En la sentència més crua i política que es recorda, dos jutges del Tribunal Superior de Londres han ordenat l’extradició de Julian Assange als Estats Units, on l’espera un judici en un tribunal cangur, seguit d’una vida perduda en un sistema penitenciari bàrbar.

“Mirem-nos a nosaltres mateixos, si tenim el valor, per veure el que ens passa” – Jean-Paul Sartre

Les paraules de Sartre haurien de ressonar en totes les nostres ments després de la grotesca decisió de l’Alt Tribunal britànic d’extradir Julian Assange als Estats Units, on s’enfronta a “una mort en vida”. Aquest és el seu càstig pel delicte de periodisme autèntic, precís, valent i vital.

Abús de la justícia és un terme inadequat en aquestes circumstàncies. Els cortesans amb perruca de l’ancien regime britànic van trigar només nou minuts divendres passat a estimar una apel·lació estatunidenca contra l’acceptació per part d’una jutgessa del Tribunal de Districte el gener d’una allau de proves que a Assange l’esperava l’infern a la terra a l’altra banda de l’Atlàntic: un infern en què, es va predir amb perícia, trobaria la manera de treure’s la vida.

S’han ignorat els nombrosos testimonis de persones distingides, que van examinar i van estudiar Julian i van diagnosticar el seu autisme i la seva síndrome d’Asperger i van revelar que ja havia estat a punt de suïcidar-se a la presó de Belmarsh, l’infern britànic.

S’ha ignorat la confessió recent d’un informant crucial de l’FBI i titella de la fiscalia, un estafador i mentider en sèrie, que havia fabricat les seves proves contra Julian. La revelació que l’empresa de seguretat gestionada per Espanya a l’ambaixada de l’Equador a Londres, on s’havia concedit refugi polític a Julian, era una façana de la CIA que espiava els advocats, metges i confidents de Julian (jo inclòs), també ha estat ignorada.

La recent revelació periodística, repetida gràficament per l’advocat de la defensa davant el Tribunal Superior l’octubre, que la CIA havia planejat assassinar Julian a Londres, fins i tot això ha estat ignorat.

Cadascun d’aquests “afers”, com els agrada dir als advocats, va ser suficient per si mateix perquè un jutge que defensa la llei rebutgés el vergonyós cas muntat contra Assange per un corrupte Departament de Justícia dels Estats Units i els seus pistolers a sou a Gran Bretanya. L’estat mental de Julian, va bramar James Lewis, QC, el gos de presa dels Estats Units a l’Old Bailey l’any passat, no era més que “malingering”, un terme victorià arcaic utilitzat per negar l’existència mateixa de la malaltia mental.

Per a Lewis, gairebé tots els testimonis de la defensa, inclosos els que van descriure des de la profunditat de la seva experiència i coneixement el bàrbar sistema penitenciari estatunidenc, havien de ser interromputs, maltractats, desacreditats. Assegut darrere seu, passant-li notes, hi havia el seu director d’orquestra estatunidenc: jove, de cabells curts, clarament un home de la Ivy League en ascens.

Als seus nou minuts de desestimació del destí del periodista Assange, dos dels més alts jutges de la Gran Bretanya, entre ells el Lord Chief Justice, Lord Burnett (company de tota la vida de Sir Alan Duncan, l’exministre d’Afers Exteriors de Boris Johnson que va organitzar el brutal segrest policial d’Assange a l’ambaixada de l’Equador) no es van referir a cap de les lletanies de veritats airejades a les audiències anteriors a Old Bailey i al Tribunal de Districte, veritats que havien pugnat per ser escoltades al tribunal inferior presidit per una jutgessa estranyament hostil, Vanessa Baraitser. Un episodi del seu comportament insultant cap a un Assange clarament afectat, lluitant a través de la boira de la medicació subministrada per la presó per recordar el seu el nom, és inoblidable.

El que va ser realment xocant divendres passat va ser que els jutges del Tribunal Superior –Lord Burnett i Lord Justice Timothy Holroyde, que van llegir les seves paraules– no van mostrar cap dubte a enviar Julian a la mort, viu o no. No van oferir cap atenuació, ni van suggerir que haguessin considerat la legalitat o fins i tot la moralitat bàsica.

La seva decisió a favor, per no dir en nom dels Estats Units, es basa directament en “garanties” transparentment fraudulentes, reunides pel govern de Biden quan semblava que la justícia podria prevaldre el gener.

Aquestes “garanties” són que, una vegada sota custòdia estatunidenca, Assange no serà sotmès a les orwellianes SAMS –Mesures Administratives Especials–, que el convertirien en una persona sense personalitat; que no serà empresonat a ADX Florence, una presó de Colorado condemnada des de fa temps per juristes i grups de drets humans com a il·legal: “un pou de càstig i desaparició”; que pot ser traslladat a una presó australiana per acabar-hi la seva condemna.

L’absurd d’això rau en allò que els jutges van ometre dir. En oferir les seves “seguretats”, els Estats Units es reserven el dret de no garantir cap promesa feta al tribunal si Assange fa alguna cosa que desagradi els seus carcellers. En altres paraules, com ha assenyalat Amnistia, es reserva el dret de trencar qualsevol promesa, o totes.

Hi ha abundants exemples que els Estats Units han fet precisament això. Com va revelar el periodista d’inverstigació Richard Medhurst el mes passat, David Mendoza Herrarte va ser extradit d’Espanya als Estats Units amb la “promesa” que compliria la condemna a Espanya. Els tribunals espanyols ho van considerar una condició vinculant.

“Documents classificats revelen les garanties diplomàtiques donades per l’ambaixada dels Estats Units a Madrid i com els Estats Units van violar les condicions de l’extradició”, va escriure Medhurst, “Mendoza va passar sis anys als Estats Units intentant tornar a Espanya. Els documents judicials mostren que els Estats Units van denegar la sol·licitud de trasllat en múltiples ocasions”.

Els jutges de l’Alt Tribunal –que coneixien el cas de Mendoza i la duplicitat habitual de Washington– descriuen les “garanties” com un “compromís solemne ofert per un govern a un altre”. Aquest article s’estendria fins a l’infinit si enumerés les vegades que els rapinyaires Estats Units han incomplert “compromisos solemnes” amb els governs, com els tractats que es trenquen sense miraments i les guerres civils que s’alimenten. És la manera com Washington ha governat el món, i abans d’ell Gran Bretanya: la manera del poder imperial, com ens ensenya la història.

És aquesta mentida i duplicitat institucional la que Julian Assange va treure a la llum i en fer-ho va realitzar potser el servei públic més gran de qualsevol periodista en els temps moderns.

Julian ha estat presoner de governs mentiders durant més d’una dècada. Durant aquests llargs anys, m’he assegut a molts tribunals mentre els Estats Units han tractat de manipular la llei per silenciar-lo a ell i a WikiLeaks. L’obsessió per “atrapar-lo” ha estat implacable.

Això va arribar a un moment estrany quan, a la diminuta ambaixada equatoriana, ell i jo ens vam veure obligats a comprimir-nos contra una paret, cadascun amb un quadern en el que conversàvem, tenint cura de protegir el que ens havíem escrit de les omnipresents càmeres espia, instal·lades, com ara sabem, per un apoderat de la CIA, l’organització criminal més antiga del món.

Això em porta a la cita que encapçala aquest article: “Mirem-nos a nosaltres mateixos, si tenim el valor, per veure què està passant”.

Jean-Paul Sartre va escriure això al seu prefaci a Els desgraciats de la terra, de Franz Fannon, l’estudi clàssic de com els pobles colonitzats i seduïts i coaccionats i, sí, covards, compleixen les ordres dels poderosos.

¿Qui està disposat a aixecar-se en lloc de romandre com a mers espectadors d’una paròdia èpica com el segrest judicial de Julian Assange? El que està en joc és tant la vida d’un home valent com, si romanem en silenci, la conquesta dels nostres intel·lectes i del sentit del bé i del mal: de fet, la nostra pròpia humanitat.

(La dona de Julian, Stella Moris, ha revelat que Julian va patir un vessament cerebral el 27 d’octubre, el dia d’obertura d’una vista prèvia al Tribunal Superior).

Font: John Pilger