Bona tarda senyores i senyors, amigues i amics tots.
Se m’ha demanat una intervenció d’uns minuts i desitjo aprofitar-la perquè entre tots prenguem plena consciència que avui estem de festa perquè en realitat som els vencedors. No els derrotats. Ni menys encara els victimaris genocides. Aquesta és la realitat tot i les aparences, malgrat tota la propaganda falsària dels criminals que han usurpat la representació del poble de Rwanda, malgrat tota la propaganda dels seus poderosos padrins occidentals. Estem de festa. Som els vencedors. I parlo en present, no en futur. És una paradoxa el preciós secret de la qual hem de descobrir, necessitem descobrir.
Ja des de jove em va impressionar que els esclaus afroamericans, en una situació tan límit com la seva, proclamessin tanmateix el seu triomf en himnes tan sublims com el “Glòria, glòria, al·leluia”. Ells eren ja els veritables vencedors. El món fratern i espiritual en què vivien era el món real. Per contra, el món que la gent idiotitzada per tanta propaganda i tanta mentida considera el món real, és només el de les aparences. El món real és el que va fer desbordar d’entusiasme Martin Luther King la nit abans del seu pas d’aquest món al Pare. És el món real al qual es va referir el Senyor Jesús en el seu missatge inicial programàtic, el sermó de la muntanya: Feliços els compassius, feliços els qui tenen fam i set de justícia, feliços els qui treballen per la pau, feliços els qui per això són perseguits i suporten tota mena de proves… És el món real de mahatma Gandhi i de tants altres.
És el món real en què viu la nostra estimada Victoire, com ella mateixa ha explicat recentment. És el món dels veritables vencedors, el món del poble lliure de Rwanda que ella lidera victoriosa en aquest moment. Un món en què la por ja ha estat vençuda. Per contra, els suposats vencedors són en realitat uns autèntics desgraciats perduts en la mentida, l’avarícia, la corrupció del poder i els inacabables crims per mantenir aquest trist poder. Són els desgraciats als quals el Senyor Jesús es refereix –i parlo en present– quan a les seves benaurances hi oposa unes malediccions que formula amb aquella terrible exclamació inicial: “Ai de vosaltres…”. Com proclamava Gandhi, per un temps els tirans poden semblar invencibles i rebre tots els honors per part d’un món injust, però el destí final de tots ells és sempre el mateix: la deshonra. Els seus noms romandran a la Història com a noms maleïts.
Al llarg d’aquesta breu intervenció m’he permès parlar en un plural en què m’hi incloc. He parlat de “nosaltres” perquè, encara que sigui espanyol de naixement, des de fa ja anys també em sento ruandès per adopció. Si considereu que la meva dona i jo us hem acompanyat lleialment al llarg dels més durs anys de la història de Rwanda, només esperem una compensació: poder seguir acompanyant-vos. Nosaltres, igual que molts altres amics de Rwanda, tenim una gran il·lusió: que més d’hora que tard puguem participar en el gloriós dia en què Rwanda torni a ser una Rwanda per a tothom. En aquest dia segurament demanarem la nacionalitat ruandesa a les legítimes autoritats de la vostra nació. Serà un honor tenir una doble nacionalitat i ser un dels vostres.