Per al ciutadà comú no és gens fàcil donar el pas que Daniel Ellsberg va ser capaç de donar: reconèixer i afrontar el penós fet que el nostre “civilitzat” i “noble” Occident (els nostres) es comportava (es comportaven) en realitat com el psicòpata criminal de la història. Un psicòpata de tal perversió que, per justificar les seves contínues agressions internacionals, és capaç d’inventar falsos esdeveniments (com l’incident del Golf de Tonquín, amb el qual el Govern de Lyndon B. Johnson va justificar una intervenció massiva a Vietnam), de dur a terme terribles atacs terroristes de falsa bandera (la llista dels ja confirmats fins al dia d’avui seria massa llarga per a aquest article) o d’enganyar massivament l’opinió internacional (enganys que se superposen uns sobre els altres de manera inacabable). La lògica perversa dels psicòpates que dissenyen aquestes justificacions dels inacabables crims contra la pau occidentals és impensable i inintel·ligible per a la bona gent del carrer. És massa retorçada. És una situació comparable a la que, a nivell individual, es dóna en aquelles dones que són incapaces de reconèixer que el seu home és un maltractador perillós. Però en les dues situacions no hi ha solució possible sense el previ reconeixement dels fets, cosa que no sembla ser gens fàcil: tal reconeixement és massa dur i pertorbador, massa desestabilitzador de les nostres quotidianes seguretats.

Pocs han tingut la “sort” de ser un analista del més alt nivell del Pentàgon, de rebre d’algú com el secretari de Defensa el mandat d’anar a la mateixa font de la informació (als fets mateixos) i poder arribar així a descobrir directament i personalment l’alt grau de perversió de “els bons”. I més rars encara són aquells que, havent arribat a tan alt nivell en el fosc món de la “intel·ligència”, van optar pel bé, la veritat i la dignitat. Hi ha molt pocs herois com el soldat Manning o el consultor tecnològic Edward J. Snowden. Molt pocs són també aquells que, sense formar part de cap administració, com és el cas de Julian Assange, han aconseguit tenir accés i fer pública una informació tan privilegiada i de primera mà com la que van tenir els anteriors. Entenc per això, per més que em faci mal, que al ciutadà comú, tan bombardejat per la propaganda “informativa” massiva, li costi tant obrir els ulls a aquesta cara nostra tan fosca i amagada.

Però, pel que fa a mi, m’és ja absolutament impossible combregar amb semblants rodes de molí: vaig tenir també la “sort” de patir personalment tanta farsa. Vaig tenir la “sort” que el meu nom figurés en un important informe de l’ONU com el principal finançador dels “genocides hutus” que fan necessària al Congo una impressionant missió de pràcticament vint mil cascos blaus. Segons deia tal informe, la Fundació que presideixo els va finançar amb una subvenció de cinquanta mil euros, subvenció desviada del seu veritable destí: una casa d’acollida de nenes violades enmig de la inacabable guerra que pateix aquest país. Els cinc experts internacionals que signaven l’informe aportaven la prova: els meus correus electrònics relacionats amb aquesta subvenció. El curiós és que no es referissin als últims: aquells en què se’ns denegava tal subvenció per falta de fons. Vaig tenir també la “sort” que els diaris “progressistes” El País i Público dediquessin amplis espais, fins i tot en portada, a aquesta “gran” notícia que uns “religiosos” espanyols (la nostra Fundació és una ONG no confessional, per tal que tots se sentissin en ella com a casa) finançaven “els genocides” (amb una subvenció que mai vam rebre). Podria allargar-me molt més en aquesta sucosa història. Però tan sol intento destacar el que aquesta gent van ser capaços de maquinar (com va quedar en evidència més tard en cinc cables de Wikileaks) per tal de desactivar les quaranta ordres de captura emeses pel jutge Fernando Andreu contra aquells que són la flor i nata de l’actual govern “alliberador” de Rwanda. Només intento, en definitiva, destacar el que són capaços de maquinar per enganyar l’opinió internacional i poder dur a terme sense problemes l’espoli del riquíssim Congo.

La qüestió que avui m’interessa és la referent a si és possible, i com pot ser-ho, que persones ordinàries, sense cap poder, ens enfrontem a tan monstruoses piconadores globalistes. Després de més de quatre dècades d’intentar contribuir, en la petita mesura de les meves possibilitats (des doctrines-moviments com la teologia de l’alliberament o la no violència), a la construcció d’un món més just i en pau, els fets m’han confirmat que no serem mai capaços d’enfrontar-nos a l’elit que dirigeix ​​el nostre món (una elit cada vegada més poderosa, cada vegada més global, cada vegada més allunyada de nosaltres, cada vegada més reduïda però dotada d’uns aclaparadors mitjans de “comunicació”-persuasió)… si no arribem a l’íntima certesa que quan mantenim la dignitat ja l’hem vençut. I això independentment que siguem molts o pocs els qui en som conscients i estiguem disposats a obrar en conseqüència. Però aquesta certesa no sorgeix del no-res…

Per la meva part puc afirmar que mai hagués descobert semblant certesa, amb la misteriosa i poderosa força que conté, si no hagués intentat identificar-me amb les víctimes el més a fons possible. Tots entenem i admirem tants centenars de milers d’éssers humans que fa tan sols unes dècades van donar generosament les seves vides enfrontant-se al deliri i la maldat nazi. Però no som prou conscients que el que estem veient ara és també una guerra en la qual tots estem profundament interrelacionats i som estretament interdependents. És la guerra, a la qual es referia el milionari Warren Buffett, entre uns poquíssims rics i la resta dels mortals. Una guerra en la qual els crims imperialistes d’agressió internacional no són sinó la fase superior del capitalisme. Després de la dura crisi-estafa que estem patint, la nostra societat comença a ser més conscient que mai d’allò que ja Albert Einstein va qualificar com la veritable font del mal: la concentració cada dia més gran del capital i el poder en molt poques mans. Però encara ens falta descobrir que davant tantes agressions internacionals no podem pensar que es tracti d’esdeveniments que no van amb nosaltres.

Tot i que, al mateix temps, no estic molt segur que personalment hagués estat capaç de semblant “immersió” en el sofriment de les víctimes sense la percepció (tan fonamental en els mestres de la no violència) de la naturalesa sagrada de tot el que existeix, sense la percepció de tanta “llum” com hi ha encara enmig dels més dolorosos esdeveniments. Per a un cristià l’íntima certesa a la qual em refereixo sobre la centralitat de la dignitat és també la certesa que tenim de la nostra part una Força incomparablement superior a tots els poders d’aquest món, una Força que finalment ens donarà la victòria davant d’ells . La certesa que uns éssers humans l’únic afany dels quals és trobar inversions cada vegada més rendibles per als seus centenars o milers de milions de dòlars o euros no són en absolut uns triomfadors sinó més aviat uns éssers mesquins les actituds dels quals són menyspreables.

És paradoxal que el mateix Jesús de Natzaret que era extremadament comprensiu i amable amb els petits, amb els pecadors, amb les prostitutes i fins i tot amb els publicans (els col·laboracionistes cobradors d’impostos per a l’Imperi Romà), fos tan increïblement dur amb els poderosos que oprimien orfes, vídues i desemparats. I més encara amb la casta que utilitzava per a això la religió. Però podem acabar amb una paradoxa encara més gran d’aquest home tan fascinant i alhora tan subversiu, una paradoxa sobre una qüestió tan fonamental com és la de les nostres pors, tantes i tantes pors que bloquegen la nostra generositat i la nostra vida mateixa: “No els tingueu por, perquè no hi ha res de secret que no s’hagi de revelar, ni res d’amagat que no s’hagi de saber. […] I no tingueu por als qui maten el cos, però no poden matar l’ànima […]. ¿No es venen dos ocellets per un as? Doncs ni un de sol cau a terra sense que el vostre Pare ho permeti. Pel que fa a vosaltres, fins i tot els cabells del vostre cap estan comptats. Per tant, no tingueu por: vosaltres valeu més que molts ocellets” (Mt 10, 26-28). Però de què parla aquest home?… segur que es preguntaran molts al nostre món tan positivista. En tot cas aquí queda aquesta paradoxa, tan absurda com el koan d’un mestre zen.