A la primera part d’aquest article em vaig referir als anomenats Papers del Pentàgon. Ara tractaré dels anomenats Papers de Panamà. Els primers contenien documentació secreta sobre estratègies perverses, mentides i crims en l’àmbit militar, concretament en la guerra del Vietnam. Els segons estan revelant inconfessables secrets de l’àmbit financer. Però aquesta disparitat d’àmbits no és la veritable diferència entre tots dos Papers, ja que en realitat és gairebé impossible delimitar nítidament la frontera entre guerra i diners. El que els distancia com de la nit al dia és una cosa molt més profunda. Els Papers del Pentàgon van ser oferts a la humanitat per un home íntegre que, arriscant la seva vida per la pau des del moviment de la no violència, ens va brindar tota la veritat de la que ell va poder disposar, deixant en evidència allò que el president Eisenhower va anomenar el complex militar-industrial i allò que podríem anomenar l’establishment (o senzillament el sistema). Els Papers de Panamà constitueixen per contra, com veurem a continuació, una tèrbola operació posada en marxa precisament per aquella elit que mou els fils d’aquest sistema. Constitueixen una tèrbola operació per anar avançant en la monopolització dels incalculables beneficis que proporcionen els anomenats paradisos fiscals. Una tèrbola operació en la qual es mutila “científicament” la veritat a fi de poder ocultar el que és veritablement important i presentar-nos una realitat distorsionada i tendenciosa.
Es tracta d’una operació finançada per les “filantròpiques” fundacions d’aquells que donen títol al meu segon llibre: els grans “filantrops” anglosaxons. Es tracta d’una operació que no busca acabar amb “els” paradisos fiscals, sinó només amb aquells paradisos fiscals que podrien ser qualificats com la competència. Es tracta d’una operació que cal inscriure en un marc molt més extens, el marc de la lluita d’aquestes “famílies”, a tot el llarg ja del segle XX, per aconseguir un monopoli darrere un altre: el del ferrocarril, el de l’acer, el del petroli, el de l’emissió del dòlar (control monetari que ara apunta ja a l’anomenada Inclusió financera, que pretén eliminar el diner físic per tal que tota la població del món sigui dependent del sistema bancari)… Seria molt alliçonador tornar a estudiar els foscos esdeveniments d’aquells inicis, que són claus per comprendre l’estat actual del nostre món. Però estem en una època en la qual tan sols hi ha temps per a la immediatesa.
Però tot i en un context més reduït i immediat, cal entendre aquesta gran operació en continuïtat amb l’operació-experiment que, creant el pànic a Grècia, va acabar amb el paradís fiscal que era Xipre (deixant atrapats milers de ciutadans russos els capitals dels quals superaven els 100.000 euros). I més encara en continuïtat amb els problemes que darrerament està tenint la centenària confidencialitat (opacitat, millor) de la banca Suïssa. Es tracta d’uns problemes provocats per les enormes multes de l’Administració estatunidenca al banc suís UBS el 2009, pels posteriors processos a altres bancs suïssos i per l’enduriment de la legislació fiscal estatunidenca per impedir que els seus ciutadans evadeixin impostos servint-se dels paradisos fiscals de la “competència”. Podríem, a més, enquadrar tot això en la més àmplia operació d’afebliment dels BRICS (i especialment de Brasil, país en el qual els problemes que pateix a Suïssa la tradicional privacitat i protecció de dades estan tenint unes importants conseqüències). Però ara només hi ha espai per apuntar-ho.
La mentida més eficaç (encara que sigui també la més perversa) sempre és la que més ben condimentada està amb unes dosis convenients de veritat. Més efectives encara que les mentides són les mitges veritats, les denúncies d’allò i només allò que ens serà útil per enganyar en el que és fonamental, canviar alguna cosa perquè no canviï el que realment importa (investint a més als més falsaris manipuladors del pedigrí de progressistes, de lluitadors contra la corrupció, de defensors dels drets humans…). Així triomfen els qui constitueixen una reduïdíssima elit de poderoses “famílies” disfressades d’internacionalistes altruistes i visionaris. Una elit de globalistes que en els grans mitjans, dels quals ells mateixos en són propietaris, utilitzen l’aparença de progressisme per impedir qualsevol progrés que qüestioni l’inamovible estatus quo que ens han aconseguit imposar. Una elit que se serveix no només de la marca o etiqueta del “progressisme” sinó, més encara, de l’aurèola d’allò que és “filantròpic” per avançar en la seva lògica de monopoli i dominació. El grau de perversió d’aquestes estratègies va ser el que em va decidir a canviar el que inicialment era el títol del meu segon llibre, L’hora dels grans financers, per aquell amb el qual finalment va ser publicat: L’hora dels grans “filantrops”.
Ja a la primera pàgina d’ell recullo una reveladora cita de l’autobiografia de David Rockefeller. Es tracta d’una frase en què aquest gran “filantrop” desplega tota la seva astúcia i subtilesa: “Alguns creuen que fins i tot som part d’una societat secreta que treballa contra els millors interessos dels Estats Units, considerant-nos a la meva família i a mi com a internacionalistes i com a conspiradors, al costat d’altres de tot el món, per construir una estructura global, política i econòmica, més integrada, un sol món, si es vol. Si aquest és el càrrec, jo en sóc culpable i n’estic orgullós.”
El fet és que… el que ens expliquen sobre els Papers de Panamà aquells que considero veritables analistes, aquells que considero realment independents respecte a tants interessos soterrats com es mouen en els grans mitjans, és ben diferent del que ens exposen tants grans experts internacionals “oficials” (i, és clar, tants experts locals que reiteren una vegada i una altra la versió “políticament correcta”). El que aquells ens expliquen és, en síntesi, el següent:
– En la política econòmica de l’Administració Obama hi juga un paper central la tesi de la professora Christina Romer, especialista en la crisi de 1929: el que va treure Estats Units de la gran depressió va ser l’afluència, a partir de 1936, dels capitals europeus que fugien de “l’augment dels perills”. Actualment es busca que, de manera semblant, els capitals es refugiïn en aquest estrany Estat independent que és la City de Londres, en aquells estats estatunidencs que funcionen de fet com a autèntics paradisos fiscals (Delaware, Wyoming o Nevada), a Israel o en els altres paradisos fiscals anglosaxons (sobretot britànics, com les illes de Jersey i de Guernsey, Gibraltar, l’illa d’Anguilla, les Bermudes, les illes Caiman, les illes Turks i Caicos, les illes Verges o l’illa de Monserrat) i holandesos (com les illes d’Aruba, Curaçao i San Martín).
– Seguint una estratègia així, les fundacions dels grans “filantrops” (la Ford Foundation, Carnegie Endowment, el Rockefeller Family Fund, la WK Kellog Foundation o l’Open Society Foundation de George Soros) han finançat la investigació coneguda com els Papers de Panamà realitzada per l’International Consortium of Investigative Journalists (Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació). Wikileaks ha informat també que la filtració sobre la implicació de l’entorn del president Putin va ser finançada directament pel Govern dels Estats Units a través de la USAID (Agència dels Estats Units per al Desenvolupament).
– Els gairebé dotze milions de documents, robats il·legalment no per fer un món millor sinó per manipular l’opinió pública mundial, estan sent seleccionats per tal de mantenir ocults els noms que no interessa que surtin a la llum així com per publicar aquells que, per contra, sigui “oportú” publicar. I això malgrat que La Carta de Munic (adoptada el 1971 per tots els sindicats de la professió periodística del Mercat Comú i posteriorment estesa a la resta del món per la Federació Internacional de Periodistes) estipula que els periodistes només publicaran informacions l’origen de les quals coneguin, que no suprimiran informacions essencials i que no alteraran els textos i documents.
Totes aquestes claus, fonamentals en un esdeveniment de tant impacte mediàtic com és la publicació dels Papers de Panamà, estan sent exposades en diverses pàgines de lliure accés a Internet. Per al seu coneixement no cal ni accedir a fonts privilegiades d’informació ni exercir un periodisme d’investigació. Per això no puc menys de sorprendre’m, una vegada més, que la nostra societat “informada, lliure i democràtica” hagi pogut caure en un periodisme tan mediocre i submís, com és el periodisme regnant en els grans mitjans. A la tercera i última part d’aquest article intentaré reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre com afrontar semblant realitat des de la dignitat o des de l’espiritualitat (per part dels qui vivim aquesta dimensió que ens fa percebre la realitat com quelcom profundament sagrat).