Bona tarda.

Voldria començar saludant Victoire Ingabire Umuhoza, la llegendària lluitadora per la democràcia, la reconciliació i la pau a Rwanda, la República Màrtir de la regió de l’ Àfrica dels Grans Llacs.

El Premi Victoire Ingabire Umuhoza per la Democràcia i la Pau, l’edició 2025 del qual se’m lliura aquesta tarda, i que commemora el Dia Internacional dels Drets de la Dona, porta el seu nom cèlebre, i n’estic orgullós.

També vull saludar dos grans amics de Rwanda i de l’Àfrica, els germans canadencs John i Robin Philpot. Ells són els qui han patrocinat la meva candidatura per a aquest honor.

Aquesta felicitat em sorprèn en fer 80 anys. Em transporta 35 anys enrere, aquell fatídic any 1990 en què l’Imperi Occidental va triomfar sobre la Unió Soviètica. Es creia l’únic amo del món, destinat a regnar sense divisió durant 1.000 anys.

Vaig néixer a Maurici, un conjunt d’arxipèlags al cor de l’oceà Índic comunament conegut com a «Maurici». Era una colònia francesa, després anglesa, de plantacions esclavistes. Vaig créixer sota un sistema d’apartheid (Maurici va obtenir el sufragi universal el 1958).

Vaig emigrar al Canadà el 1970 després d’estudiar-hi amb una beca de la Commonwealth. Després vaig emprendre una carrera de 40 anys com a periodista internacional.

Els primers 20 anys van estar ancorats en l’Ordre Global posterior a la Segona Guerra Mundial, dins del marc jurídic basat en l’ONU i configurat per la Guerra Freda. La meva prioritat era el Sud Global, eclipsat pel conflicte Est-Oest. Els meus punts de referència eren els drets del poble palestí i del poble sud-africà.

A mesura que s’acostava el 1990, vaig tenir l’oportunitat de fer tres reportatges memorables: una gira pels països del sud de l’Àfrica «a primera línia», una visita a la Palestina ocupada durant la 1ª Intifada i un viatge a Namíbia per a les eleccions del 1989.

Va caure el Mur de Berlín, i tots els mitjans de comunicació occidentals se’n van anar de Windhoek a Berlín, menys jo! El final de la Guerra Freda va ser costós per al Sud Global: les proteccions de l’Ordre de l’ONU es van veure soscavades i els «dividends de la pau» es van esfumar. Occident tenia una prioritat més urgent: l’hegemonia unipolar.

L’Imperi va arribar sota el regnat de George Bush pare, antic cap de la CIA. El seu equip va expulsar ràpidament Noriega de Panamà, va atrapar Saddam Hussein a Kuwait i va alliberar Sud-àfrica per a la seva majoria negra però encara sota l’apartheid econòmic.

Alhora, l’Imperi va preparar l’FPR de refugiats tutsis a Uganda per robar Rwanda a la seva majoria democràtica i convertir-la en un «Israel africà». La Rwanda de l’FPR va desestabilitzar la regió dels Grans Llacs, facilitant el saqueig de la República Democràtica del Congo (RDC) posterior a Mobutu.

El 1990, un funcionari tutsi canadenc em va dir que l’FPR es disposava a envair Rwanda des d’Uganda, i que comptava amb el meu suport com a periodista. Li vaig respondre que allò era una bogeria. Que la història no perdonaria mai l’FPR per haver sumit Ruanda en una guerra civil. Fins a l’octubre del 1990, va venir totes les setmanes d’Ottawa a Montreal per intentar convence’m.

L’Àfrica dels Grans Llacs va passar de genocidi en genocidi, a Rwanda, Burundi i la RDC, documentat pel cineasta quebequès Yvan Patry. Les empreses mineres vinculades a Rwanda i Uganda van organitzar el saqueig del Congo, mentre l’Imperi destruïa Iugoslàvia.

A falta de contrapès, i aprofitant l’absència de Rússia i la Xina, l’Imperi va accelerar la seva empenta invocant els atemptats de l’11 de setembre com a pretext per agredir l’Afganistan, el Iemen, l’Iraq, el Pakistan, Somàlia, Líbia…

Aquest vertigen nihilista i triomfalista va durar poc: del 1990 al 2011. Els analistes parlen del «moment unipolar» de l’Imperi, l’impuls del qual va ser contrarestat per un reequilibri liderat pel despertar de la Xina i Rússia.

A partir del 2011, l’Imperi va voler destruir Síria com havia destruït Líbia. Va demanar a l’ONU una zona d’exclusió aèria contra Síria. Va aconseguir un doble veto russo-xinès al Consell de Seguretat. La maquinària de l’OTAN s’ha descarrilat, i va pitjor amb la ruptura entre els Estats Units i la Unió Europea, i l’OTAN en desordre…

Hi ha més i millor: Rússia, Xina, Índia, Brasil i Sud-àfrica han fundat els BRICS –ara BRICS-PLUS–, un espai de cooperació entre 10 Estats, amb gairebé la meitat de la població mundial i una quarta part del PNB mundial. Com a dinàmica multipolar, els BRICS estan cridats a expandir-se, possiblement per incloure la RDC, el Brasil de l’Àfrica.

L’octubre del 2024, el règim de l’FPR de Rwanda va rellançar la seva guerra de divisió i saqueig contra el seu ric veí congolès, iniciada el 1994. Aquests 30 anys han estat els dels genocidis i les expulsions «bíbliques» de la majoria hutu desposseïda sota el domini de l’Imperi anglosaxó.

Trenta anys és el que va durar el règim de Mobutu a Kinshasa després que Lumumba fos assassinat per l’Imperi el 1961. Trenta anys és un cicle, el final del mandat atorgat a l’FPR per l’Imperi, que alhora està en decadència, arrossegant Kagame amb ell.

Desautoritzat pels seus caps, Kagame ha rellançat la guerra a través dels rebels de l’M23, com de costum, però l’Àfrica s’ha mobilitzat per defensar la RDC i ajudar el govern de Tshisekedi a protegir els interessos del Congo.

El 2025 ningú s’enganya: l’M23 no és més que una tapadora per emmascarar les ambicions expansionistes dels tutsis dels Grans Llacs. És una vella aristocràcia monàrquica, militarista i hegemònica, però minoritària i antidemocràtica.

Segons l’ONU, el nombre de tropes ruandeses a l’est del Congo va passar de 4.000 el desembre del 2024 a 12.000 el març del 2025. Ocupen Goma i Bukavu, les capitals del Kivu del Nord i Kivu del Sud, expulsant centenars de milers de congolesos dels seus habitatges.

Permeteu-me assenyalar que Goma i Bukavu van ser els centres del meu darrer reportatge de premsa el 2009, abans de la meva jubilació. Aquest reportatge va ser facilitat per la Comissió Justícia i Pau de l’Església congolesa, que considera les guerres de l’FPR a l’est no com a conflictes ètnics, sinó com a resistència descolonitzadora del Congo.

Els responsables dels Kivus em van parlar de l’FPR com a «Israel, un peó de l’Imperi, que ataca impunement els seus veïns àrabs».

Avui dia, l’Imperi està perdent força. S’encongeix com una pell de timbal. Alhora, la resta del món es torna més dinàmica i la multipolaritat reuneix Euràsia, Àfrica i les Amèriques al sud del Riu Gran.

A l’Àfrica, una nova onada de descolonització s’aixeca contra Occident, recolzada pels BRICS. A més de la SADC a l’Àfrica Austral i la CAO a l’Àfrica Oriental, les aliances sahelianes, del Senegal al Txad, recuperen el control dels seus recursos i prenen les regnes del seu destí. I la RDC compta amb el suport de la Unió Africana i de tots els seus òrgans per defensar-ne la sobirania i la integritat.

L’Occident global, que inclou el Japó i Corea del Sud, només representa el 13% de la humanitat (1.000 milions de 8, o els mil milions d’or). La quota dels BRICS-Plus a l’economia mundial arribarà al 45% el 2040, més del doble de la prevista per al G7.

El règim de l’FPR de Rwanda és cada cop més impopular a Occident. El Parlament Europeu, la Unió Europea i el Canadà han imposat sancions contra Kigali.

La UE ha suspès el seu acord de compra de metalls a Rwanda i ha congelat el suport militar, pressupostari i de seguretat.

Canadà va declarar la seva solidaritat amb els esforços de pau africans a la regió (processos de la SADC, Luanda i Nairobi), i va suspendre tot comerç públic i privat amb Kigali.

El 13 de febrer del 2025, el diari The Rwandan va informar que tot Occident, inclòs el Regne Unit post-Brexit, estava revisant les seves relacions amb Kigali, no dubtant a recórrer a sancions financeres i diplomàtiques.

La RDC tampoc és aliena al potencial dels BRICS-Plus, ja que va participar al 15è Congrés, celebrat l’agost del 2023 a Johannesburg.

El president Tshisekedi va declarar a un periodista que preferia tractar amb la Xina i Rússia abans que amb Occident. Tot i això, acaba d’oferir als Estats Units de Donald Trump un acord bilateral per al subministrament de metalls estratègics rars.

Com la resta de l’Àfrica i del món, ell també s’ha adonat que Paul Kagame és cada cop menys útil als seus caps, i que s’ha tornat prescindible.

Als militants per la Democràcia, la Justícia, la Veritat i la Pau en el Martiri de Rwanda, i en primer lloc a la gran lluitadora Victoire Ingabire Umuhoza, els dic, per concloure, i de tot cor, en crioll haitià: «Kenbe-la, Pa lagé» («Aguanta, no ho deixis»). En crioll de Morisyen, diem ‘Tchombo, Pa Larguer’!