El dilluns 24 de març de 1980, dos dies després de l’assassinat de Lluís Espinal a La Paz, un jeep es va aturar uns segons davant la porta de la capella de l’hospital de La Providència de Sant Salvador, on celebrava l’eucaristia Mons. Romero, i un expert franctirador li va disparar al pit. Romero va caure ple de sang i mortalment ferit; camí del Policlínic va pronunciar les seves últimes paraules: “Que Déu els perdoni”.

Per què van matar Romero? Un pagès salvadorenc ho va expressar senzillament; “Monsenyor Romero va dir la veritat. Ens va defensar als pobres. I per això el van matar”. Un dia abans del seu assassinat, Romero en la seva homilia dominical a la catedral, havia demanat i ordenat a l’exèrcit en nom de Déu i del sofert poble salvadorenc que s’acabés la repressió. Aquestes profètiques paraules que resumeixen el que Romero havia dit i fet durant els seus tres anys d’arquebisbe, van ser sens dubte el detonant últim de la seva mort.

Romero va denunciar la injustícia del país, l’absolutització de la riquesa per part d’un petit grup oligàrquic, el servilisme dels militars als oligarques, el suport nord-americà a un sistema inhumà, la corrupció de la justícia, les mentides dels mitjans de comunicació social, les tortures i assassinats al poble pobre. Les seves denúncies anaven acompanyades d’una crida a la conversió a l’evangeli de Jesús, al Déu de la vida la glòria del qual consisteix en què el pobre visqui.

El mateix Romero va tenir la seva “conversió” a l’evangeli i va passar d’una vida pietosa però lligada als poderosos i als cristians tradicionals, a un acostament al Déu dels pobres. Els pobres, el clam del seu sofriment, els morts que havia d’anar recollint cada setmana, li van ensenyar a llegir l’evangeli, el van convertir a una fe unida a la justícia.

No li van faltar dificultats i incomprensions de part dels seus germans en l’episcopat i a vegades fins i tot de part de Roma. Se l’acusava d’ingenu, de revolucionari marxista, de fomentar la violència. La seva causa de beatificació va ser bloquejada al Vaticà durant anys.

Ara el Papa Francesc ha desbloquejat la seva causa, ha reconegut que Romero va morir màrtir i ha anunciat la seva beatificació pel 2015.

Aquesta beatificació, més enllà de l’alegria del poble salvadorenc i llatinoamericà, confirma que Romero tenia raó, que va ser un home de Déu, un veritable profeta del Regne, un pastor que no només feia olor d’ovella sinó que, com Jesús, va donar la vida pel poble. No va ser un teòleg, sinó un pastor que va fer creïble la fe. Amb Romero, Déu va visitar El Salvador i Amèrica Llatina. La seva vida i la seva mort s’assemblen a la de Jesús de Natzaret.

Ja fa anys que el poble salvadorenc el té per sant, guarda el seu retrat a casa seva, va a resar a la seva tomba, posa als seus fills els noms d’Óscar o de Romerito. Ara Romero puja als altars, la seva vida és un exemple. Si ser cristià és viure com va viure i va morir Romero, val la pena ser cristià avui.

Es realitza el poema que fa 35 anys va escriure el bisbe de Brasil, Pere Casaldàliga:

Sant Romero d’Amèrica, pastor i màrtir nostre, (…),

Pobre pastor gloriós, assassinat a sou, a dòlar, a divisa, (…)

Amèrica llatina ja et va posar a la glòria de Bernini, (…)

Ningú farà callar la teva última homilia!

“CESSI LA REPRESSIÓ”

El 1986 vaig ser convidat a dictar un semestre de classes a la Universitat Centre Americana (UCA) del Salvador. Una tarda vaig visitar amb Jon Sobrino l’hospital de la Divina Providència on vivia i va ser assassinat Mons. Romero. Una religiosa de l’hospital ens va acompanyar en la visita i ens va dir que la nit del dissabte 22 al diumenge 23 de març del 1980 ella va veure la llum encesa a la caseta de Monsenyor. Va anar a veure’l per saber si li passava alguna cosa i Romero li va dir que estava bé, però que estava preparant una homilia molt important per a l’endemà.

El diumenge 23 de març, Romero va fer una homilia profètica en què dirigint-se als militars i als soldats els va suplicar, els va pregar, els va ordenar en nom de Déu i del sofert poble salvadorenc els laments del qual pugen fins al cel, que s’aturés la repressió: “Cessi la repressió “.

Aquestes paraules que alliberaven als soldats d’obeir els seus caps, va ser la gota d’aigua que va fer vessar la indignació dels poderosos. L’endemà, dilluns 24 de març, Mons. Romero va ser assassinat mentre celebrava l’eucaristia a la capella de l’hospital.

L’assassinat de Romero no és quelcom aïllat sinó que forma part del núvol de testimonis (Hebreus 12,1) que en aquests anys han mort per la fe i la justícia a Amèrica Llatina. Molts dels seus noms ens són coneguts: bisbes com Angelleli i Gerardi, sacerdots com Rutilio Grande, Lluís Espinal i Ignasi Ellacuría, religioses com Ita Ford, Alice Dumon i Dorothy Stang, laics com Chico Mendes i el matrimoni Barreda, però hi ha milers de camperols, indígenes, dones i nens anònims, veritables sants innocents morts pels que es deien “defensors de la Civilització Cristiana Occidental” …

La beatificació de Mons Romero confirma que Romero tenia raó, que la línia pastoral d’Amèrica Llatina des de Medellín a Aparecida és evangèlica, que l’opció pels pobres i indígenes de bisbes com Romero, Proaño, Samuel Ruiz, Arns, Casaldàliga, Larraín, Silva Henríquez, Mendes de Almeida, Méndez Arceo, Pironio, Jorge Manrique, Landázuri… ha estat en seguiment de Jesús, que la teologia de l’alliberament no va néixer de la KGB marxista russa sinó del contacte amb els pobres des de la fe en Jesús.

Aquesta és la línia pastoral del Papa Francesc: aquests màrtirs fan olor d’ovella, de poble, són expressió d’una Església que ha patit per sortir al carrer, formen part de l’Església dels pobres i per als pobres, difonen l’olor i la alegria de l’evangeli.

I aquesta beatificació a la vigília de Pentecosta té un profund significat: l’Esperit del Senyor continua present en l’Església, omple la creació i actua ordinàriament des de baix, des d’El Salvador, el país més petit de Centre Amèrica, des d’un home senzill, conservador i tímid que es deia Óscar Arnulfo Romero.

facebook
Twitter
Follow