Després d’un finançament canadenc de 90 milions de dòlars, el tribunal deixa els ruandesos com a apàtrides [Geoffrey York – Globe and Mail, 04.09.2022]

Durant 10 anys, després de la seva absolució per presumptes delictes de genocidi, l’exministre d’Afers Estrangers ruandès Jérôme Bicamumpaka va demanar permís per reunir-se amb la dona i els fills a Mont-real.

Els funcionaris canadencs van ignorar totes les peticions, fins fa tres mesos, quan va morir de càncer als 64 anys, apàtrida i exiliat a l’Àfrica Oriental. Aleshores, per fi, van cedir: van permetre que el seu cos fos traslladat al Canadà en un taüt.

El Sr. Bicamumpaka està avui enterrat en un cementiri de l’est de Mont-real, on la família visita la tomba. Amargats pel tracte que Ottawa li va donar els darrers anys, fan preguntes incòmodes sobre el paper del Canadà en un sistema de justícia internacional que el va mantenir en un estat surrealista d’apàtrida durant dècades.

“S’han negat a respondre’ns, ens han ignorat”, ha dit el fill de Bicamumpaka, Cédric. “És injust. Quan era viu, no el volien al seu territori. Però quan ha mort, l’han acceptat”.

Des del 1994, el Canadà ha injectat una quantitat extraordinària de diners als tribunals internacionals pels crims del genocidi ruandès. En total, Canadà ha transferit gairebé 90 milions de dòlars per recolzar el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda i el seu organisme successor, segons James Wanki, portaveu de Global Affairs Canada, en resposta a les preguntes de The Globe and Mail.

Tot i això, malgrat la seva forta inversió financera al tribunal, Ottawa sembla no estar disposada a reconèixer la legitimitat dels seus veredictes permetent la reunificació familiar després de les absolucions, diuen l’advocat i la família de Bicamumpaka.

El tribunal de les Nacions Unides ha condemnat 61 persones per delictes relacionats amb el genocidi, en què es calcula que van morir 800.000 persones, la majoria tutsis. Però quan els acusats són absolts, o posats en llibertat després de complir les seves condemnes, la majoria dels governs –inclòs el del Canadà– han preferit deixar-los en un estat de llimbs indefinits, sense passaports ni documents de viatge, sovint sota arrest domiciliari o amb severes restriccions de moviment.

Durant els darrers vuit mesos, quatre ruandesos absolts i quatre alliberats més han estat confinats en una casa de Niamey, la sufocant capital del país africà occidental del Níger. Amb policies armats vigilant la casa les 24 hores del dia, no poden sortir per por de ser detinguts. Només se’ls permet sortir per rebre tractament hospitalari d’urgència, però fins i tot l’ambulància està vigilada per la policia. La incertesa i les restriccions els han deixat cada cop més deprimits i ansiosos, diuen els seus advocats.

El seu arrest domiciliari és una violació de l’acord internacional signat pel Níger i l’ONU el novembre passat. Níger es va comprometre a concedir la residència oficial als vuit ruandesos, que no tenien cap altre lloc on anar. Però només unes setmanes després de signar l’acord, Níger va cancel·lar els permisos de residència, va confiscar els documents d’identitat, va confinar els vuit homes a casa seva i va amenaçar d’expulsar-los.

Níger va dir que va cancel·lar la residència dels vuit ruandesos per “raons diplomàtiques”. No va explicar aquesta frase vaga, però la seva decisió va ser el resultat d’una intensa pressió política per part del govern ruandès, segons creuen els seus advocats i familiars.

Afirmen que l’empresonament no oficial no només és il·legal, sinó que també incompleix les promeses de l’ONU que el tribunal per als crims de Rwanda no es convertiria en una forma de “justícia del vencedor” que s’aplicaria als perdedors de les guerres de Rwanda.

“Se suposa que són lliures, i no ho són”, ha dit Marie-Grâce Uwase Zigiranyirazo, filla de Protais Zigiranyirazo, un ruandès de 84 anys que va ser absolt pel tribunal internacional el 2009 i que ara es troba entre els qui estan sota arrest domiciliari.

“No es poden moure lliurement, ni tan sols poden anar a l’església, i tanmateix se’ls ha dit que no van cometre cap crim i que estan lliures”, ha dit la Sra. Zigiranyirazo, que ara viu a Toronto.

“Volem creure en la justícia, però el que veiem és injust, i no veiem quan s’acabarà. És una tortura mental. Tenim una sensació de desesperança”.

Els funcionaris de l’ONU i els advocats defensors s’han dirigit a més de 42 països per demanar-los que acceptin algun dels ruandesos, però tots s’hi han negat, igual que el Canadà es va negar a acceptar el Sr. Bicamumpaka. Mentrestant, els vuit homes s’estan quedant sense fons per pagar el menjar i altres despeses de subsistència. La majoria són ancians, amb malalties cròniques.

“La situació és cada cop més greu”, van dir els seus advocats en un comunicat el mes passat.

“També pateixen l’estrès i l’ansietat de la possible expulsió a Rwanda, on temen ser perseguits, o una cosa pitjor”, deia la declaració de vuit advocats, entre ells els canadencs John Philpot i Allison Turner.

L’organisme successor del tribunal, el Mecanisme Residual Internacional per a Tribunals Penals (IRMCT), ha criticat durament la negativa del Níger a complir l’acord que va signar amb l’ONU el novembre passat.

“La situació que tinc davant meu és una crisi”, va dir el jutge Joseph Masanche de l’IRMCT en una sentència del febrer.

Les accions del Níger contra els ruandesos constitueixen una “violació flagrant” de l’acord de l’ONU i han posat l’Estat de dret “en doina”, ha dit el jutge.

Anteriorment havia ordenat al Níger que tornés els documents d’identitat confiscats als vuit ruandesos i que els donés llibertat de moviment. El govern del Níger va ignorar l’ordre.

En una carta al Consell de Seguretat de l’ONU, el president de l’IRMCT, Carmel Agius, s’ha mostrat “profundament preocupat” per la violació de l’acord per part del Níger i per l'”impacte potencialment greu” en els drets humans dels ruandesos. La idea que un Estat membre de l’ONU “pugui intentar ignorar un acord recentment conclòs amb les Nacions Unides és angoixant i no es pot permetre que estableixi un precedent”, ha dit.

Els crítics afirmen que el confinament indefinit dels ruandesos és un exemple clar de com els governs occidentals i africans estan interessats a guanyar-se el favor del president Paul Kagame, l’home que ha governat Rwanda gairebé en solitari des del final del genocidi.

Les tropes ruandeses són crucials per a les missions de manteniment de la pau de l’ONU a l’Àfrica i les operacions de seguretat per protegir les inversions occidentals de gas natural a Moçambic. Pocs governs estan disposats a posar en perill aquesta font clau d’estabilitat militar.

Els familiars dels ruandesos absolts i alliberats han format un grup, Save Our Parents, per pressionar perquè es permeti reunir els vuit homes amb les seves famílies. El grup ha realitzat manifestacions a l’Haia, on hi ha una de les oficines de l’IRMCT.

“Sentim que els nostres pares estan atrapats enmig d’una cosa que realment no entenem”, ha dit Diane Ashimwe, filla d’un dels homes ruandesos absolts, François-Xavier Nzuwonemeye.

“Per a mi, és injust perquè realment no coneixem les raons. Si l’ONU no pot resoldre la situació, qui ho pot fer?”.

El Sr. Bicamumpaka es troba entre els qui han pagat el preu. Després de ser ministre d’Afers Estrangers de Rwanda durant tres mesos durant el genocidi del 1994, va ser detingut i acusat de crims de genocidi, inclòs l’assassinat, el 1999, i va passar 12 anys en presó preventiva. El tribunal internacional, amb seu a Tanzània, el va jutjar i el va absoldre de tots els càrrecs el 2011, després que els seus advocats demostressin que estava de viatge a Europa i als Estats Units en el moment dels suposats crims a Rwanda.

Després de la seva absolució, en no poder obtenir el permís del Canadà per reunir-se amb la família a Mont-real, va passar una dècada en una casa de seguretat de l’ONU a Tanzània, amb la prohibició de cercar ocupació o residència oficial.

Va sol·licitar un passaport ruandès a Tanzània, però l’ambaixada ruandesa li va dir que ho havia de sol·licitar a Rwanda, cosa que l’exposaria a un nou enjudiciament i empresonament, ja que el govern ruandès i els mitjans de comunicació controlats per l’Estat han deixat clar que no accepten les absolucions del tribunal. Rwanda té un llarg historial d’empresonament i fins i tot assassinat dels seus opositors, amb molts casos documentats per grups de drets humans.

El Sr. Bicamumpaka va romandre a Tanzània, rebutjant la invitació de l’ONU per unir-se al desafortunat grup del Níger. Quan va emmalaltir de càncer, va ser traslladat a un hospital de Kenya, on va morir el 18 de maig, encara apàtrida.

El seu fill, Cédric, està convençut que la influència política de Rwanda és la raó per la qual el seu pare i altres ruandesos no s’han pogut reunir amb les seves famílies. “Fins i tot quan són absolts, han de viure com si fossin criminals”, ha dit.

Aidan Strickland, secretari de premsa del ministre d’Immigració, Sean Fraser, va dir que el departament d’immigració no pot fer comentaris sobre casos concrets. Global Affairs Canada no va respondre a les preguntes de The Globe sobre si el Canadà accepta tots els veredictes del tribunal internacional sobre Rwanda.

Els advocats afirmen que Ottawa té una política de denegació d’entrada als alts càrrecs del govern que era al poder a Rwanda a mitjan 1994, ja que el mateix govern va estar implicat en el genocidi, encara que el ministre d’Immigració del Canadà té autoritat per emetre exempcions a aquesta política.

El Sr. Bicamumpaka, economista de professió i membre d’un partit de l’oposició, es va incorporar al govern provisional de Rwanda com a ministre d’Afers Estrangers l’abril de 1994, un cop iniciat el genocidi. Va ocupar el càrrec durant tres mesos, fins que el govern va ser derrotat per l’exèrcit invasor del Sr. Kagame el juliol.

En els seus viatges com a ministre d’Afers Estrangers, Bicamumpaka va defensar el govern i va argumentar que s’havia exagerat el nombre de morts tutsis. En un discurs davant de l’ONU va fer sorprenents acusacions d’actes de canibalisme per part de les forces de Kagame. El seu advocat canadenc Philippe Larochelle, en una entrevista amb The Globe el mes passat, va dir que els comentaris a l’ONU eren “desafortunats”. Però va assenyalar que el Sr. Bicamumpaka també havia demanat la pau i havia votat a favor d’una intervenció armada de l’ONU per aturar el genocidi.

Els càrrecs específics contra ell al tribunal eren clarament inventats, ha dit el Sr. Larochelle. El seu passaport demostrava que era a Europa i als Estats Units en el moment dels suposats crims. Una de les presumptes víctimes d’assassinat va resultar estar viva, i un testimoni va dir que havia estat coaccionat per declarar contra ell, ha dit el seu advocat.

“Vaig passar 10 anys al tribunal amb ell, refutant totes les proves fabricades”, ha dit el Sr. Larochelle a The Globe.

“Va ser una batalla llarga i difícil. Però no em vaig adonar que no era el final dels seus problemes. Vam aconseguir una absolució que no significava res. Per a mi, va ser devastador quan el vaig veure en un taüt a Mont-real”.

Foto: Cédric Bicamumpaka i Jeannine Hakizimana visiten la tomba de Jérôme Bicamumpaka al “Repos Sant-François d’Assise” (cementiri de Sant Francesc d’Assís) a l’extrem est de Mont-real, l’1 de setembre.

Font: Globe and Mail