L’impacte de la mort de Casaldàliga (Pere, dom Pedro, Pedro), ha estat enorme, impressionant, no només en ambients eclesials, i això mereix reflexió.

És sorprenent que aquell jove de Balsareny que va ingressar al seminari de Vic i després als Missioners Claretians, en ple ambient de franquisme i d’Església de Cristiandat preconciliar, anant al Brasil es vagi convertir en un Sant Pare de l’Església dels pobres i profeta de l’alliberament.

D’on va treure forces Casaldàliga per treballar pastoralment a Sâo Félix do Araguaia amb els tapirapé i xavantes, defensar els posseiros contra els latifundistes, impulsar organitzacions cíviques i eclesials al Brasil i tota l’Amèrica llatina, criticar l’Imperi del Nord i dir-li a Pere que deixi la cúria, desmantelli el sinedrio, la muralla i abandoni les filactèries? Com va tenir llibertat profètica per maleir les tanques i les propietats privades que esclavitzen la terra i els éssers humans? Qui li va fer resistir les amenaces de mort dels poderosos i les crítiques, sospites i vetos dels seus germans de bàcul i mitra?

Com va poder suportar la pobresa, els llargs viatges en autobús, la soledat i les limitacions finals del germà Parkinson, mentre el seu cor estava alegre i ple de noms? D’on va néixer la seva esperança que encara que siguem combatents derrotats la nostra causa és invencible, caminem cap a la Terra sense mals, cap a la utopia, cap a l’Esperança amb majúscula?

No va morir dempeus com un arbre, sinó al llit, sense gairebé poder parlar i totalment dependent dels altres, sense tenir res, no portar res i no poder res.

Estem davant d’una vida misteriosa. No va ser un simple planificador pastoral, ni un sociòleg, ni un economista, ni un mer revolucionari polític. Quina va ser l’arrel última de la seva vida, quin és el seu misteri ocult? Afortunadament les seves poesies ens ofereixen la clau hermenèutica de la seva vida.

No són poesies simplement estètiques, sinó místiques, com les de Joan de la Creu, que ens obren al Misteri últim, a un Tu, un Tu amb el qual posseeix una relació no merament individual i religiosa, sinó històrica, que el porta a pujar i baixar de la Muntanya del Carmel, a escoltar el Vent de l’Esperit al carrer.

Aquest Tu és Jesús de Natzaret, versió de Déu en petitesa humana, fet home en el ventre de Maria i classe al taller de Josep. Per Casaldàliga, Jesús de Natzaret és la seva força i el seu fracàs, la seva herència i la seva pobresa, la seva mort i la seva vida. És el Jesús de la gruta de Betlem i dels pastors, de les benaurances, dels pobres i petits, de les fidels dones, de la passió i creu, el Jesús del Regne, de l’amor fet menjar.

Aquest Jesús és pedra d’escàndol i pedra angular, com ho són els pobres, és l’alliberador total, assassinat pel Temple i per l’Imperi, però el sepulcre buit del qual, com els sepulcres del poble massacrat, anuncia el Matí de la Pasqua. Per a Casaldàliga només hi ha dos absoluts: Déu i la fam, on hi ha pa allí hi ha Déu.

Al bisbe de Sâo Félix sempre l’impactava el capítol 21 de l’evangeli de Joan, en el que hi veia com una síntesi de la seva vida: la pesca abundant al llac de Tiberíades després del fracàs de la nit fosca, mentre a la riba un Personatge misteriós el convida a dinar i pregunta a Pere si l’estima:

“Jesús de Natzaret, fill i germà,/ vivent en Déu i pa a les nostres mans,/ camí i company de jornada,/ Alliberador total de la nostra vida/ que véns al costat de la mar, amb l’albada,/ les brases i les nafres enceses”.

Ara, finalment, Casaldàliga jeu enterrat al costat del riu Araguaia, un riu que simbolitza el Mar Roig, el Jordà i el llac de Tiberíades. I a l’albada pasqual de la resurrecció, al costat de la riba, hi ha Algú que l’espera amb els braços oberts per compartir el pa. I potser un agró blanc vetlla la seva tomba. El misteri de la vida de Casaldàliga finalment se’ns revela. Els pobres li van ensenyar a llegir l’evangeli.

Gràcies, Pere, perquè amb la teva transparent vida evangèlica ens acostes al Misteri últim, i enmig de les nostres nits fosques fas més creïble la nostra fe.

Font: Cristianisme i Justícia