Per a Europa, l’adopció irreflexiva d’aquest pensament de cucut estatunidenc al seu propi niu europeu és gairebé catastròfica.

Larry Johnson, veterà de la CIA i del Departament d’Estat, descriu el “cucut” que nia al fons del “niu” del pensament occidental sobre Ucraïna. L’ocell té dues parts estretament relacionades: la capa superior és el marc conceptual que postula que els Estats Units s’enfronten a dues esferes diferents de contenció: en primer lloc, els Estats Units contra Rússia, i en segon lloc, els Estats Units contra la Xina.

El marc mental essencial que és subjacent a aquest “cucut” –per ser clars– està totalment centrat en els Estats Units: és la visió del món d’algú que mira des de Washington, tenyida d’il·lusions.

És realment un “cucut” (és a dir, la inserció maliciosa d’un intrús entre els pollets legítims), perquè aquests paisatges de batalla no són dos, com s’afirma, sinó un. Per què?

Aquests dos conflictes no són diferents, sinó que s’interconnecten a través de la negativa occidental a reconèixer que les pretensions culturals occidentals de superioritat són les que constitueixen el quid del procés de reestructuració geopolítica actual.

El propòsit del cucut és esborrar aquest aspecte fonamental del marc conceptual i reduir el conjunt a una política de poder abstracta en què Rússia i la Xina puguin enfrontar-se entre si.

En poques paraules, la bifurcació EUA contra Xina separada dels EUA contra Rússia serveix principalment per “ajaçar” el creixent cucut.

El professor John Mearsheimer, summe sacerdot de la Realpolitik, articula la geopolítica actual (amb la mateixa fluïdesa de sempre) com la d’hegemonies “Godzilla” que actuen d’acord amb la seva naturalesa, llançant generosament el seu pes (actuant imperialment), mentre que altres, que no aconsegueixen apartar-se del camí d’aquestes hegemonies, acaben sent “atropellats”.

La visió de la Realpolitik –tot i que superficialment convincent– és profundament errònia, ja que esborra la qüestió central de la geopolítica actual. No es tracta en absolut de tres “Godzillas” esvalotats disputant-se l’espai: el que és fonamental de la geopolítica actual és que la Resta del Món es nega a que els Estats Units parli en nom seu, defineixi les seves estructures polítiques i financeres o accepti que s’imposi als altres el curiós “síndrome” d’Occident amb la “cultura de la cancel·lació”.

Larry Johnson escriu: “Els funcionaris del Servei Exterior dels Estats Units s’enorgulleixen de creure’s superintel·ligents. Vaig treballar amb algunes d’aquestes persones durant quatre anys i puc donar fe de l’arrogància i l’aire de prepotència que impregna el típic funcionari del Servei Exterior quan desfila pel Departament d’Estat”.

I aquí hi ha la clau: el pensament superintel·ligent que emergeix del Departament d’Estat és que la totalitat de l’estratègia del Kremlin (en aquest punt de vista) depèn de que Rússia lluiti contra els Estats Units per delegació (és a dir, a Ucraïna), i no en conflicte directe amb els Estats Units militarment superior i tota l’OTAN.

Rah, Rah, Rah! “Els Estats Units tenen l’exèrcit més poderós que el món hagi conegut mai”. No hi ha res a la història que se li assembli. Mentre que Rússia i la Xina són pobres “aprenents”.

És clar, aquesta és una línia de propaganda. Però si dius que tenim el més gran, el millor, el més avançat exèrcit de la història del món amb prou freqüència, una majoria de l’elit s’ho pot començar a creure (encara que hi hagi un quadre a la cúpula que no ho faci). I si, a més, et creus “superintel·ligent”, això es filtrarà en la teva manera de pensar i la modelarà.

Així, el “molt intel·ligent” exfuncionari del Departament d’Estat Peter van Buren opina a The American Conservative: [que des del principi de l’operació d’Ucraïna], “Només hi havia dos resultats possibles. Ucraïna podria arribar a una solució diplomàtica que restableixi la seva frontera oriental física… i així restablir fermament el seu paper com a Estat tap entre l’OTAN i Rússia. O bé, després de les pèrdues al camp de batalla i la diplomàcia, Rússia podria retirar-se al seu punt de partida original del febrer”, i Ucraïna es tornaria a situar entre l’OTAN i Rússia.

Això és tot, només dos possibles resultats.

Vist a través de la lent rosada d’un “Leviató” militar global dels Estats Units, l’argument dels dos resultats té l’aparença de ser inexorable, escriu van Buren: “la sortida a Ucraïna –un resultat diplomàtic– està força clara per a Washington L’administració Biden sembla contenta, vergonyosament… de dessagnar els russos com si això fos l’Afganistan el 1980 una altra vegada, tot mentre sembla dura i s’amara de qualsevol sentiment electoral bipartidista positiu que li correspongui al pseudopresident Joe Biden en ‘temps de guerra’.”

Van Buren, a favor seu, carrega durament contra la postura de Biden; tanmateix, el seu pensament (tant com el de l’equip de Biden) segueix arrelat en la falsa premissa que els Estats Units són un colós militar i Rússia una potència militar trontollant.

La fallada aquí és que, mentre que els Estats Units gasten militarment com un colós –després d’haver estat arrossegat per la política de porqueria de Washington DC i els muntatges “just a temps”, centrats en la venda d’armament a l’Orient Mitjà–, el resultat final és enormement car, però també inferior. El de Rússia, no.

El que això significa és important: com assenyala Larry Johnson, no hi ha només dos possibles resultats, sinó que en falta un. I és que, en última instància, Rússia dictarà els termes del desenllaç ucraïnès. Aquesta tercera alternativa que manca, paradoxalment, és també la més probable.

Sí, la narrativa dels Estats Units i la UE és que Ucraïna està guanyant, però com assenyala el coronel Douglas McGregor, anterior candidat a conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units:

“L’administració Biden comet repetidament el pecat imperdonable en una societat democràtica de negar-se a dir la veritat al poble estatunidenc: Contràriament a la popular narrativa dels mitjans de comunicació occidentals sobre la ‘victòria ucraïnesa’, que bloqueja qualsevol informació que la contradigui, Ucraïna no està guanyant ni guanyarà aquesta guerra… La propera fase ofensiva del conflicte proporcionarà una visió de la nova força russa que sorgeix i de les seves futures capacitats… Les xifres segueixen creixent, però els números ja inclouen 1.000 sistemes d’artilleria de coets, milers de míssils balístics tàctics, míssils de creuer i avions no tripulats, a més de 5.000 vehicles blindats de combat, incloent almenys 1.500 tancs, centenars d’avions tripulats d’atac d’ala fixa, helicòpters i bombarders. Aquesta nova força té poc en comú amb l’exèrcit rus que va intervenir fa nou mesos, el 24 de febrer de 2022.”

Per a Europa, l’adopció irreflexiva d’aquest pensament de “cucut” estatunidenc en el seu propi niu europeu és gairebé catastròfica. Brussel·les –per extensió– ha absorbit la falsa afirmació que la Xina és diferent del projecte rus. Aquest artifici mental exclou intencionadament la comprensió necessària que Europa s’enfronta a una resistència creixent per part de l’eix Rússia-Xina, i de gran part del món, que menysprea les seves pretensions de superioritat d’ordre més elevat.

En segon lloc, l’acceptació del marc de “només dues alternatives” de Washington DC –”perquè els Estats Units són un monstre militar i Rússia mai s’atreviria a res més enllà d’una guerra per delegació”– mostra el cucut gros al niu: l’escalada de l’OTAN està relativament lliure de riscos ja que tenim Putin immobilitzat a Ucraïna; ELL no gosa desencadenar una resposta completa de l’OTAN.

Rússia, tot i això, s’està preparant per llançar una ofensiva que marcarà el desenllaç. Aleshores, què passa amb Europa? Ho han pensat bé? No, perquè aquesta “alternativa” ni tan sols apareixia “entre els paràmetres marc”.

Com a conseqüència lògica, la política indeterminada i indefinida de “mentre sigui necessari”, simplement lliga la UE a “sancions eternes a Rússia”, portant Europa a una crisi econòmica més profunda, sense pla “B”. Ni tan sols un indici d’un.

Tanmateix, a un altre nivell, gairebé completament absent de l’anàlisi europea (a causa de la seva adopció de l’anàlisi errònia que veu “Rússia com una potència militar fràgil”), hi ha la realitat no abordada: La contesa no és entre Kíev i Moscou, sempre ha estat entre els Estats Units i Rússia.

La UE serà inevitablement un mer espectador en aquest debat. No tindrà seient a taula. És a dir, si mai arribem a aquest punt… abans que l’escalada torni a establir els paràmetres.

En resum, múltiples diagnòstics erronis equivalen a un tractament curatiu equivocat.

Quan Larry Johnson descriu la seva experiència de l’arrogància de l’elit i l’aire de superioritat que impregna Washington, podria haver estat descrivint la classe política europea que es passeja amb altivesa pels passadissos de Brussel·les.

Les conseqüències d’aquestes pretensions no són trivials, sinó d’ordre estratègic. La més immediata és que el suport fanàtic de la UE a Kíev i l’adulació pública de certs dubtosos “nacionalistes” ha allunyat cada vegada més la Ucraïna ètnicament “antirussa” de qualsevol possibilitat de servir com a Estat neutral o tampó. O de ser un trampolí cap al compromís en el futur. Aleshores, què?

Pensin en això des de l’òptica russa: Amb el sentiment entre els ucraïnesos tornant-se ara tan tòxic contra tot el que és rus, això imposa inevitablement un càlcul diferent de Moscou.

L’avivament per part dels activistes ucraïnesos, dins de la classe dirigent de la UE, d’aquests sentiments antirussos tòxics entre els ucraïnesos nacionalistes, ha obert inevitablement una amarga línia de fractura a Ucraïna, i no només a Ucraïna; està fracturant Europa i creant una línia de fractura estratègica entre la UE i la resta del món.

El president Macron ha dit aquesta setmana que veu “ressentiment” als ulls del president rus Putin, “una mena de ressentiment” dirigit al món occidental, incloent-hi la UE i els EUA, i que és alimentat per “la sensació que la nostra perspectiva era destruir Rússia”.

I té raó. Tanmateix, el ressentiment no es limita als russos, que han arribat a odiar Europa, sinó que a tot el món bull el ressentiment per totes les vides destruïdes que deixa al seu pas el projecte hegemònic occidental. Fins i tot un antic ambaixador francès d’alt rang descriu ara l’ordre basat en regles com un injust “ordre occidental” basat en l’hegemonia.

L’entrevista d’Angela Merkel a Zeit Magazine confirma a la resta del món que l’autonomia estratègica de la UE sempre va ser una mentida. A l’entrevista, admet que la seva defensa de l’alto el foc de Minsk del 2014 va ser un engany. Va ser un intent de donar temps a Kíev per reforçar el seu exèrcit, i va tenir èxit en aquest sentit, segons ella. “[Ucraïna] va utilitzar aquest temps per enfortir-se [militarment], com es pot veure avui dia. La Ucraïna de 2014/15 no és la Ucraïna d’avui”.

Merkel emergeix com a col·laboradora confessa del “pensament intel·ligent” d’utilitzar Ucraïna per sagnar Rússia: “La Guerra Freda no va acabar mai perquè Rússia bàsicament no estava en pau”, diu Merkel (és clar que s’havia empassat la pretensió d’“OTAN poderosa – Rússia nana”, pregonada per Washington).

Així doncs, a mesura que la falla tectònica global s’enfonsa més, la resta del món torna a confirmar que la UE va col·laborar plenament amb el projecte estatunidenc, no només per paralitzar financerament Rússia, sinó també per fer-la sagnar al camp de batalla (massa per a la narrativa de la UE de la “invasió russa no provocada”!).

Aquest és un “llibre de jugades” familiar, que s’ha desenvolupat enmig d’un sofriment enorme arreu del món. A mesura que Euràsia se separa de l’esfera occidental, ¿seria sorprenent que pensés en “emmurallar” aquesta toxicitat europea, juntament amb el seu patró hegemònic?

Merkel també va ser refrescantment franca sobre la qualitat de l’amistat alemanya: El projecte Nordstream va ser un gest a Moscou en un moment tens a Ucraïna, va dir, i va afegir: “Va passar que Alemanya no podia aconseguir gas en un altre lloc” (res d'”amistat estratègica” llavors).

Per descomptat, Merkel estava parlant del seu llegat… però sovint se li escapen paraules de debò en aquests “moments” de llegat.

La UE es postula com un actor estratègic; una potència política per dret propi; un colós del mercat; un monopsoni amb poder per imposar la seva voluntat a qui comerciï amb ella. En essència: la UE insisteix que té una agenda política significativa.

Però Washington acaba de trepitjar aquesta narrativa. La seva “amiga”, l’Administració Biden, està deixant que Europa es balancegi al vent de la desindustrialització, subvencionada per la Llei de Reducció de la Inflació de Biden, mentre s’acumula a tot el món el menyspreu per la cultura “anticultural” de la UE (per exemple: les pallassades europees al Mundial de futbol de Qatar).

Aleshores, què li espera a Europa (amb el poder econòmic perforat i el poder tou menyspreat)?

Font: Strategic Culture Foundation

Rússia i Occident no aconseguiran restablir les relacions anteriors, afirma Lavrov (RT, 01.12.2022)