En retrospectiva, és gairebé massa extraordinari: el líder d’un govern amigable amb els occidentals, responsable de la mort de milers de persones i de la tortura de desenes de milers, arrestat i portat pels seus crims davant un tribunal i un jutge.

Però això és exactament el que va passar el 1998, quan el jutge Baltasar Garzón, un magistrat espanyol, va emetre una ordre d’arrest contra l’exdictador de Xile, Augusto Pinochet, mentre era al Regne Unit a la recerca de tractament mèdic.

El que va succeir després va ser una sèrie d’audiències que es van conèixer com El cas Pinochet, i que van acabar amb una sorprenent victòria dels drets humans: la Cambra dels Lords de la Gran Bretanya va decidir el 1999 que l’arrest de Pinochet podria basar-se en que els seus presumptes crims internacionals van violar normes de drets humans.

Pinochet va rebre un indult del llavors ministre de l’Interior britànic, Jack Straw, que va decidir que Pinochet estava massa malalt per ser jutjat, i li va permetre marxar i tornar a Xile.

Però el moment no podia revertir-se: un líder autoritari que havia comès crims terribles es va veure obligat a retre’n compte, en algun lloc.

Anticipació de dos anys als esdeveniments de l’11 de setembre.

L’excusa de lluitar contra el terrorisme

Els governs de tot el món, inclòs el govern estatunidenc, han utilitzat obertament i seriosa l’excusa del terrorisme per enderrocar una competència internacional de drets humans que creixia espontàniament. Havia produït una gran rendició de comptes sobre Pinochet, un excap d’Estat que havia estat patrocinat i defensat per poderosos governs occidentals malgrat el seu historial de tortura i assassinat.

En l’anomenada Guerra contra el Terrorisme, la prohibició global contra la tortura, codificada a la Convenció contra la Tortura, va ser desmantellada a favor de lliuraments, llocs negres i tracte cruel i inhumà contra persones que mai van ser acusades de cap delicte, o algú com Khalid al-Masri, un ciutadà alemany, que va ser portat a la captivitat i torturat (al-Masri va ser, entre altres coses, drogat i sodomitzat), però després el van deixar anar perquè la CIA l’havia segrestat per error. El Tribunal Europeu de Drets Humans va confirmar aquestes troballes el 2012.

De manera similar, la prohibició global contra la detenció indefinida, codificada des d’almenys la Carta Magna, va ser descartada a favor del forat negre legal de la Badia de Guantánamo. Els governs occidentals no només van atacar els drets humans fonamentals, sinó que els van abandonar en la seva totalitat. I ni un sol líder del govern ha estat cridat a retre comptes de la destrucció d’aquestes proteccions inalienables dels drets humans.

Ha arribat el moment de recuperar el concepte de “jurisdicció universal”: la idea que una persona, sigui quina sigui la seva nacionalitat, pugui ser cridada a retre comptes davant un tribunal de qualsevol país civilitzat per greus crims internacionals.

Enemics de la civilització

Els romans tenien una expressió per a aquells que havien comès terribles ofenses: hostis humani generis o “enemics de la civilització”. La llei moderna parla de pirates de la mateixa manera, i la majoria dels països (inclòs Estats Units) permeten un tipus de jurisdicció universal sobre aquells que cometen pirateria.

Però correspon als advocats i jutges d’avui estendre aquest concepte més enllà dels pirates, a torturadors, agressors il·legals i criminals de guerra, on sigui que es trobin.

La impunitat sobre els crims internacionals ha de ser abolida si volem viure en un món civilitzat i pacífic. Un món on cada líder, de cada nació, tingui por d’haver de defensar les seves accions internacionals amb un advocat, davant d’un jutge.

Si el cas Pinochet sembla estar enterrat en el passat, hi ha una raó per a això. Els poderosos volen que el món oblidi que no fa molt temps, un jutge valent, empoderat per valentes víctimes, va trobar una doctrina legal prou convincent com per obligar els tribunals en el món occidental a responsabilitzar pels seus crims un dictador protegit.

Va obrir la imaginació a un món en el qual les lleis podrien generar rendició de comptes per crims internacionals, i on la llei podria evitar teòricament que tals crims es produïssin en el futur. Cada dia, la gent donava testimoni en un tribunal que investigava la conducta d’un dictador recolzat per Occident. I hi havia una possibilitat real que aquest dictador anés a la presó.

No hem d’oblidar el Cas Pinochet, o la idea de la jurisdicció universal. Els advocats i jutges poden actuar com a agents d’un profund canvi social.

Penseu en la forma en què el món canviaria si un valent grup de víctimes, advocats i jutges iniciessin investigacions sobre la guerra de drons, la guerra de l’Iraq o la destrucció del Iemen.

Penseu en la forma en què el món canviaria si aquestes víctimes, advocats i jutges poguessin mostrar com la llei podria actuar com una força civilitzadora i pacificadora, no simplement com una eina contra els febles, sinó com una força positiva per al bé que podria mantenir i sustentar la civilització mateixa.

El jutge Baltasar Garzón va ser destituït del seu càrrec de jutge el 2010, i avui actua com a assessor legal de Julian Assange. Pinochet, al seu retorn a Xile, finalment va ser desposseït de la seva immunitat i acusat d’una varietat de crims. Pinochet va morir poc després de les seves acusacions, i abans que pogués sentir l’escrutini que prové d’una llei honesta i civilitzadora.

Però no és massa tard per a d’altres. No és massa tard perquè la llei s’imposi als poderosos, siguin on siguin, en lloc que els poderosos dominin la llei.