen i cadascun d’ells podria fer el seu propi relat: el conjunt d’aquests diferents testimonis donaria una narració que seria el més completa i fiable possible. Fins i tot es podrien trobar els noms dels responsables militars de l’emplaçament de Kabgayi, que són, versemblablement, els responsables d’aquest assassinat premeditat, cal subratllar-ho.

D’entrada, dono testimoni que els bisbes sabien, més o menys, el que els esperava, però es van negar a fugir. Ho havien discutit abans amb tots els capellans responsables de la comunitat de Kabgayi.

L’FPR arriba el dijous, 2 de juny de 1994. Tot el paratge de Kabgayi cau a les seves mans cap al migdia. Tot Kabgayi, o sigui fins al garatge de la diòcesi: totes les propietats de la diócesi, amb l’hospital, les escoles, els tallers, el seminari major de filosofia i les residències del personal.

Com sempre, l’FPR arriba una mica abans de les hores dels àpats. Així, van arribar al bisbat entre les 11 i les 12; la infiltració ja datava d’uns quants dies o fins i tot setmanes. Van cercar els bisbes i especialment l’arquebisbe de Kigali; aquest celebrava precisament l’aniversari d’ordenació episcopal, ja que va ser ordenat el 2 de juny de 1974; s’havia preparat, doncs, un bon àpat per celebrar-ho, però els qui en van fruir no hi estaven convidats!

Els soldats de l’FPR van reagrupar els tres bisbes davant la catedral, amb Mns Gasabwoya, Mns Rwabilinda, mossèn Muligo, el germà Nsinga i, més tard, mossèn Uwimana. Es custodia tot el grup allà, enmig del sol, fins a prop de les tres, que se’ls baixa a la carretera, davant l’escola d’infermeria. Als voltants de les 7, els militars els tornen a pujar al bisbat perquè agafin alguns efectes personals. Els soldats aprofiten per aplegar tots els capellans que es trobaven a Kabgayi (a excepció dels qui es trobaven encara al Philosophicum). Tres noies volen acompanyar i romandre amb el grup, tot i que els soldats intentaran com sigui d’allunyar-les. Els proposaven, per exemple, d’anar a refugiar-se, però elles s’hi negaven. Cap a les tres de la matinada del divendres, es va conduir tot el grup en cotxe a Ruhango, a una quinzena de quilòmetres; se’ls guarda a casa d’un particular, prop de l’ajuntament. A l’habitació del costat, altres presoners estaven lligats a la manera de l’FPR, que els ha de passar per les armes d’hora, a la matinada. Els bisbes romandran allà amb el capellans fins al matí del diumenge 5 de juny.

El diumenge 5 de juny, a la matinada, es porta tot el grup al noviciat dels Germans Josefites. El rector de Byimana té la sorpresa de veure’ls allà, quan va a celebrar la missa dominical per als germans, les religioses i els fidels refugiats allà baix: el germà Vivens havia vingut a demanar-li de fer la missa perquè no hi havia capellà i concelebrarà amb el grup que venia de Ruhango. Serà la seva darrera missa ja que seran assassinats el vespre del mateix dia, cap a les 7. És una coincidència que fos la Festa-Déu, anomenada també Festa de la Preciosa Sang?

Cal dir que, mentrestant, els militars havien d’esperar ordres de dalt i per això havien volgut aplegar en un mateix lloc tots els responsables de les comunitats de Kabgayi. Així doncs, allà on era, a Byimana, amb quatre altres confrares (el prefecte d’estudis de filosofia i els capellans de la parròquia de Byimana) i amb la secretària del bisbat, van venir el matí del divendres 3 de juny a dir-nos que aviat vindria un vehicle a dur-nos amb els altres “banyakiliziya” (neologisme arribat a Rwanda amb l’FPR per dir “la gent de l’església”). El qui ens va ordenar preparar-nos per marxar, portava una camioneta que duria les germanes Benebikira de Byimana; per raons que ignoro no van venir a embarcar-nos. Hi devia haver divergències al si de l’FPR, car tot i que la sort dels bisbes ja estava segellada, no era el mateix per a tots els capellans que eren amb ells, alguns dels quals eren tutsi. Finalment, els militars dispararan sobre el grup sense distinció.

Jo era, doncs, a la parròquia de Byimana. Al fer un flash-back, em vaig adonar que la tensió havia pujat entre els militars aquell diumenge. Patíem un escorcoll gairebé cada hora, i cada vegada la ràbia era més visible. Especialment la tarda d’aquell diumenge, dos militars van estar a punt de matar-nos; van dir que el que els retenia era que el seu exèrcit no matava capellans, cosa que ens vam creure a l’acte, sense saber el que es tramava i sense saber, en aquell moment, que tots els capellans de la diòcesi de Byumba que es trobaven allà mateix, l’abril de 1994, havien sigut exterminats sense deixar escapar-ne cap. Els militars que ens van maltractar aquella tarda, intentaven justificar la seva còlera amb les acusacions esdevingudes habituals segons les quals l’Església no va protegir els tutsi (i tanmateix, a Kabgayi, el personal i les infrastructures de la diòcesi van poder salvar almenys 30.000 persones); van acusar, fins i tot, el bisbe de Kabgayi (que confonien tothora amb l’arquebisbe de Kigali i el tractaven de «cya gikaridinali», o sigui el cardenal gros) de tenir a casa seva un immens dipòsit d’armes. Visiblement, intentaven empescar-se una culpabilitat que justificaria la matança que es preparava.

L’assassinat es va fer com a tot arreu on l’FPR ha disparat sobre la gent: es reuneix a tothom per parlar de seguretat i tot seguit, bruscament, s’obre foc. És el que va passar amb els bisbes i el grup que era amb ells. Cap a les 7 del vespre, se’ls reuneix al refetor dels Germans Josefites per parlar del seu sojorn i la seva seguretat, segons se’ls diu. Els militars es van posar nerviosos quan no van veure arribar l’arquebisbe (que era a la capella): se’l va anar a buscar tot seguit. Mentrestant, el cap del lloc es fa fonedís amb els seus subordinats, que fins aquell moment havien romàs asseguts al marge. Després, uns militars rabiosos van irrompre a la sala demanant què hi feien les «dones» allà: es tractava de tres senyoretes que havien acompanyat els eclesiàstics des de Kabgayi i que s’havien obstinat a entrar i romandre amb els religiosos al refetor, mentre que els militars havien volgut allunyar-les dient-los que la reunió no els concernia; van ser separades del grup i tirades a un racó amb violència; dues van romandre allà mateix, literalment petrificades, i van assistir a tota l’escena quan es va disparar sobre tothom. La tercera noia es va escapar amb l’únic capellà supervivent de la matança: van aconseguir escapar-se per la part del fons del refetor, un lloc diferent d’aquell per on havien entrat els militars. Van córrer cap a l’estable dels germans; es van amagar uns quants minuts, i després quan els van trobar no els van fer res: la tempesta havia passat.

Es va disparar, doncs, sobre els bisbes i el seu grup cap a les 7-8 del vespre. Cap a mitjanit, els militars aplegaren els religiosos, les religioses i tots els qui eren a casa dels Germans Josefites. A la força, tothom havia d’anar a mirar els cossos de les víctimes. Els qui eren prop de la porta, com Sylvestre Ndaberetse, estaven reduïts a veritables coladors. Totes les víctimes estaven estirades i havien rebut el tret de gràcia, una bala al cap: Rwabilinda i Gahonzire tenien, fins i tot, els ulls rebentats. Només un havia romàs assegut a la seva butaca i no havia rebut el tret de gràcia: el bisbe de Kabgayi, amb la seva amplària d’esquena, va rebre potser tota la primera ràfega i degué morir tot seguit.

Amb els eclesiàstics, van morir dues persones joves que havien romàs sense saber res del perill que els sotjava. I hom es sorprèn de la presència del Superior general dels Germans Josefites entre les víctimes. Car els germans havien sabut el que es tramava i ell mateix havia de saber-ho, però va romandre voluntàriament, potser perquè pensava que es mataria l’un o l’altre, i no tothom. El germà Balthazar, mestre de novicis (hutu, burundès per afegiment) havia provat de salvar alguns capellans; havia inventat una estratagema per advertir-los de la imminència de l’assassinat: els feia sortir d’un en un per ensenyar-los les seves habitacions; però quan va veure que el qui acabava d’advertir tornava obstinadament al grup, hi va renunciar. Ell mateix va ser assassinat algunes setmanes després a Kinazi, igual que el germà Vivens, nebot de monsenyor Kalibushi. La major part dels altres germans josefites presents a Gakurazo aquella nit de la matança, van afegir-se la setmana següent, com per atzar, a l’exèrcit de l’FPR.

El matí del dilluns 6 de juny, els militars de l’FPR acompanyen l’únic capellà supervivent per anunciar-nos la terrible notícia, en la versió que serà des d’aleshores oficial: uns joves eixelebrats han comès la bestiesa perquè haurien trobat la seva família delmada mentre que l’Església no ha fet res per impedir les matances.

Ens esbalaïm i pensem que el nostre torn arribarà aviat. A començaments de la tarda, fem el cor fort per anar a veure els cossos de les víctimes: han sigut desplaçats a una altra sala i el refetor netejat; no hi ha traces, excepte la fortor característica de la sang, així com els impactes de les bales, de les nombroses bales, a les parets. Les germanes de Santa Marta (de Kabgayi) i les de Casa Caritat (Remera-Ruhondo) són les qui han rentat els cossos i els han posat un a costat de l’altre sobre unes estores i unes catifes. Totes les cares han sigut cobertes.

Quan demanem per sepultar els cossos, se’ns diu que justament uns oficials volien arreglar això amb nosaltres. Se’m diu més tard que hi havia tres coronels en el grup. Fem una reunió amb ells. Els fem tres propostes que rebutgen una darrere l’altra. Sortosament, d’altra banda. La primera era que cada bisbe havia de ser sepultat a la seva catedral, cosa que seria possible, certament, pels de Byumba i Kabgayi, ja que era en zona FPR, mentre que l’arquebisbe de Kigali podia ser confiat a la MINUAR o a la Creu Roja per a ser enterrat a Kigali. No. Afortunadament, ja que no se sap mai què hauria passat amb els cossos, mentre que ara és segur que han sigut enterrats, són ells els qui reposen a la catedral de Kabgayi i han tingut una bonica missa concelebrada (es van prendre fotos). La segona proposta era que no qualsevol pot enterrar un bisbe, i que, per tant, l’autoritat de l’FPR podia anar a buscar el bisbe de Kibungo (zona FPR igualment) per venir a enterrar els seus confrares. Segona negativa: els «civils» no circulaven. Era la nostra tercera proposta la que trobaria el seu vist-i-plau: enterrar els bisbes a la catedral de Kabgayi, i la resta en una fossa comuna a Gakurazo.

Se’m va donar tot seguit, la mateixa tarda, una camioneta (amb un menor d’edat com a xofer) per anar a buscar al ‘Philosophicum’, el material per cavar les tombes i la fossa comuna. Vaig aprofitar per adonar-me dels estralls fets al meu establiment i per prendre, de pas, la meva sotana. L’endemà, molt d’hora, es cavaren les tombes. A la catedral, una tomba va ser cavada profundament per al bisbe del lloc; les altres dues van arribar a 1 metre perquè es pensava que per als altres dos bisbes la sepultura seria provisional, que se’ls transferiria a les seves respectives catedrals el més aviat possible. A Gakurazo, es cava una llarga fossa comuna. A Kabgayi, com a Gakurazo, els militars van ser arrenglerats per ajudar a cavar.

Els funerals estaven previstos per a les dues de la tarda del dimarts 7 de juny. Començarem la missa amb un xic de retard. És cantada; jo la presideixo: només els baguls són trets de la sala i col·locats prop de l’altar de fortuna sobre la ‘barza’, davant la sala on els altres cossos romanen estirats. Faig un sermó que va estar a punt de costar-me car: sembla que no es va esperar la fi de la missa per treure algunes persones a part i demanar-los-hi si no sóc interahamwe, puix prenia la defensa dels bisbes assassinats, de l’Església calumniada, i ho feia amb tota violència. Després de la comunió, l’FPR demana per parlar: l’oficial que pren la paraula afirma que tots ells estan desolats per aquest assassinat, però que es cerca aferrissadament els autors, que no són altres que joves que han trobat les seves famílies delmades i que han pensat que els bisbes haurien d’haver impedit aquesta desgràcia; afegeix que un dels culpables s’ha disparat un tret perquè sabia que seria seriosament castigat (en el mateix lloc, ningú havia sentit cap tret des de la nit horrible en què foren assassinats els nostres confrares).

Després de la missa, mossèn Jean Nsengiyumva s’ocupa de l’enterrament a Gakurazo; se li demana de prendre la precaució d’anotar en quin ordre són col.locats els cossos per saber reconèixer-los després. Jo vaig a la catedral amb d’altres persones per enterrar els bisbes. Ja s’ha fet fosc i s’acaba l’enterrament amb espelmes, mentre a l’exterior de la catedral hi ha un concert de rugit de metralletes. Periodistes anglòfons passaran, però faran semblant de no haver parat esment en res, excepte un que farà dues o tres preguntes d’amagat. Una altra vegada, a Kabgayi com a Gakurazo, els militars ajuden a cavar les fosses.

Quan tornem a Byimana, quina no fou la nostra sorpresa al veure que s’han demolit totes les portes de la parròquia, que les nostres coses han sigut robades i que la resta és escampada per terra. Amb tot, uns militars havien rebut l’ordre de guardar la parròquia. Però això no és res.

Cap a les 2 de la nit (és l’hora de les execucions per l’FPR), un grup de militars ens terroritza. Tenen per cap Kamaramaza (nom de guerra, com és costum a l’FPR). Dos capellans els acompanyen (Alexandre Ngeze, que mor a Bugesera a principis de juliol, i un segon, de qui diré el nom en cas de necessitat); visiblement, aquests dos no dubten que una execució és a l’aire. Se’m demana de seguir la tropa. Passo la meva sotana per sota el pijama i se’m fa un lloc a la cabina de la camioneta. Es dirigeixen a Gakurazo. El cap «afandi» va en conciliàbul a l’interior amb els seus homòlegs o els seus superiors encara sobre el terreny. Quan torna a venir, em diu que em retorna a la parròquia. Va ser després que, al saber amb certesa el perill que havia pressentit, vaig córrer aquella nit, i àdhuc tot el temps que vaig romandre a Rwanda: com pot ser que estigui encara en vida, mentre que tots els caps de les comunitats de Kabgayi van ser assassinats amb els tres bisbes, excepte jo? Com romandre en vida després del que vaig dir a la missa dels funerals?

Va ser l’endemà que un periodista de Ràdio Muhabura (de l’FPR) va venir a prendre notes. Se li va donar tots els noms de les víctimes, però s’obstinava a demanar per què no es diria que el germà Nsinga és el desè capellà assassinat! Sembla que els membres de l’FPR de parentiu proper amb Nsinga (els de la família Gasabwoya també) havien protestat contra el seu assassinat. Es coneix la versió que va ser llegida a Ràdio Muhabura. Van falsejar les dades dient que l’assassinat havia tingut lloc «ahir», o sigui el dimarts 7 de juny; mai es va donar el nom del germà Nsinga, però es va donar en canvi…el meu!

facebook
Twitter
Follow