Des del passat 1 d’octubre, en què es va celebrar el referèndum de Catalunya, s’han produït una sèrie d’esdeveniments que han fet qüestionar la democràcia espanyola: la brutalitat de la policia; els escamots feixistes que campen amb impunitat per Catalunya, València i Palma; la destitució del Govern de la Generalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució; l’empresonament preventiu de tots els membres del Govern de Catalunya, excepte els que s’han refugiat a Brussel·les; de la presidenta i dels membres sobiranistes de la mesa del Parlament de Catalunya… Distintes veus, tant de l’Estat espanyol com de l’estranger, han parlat del retorn del franquisme, qüestionant la qualitat de la democràcia espanyola.

La resposta del Govern espanyol i de tot l’entorn mediàtic que li dona suport ha consistit a defensar les lleis i la separació de poders, destacant la independència dels Tribunals de Justícia espanyols. És així realment?

El Sistema democràtic descansa, sobretot, en quatre puntals: el sufragi universal amb garanties d’igualtat per a totes les opcions polítiques per accedir a les institucions; un poder polític que posi l’interès general per damunt del particular; un Sistema judicial independent, i uns mitjans de comunicació imparcials que exerceixin el control i la denúncia pública. Doncs bé, a l’Estat espanyol cap d’aquestes quatre condicions reuneix els mínims exigibles en qualsevol democràcia.

Evidentment que existeix el sufragi universal, però no amb garanties. Les investigacions judicials han demostrat el finançament il·legal del Partit Popular. Es pot afirmar que aquest partit ha jugat «dopat» en gairebé totes les eleccions, pervertint el sistema i perjudicant els competidors que hagin jugat net.

Conseqüència d’aquest fet, les institucions governades pel Partit Popular s’han caracteritzat per la defensa dels interessos de les grans empreses en detriment dels interessos generals. Les portes giratòries, que situen exdirigents polítics en els consells d’administració de grans empreses <fet que també afecta el PSOE>, ha provocat que les companyies elèctriques, la banca i les grans constructores, entre d’altres, hagin manejat el Parlament i els governs segons les seves conveniències.

Pel que fa al Sistema judicial, tampoc no ofereix garanties d’imparcialitat. Els dos partits de torn han convertit simples advocats en magistrats dels tribunals superiors de justícia i del Tribunal Suprem o en vocals del Consell General del Poder Judicial. I el Govern nomena el Fiscal General de l’Estat i el destitueix quan no actua segons el seu criteri. El més greu, però, han estat les maquinacions del Partit Popular per aconseguir un Tribunal Constitucional controlat per membres afins a la seva ideologia <el mateix president era militant del PP>.

Però, totes aquestes perversions de la democràcia no serien possibles sense la complicitat del «quart poder», els mitjans de comunicació. Els quatre grans diaris i les principals cadenes de ràdio i televisió estan en mans de grans empreses. I TVE ha estat acusada pels seus mateixos treballadors de manipular les informacions sobre Catalunya i la corrupció del PP. Tots plegats han construït una realitat paral·lela, que ha servit a la Fiscalia i als tribunals per justificar unes acusacions terribles i per empresonar, de manera preventiva i sense fiança, dirigents socials i polítics de Catalunya. I, el pitjor de tot, han fomentat l’odi i la crueltat cap un poble que mai no ha actuat amb violència.

En definitiva, si Espanya no és una dictadura és evident que tampoc no és una democràcia. I és que a Espanya li sobren patriotes i li manquen demòcrates.