Els intents de Trump d’iniciar un procés de pau dissenyat per posar fi a la guerra a Ucraïna han estat rebuts amb histèria per Starmer i els líders de la UE. Diumenge, Starmer es va reunir amb els líders de la UE per elaborar frenèticament un pla d’«alto el foc» que en realitat cerca continuar la guerra indirecta a Ucraïna.

El pla d’«alto el foc» de Starmer és ple de contradiccions. D’una banda, anuncia milers de milions més per recolzar Ucraïna i augmenta la despesa en defensa, alhora que compromet les tropes del Regne Unit i la UE a actuar com a «forces de pau» una vegada que Rússia hagi acceptat un alto el foc. Tanmateix, no s’esmenta gens com s’aconseguirà un «alto el foc». El pla de Starmer ignora completament el fet que Rússia ha declarat en repetides ocasions que sota cap circumstància tolerarà tropes del Regne Unit/UE a Ucraïna. A més, Rússia ha declarat que no està disposada a entaular negociacions de pau amb actors de mala fe com el Regne Unit i la UE.

Deixem de banda el fet que Rússia està guanyant clarament la seva guerra de desgast amb Ucraïna. No es refiï de la meva paraula. El cartògraf de guerra ucraïnès Deep State, que té estrets vincles amb l’alt comandament ucraïnès, elabora informes diaris que revelen que les forces russes avancen en tots els sectors al llarg dels 1000 km de front. Deixem de banda el fet que el complex industrial militar de Rússia pot superar la producció de tota l’OTAN pel que fa a armament crític, com projectils d’artilleria i míssils de defensa aèria. La filtració de documents del Pentàgon el 2023 per part d’un militar de les Forces Aèries dels EUA va revelar que aquest era el cas.

Centrem-nos en la qüestió clau, que és la negativa de Rússia a tornar a confiar en el Regne Unit/la UE. Això és perquè, entre el 2014 i el 2022, hi va haver nombroses ocasions en què es podria haver aturat la guerra a Ucraïna. Lamentablement, els europeus van optar per encoratjar Kíev en la seva guerra contra els pobles de parla russa del Donbàs. En aquest punt, alguns lectors poden dir que això no és cert i que Putin és un bel·licista malvat que cerca conquerir tot Europa. Tot i això, el registre històric revela que la guerra a Ucraïna va ser iniciada pel règim de Kíev l’abril del 2014 i després va procedir a ignorar tots els intents de posar fi al conflicte amb la connivència dels líders de la UE/Regne Unit.

Tornem al cop de Maidan de febrer de 2014 i examinem fets que els mitjans de comunicació occidentals no volen que recordem o coneguem en absolut. El 21 de febrer del 2014, un dia abans del cop, el president ucraïnès Víktor Ianukòvitx i l’oposició, amb la mediació d’Alemanya, Polònia i França, van arribar a un acord destinat a aturar el vessament de sang i aplanar el camí per a una solució política a la crisi. Després que Ianukòvitx ordenés la retirada de la policia del centre de Kíev, grups neonazis com el Sector Dret i Svoboda van liderar l’assalt als edificis governamentals. L’endemà, l’oposició armada a la plaça Maidan va anunciar la destitució de Víktor Ianukòvitx com a president i que es formaria un «govern dels vencedors». Occident va fer els ulls grossos davant totes les violacions de l’acord anterior i es va afanyar a declarar un «canvi de poder» a Ucraïna.

El 24 de febrer del 2014, el nou «govern», a través de la Rada, va revocar la llei que atorgava estatus protegit a l’idioma rus. Aquest acte va conduir a una forta polarització de la societat ucraïnesa, creant les condicions prèvies per a una guerra civil armada. Les regions de parla russa del sud-est d’Ucraïna van reaccionar amb gran temor i van iniciar ocupacions d’edificis governamentals a ciutats des de Khàrkiv fins a Donetsk. Paral·lelament, es van formar espontàniament unitats de milícies populars.

Kíev va respondre a aquest aixecament de les regions de parla russa declarant als habitants de la regió culpables de «traïció a l’Estat i terrorisme». El 13 d’abril del 2014, les autoritats de Kíev van llançar l’anomenada Operació Antiterrorista a l’est del país. El govern de Kíev va ignorar les demandes dels russoparlants del Donbàs de parlar la seva llengua materna i d’ensenyar-la als seus fills. Kíev va enviar milers de soldats, liderats per unitats neonazis com la Brigada Azov, i avions de guerra per atacar les ciutats russoparlants del Donbàs. Durant la resta del 2014, una sagnant guerra civil va assolar el Donbàs, que va provocar milers de víctimes civils.

Durant el transcurs dels combats el 2014, l’exèrcit ucraïnès (AFU) va patir una sèrie de derrotes que van culminar en la devastadora derrota a la batalla de Debaltsavo. Aquesta derrota va portar la UE a exigir un alto el foc per salvar l’AFU de la anihilació. El 12 de febrer del 2015, els líders de França, Alemanya, Ucraïna i Rússia van signar l’«Acord de Minsk II» amb l’objectiu de resoldre la guerra civil a Ucraïna. A continuació, el 17 de febrer del 2015, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar el tractat de pau i va demanar a totes les parts que en garantissin la plena aplicació, «inclòs l’alto el foc general que preveu la seva entrada en vigor».

L’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) va enviar observadors de l’alto el foc al Donbàs. Els seus informes diaris des del 2015 fins a finals de febrer del 2022 van revelar centenars de violacions de l’alto el foc per part de les forces armades ucraïneses. Tant l’expresident francès François Hollande com l’excancellera alemanya Angela Merkel han admès que els acords de Minsk no van tenir mai la intenció de portar la pau a Ucraïna. Era una manera de donar temps a Ucraïna per augmentar el seu poder militar. En una entrevista amb el diari alemany Frankfurter Allgeneniezeitung, Hollande va dir que «el temps que van donar a Ucraïna els acords de Minsk li va permetre augmentar la preparació per al combat».

Així que des del 2014 fins al febrer del 2022, la guerra civil es va prolongar sense parar a l’est d’Ucraïna. Durant aquesta lluita salvatge van morir més de 10.000 civils, principalment en ciutats de parla russa com Donetsk i Lugansk.

El 2021, Zelenski va anunciar la seva retirada dels acords de Minsk i va ordenar a l’exèrcit ucraïnès que concentrés més de 100.000 soldats a les fronteres de les províncies de Donetsk i Lugansk. El 24 de febrer de 2022, les tropes russes van entrar a Ucraïna des de múltiples direccions. Una setmana després, Zelenski va entrar a les negociacions d’Istanbul per posar fi a la guerra. Els Acords d’Istanbul haurien permès a Ucraïna mantenir el control sobre les regions de Zaporíjia i Kherson íntegrament. Tot i això, l’abril de 2022, Zelenski, a instàncies de Joe Biden i Boris Johnson, es va retirar dels Acords d’Istanbul

Això va aplanar el camí per a una guerra de desgast a gran escala entre Rússia, Ucraïna i els seus patrocinadors occidentals. Tenint tot això en compte, no és estrany que el Kremlin digui que no està disposat a entaular negociacions de pau amb la UE ni a acceptar tropes europees en territori ucraïnès. El pla d’«alto el foc» de Starmer està totalment divorciat de les realitats històriques abans esmentades i, per tant, està condemnat a no valer ni el paper en què està escrit. Si Starmer i la UE se surten amb la seva, la guerra a Ucraïna continuarà indefinidament.

Font: Global Research

Foto: Els líders de Bielorússia, Rússia, Alemanya, França i Ucraïna a la cimera de l’11 i 12 de febrer de 2015 a Minsk, Bielorússia.

Alto el foc a Ucraïna? (EKAI Center, 14.03.2025)