Lentament, una importantíssima redistribució del poder està en marxa en aquest moment. D’una banda, els Estats Units, el G-7 i l’OTAN. A l’altre bàndol, els països de l’Organització de Cooperació de Xangai i els BRICS. La partida es desenvolupa simultàniament en el pla financer, amb el qüestionament de la supremacia del dòlar, i en el pla militar, amb el desplegament de l’OTAN al voltant de Rússia i el de la US Navy al voltant de la Xina.

Washington ha recorregut a tots els mitjans per impedir que els seus aliats entrin al Banc Asiàtic d’Inversions per a la Infraestructura (AIIB, sigles en anglès), creat per la Xina. Però no ho ha aconseguit. Gran Bretanya, Alemanya, França i Itàlia, membres tots del G7, s’han incorporat a la nova institució financera, i altres, com Austràlia, tenen intencions de fer-ho.

El que preocupa Washington és tot el conjunt del projecte del qual forma part l’AIIB, projecte que gira al voltant de l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS).

Nascuda el 2001 amb l’acord estratègic xino-rus destinat a contrarestar la penetració nord-americana a l’Àsia Central, l’OCS s’ha estès als sectors econòmic, energètic i cultural, entre d’altres. Als 6 membres inicials -la Xina, Rússia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tadjikistan i Uzbekistan- s’hi van unir, de moment com a observadors, l’Índia, l’Iran, el Pakistan, Mongòlia i l’Afganistan, i també, com a interlocutors de diàleg, Bielorússia, Sri Lanka i Turquia.

L’OCS, els membres de la qual constitueixen un terç de la població mundial, i que representarà la meitat dels habitants del món quan els membres observadors es converteixin en membres plens, disposa de recursos i de capacitats de treball que poden convertir-la en l’àrea d’integració econòmica més gran del món.

Alhora, l’OCS està vinculada als BRICS (Brasil, Rússia, l’Índia, Xina i Sud-àfrica), països que han decidit crear el seu propi Banc per al Desenvolupament i el seu propi Fons de Reserva.

Amb el temps, aquests organismes financers i el Banc Asiàtic poden suplantar en gran part el Banc Mundial i l’FMI (Fons Monetari Internacional), que durant 70 anys han permès als Estats Units i a les principals potències occidentals dominar l’economia mundial a través de préstecs abusius i de diverses eines financeres. Els nous organismes poden concretar alhora la desdolarització dels intercanvis comercials, la qual cosa privaria els Estats Units de la seva actual capacitat de descarregar el seu propi deute a les espatlles dels altres països, la qual cosa fa simplement imprimint la moneda que actualment s’utilitza com a divisa internacional dominant, tot i que la convertibilitat del dòlar en or, establerta el 1944 amb els acords de Bretton Woods, va ser anul·lada [unilateralment pels Estats Units] el 1971.

Altres monedes, com el renminbi xinès (també conegut com iuan), són actualment més fiables com a divisa internacional. Per cert, Londres està convertint-se en un lloc per al desenvolupament d’eines financeres en renminbi. En no poder contrarestar amb eines financeres aquest procés, que accelera el declivi dels Estats Units -considerat fins ara com la major potència econòmica mundial-, Washington posa la seva espasa a la balança.

En aquesta estratègia s’inscriu el putsch de la plaça Maidan ja que, en crear una nova confrontació amb Rússia, va proporcionar als Estats Units un pretext per reforçar l’OTAN, principal instrument de la seva influència a Europa. També s’inscriu en aquesta estratègia el creixent trasllat, amb objectius antixinesos, de forces militars nord-americanes cap a la regió Àsia-Pacífic.

En aquest sentit, resulta emblemàtica l’estratègia «pel poder marítim del segle XXI», que acaba de publicar la US Navy. Aquesta estratègia subratlla que la importància econòmica de la regió Àsia-Pacífic, on s’està produint «l’expansió naval de la Xina», «obliga a confiar cada cop més en les forces navals per protegir els interessos nord-americans», fins al punt que «el 2020 estaran concentrades a la regió prop del 60% de les forces navals i aèries de la US Navy».

Mentre que el seu interès econòmic les porta a integrar-se al Banc Asiàtic creat per la Xina, les potències europees col·laboren amb l’estratègia nord-americana per impedir -a través de la força militar- que la Xina, al costat de Rússia, arribi a subvertir l’actual «ordre econòmic» mundial. El grup franco-germano-espanyol Airbus fins i tot crearà una xarxa militar de satèl·lits sobre la regió Àsia-Pacífic.

I França, que ha desplaçat a la Gran Bretanya com a aliat més proper dels Estats Units, envia al Golf el navili almirall de la seva marina de guerra, el portaavions Charles De Gaulle, posant-lo sota les ordres de l’alt comandament nord-americà.