Julian Assange podria estar aviat de camí cap als Estats Units per ser jutjat per revelar crims de guerra. S‘enfronta a quelcom que és aterridor més enllà de les paraules.

Babar Ahmad va ser extradit de la Gran Bretanya als Estats Units el 2012 acusat de proporcionar suport material al terrorisme per dos articles publicats a la seva pàgina web en què recolzava el govern talibà de l’Afganistan.

Va passar vuit anys lluitant contra l’extradició, però quan finalment es va produir, va creuar l’Atlàntic en un avió executiu de la RAF de Mildenhall, a Suffolk. No tenia ni idea del que l’esperava.

“Crec que era un avió de dotze places”, m’explica Ahmad. “Tres seccions de quatre seients. Així que hi havia dos seients grans un davant de l’altre. Seients de cuir grans, quadrats i còmodes”.

A fora era fosc com la gola d’un llop.

“No paraven de preguntar: ‘Necessites alguna cosa? Vols un got d’aigua?’. Els vaig dir: ‘em donen alguna cosa per llegir?’.”

El funcionari estatunidenc li va donar un butlletí per als treballadors públics. “Estava mirant el resultat del beisbol de Connecticut o una cosa així”.

Asseguts a l’avió, no hi van parlar, però en algun moment li van preguntar si tenia gana. Ahmad va dir que sí.

“Així que van venir i em van donar un paquet de MRE: menjar preparat. Un paquet gran. Em van treure una de les manilles, la de la mà dreta, perquè pogués menjar.”

Mentre menjava, va arribar un funcionari de seguretat nacional i es va asseure davant seu. “La seva feina és mantenir una conversa trivial, intentar treure’t informació i aconseguir que facis alguna mena de confessió, que després arxiva com a declaració per fer-la servir en contra teva”, diu Ahmad.

“Jo mantenia les converses trivials i sempre que sorgia alguna cosa relacionada amb el cas, em limitava a dir ‘mira, ho sento, no en puc parlar’.”

Ahmad diu que el funcionari estava utilitzant la tècnica del “poli bo”. “Intentava establir una connexió, parlant de la infància, que no és més que una conversa normal, com la de dos desconeguts que tenen una xerrada normal. Ho fan perquè et sentis còmode. Però el motiu subjacent no és, òbviament, xerrar, sinó establir una connexió perquè t’obris i puguis respondre les seves preguntes”.

El funcionari estatunidenc va dir a Ahmad que feia 11 anys que l’investigava i que havia fet 30 viatges al Regne Unit amb aquesta finalitat.

“Després em va dir que feia cinc dies que era a Gran Bretanya esperant que acabés el meu procés judicial. ‘Fins i tot em vaig perdre el nou episodi de Homeland’, va dir, ‘perquè estava passant per això. Vas fer que m’ho perdés’. Mig en broma, mig de debò”.

Ahmad explica que en algun moment es va cansar i va dir que volia estirar-se.

“Em van deixar tombar a terra, però va ser dur”, diu. “Crec que no vaig dormir. Era molt difícil estar còmode perquè no et pots estirar i estàs encadenat. Així que ho intentés com ho intentés, no era possible”.

Garanties

Algú que aviat podria ser a la pell d’Ahmad, encadenat i en un avió cap als Estats Units, és el periodista australià Julian Assange.

El gener de 2021, la jutge de districte Vanessa Baraitser va bloquejar l’extradició des del Regne Unit al·legant que aquesta mesura seria “opressiva” a causa de la salut mental del fundador de WikiLeaks.

Els Estats Units van tenir l’oportunitat d’apel·lar i la decisió de Baraitser va ser aleshores revocada pel president del Tribunal Suprem, Ian Burnett, que va acceptar les garanties dels EUA sobre el tractament d’Assange. Aquest jutge era “bon amic” des de feia 40 anys del ministre britànic que va orquestrar la captura d’Assange l’abril del 2019.

Jennifer Robinson, advocada d’Assange a Gran Bretanya des que van començar els seus problemes legals, va dir: “EUA no va impugnar els resultats mèdics, per la qual cosa la conclusió mèdica i les proves segueixen sent les mateixes, és a dir, si és extradit en condicions d’aïllament, se li provocarà el suïcidi”.

Els Estats Units, però, van oferir “garanties” que no el sotmetrien a aquesta mena de condicions carceràries.

“És una garantia condicional”, diu Robinson, “cosa que significa que en qualsevol moment, un cop sigui a la presó estatunidenca, els serveis d’intel·ligència podrien decidir que ha fet una cosa que justifiqui l’aplicació d’aquestes condicions d’empresonament”.

Això és enormement preocupant, afegeix. “Les agències que van intentar segrestar-lo i matar-lo tenen el poder de sotmetre’l a aquesta mena de condicions d’aïllament sense que ho puguem revisar judicialment. I ell quedaria atrapat en aquestes condicions”.

Les garanties dels EUA van arribar després del tancament dels procediments, però el tribunal de Londres les va acceptar i els va donar el vistiplau.

“Es tracta bàsicament d’una extradició per la via diplomàtica sense la supervisió deguda dels tribunals”, afirma Robinson.

Als Estats Units

Ahmad va aterrar als Estats Units la matinada del 6 d’octubre del 2012. En aquell moment no tenia ni idea d’on havia aterrat.

“Vaig entrar en una mena de cotxe i vam anar conduint. Després d’uns 20 minuts ens vam aturar i vam sortir”, diu.

“Vaig poder sentir com un soroll metàl·lic i em vaig adonar que estava en una mena de magatzem o lloc tipus presó. En aquell moment em vaig adonar de com n’era de dolorós caminar amb grillons. Em fregaven la part posterior del tendó d’Aquil·les, així que vaig anar més a poc a poc. Òbviament, més endavant aprens a fer-ho, però aquella era la meva primera vegada i no ho sabia. Realment vaig arrossegar els peus a poc a poc, a poc a poc”.

Ahmad va pujar llavors en un ascensor i va arribar a una cel·la. Li van treure les manilles i els grillons, i després li van treure el passamuntanyes i els protectors auditius que li havien posat en aterrar. Ahmad era al jutjat federal de New Haven. Eren al voltant de les tres de la matinada.

“Ens van fer fotos i ens van prendre les empremtes dactilars, i després ens van tornar a ficar a la cel·la. Ens van dir: ‘teniu una vista judicial a les 8 del matí'”, explica.

Ahmad no va poder dormir per segona nit consecutiva. “Sobre les 7.30 del matí, els meus advocats van venir a veure’m en una visita a porta tancada, és a dir, amb una mampara de vidre, i els meus advocats hi eren. Vaig parlar amb els meus advocats i després es va celebrar una vista”.

Després d’aquesta vista, cap a les 10 del matí, el van ficar en un tot terreny.

“Vam sortir en aquest comboi d’uns vuit tot terrenys”, diu. “I aquests paios, ja saps com són els americans, quan fan alguna cosa, sempre és extra. Els paios tenen metralletes. Tots aquests semblen forces especials”.

La supermax

Al cap d’una hora van arribar a una presó. L’advocat d’Ahmad li va dir que anava a la supermax estatal de Connecticut.

Un cop dins de la zona de recepció de la presó, el van portar a un reconeixement mèdic. El van fer esperar fora.

“Vaig entrar en una sala i hi havia tres infermeres”, explica Ahmad.

“Conversa normal i amistosa, repassen el meu historial mèdic, em revisen els ulls, les orelles, la boca, el que sigui. Quan l’oficial va venir a buscar-me, va mirar la infermera en cap i li va picar l’ullet o li va fer un gest amb el cap, i ella li va tornar el gest… Ella va dir, ‘sí, estatus’.

“No sabia què significava, però més tard vaig entendre que li estava dient que em posés a la vigilància de suïcides, que és bàsicament una cel·la de càstig. Sanitat ha de prendre aquesta decisió. Així que allò va ser una estafa perquè no hi havia cap raó perquè jo fos allà, jo complia completament. Ella va mirar el tipus i li va dir: ‘estatus’.”

Ahmad continua: “Llavors em van portar a aquella cel·la. Quan vaig entrar, una persona estava filmant i vuit paios cridaven consignes i ordres a l’uníson. ‘D’acord, esquerra. D’acord, contenció’. Cridaven ordres militars, em van posar contra la paret i em van despullar del tot. I tot això està gravat en vídeo”.

Ahmad, que no havia dormit, estava totalment commocionat.

“Al Regne Unit mai et despullen del tot”, diu. “Et despullen la meitat de baix o la meitat de dalt, i no ho fan per força si no que és per seguretat. Així que penso: ‘Què dimonis?’.”

Sabatilles de paper

Després van posar a Ahmad unes sabatilles de paper i una bata antisuïcidis que li cobria el tors fins als genolls. “I això és tot. És tot el que tenia, a banda dels grillons”.

El van acompanyar per un llarg passadís encorbat i amb el cap per sota la cintura.

“Em van ficar en aquella cel·la i el primer que vaig notar va ser la pudor, era com una pudor infestada de femta, també estava absolutament gelat”, diu. “Recordo que el primer que vaig preguntar al paio de l’estat, ‘puc menjar alguna cosa?’ Va riure entre dents i em va dir ‘et donaran menjar’. I ja està. Van tancar la porta i ja està. Se’n van anar”.

No hi havia res a la cel·la, excepte dues tires de paper higiènic. L’aigua s’obria 60 segons i es tancava cinc minuts, recorda Ahmad.

“Si mirava fora de la petita finestra de 3×6 polzades, a la paret del fons, només veia formigó. No hi ha vista, no hi ha res. Després hi ha una altra finestra de 3×6 polzades a la porta que dóna a l’interior de la presó. I allà només hi ha miralls i un petit rellotge que podia entreveure.”

Ahmad estava cansat ara i hi havia un llit amb un matalàs de plàstic. “Em vaig arraulir com un fetus perquè feia molt de fred”, diu Ahmad. “Vaig dormir una mica i em vaig aixecar. En algun moment va arribar l’hora de dinar, van venir i em van donar una bossa de paper amb menjar. El menjar era com en un got de cafè, i li vaig preguntar al tipus: ‘em dónes una cullera?'”.

L’oficial li va dir que no estava permès.

“Vaig haver de menjar amb la mà com un animal. I això és tot pel que fa al tema de l’estatus, és el tema del càstig. Has de menjar així. No sabia què era el menjar. Només el menjava. Una part de mi pensava, això és carn o no?, no menjo carn que no sigui halal, però simplement me la vaig menjar. Ni tan sols sabia que hi podrien haver escopit o el que fos, però estava massa afamat. I la cel·la feia pudor de femta, i estava descalç i, per descomptat, no hi havia sabó”.

Incògnites desconegudes

Ahmad en aquest moment no tenia ni idea de quant de temps estaria en aquesta cel·la. Podrien ser 10 dies. Podrien ser 10 anys. “No tenia ni idea de res”, diu.

“Estava en aquesta cel·la, i el primer que vaig recordar és una cosa que va dir Nelson Mandela: que els anys passen com minuts a la presó, però els minuts passen com anys. I recordo que anava cap a la porta i mirava el rellotge digital. I pensava que havien passat unes quantes hores, però havien passat uns 10 minuts”.

En algun moment, una infermera de salut mental va passar per davant de la cel·la.

“Va romandre un moment llegint alguna cosa fora de la meva cel·la i mirant-me amb fàstic mentre ho feia”, explica Ahmad. “Més tard em vaig adonar que hi havia un full de paper davant de la meva porta en què hi figuraven totes les acusacions contra mi. Llavors li vaig preguntar com ho podia suportar jo, ja que no tenia res a la meva cel·la, res a fer o llegir, res a veure i ningú amb qui parlar. ‘Podries provar amb la visualització’, va riure i va seguir el seu camí. Això era el que entenien per suport a la salut mental”.

L’endemà al matí va arribar a la seva cel·la un nou funcionari de presons.

“Era un funcionari racista i hostil”, m’explica Ahmad. “Cridava ‘tu ets el terrorista’, i cridava molt alt als altres presos ‘va intentar fer-nos volar pels aires, va intentar matar estatunidencs’. Després diu: ‘Li donaré una lliçó, per què vas intentar fer-nos volar pels aires?’

Ahmad li va intentar explicar que es tractava d’una altra persona, no d’ell.

“Em va dir ‘sí, sí, és igual, parla anglès’. Era obertament racista. Al Regne Unit tendeixen a ocultar el seu racisme, però als Estats Units saps el pa que hi donen, cosa que en realitat prefereixo.”

Un dia després d’arribar a la presó, Ahmad va tenir un atac de pànic.

“És l’única vegada a la meva vida que n’he tingut un”, diu. “Va ser la primera i l’última vegada que em va passar. Estava allà dret i, de sobte, va ser com si el pit se m’enfonsés. Estava dret i vaig començar a hiperventilar, els meus músculs es van tensar i vaig entrar en un estat en què semblava que m’ofegava, però no era així.”

Diu que l’única raó per la qual en pot parlar ara és perquè ha rebut teràpia de desensibilització i reprocessament per moviments oculars (EMDR) per resoldre-ho.

“Ara puc parlar sense cap resposta fisiològica”, diu Ahmad. “Però era aterridor. Crec que em vaig adonar que, Déu meu, això és el que hi ha”.

I continua: “Totes aquestes garanties que em tractarien amb humanitat, que les presons estatunidenques eren iguals a les britàniques i que rebria un tracte just i equitatiu, tot era una escombraria completa. Tot era una estafa, tot eren mentides. Em vaig dir a mi mateix: ‘Això és tot’. Romandré en aquesta cel·la la resta de la meva vida.”

Ahmad no tenia ni idea de com fer front a l’atac de pànic.

“No hi havia ningú. No podia parlar amb ningú. Ni tan sols sabia com afrontar la respiració. La respiració et pot treure d’aquesta situació. Així que vaig començar a recitar alguns versos de l’Alcorà que havia memoritzat i, al final, això me’n va treure, em va calmar.”

CIA i política

John Kiriakou va ser oficial de la CIA entre el 1990 i el 2004, abans d’abandonar el càrrec i denunciar el programa de tortures de l’agència durant l’anomenada Guerra contra el Terror. Des de llavors, Kiriakou ha defensat obertament la lluita de Julian Assange per la seva vida davant la persecució del seu antic patró.

“Una de les coses que molta gent no entén és que, al sistema estatunidenc, encara que la fiscalia vulgui retirar el cas, el primer que fa és consultar la ‘víctima’ per veure si li sembla bé que es retiri. En aquest cas, la víctima seria la CIA”, em diu.

“No puc evitar pensar que si la publicació de Vault 7 no hagués tingut lloc, i amb [l’exdirector de la CIA Mike] Pompeo fora d’escena, no crec que a ningú li hagués importat realment que es retirés el cas contra Julian, però ell els va avergonyir, i hi ha un desig tan profund de venjança que és com si no es poguessin controlar.”

Vault 7 és una sèrie de documents que WikiLeaks va començar a publicar el març del 2017, detallant les capacitats de la CIA per realitzar vigilància electrònica i ciberguerra. Kiriakou diu que els principals estaments de la CIA guiaran la política executiva sobre la persecució d’Assange com a conseqüència.

“En un cas com aquest, aquesta classe d’operació només es produiria a les altes esferes”, afirma. “Així que estem parlant del director, el subdirector, el subdirector d’operacions, l’advocat general, potser el subdirector de contraintel·ligència. És un grup molt reduït de persones el que mantindria aquesta operació”.

La CIA és increïblement poderosa, afegeix Kiriakou. “És especialment poderosa dins de la burocràcia federal. No crec que aquestes decisions es prenguin en el buit al Departament de Justícia. Aquestes decisions es prenen al voltant d’una taula de conferències al Consell de Seguretat Nacional. I no podem pretendre que [el fiscal general] Merrick Garland és independent i que el Departament de Justícia és independent d’influències externes. Sabem que això simplement no és cert”.

Quan el president Joe Biden va nomenar Bill Burns director de la CIA, Kiriakou s’havia permès una certa esperança sobre Assange.

“Era optimista respecte a Bill Burns perquè és un diplomàtic de carrera i un pacificador, i amb l’excepció del temps que va passar com a sotssecretari d’Estat, no era un funcionari habitual dels serveis intel·ligència, així que no hi havia cap vincle entre Bill Burns i la comunitat d’intel·ligència”, m’explica Kiriakou.

“Vaig pensar que per primera vegada, des que l’almirall Stansfield Turner va ser director amb Jimmy Carter, es tractava d’un tipus independent de la CIA, capaç de fer els seus propis judicis i d’arribar a les seves conclusions. Ja saps, em temo que, almenys en el cas Assange, això ha resultat no ser cert perquè si Bill Burns anés a Merrick Garland i digués, mira, no hi va haver mal a la seguretat nacional, crec que Garland no tindria cap problema a abandonar el cas.”

Kiriakou diu que no es pot creure que Biden vulgui enfrontar-se a l’establishment de la premsa.

“Simplement em sembla que hi ha gent molt poderosa, probablement tant a la CIA com al Departament de Justícia, que diuen, ja saps, a la merda la primera esmena de la Constitució.”

La trama legal

Kiriakou tampoc no és optimista sobre les possibilitats d’Assange en el sistema legal estatunidenc.

“Inicialment, el que passarà és que serà portat al que s’anomena la presó federal d’Alexandria, Virgínia”, diu. “S’utilitza per allotjar-hi presos tot esperant judici al districte est de Virgínia, al tribunal federal que hi ha allà. Hi ha gent esperant judici per delictes tan menors com intentar fer-li una mamada a un policia encobert en un monument nacional, algú amb qui vaig compartir cel·la breument havia fet això, però això va fins a El Chapo i tots els altres.”

Mentre espera el judici, és probable que se’l tracti com a tothom, diu Kiriakou.

“Una cosa important aquí és que els fiscals estatunidencs han promès repetidament al govern britànic que no posaran Julián en règim d’aïllament. Això és una completa i total mentida, perquè no correspon als fiscals del Departament de Justícia decidir qui va a aïllament. Això és competència exclusiva de l’Oficina Federal de Presons. Els fiscals que prometen no posar Julian en aïllament són com vostè o jo prometent no posar Julian en aïllament. Aquest és el pes que tenen aquestes promeses.”

Assange tampoc obtindrà justícia als Estats Units, afirma Kiriakou.

“No crec que tingui l’oportunitat d’un judici just per dues raons”, diu.

“La número u és el fet que es tracta del districte est de Virgínia. Es diu el tribunal de l’espionatge perquè cap acusat de seguretat nacional mai hi ha guanyat un cas allà. Jo hi vaig ser acusat. Jeffrey Sterling [alertador de la CIA] va ser acusat allà. Edward Snowden ha estat acusat allà. Acusen tothom al districte est de Virgínia, gairebé tothom, perquè és el districte d’origen de la CIA.”

Continua: “El jurat estarà format per persones que treballen o que tenen familiars que treballen per a la CIA, el Pentàgon, el Departament de Seguretat Nacional, l’FBI i dotzenes de contractistes de la comunitat d’intel·ligència. Així que és impossible aconseguir un jurat que no sigui esbiaixat”.

La segona raó és el que s’anomena “acumulació de càrrecs”, diu Kiriakou. “Diguem que has comès un delicte. En lloc d’acusar-te d’aquest delicte, t’acusaran de 20 delictes, i després tornaran a tu després d’haver-te estovat convenientment i et diran, val, retirarem tots els càrrecs menys un o dos, si et declares culpable”.

Els trucs

Babar Ahmad va estar tres dies a la cel·la de càstig després del seu atac de pànic. Aleshores va venir un metge a examinar-lo. “Era un metge afroamericà, i no parava de moure el cap”, explica Ahmad. “Em va dir: ‘No sé per què t’han ficat aquí’, i em va dir que me’n trauria. No parava de moure el cap. Coneixia els trucs que fan”.

El metge va aconseguir treure Ahmad a una altra cel·la amb algunes coses més, incloses unes quantes granotes i samarretes, algunes tovalloles i una manta. Però continuava en règim d’aïllament.

“Però un pres, que en realitat era un tipus decent, em va allargar la mà”, explica Ahmad. “No sabia com era, però em va cridar amb el meu número de cel·la. Em va dir: ‘Hola, 109, com estàs, germà? Com te dius, d’on vens?”.

Li va donar a Ahmad una mica d’informació sobre la rutina a la presó i finalment va aconseguir enviar-li material de lectura, cosa que anava contra les normes.

“Em va enviar alguns llibres. Crec que el capellà també em va donar una Bíblia. Em vaig llegir la Bíblia de cap a peus. La major part va ser en aquestes setmanes inicials”.

Ahmad va romandre en aquesta presó durant dos anys.

“Vaig estar reclòs al costat del corredor de la mort de Connecticut”, diu. “El règim allà era molt dur. Aïllament total durant tot el dia i tota la nit. Cap relació amb cap altre pres durant dos anys. Un escorcoll al nu complet i humiliant, incloses les cavitats corporals, cada vegada que sorties de la cel·la, encara que anés a la dutxa, a dos metres de distància”.

Havia de fer una hora d’exercici tres cops per setmana.

“Era en una gàbia per a gossos subterrània, que té uns quatre passos per dos passos, i hi ha tres gàbies una al costat de l’altra”, diu. “Així que pots parlar amb els altres dos presos que són amb tu, pots parlar amb ells sense restriccions. Però això era tot”.

Li pregunto a Ahmad com és que no va perdre el cap.

“Bé, és insuportable. I molta gent ha perdut el cap, i hi ha molta gent amb greus problemes de salut mental, gent que parla sola, gent que crida i copeja tot el dia, tota la nit. La gent s’autolesiona. Hi ha intents de suïcidi tot el temps. Una setmana vaig presenciar tres intents de suïcidi en un dia.”

I continua: “També hi ha presos que han matat els seus companys de cel·la, els han copejat fins a matar-los dins de la pròpia cel·la. En el meu cas, crec que en part va ser per la meva religió, per la meva fe. No ho sé, existeixen aquestes paraules de moda, resiliència i tot això, però hom s’esforça al màxim per sobreviure, no?”.

Ahmad va sortir de la presó estatunidenca el juliol del 2015 després de ser condemnat a 12 anys i mig per oferir suport material, a través de dos articles publicats a la seva pàgina web, al govern talibà en l’època en què albergaven Ossama bin Laden.

El govern estatunidenc havia demanat el doble d’aquesta condemna, però la sentència, sorprenentment indulgent, va suposar que Ahmad quedés en llibertat al cap de pocs mesos pel temps complert.

És poc probable que Julian Assange obtingui aquesta indulgència de la justícia estatunidenca, i la seva experiència a la presó serà probablement encara més punitiva que la d’Ahmad.

“Crec que a Assange li anirà pitjor que a mi a la presó estatunidenca”, afirma Ahmad. “Les garanties que donen sobre l’accés a l’assistència sanitària, tot és una estafa. Res d’això s’aplica una vegada que hi ets”. Fa una pausa. “Per descomptat, el suïcidi és un risc molt real”.

Matt Kennard és investigador en cap de Declassified UK. Va ser becari i després director del Centre de Periodisme de Recerca de Londres. Segueix-lo a Twitter @kennardmatt

Font: Declassified UK

Foto: ADX Florence, la presó de màxima seguretat de Colorado en la que podria estar reclòs Julian Assange. (Google Earth)

ADX Florence, la presó més segura dels Estats Units (Noticias Telemundo, 18.07.2019)