El president de Rwanda, el nostre estimat president, comença a acostumar-nos al seu ploriqueig sense fi des de l’emissió del documental “Rwanda: història no explicada”. Aquests continus plors i laments revelen que l’home comença un darrer viatge sense retorn ni marrades: un descens als inferns i a l’abisme de la història.

Aquests discursos planyívols, que no se li coneixien en vint anys de regnat, mostren que l’home es troba sol contra tots. El Dr. Theogene Rudasingwa li ha trobat un sobrenom. Paul Kagame ara es diu Dr. Maganya. Qui ho pot dir millor? I tant! El temps de l’arrogància i els retrets s’ha acabat. S’hauria d’haver malfiat del bastó que va colpejar el seu predecessor (rival). Per què no el va llançar més enllà del seu vedat? Sí, inkoni ikubise mucyeba uyirenza urugo, es diu en kinyarwanda.

Veient els seus dos discursos a Youtube, primer el que va pronunciar el dia de la investidura del seu cosí Bernard Makuza al capdavant del Senat de Rwanda (potser per procurar-se un esdevenidor millor en la seva futura vida d’ex-cap d’Estat) i després el que va pronunciar davant un grup selecte dels qui a Rwanda es compten com a notables i incondicionals del seu règim, confesso que per primera vegada aquest president m’ha fet llàstima. He vist un president amb la cara demacrada i patètica. Premissa d’un final de regnat anunciat. No obstant això, tres coses m’han cridat l’atenció i m’han sorprès fins i tot a mi.

La primera ha estat sentir-li dir que quan els occidentals cerquen en els nostres països una persona per donar-li suport, prefereixen la més estúpida (“busquen la persona més estúpida, no és una broma, és així com procedeixen”). Quan se sap com els anglosaxons (Anglaterra i els Estats Units al capdavant) van decidir propulsar-lo a les fonts baptismals el 1994 destruint una organització estatal que havia dedicat trenta anys a construir-se després d’anys d’una doble dominació, dominació feudal i dominació colonial, hom no es pot estar de dir que de més estúpids i ximples que Paul Kagame no n’hi ha!

La segona cosa era sentir-lo parlar de l’herència (legacy) que deixaria a la posteritat, als nostres fills, però sembla oblidar que no fa gaire, en l’extraordinària arrogància que li coneixem, havia demanat a tota la prole hutu que demanessin perdó als tutsis de generació en generació. El genocidi s’ha convertit en el pecat original de l’ètnia hutu en una Rwanda on, tanmateix, les ètnies no existeixen.

També va fingir oblidar el seu discurs de Nyabihu, no gaire lluny de la residència (en ruïnes) del seu predecessor, on va declarar en veu alta que començaria a matar la gent que havia anat a aclamar-lo. I senyal d’una població espantada i paralitzada, encara van aplaudir, malgrat aquelles amenaces sense embuts.

I per unir l’acció a la paraula i executar les seves amenaces, els cadàvers no van trigar a surar al llac Rweru (Burundi) a través dels rius Mukungwa i Nyabarongo (Rwanda). Puc permetre’m el luxe de dir sense risc d’equivocar-me que sens dubte les víctimes van suplicar en va als seus botxins que els perdonessin la vida.

La tercera cosa era sentir-lo parlar de la guerra. Evocant els ruandesos de l’interior i l’exterior que volen destruir Rwanda. Ens deixa entendre que vendrà cara la seva pell. I ajuntant sempre l’acció amb la paraula, acaba de comprar llançadores de míssils a la Xina amb milions dels contribuents. El ruandès mitjà té gana; el seu fill no va a l’escola, no hi ha beques a Rwanda… Però el president compra armes de destrucció massiva. Per què?

Molts observadors afirmen que mentre l’atenció del món occidental es dirigeix cap a la guerra contra l’Estat Islàmic a l’Iraq, la guerra a Síria, a Ucraïna i que l’oposició política ruandesa es destrueix mutúament, el règim de Paul Kagame i l’FPR es troben enllestint el pla d’una guerra mortífera contra Burundi, els refugiats ruandesos a la República Democràtica del Congo i Tanzània.

En el meu darrer article, vaig escriure que Paul Kagame hauria de saber que tota dictadura ferotge i sanguinària acaba per autodestruir-se. Vaig afegir que l’FPR i el seu sistema acabaran per desaparèixer tard o d’hora, tot expressant els meus desitjos que aquesta desaparició arribi el més aviat possible. Els meus desitjos no són cap il·lusió. Aviat es compliran.

Els seus plors i lamentacions no hi podran fer res perquè no interessen a ningú. Els seus partidaris, els seus amics d’ahir començaran a fer-se molt estranys. El seu cercle d’amics quedarà reduït a un tel invisible. Pel que fa a les guerres que tant li agraden, serà arrossegat per la darrera que potser haurà provocat ell mateix.

Si Paul Kagame i la seva esposa pensen de debò en els seus fills, haurien de pensar-s’ho dues vegades abans d’aferrar-se massa al poder. Coneixen el destí de Ben Ali? Le Nouvel Observateur va traçar un quadre patètic i grotesc del final del seu regnat.

Un ancià demacrat, gemegant, suplicant a la pista de l’aeroport de Tunis: “Deixeu-me en pau, no hi vull anar, em vull morir aquí, al meu país”. És Zine el-Abidine Ben Ali, el rais deposat després de regnar 23 anys. Empès pel seu cap de la policia política, el terrible Ali Seriati, puja dalt d’un avió cap a l’exili.

“Me cago en Déu, hi pujaràs!”, li diu la seva dona, Leila Trablesi, tot sacsejant-lo. No pot perdonar al seu marit que hagi perdut un país al capdavant del qual ella ja s’hi veia succeint-lo. No aguanta més la còlera i el menyspreu que li produeix. Afortunadament, la filla de la parella, Halima Ben Ali, ajuda el seu pare: “Deixa el meu pare, mare, o baixo i et mato.”

Durant aquest temps, a l’avió que els porta cap a una destinació desconeguda, el vell tirà no para d’anar a la cabina, segons el testimoni del pilot, per repetir incansablement la mateixa cançó: “Fill meu, oi que em tornaràs a Tunísia després? “Per descomptat, senyor president”, menteix el capità de l’avió.

La continuació de la història ja la sabem, és un anar amunt i avall per part d’”Oscar Oscar”, el nom donat a l’avió presidencial. Anunciat per a Malta i per a França, en última instància serà dirigit cap a Jeddah, a l’Aràbia Saudita, on Ben Ali hi va trobar refugi.

Pel que fa a Leila, conclou el setmanari, el somni de la vella “regent de Cartago” s’ha convertit en el malson de viure amb un vell dèspota amb els cabells tenyits, el mateix que ella volia desposseir i amb el qual li ha tocat compartir l’exili per sempre.

Sí, els planys de Paul Kagame anuncien un final de regnat més proper que mai. La qüestió és saber com. La pilota està al seu camp per saber quin final de regnat vol.