El dilluns 25 de març, molts governs africans, oficines, empreses i bancs s’aturen per tal de commemorar el Dia d’Àfrica. A les escoles de tot el continent, als nens petits se’ls ensenya que els africans heroics van alliberar el continent dels règims racistes blancs colonials, i se celebren diversos esdeveniments i desfilades per commemorar l’ocasió.

El colonialisme a l’Àfrica és recordat com un dels pitjors crims contra la humanitat de l’era moderna. El sistema econòmic explotador que va sostenir el colonialisme segueix ben viu avui.

L’alliberament d’Àfrica va ser del govern racista i colonial. Si aquesta va ser la primera etapa de l’alliberament, la segona etapa ha d’incloure l’alliberament d’Àfrica de l’actual minoria blanca, que controla la major part de la terra i els recursos de l’Àfrica.

El veritable alliberament africà implica tres etapes: primera, la redistribució de la terra i els recursos naturals de la minoria blanca a la majoria negra; segona, el rebuig a les polítiques neoliberals contra-desenvolupament de l’FMI i el Banc Mundial; i en tercer lloc, el desenvolupament de la capacitat de refinament de minerals.

Sota Gaddafi, Líbia era un brillant exemple de com els africans poden alliberar-se de l’explotació occidental i enriquir el seu propi poble.

El 1967, el coronel Gaddafi va heretar una de les nacions més pobres d’Àfrica; no obstant això, en el moment que va ser assassinat, Gaddafi havia utilitzat les tres etapes del veritable alliberament d’Àfrica per convertir a Líbia en la nació més rica d’Àfrica. Líbia va tenir el major PIB per càpita i l’esperança de vida més alta del continent. Hi havia menys persones vivint per sota del llindar de la pobresa que als Països Baixos.

Gaddafi practica l’etapa de redistribució de l’alliberament a través de la nacionalització de la riquesa del petroli sostenint els programes de benestar social progressista per a tots els libis. Abans del coronel Gaddafi, el rei Idris va deixar essencialment a Standard Oil que escrigués les lleis del petroli de Líbia. El Sr. Gaddafi va posar fi a tot això. Els diners dels ingressos del petroli es dipositaven directament al compte bancari de cada ciutadà libi. Sota el govern de Gaddafi, els libis van gaudir no només d’assistència sanitària i educació gratuïtes, sinó també d’electricitat gratuïta i préstecs sense interessos.

El major crim de Gaddafi, als ulls de l’OTAN, va ser el seu desig de posar els interessos del treball local per sobre del capital estranger mitjançant l’adhesió a la segona etapa de l’alliberament i el rebuig de les polítiques neoliberals de l’FMI i el Banc Mundial. De fet, l’agost del 2011, el president Obama va confiscar 30.000 milions de dòlars del Banc Central de Líbia, que Gaddafi havia destinat per a la creació de l’FMI africà i el Banc Central Africà.

Gaddafi va ser assassinat per Occident en un moment en què estava embarcat en un programa de refinament de minerals continental que hauria canviat dràsticament l’equilibri econòmic entre Àfrica i Occident.

Gaddafi estava disposat a donar suport financerament als governs africans que desitjaven sotmetre’s a l’etapa de redistribució de l’alliberament.

El Banc Mundial estima que un sorprenent 65% de les millors terres cultivables subsaharianes de l’Àfrica encara són controlades pels colons blancs o corporacions multinacionals. El Banc Mundial també estima que fins a un 70% de la riquesa neta de l’Àfrica subsahariana és propietat d’africans no indígenes o estrangers.

Enlloc més aquesta disparitat racial és tan aguda com al país més ric d’Àfrica. Sud-àfrica és la nació més poderosa del continent, però també és la nació econòmicament més colonitzada del continent.

El banc d’inversió nord-americà Citigroup, recentment, va classificar Sud-àfrica com el país més ric del món en termes de les seves reserves de mineral, amb un valor estimat de 2’5 bilions de dòlars. Els blancs sud-africans i estrangers occidentals posseeixen un sorprenent 80% d’aquesta riquesa.

Zimbabwe és un excel·lent exemple de què redistribuir la terra i la riquesa d’Àfrica no només és desitjable en teoria, sinó que també és possible en la pràctica.

En el moment de la independència, un sorprenent 42% de la superfície terrestre de Zimbabwe era propietat de només 4.000 grangers blancs. Avui dia, aquesta terra s’ha dividit i redistribuït entre 413.000 llars negres. Aquest canvi econòmic i polític ha beneficiat més d’un milió de persones.

La redistribució de la terra ara és possible a tots els països africans després de  l’exemple reeixit de Zimbabwe.

La propietat africana dels recursos africans és important, però exposant i desmantellant l’imperialisme financer, que impedeix que les economies africanes prosperin en la segona etapa crucial de l’alliberament africà.

L’imperialisme financer implica capitals occidentals utilitzant l’FMI i el Banc Mundial per sobrecarregar les economies africanes amb el deute i obligar els seus governs a què promulguin polítiques neoliberals de lluita contra el desenvolupament, com ara la privatització, l’austeritat i l’ajust estructural que posen els interessos del capital estranger per sobre del treball local.

A través del deute i el neoliberalisme, l’FMI i el Banc Mundial exerceixen un control de facto sobre les economies de molts estats africans. El control del Banc Mundial i  l’FMI sobre la major part de monedes africanes determina la política macroeconòmica i els pressupostos nacionals. Per tant, l’Estat africà endeutat es queda només amb les seves funcions judicials i, sobretot, amb el manteniment de l’ordre públic intern. Aquesta és una funció essencial de l’Estat amb la qual els creditors occidentals no hi volen tenir res a veure.

Com a pare fundador de Ghana, Kwame Nkrumah va assenyalar que l’essència de l’imperialisme financer és que “l’Estat que hi està subjecte, en teoria és independent i té tots els guarniments exteriors de la sobirania internacional, però en realitat el seu sistema econòmic i, per tant, la seva política, està dirigida des de l’exterior”.

Segons un recent informe de l’ONU sobre el desenvolupament africà, l’Àfrica perd 63.000 milions de dòlars cada any a causa de l’evasió fiscal il·legal de les corporacions multinacionals estrangeres i de les pràctiques d’explotació. Aquesta xifra supera tots els diners que entren al continent a través de l’ajuda occidental i la inversió.

A l’Àfrica, la pobresa i el subdesenvolupament són els símptomes; el deute i el neoliberalisme són el càncer. La cura és una dosi sostinguda d’industrialització a través del refinament de minerals.

El refinament de minerals és l’etapa final del veritable alliberament i el pont tan necessari entre la pobresa i la industrialització i, per tant, té la capacitat de transformar Àfrica en un continent desenvolupat.

Àfrica està sent sistemàticament subdesenvolupada i sobreexplotada per Occident. Del petroli a l’or i dels diamants al tabac, la lluita occidental pels recursos de l’Àfrica sempre ha causat problemes en lloc de crear prosperitat. Els minerals extrets de terres africanes per les empreses de propietat occidental s’envien a Europa o als Estats Units, on es converteixen en béns manufacturats que després es revenen als consumidors africans a preus de valor afegit.

Nigèria importa gairebé la totalitat de les seves necessitats de combustible; no obstant, quan ven el seu cru a nacions “desenvolupades” només guanya 9 dòlars per barril en les seves minses taxes de regalies. Llavors, Nigèria importa gasolina  refinada, dièsel i querosè a partir dels seus propis recursos petroliers, a centenars de dòlars el barril.

Nigèria és el major productor de petroli del continent africà. Almenys 400.000 milions de dòlars d’ingressos petroliers han estat robats o malgastats per les multinacionals occidentals des de la independència el 1960, segons estimacions de l’exvicepresidenta del Banc Mundial per a l’Àfrica, Oby Ezekwesili. Aquest és 12 vegades  el pressupost nacional del país per al 2014. Nigèria hauria de ser rica, i la seva gent l’enveja d’Àfrica; si no l’enveja de tot el món desenvolupat. En canvi, el 90% de la gent de Nigèria viu amb menys de 2 dòlars al dia.

Zimbabwe és coneguda per produir el tabac de més qualitat del món i l’any passat va guanyar 650 milions de dòlars per la venda de tabac cru. Experts de la indústria expliquen que Zimbabwe podria haver guanyat 6.500 milions en lloc de 650 si s’hagués transformat la collita en cigarrets, en lloc d’exportar tabac com a matèria prima.

La nació va guanyar de mitjana 3’50 dòlars per quilogram de tabac cru, però podria haver arribat a 7’30 dòlars per quilogram si el full de tabac s’hagués batut o processat a la collita.

Si Zimbabwe hagués processat encara més el tabac fins als cigarrets, hauria guanyat de 30 a 60 dòlars per quilogram.

Un altre exemple d’explotació neocolonial de recursos de l’Àfrica és el de la indústria del diamant.

Àfrica produeix la major part del mercat mundial de diamants en brut, que es valora actualment en 19.000 milions de dòlars l’any, mentre que la indústria de la joieria de diamants al detall, amb seu a Europa, s’estima en un valor de 90.000 milions de dòlars.

Un diamant en brut extret a l’Àfrica costa al voltant de 40 dòlars per quirat i un diamant tallat i polit a Europa augmenta fins a 400 dòlars per quirat. La mateixa pedra es paga al voltant de 900 dòlars per quirat quan arriba al consumidor.

La cadena de valor global de la indústria del diamant inclou l’exploració, extracció, classificació, polit, tractament, fabricació de joies, i en última instància venda al detall. Àfrica és capaç de dur a terme les tres primeres etapes, però les multinacionals occidentals fan tot el possible per prohibir sistemàticament a les nacions africanes dominar les altres quatre etapes d’addició de valor.

Clarament, Àfrica no està subdesenvolupada, està sobreexplotada. De l’esclavitud al colonialisme fins a l’actual neocolonialisme, les polítiques occidentals sempre han estat d’agressió i explotació cap a l’Àfrica. El continent africà necessita un segon alliberament per donar poder econòmic a la majoria indígena que ha estat marginada per les capitals occidentals i les corporacions durant segles.