El bon amic Cecili Buele, la setmana passada m’envià (millor, vaig rebre) quatre retalls de la premsa mallorquina que parlen de la vaga de fam que han fet per Europa els dos mallorquins Joan Carrero i Francesc Martorell. Amb ells , els retalls, he fet un mural que passeig dins el camp de Luxole, a Tanzània. Un camp que té més de cent mil refugiats barundi i no pocs ruandesos. Per cert que la setmana passada -del nou de març- quan vaig començar a mostrar el mural no sabia contestar una de llurs preguntes: segueixen encara?
M’agradaria veiéssiu amb quina admiració contemplen les quatre fotos. Quan es canvien per grups per veure-les de més aprop, la pregunta és sempre la mateixa: qui és el que ens diu: germans nostres? I…el que ho sap comenta: “aquest de la cara plena de barba”. Aquesta és la bona nova dels retalls de la vostra vaga, Francesc i Joan, que us vull comentar i agraïr. Admirats, no acaben d’assaborir: “…ens diu germans!”. En Kirundi, literalment, bavandimwe, que vol dir sortits d’un mateix ventre. Altres afegeixen: “no tan sols ens ho diu, sinó que s’ho senten, haver estat tants de dies sense menjar…per nosaltres?”. Els més vells afegeixen: “a Burundi, quan el Rei moria, érem nosaltres els pobres que havíem de dejunar com a signe de dol ja que, si el rei havia mort, perquè havíem de viure nosaltres…? Ara, aquests són dos rics, dos blancs que dejunen per nosaltres els pobres que no servim per res, que ningú vol!” Ells no se’n poden avenir.
I volen que els ho expliqui tot. El mural l’he passejat pels cinc llocs de trobada que tenim els cristians dins el camp. Us asseguro que heu tingut un èxit extraordinari. Els llocs són oberts a tot home i a tota dona. Són llocs coberts per emparar les pluges…Han volgut saber allò del Parlament Europeu i el seu President, tot el què comanda, i veure la Sra. Bonino que moltes i molts han sentit cridar al seu favor per les ràdios. D’ella diuen “aquesta sí que és una mare que sap cridar pels que sofreixen!”. Els més crítics afegeixen, “sí, però abans havia cridat també a favor del vicepresident de Rwanda causant de tantes misèries!”. Us miren i remiren, “i aquest que està enmig?”, demanen: en Pere Sampol. Afegeixen que també té barba llarga, cosa rara per les nostres latituts. Afegeixen: “també fa cara de bona persona, no n’hi haurà cap ni un, de diputat de Rwanda ni de Burundi, que els haurà anat a veure:::”. M’han dit que us preparen una carta.
Després de la contemplació de les fotos venien les preguntes. La més repetida: Per què han de ser els EE.UU. els que s’oposen al pla que aquests senyors demanen per ajudar-nos? Sempre contesto amb kirundi, repetint-los la mateixa pregunta: i per què serà que no el volen? I em solen contestar, per tot, “no serà per què els dels EE.UU. (us poso els dos mots kirundi) kuko batunze kuruta?” (Kuko= perquè, batunze=tenen moltes coses, kuruta= més que els altres?). I segueixen: “tantes coses els tapen els ulls i les orelles i el cor! Posa’m messions que tant en Joan com en Francesc no en tenen tantes?”. I sense esperar la meva resposta afegeixen: per això ens veuen, ens escolten i ens estimen i ens diuen germans, de tot cor!”.
Per què el que més comenten és que hagueu dit “…aquests cents de mils de germans nostres!”. Ho admiren més que la mateixa vaga. Molts d’elles i ells per no tornar a Rwanda s’han amagat dins la selva amb les bèsties menjant herbes…El que més admiren és la vostra germanor. Ho repeteixen un pic i un altre: “no ens ho diuen per compromís, o per allunyar-nos més encara; sinó que ens ho diuen amb el que més ens agermana, que és la rusca”.
I vet aquí les peticions que us fan: “que no abandoneu als refugiats que s’ho passen pitjor encara: els del Zaire, els ruandesos i burundesos que voldrien refugiar-se i no poden, els qui tornaren a Rwanda sense voler…” Per a ells mateixos no demanen res! I els ho he fet veure. M’han respost: “Si ajuden als del Zaire l’ajuda ens arribarà a nosaltres”. Més encara: “dins els camps tots sofrim, però sempre n’hi ha que ho passen pitjor, si els ajudes, sempre, al menys, en rebràs les miques!”.
També, principalment els joves, agraeixen la carta dels universitaris menorquins, que es reuneixen a l’Encarnació. No diguem els estudiants nostres refugiats que no poden seguir estudis!. Han aplaudit la frase: “la hipocresia dels poderosos del món que deixen que…s’estigui perpetuant una situació de mort que ens hauria de fer empagaïr a tots”.
Com a missioner que sóc, us vull donar les gràcies perquè heu encès l’esperança en moltes i molts refugiats. En aquests dies de Quaresma, em comentaven que el que més necessiten és l’esperança i per això més que mai demanen la Paraula de Déu que ens duu a la resurrecció. Nosaltres també a totes les reunions comencem demanant-nos: quin és el refugiat per qui Déu més plora dins el nostre sector?
I escoltem la Paraula mentre preparem o ajudem a dita persona. Després de veure-us, afegeixen: “tal com ho han fet en Joan i el Francesc i els estudiants de ca’l pare Miquel…”.
I tants d’altres . A totes i a tots moltes gràcies!