La sentència del cas «La manada» ha provocat una indignació general (amb l’excepció de sectors espanyolistes o alts càrrecs del PP, com el batle de Campos, i de Ciudadanos). Més que pels nou anys de condemna, el que ha indignat ha estat la interpretació que n’ha fet el Tribunal que ha qualificat d’abusos sexuals allò que ha estat una violació brutal. Per no parlar del vot particular, impregnat de retòrica masclista, d’un dels tres membres del Tribunal que s’ha manifestat a favor de l’absolució, el qual afirma que la víctima gaudí amb les vexacions dels cinc covards (José Angel Prenda, Alfonso Jesús Cabezuelo, Angel Boza, Jesús Escudero i Antonio Manuel Guerrero).

El fet que dos dels acusats siguin un militar i l’altre guàrdia civil, afegeix llenya al foc, especialment quan es compara amb la salvatge presó preventiva de més de cinc-cents dies dels joves acusats de terrorisme per una baralla amb dos guàrdies civils a un bar d’Altsasu (nou anys de presó per violar amb grup una dona front als 375 anys sol·licitats pel fiscal per uns cops de puny en un bar). Així com les sentències de més de tres anys de presó a uns rapers per unes simples cançons.

Per no parlar de la persecució judicial als independentistes catalans, amb peticions de pena de trenta anys, acusats de violència quan tot el món ha comprovat durant anys el caràcter absolutament pacífic d’aquest moviment, fet que han deixat en evidència els Tribunals de justícia de Bèlgica, del Regne Unit, d’Alemanya i de Suïssa.

Afegim-hi que els corruptes com Urdangarin, Bárcenas i la gran majoria dels més de vuit-cents imputats per corrupció del Partit Popular estan en llibertat, que la Justícia no fa cap esforç per identificar M. Rajoy i ja tenim un còctel que deixa la Justícia espanyola a l’altura de les dictadures bananeres. Així ho comença a percebre bona part de la ciutadania espanyola i de la resta del món. El problema és que, aquestes males pràctiques judicials, contaminen la tasca dels jutges i dels fiscals valents, que també n’hi ha, com hem pogut comprovar a les Illes Balears.

Al meu entendre, el Sistema judicial espanyol està pervertit per diversos factors: primer, una manca de formació de determinats jutges i fiscals —s’haurien de revisar els plans d’estudis, com ja han aconsellat veus autoritzades—. Segon, una absoluta contaminació ideològica d’alguns professionals de la Justícia que els força a interpretar la Llei segons els seus prejudicis, tergiversant la voluntat del legislador. Tercer, la total subordinació al poder polític, especialment en les més altes instàncies judicials, Tribunals Superiors de Justícia, Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional, Consell General del Poder Judicial, Fiscalia General de l’Estat… I molt més quan el Partit Popular ha maquinat durant anys fins que ha situat els seus afins en les instàncies arbitrals del Sistema.

Finalment, una profunda ignorància del que ha de suposar l’exercici de la Funció Pública en una democràcia. Aquest defecte té els seus orígens en la dictadura franquista i no és exclusiu del Sistema judicial, sinó que s’estén a tots els estaments de la Funció Pública. El funcionari franquista, ja fos un simple administratiu o un policia o militar, no era considerat un servidor públic, sinó una autoritat que es permetia intimidar o sotmetre el ciutadà, més considerat com a súbdit que com a ciutadà. Molts de funcionaris, civils o militars, segueixen actuant amb aquest criteri, amb autoritarisme i, si és necessari, violentant les lleis per raons ideològiques.

Possiblement, aquesta és la baula que més ha fallat en la democràcia espanyola, que ha pres una forta deriva cap l’autoritarisme.