La guerra dels Estats Units contra Veneçuela continua intensificant-se amb el sabotatge de la seva xarxa elèctrica, l’acció més greu de totes fins ara, que no només ha estat un acte de terrorisme contra tota la població civil, sinó també un intent de bloquejar les exportacions de petroli veneçolà.
Això forma part de l’estratègia de guerra híbrida americana. La guerra híbrida és una guerra que fa servir tots els àmbits vitals i de la societat per fer mal a la nació atacada. Va ser molt ben definida per Qiao Liang i Wang Xiansui, dos alts coronels de l’Exèrcit d’Alliberament Popular, en el seu famós llibre titulat Guerra sense restriccions, publicat el 1999, que proposava estratègies i tàctiques que podien ser utilitzades pels països en desenvolupament per compensar la seva inferioritat militar davant els Estats Units durant una guerra d’alta tecnologia.
Publicat abans de l’atac amb míssils de creuer estatunidencs contra l’ambaixada xinesa a Belgrad durant l’agressió de l’OTAN contra Iugoslàvia, el llibre va cridar molt l’atenció a Occident per la seva proposta que una multitud de mitjans, militars i no militars, podien utilitzar-se per atacar els Estats Units en un conflicte: piratejar llocs web, atacar institucions financeres, terrorisme, utilitzar els mitjans de comunicació, la guerra urbana, el sabotatge, la infraestructura paralitzant, la subversió, tots els mètodes d’allò que els estatunidencs anomenen guerra híbrida.
Els coronels xinesos van afirmar que la primera regla d’aquest tipus de guerra és que no hi ha regles, res està prohibit. Però van cometre un error fonamental en afirmar que “els països forts no utilitzarien el mateix enfocament contra els països febles perquè els països forts fan la regla mentre que els que s’aixequen la trenquen” i, encara que van admetre que els Estats Units trenquen les regles del dret internacional i creen la seva pròpia llei quan els convé, van afirmar que “han d’observar les seves pròpies regles o el món no confiarà en ells”.
Doncs bé, els coronels semblen haver ignorat la llarga història dels Estats Units fent servir exactament aquest tipus de mètodes contra tots els seus enemics, febles o forts, utilitzant la guerra sense restriccions, sense limitacions, en efecte, la guerra total contra les nacions i pobles als quals apunten. No semblaven entendre que als estatunidencs els importa un rave el que pensin els altres en el món o si algú confia en ells, cosa que els fa encara més perillosos perquè la solució pacífica de les disputes amb ells sobre una base equitativa és gairebé impossible. Actualment estan fent servir aquests mètodes contra Rússia, l’Iran, la Xina, Síria, la República Popular Democràtica de Corea i, per descomptat, Veneçuela.
Totes aquestes tàctiques són, per suposat, elements d’una guerra d’agressió, que és el crim de guerra fonamental, i ara un crim a la Cort Penal Internacional pel qual podrien, en teoria, ser processats. Tanmateix, la fiscal de la CPI s’asseu al seu escriptori, com és el seu costum, a prendre te mentre cobra un gran sou i en lloc de declarar que els Estats Units i els seus aliats estan cometent crims de lesa humanitat i crims de guerra contra el poble veneçolà, atén una sol·licitud canadenca en nom del Grup de Lima perquè s’investigui el govern veneçolà per “crims de lesa humanitat”. Hem de suposar que per no donar tot el seu petroli als estatunidencs.
Encara que Veneçuela forma part del Tractat de Roma i per tant cau dins de la seva jurisdicció, perquè la Fiscalia iniciï una investigació ha de rebre informació creïble i fiable que mereixi ser investigada sobre els crims que s’han comès i crims que el govern veneçolà sistemàticament ignora o dels que en forma part. No han facilitat aquesta informació en les seves sol·licituds. Tot el que han enviat al fiscal són afirmacions sense fonament, declaracions sense sentit que són un ressò de la seva retòrica política. Per tant, no hi ha fonaments jurídics sobre els quals el fiscal pugui actuar.
Tanmateix, hi ha proves aclaparadores i confessions absolutes, presumint de fet per part dels líders dels Estats Units, Canadà i alguns líders de la Unió Europea, que estan cometent crims contra la humanitat contra el poble veneçolà amb la seva guerra econòmica, que anomenen ” sancions “, que són il·legals segons el dret internacional, i per donar suport a un intent de cop d’estat intern, per la seva conspiració per cometre agressions i, darrerament, pel sabotatge de la infraestructura civil, la xarxa elèctrica.
Canadà, amb els Estats Units, i nacions europees com Alemanya, Espanya, França i Gran Bretanya, han imposat sancions il·legals, guerra econòmica al poble veneçolà per obligar-lo a girar-se contra el seu govern fent-lo patir. Les sancions són il·legals perquè violen la Carta de les Nacions Unides. Només el Consell de Seguretat té autoritat per a imposar sancions en virtut del capítol VII de la Carta de les Nacions Unides. També són crims contra la humanitat perquè equivalen a una guerra de setge, és a dir, causen el sofriment deliberat de civils en un intent de derrocar un govern.
Veneçuela, per protegir-se, està buscant suport entre les nacions com Rússia la Xina, l’Índia, Cuba, Turquia, l’Iran i moltes altres nacions que acaben de formar un grup per restaurar la Carta de les Nacions Unides com el cor del dret internacional i en els últims dies hem vist tant a Rússia com a la Xina prometent ajuda i dient als estatunidencs que es retirin.
Veneçuela també pot jugar el joc de la CPI. Pot sol·licitar a la CPI que presenti càrrecs contra els països que l’ataquen i pot presentar una demanda contra els Estats Units i la seva banda per danys i perjudicis davant la Cort Internacional de Justícia i sol·licitar una ordre d’aquesta Cort adreçada a la banda mafiosa dels Estats Units perquè aturi la seva agressió contra Veneçuela. Veneçuela també pot fer servir la guerra sense regles contra els seus atacants, cosa que el president Maduro va insinuar en un recent discurs advertint els estatunidencs que no seran immunes a les conseqüències de les seves accions.
D’alguna manera sembla com si els Estats Units, la influència dels quals s’està afeblint en altres zones del món, estigués intentant restablir el seu antic domini a Amèrica del Nord i del Sud. Canadà ha estat molt de temps a la seva mercè i és només un gosset a la falda estatunidenca per a consternació de la majoria dels canadencs que no tenen veu ni vot en res. Mèxic va estar abans a la seva butxaca, però ara ja hi ha senyals que estan tractant de soscavar i derrocar el nou president mexicà Obrador, la socialdemocràcia del qual és massa a l’esquerra per l’extrema dreta que controla la maquinària de poder dels Estats Units.
John Bolton fins i tot va declarar que la “Doctrina Monroe” era la base de la seva política per explicar l’enfocament dels Estats Units contra Veneçuela. La declaració va ser un clar insult a tots els països de l’Amèrica Llatina, inclòs el Grup de Lima, però no té base en el dret internacional.
La Doctrina Monroe no és acceptada com a part del dret internacional i mai ho ha estat. És una declaració molt simple que els estatunidencs van emetre el 1823, just després que la major part de l’Amèrica Llatina s’alliberés del domini espanyol i portuguès, proclamant que l’hemisferi occidental era una regió d’interès estatunidenc i que qualsevol intrusió europea a la zona seria considerada un acte hostil. Ressuscitar-la avui com intenta Bolton és un insult a tots els països llatinoamericans, i fins i tot al Canadà, ja que significa que els estatunidencs veuen aquestes nacions com tantes altres províncies del seu imperi. Tanmateix, hi ha una contradicció perquè els estatunidencs ara depenen de l’ajuda dels mateixos països europeus contra els quals es dirigia la Doctrina Monroe –Espanya, Gran Bretanya, França, Alemanya– per avançar en la seva guerra contra Veneçuela. Així que la seva resurrecció en aquest moment mostra la feblesa dels Estats Units en confiar en l’ajuda de les mateixes nacions que la Doctrina Monroe diu excloure de la regió.
De fet, depenien en gran mesura d’aquests intrusos europeus perquè els ajudessin a portar el seu titella estatunidenc de tornada al país després que ell hagués marxat per intentar fer una maniobra propagandística a la frontera entre Colòmbia i Veneçuela, una maniobra en la qual els va sortir el tret per la culata i els va fer quedar com ximples. Al seu retorn a Veneçuela el 4 de març, Guaidó va ser rebut a l’aeroport, probablement impedint la seva merescuda detenció, per alguns ambaixadors europeus d’Espanya, França i Alemanya, en particular. L’ambaixador dels Estats Units no hi era.
En qualsevol cas, aquesta acció dels ambaixadors estrangers constitueix una violació de la Convenció de Viena i un acte hostil. L’article 5 de la Convenció de Viena sobre Relacions Consulars de 1963 estableix les activitats normals permeses als cònsols en un Estat receptor. Però la subsecció (m) estableix:
“m) Exercir qualsevol altra funció encomanada a una oficina consular per l’Estat que envia i que no estigui prohibida per les lleis i reglaments de l’Estat receptor o a la que l’Estat receptor no s’hi oposi o a la qual es faci referència en els acords internacionals en vigor entre l’Estat que envia i l’Estat receptor”.
Això vol dir que donar suport als conspiradors en un intent de cop contra l’Estat receptor, Veneçuela, està clarament prohibit i és considerat pel dret internacional consuetudinari com un acte hostil, i Veneçuela té el dret d’expulsar immediatament els funcionaris consulars involucrats o tot el consolat. L’ambaixador alemany que semblava ser el més insistent ha estat expulsat.
Part de la guerra híbrida és l’ús de la propaganda, per descomptat, i un element important de la propaganda estatunidenca és el recurs a l’afirmació que hi ha una doctrina legal de “responsabilitat de protegir” en el dret internacional. Aquesta doctrina no existeix en el dret internacional. És purament una invenció dels Estats Units i els seus aliats per a justificar les seves guerres d’agressió i violacions de la Carta de les Nacions Unides.
Com que no poden obtenir el suport del Consell de Seguretat per les seves guerres, perquè violen l’obligació de mantenir la pau i els drets de cada nació a la seva sobirania i independència, el dret a no ser atacada de cap manera per altres nacions, van inventar aquesta frase per justificar el que és injustificable, és només un pretext per a les guerres d’agressió i els pobles l’haurien de treure de les seves ments com a argument per a aquestes guerres. És una doctrina falsa, una doctrina inventada pels feixistes.
Pitjor encara, basen el recurs a aquesta falsa doctrina en fets falsos perquè el Consell de Drets Humans de l’ONU va enviar un relator especial per investigar les condicions a Veneçuela i la causa de les mateixes. L’home assignat va ser allà, va investigar i va presentar diligentment el seu informe que, en no estar d’acord amb el que ells esperaven, va ser suprimit i només ho vam saber a través d’una entrevista que va concedir a la premsa. El Sr. Alfred de Zayas va informar l’ONU que les sancions econòmiques il·legals imposades pels Estats Units, el Canadà i els seus altres aliats són la causa principal de les dificultats que s’estan creant a Veneçuela, que són il·legals i han de ser eliminades, i que els països que les imposen han de ser acusats de cometre crims de lesa humanitat. Podria citar-lo llargament, però crec que el lector mereix llegir aquesta entrevista en la seva totalitat en la mesura que de Zayas ho mereix. Només podem esperar que el fiscal de la CPI llegeixi el seu informe i actuï en conseqüència. Però no crec que això passi.
Els pobles del món han de protestar per aquesta guerra, protestar contra aquests criminals que controlen la maquinària de l’Estat a les seves nacions, pels crims que veiem que cometen contra els pobles en terres estrangeres, que són tan obertament els mateixos crims que estan cometent contra nosaltres a casa. Tots som objectius. Ningú està fora de perill. La guerra contra el poble veneçolà, i ara, en bona mesura, contra Cuba i altres països socialistes, contra qualsevol forma de socialisme a tot arreu, és una guerra contra tots nosaltres.
Christopher Black és un advocat penalista internacional amb seu a Toronto. És conegut per una sèrie de casos de crims de guerra d’alt perfil i recentment ha publicat la novel·la “Beneath the Clouds” (Sota els núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.
Font: New Eastern Outlook