La dimissió del flamant conseller de Seguretat Nacional, el general Michael T. Flynn, dimissió interpretada d’una manera que distorsiona totalment els esdeveniments, ha estat portada aquesta setmana en tots els grans mitjans. Arriba a meitat de la campanya, encara activa, per enganyar el món amb la història que Rússia va influir en els resultats de les passades eleccions estatunidenques en fer públics milers de cables secrets de Hillary Clinton o sobre ella. Els qui han intervingut sistemàticament, centenars de vegades i des de fa dècades, en campanyes electorals i altres assumptes interns dels altres països s’esquincen ara les vestidures escandalitzats davant la suposada intervenció de Rússia en les últimes eleccions realitzades al seu propi país. L’última evidència de tal intervencionisme estatunidenc ha arribat aquesta setmana: nous cables fets públics per Wikileaks deixen en evidència que la CIA va espiar massivament França durant les presidencials del 2012.

És inútil que Julian Assange declari que no va ser Rússia la que li va proporcionar cables secrets com els que deixen en evidència la col·laboració de Hillary Clinton amb els terroristes gihadistes i les seus greus responsabilitats criminals a Líbia. El que importa no és la realitat dels fets sinó els objectius buscats: gent poderosa que es mou en els baixos fons de les criminals clavegueres imperials, segueix acusant Rússia. La dimissió del general Michael T. Flynn és una gran victòria per aquells sectors de l’establishment que volen imposar la doctrina que Rússia és el Nou Imperi del Mal. L’Iraq, l’Iran i Corea del Nord (als quals posteriorment s’hi van agregar Líbia, Síria i Cuba) ja van ser convertits en l’Eix del Mal per George W. Bush en el seu discurs del 29 de gener de 2002. Aquesta nova doctrina proporcionarà a aquestes elits l’anhelat nou enemic que necessiten. De moment els pot servir per donar un cop d’Estat intern, un nou Watergate.

Pocs saben que el Watergate va ser molt més que un èpic triomf del periodisme d’investigació. El que hi va haver darrere de tal façana és molt aclaridor per entendre l’actual assetjament a Donald Trump. Joan Hoff va explicar a Nixon Reconsidered que David Rockefeller estava molt disgustat amb la Nova Política Econòmica (NPE) que Richard Nixon va posar en marxa el 1971: augment d’aranzels, control del lliure mercat, etc. (igual que està passant ara). David Rockefeller va sol·licitar a l’”erràtic” Richard Nixon (“erràtic”, una de tantes acusacions que es fan també a Donald Trump) una trobada privada per discutir la “visió del comerç i de l’economia internacional”. La sol·licitud va ser inicialment rebutjada pel cap de gabinet de Richard Nixon, H R. Haldeman, que pel que sembla encara no era conscient de quin és l’autèntic Estat ocult del país.

Finalment, aconseguida la trobada, la proposta de David Rockefeller va ser rebutjada per “no ser especialment innovadora”. En aquell mateix moment Richard Nixon havia signat, tot i que ni ell mateix ho sabia, la seva renúncia a la presidència. Va ser el The New York Times, de la família Rockefeller, l’encarregat de defenestrar-lo. Escàndols incomparablement més greus que el del Watergate, escàndols com el de les mentides del Govern estatunidenc sobre l’Iraq, Rwanda o el Congo, no han tingut en absolut ni un tractament mínim en els grans mitjans corporatius. Després de la caiguda de Richard Nixon, va arribar a la presidència Gerald Ford, membre del Club Bilderberg i del Consell de Relacions Exteriors, que va seguir dòcilment les estratègies i projectes de Henry Kissinger.

Ara cal convertir Rússia en l’Imperi del Mal. Ja no n’hi ha prou amb el gran enemic d’aquests últims anys: el terrorisme salafista creat per aquesta elit (servint-se més del Partit Demòcrata que del Partit Republicà) i finançat per Aràbia Saudita, Qatar, etc. El gran enemic d’aquests últims anys no només està sent derrotat militarment des que Rússia va traçar a Sira una inequívoca línia vermella sinó que a més, gràcies als cada vegada més nombrosos documents i enregistraments filtrats, està perdent la seva màscara islamista i comença a mostrar el seu veritable rostre: el d’orcs o trasgos creats per criminals com Zbigniew Brzezinski, Henry Kissinger o Hillary Clinton, tots ells nefastos conspiradors al servei de les grans “famílies”. Sí, hi ha conspiracions! Encara que aquesta gent estigui sempre a punt de desacreditar i fins i tot ridiculitzar als qui ells qualifiquen de “conspiranòics”, ells al seu torn fabulen totes les conspiracions que els interessin, com fan ara inventant complicitats entre el “titella” Trump i el “dimoni” Putin.

Ja no n’hi ha prou –pensen– amb el terrorisme salafista, cal anar sortint de l’Orient Mitjà ampliat i apuntant ja directament la Federació Russa, la gran potència militar renascuda, com l’au Fènix, de les cendres de l’antiga Unió Soviètica. No es tracta d’una cosa nova, sinó de la recuperació de la doctrina de l’Imperi del Mal proclamada per Ronald Reagan. Una doctrina que va quedar en desús després de l’ensorrament de la Unió Soviètica. Aquella “filantròpica” elit financera, que amb el seu projecte de dominació mundial constitueix el major perill per a la humanitat, necessita sempre uns enemics, com el “terrorisme islamista”, i unes doctrines, com la del Xoc de civilitzacions, que li permeti seguir avançant en el seu gran projecte “alliberador”, en el seu gran projecte d’un sol món “sense nacionalismes ni guerres”, com ha estat proclamant durant dècades David Rockefeller. Necessita, sobretot, demonitzar aquells estats que no se sotmetin al seu pla suprem.

A hores d’ara aquesta elit està summament activa als Estats Units, ja que acaba de perdre un instrument tan important per a ells com és la presidència d’aquesta nació. Instrument que encara els és imprescindible per dur a bon terme el seu projecte d’un món sense estats veritablement sobirans, un món amb una economia cada vegada més globalitzada (però amb un control cada vegada més centralitzat d’ella!), un món sense guerres (però amb el legítim ús de la força militar controlat exclusivament per ells!), un món “lliure”, “democràtic”, “informat”, etc.

Tothom haurà sabut aquests dies de l’existència del general Michael T. Flynn. No obstant això, estic segur que gairebé cap televident, radiooient o lector dels grans mitjans espanyols coneix l’existència d’altres generals estatunidencs anomenats David Petraeus o Brent Scowcroft. Generals les responsabilitats dels quals són incomparablement més greus que les del general Michael T. Flynn. Són, directament, grans responsabilitats criminals. Va ser el mateix Estat Major Conjunt el que va haver d’enfrontar-se a aquests generals que, al costat de Hillary Clinton i la CIA, no dubtaven a recórrer a grups gihadistes perquè fessin la feina bruta de l’Imperi estatunidenc. Especialment, va ser el general Michael T. Flynn, llavors director de la Defense Intelligence Agency (DIA, l’agència d’intel·ligència del Pentàgon) el qui es va oposar a ells. Finalment Barack Obama va haver de retirar alguns d’ells dels seus càrrecs. Vicky Peláez explica que als Estats Units hi ha “vint-i-dos centres d’entrenament, primer per als militants del moviment dels Germans Musulmans i posteriorment per als wahabites, salafistes etc. radicals. […] Un d’aquests centres d’entrenament, anomenat “Islamville” està ubicat a Dover, Tennessee, a 51 quilòmetres de la base militar de la Divisió Aerotransportada d’Assalt 101 (Screaming Eagles) Fort Campbell”.

Michael T. Flynn no ha comès cap dels crims que han comès aquests altres generals. Simplement va cometre l’error d’anticipar-se a establir contactes amb l’ambaixador rus i altres diplomàtics de diversos països com a part de la preparació de la transició a Washington. Aquests contactes, un mes abans de la presa de possessió del nou president, serien il·legals: en aquests moments encara no podia implicar-se en gestions diplomàtiques. Una antiga llei, que mai havia estat utilitzada, prohibeix que els civils realitzin tasques de diplomàcia. Per tant, fins aquí cap infracció greu. Però, si emmarquem la trobada amb l’ambaixador rus en el quadre de la realitat prèvia i “inqüestionable” que Rússia és el veritable Imperi del Mal, una Rússia presidida per Putin, l’encarnació mateixa del diable, llavors tot canvia. Els mateixos que demanen castigar durament Julian Assange, Edward Snowden i Chelsea Manning per haver filtrat missatges i converses, ara estan encantats amb que s’hagin filtrat les converses del general Michael T. Flynn. Es tracta, com afirma el periodista Glenn Greenwald, d'”un sòrdid i covard joc de Washington”.

Al conèixer la hipocresia d’un periodisme que mai va tractar la qüestió de les perverses relacions entre generals estatunidencs i gihadistes però que ara va caure en tromba sobre el general Michael T. Flynn, no vaig poder menys de recordar allò de l’evangeli: “Guies cecs, que coleu un mosquit i us empasseu un camell!” (Mateu 23, 24). En conseqüència, amb l’eliminació de l’obstacle Flynn tenim una nova i perfecta metàfora no només del poder dels grans mitjans corporatius per distorsionar radicalment els esdeveniments, sinó també una metàfora del que podria succeir-li a Donald Trump: la pèrdua de la presidència per qüestions de tipus formal, la mateixa presidència que mai li va ser qüestionada a Barack Obama per les seves gravíssimes responsabilitats en tants crims contra la pau.

L’operació per desallotjar Donald Trump de la Casa Blanca va molt accelerada. Ens bombardegen a totes hores del dia amb coses tan “transcendents” com el fet que Ivanka, la filla del president, s’hagi assegut a la butaca presidencial de la Casa Blanca. El nou president fins i tot ha estat diagnosticat ja per un grup de psiquiatres (trencant consensos centenaris de mínim respecte cap al president) com no apte per a exercir la presidència. Tal “diagnòstic” va ser publicat a The New York Times –per descomptat! Cosa a la que ja han respost altres professionals. El fet és que les precises i frontals denúncies de Donald Trump sobre l’enorme problema que són actualment els grans mitjans, mitjans profundament deshonestos, mitjans que estan totalment al servei de l’elit globalista, escandalitzen i ofenen els acomodats professionals d’aquests mitjans. En una roda de premsa, Donald Trump va negar la paraula a la CNN. Oh Déu meu!

Aquests mercenaris de la mentida s’obliden que, fa tan sols un parell de mesos, una periodista de Russia Today va abandonar indignada una roda de premsa a Washington perquè el portaveu del Pentàgon, John Kirby, no només es negava a donar cap prova sobre les seves greus acusacions que l’aviació russa havia atacat cinc hospitals i una clínica a Síria, sinó que a més la va maltractar per ser periodista de Russia Today. Aquests mercenaris s’obliden també dels terribles atacs que Donald Trump ha patit per part d’aquestes màfies de la “informació”. I s’estranyen que Donald Trump no els faciliti noves oportunitats de seguir destrossant la seva imatge! Aquests mercenaris s’obliden sobretot del que és principal: dir-nos qui són els seus caps.

La CNN forma part –com informa Global Research– del conglomerat de propaganda Time Warner/AT&T, que controla el 33% de la infraestructura mundial d’internet, serveis telefònics, satel·litals i de producció cultural. El consell d’administració de Time Warner/AT&T està constituït per individus connectats al Fons Monetari Internacional, les fundacions de Rockefeller, think tanks pagats per Exxon Mobil (com el Consell de Relacions Exteriors), el fons d’inversió de l’oligarquia Warburg (Warburg Pincus) i l’empresa armamentista AMR Corporation, a més de Goldman Sachs i JP Morgan com a accionistes claus. La crema de l’1% més ric dels més rics del planeta. Aquestes connexions reflecteixen que CNN està integrat a la mega estructura del poder econòmic global, constituïda per empreses i grans corporacions financeres, armamentístiques i industrials.

En les successives guerres contra Orient Mitjà, la CNN ha estat el púlpit estrella perquè assessors de seguretat nacional i altres operadors justifiquin davant l’opinió pública les “intervencions” dels Estats Units. Anderson Cooper, un dels seus periodistes més famosos, va transmetre en viu una trucada el 2011 d’una dona líbia que es refugiava dels “bombardejos” del “règim”. Anderson Cooper va clamar després: “Cal actuar. Quant de temps més cal esperar, quantes coses més s’han de veure, quanta gent més ha de morir?”. Després es va demostrar que els” bombardejos “a Trípoli van ser fabricats. Anderson va ser format per la CIA en la seva joventut i dies després d’aquesta transmissió l’OTAN va començar a bombardejar –ara sí de debò– la població líbia. La CNN és ​​un dels principals finançadors de les campanyes electorals del Partit Demócrata.

Estem veient cada vegada amb més claredat, i segurament descobrirem molt més encara en el futur pròxim, l’enorme capacitat d’aquests grans mitjans per modelar la realitat. L’immens poder que tenen per convertir la seva falsària versió dels esdeveniments en doctrina absolutament dominant és com una gran piconadora que esclafa en ments i consciències qualsevol saludable indici de qüestionament. Però el més sorprenent és que la nostra societat no sembla capaç d’aprendre res del passat: la gran farsa mediàtica que va fer possible la invasió de l’Iraq no va ser una situació excepcional sinó part d’una constant. Com és possible que la gent segueixi considerant aquests òrgans de propaganda criminal com a mitjans per a informar-se?