Vuelva usted mañana
MARIANO JOSÉ DE LARRA
El cèlebre article publicat l’any 1833 per l’escriptor madrileny va retratar els vicis de la societat espanyola i els defectes de la seva Administració, especialment el de la peresa. Lamentablement aquest «Vuelva usted mañana» s’ha convertit en un tòpic, que il·lustra la desídia del funcionari públic espanyol en les seves relacions amb l’administrat. Conec un ex polític mallorquí, ansiós d’emprendre reformes per tal de modernitzar l’Administració, el qual, després d’uns anys d’intentar-ho, quasi sempre infructuosament, va pronunciar un particular teorema que més o menys deia així: «tota acció impulsada en l’Administració pública genera una reacció en sentit contrari el doble de la originària». Segurament tal teorema resulta exagerat, però retrata la resistència al canvis del funcionariat, especialment de l’alt funcionariat, il·lustrat de manera genial per les sèries britàniques «Sí, ministre» i «Sí, primer ministre».
Però no és al vici de la peresa en l’Administració al qual em volia referir avui, sinó a un altre del qual ja n’he parlat en altres ocasions: l’autoritarisme en alguns funcionaris públics. Em serviran dos exemples que s’han produït els darrers dies de l’any. El primer, «un policia nacional esbronca una regidora d’Eivissa per dirigir-s’hi en català»: «cómo se le ocurre hablar en catalán a la policia».
El segon cas és el d’una dona valenciana embarassada la qual, davant el perill de perdre el fill, acudí a urgències a l’Hospital Clínic de València i la metgessa de guàrdia li va demanar que li parlàs en castellà. El cas em recorda l’enrenou de bona part dels sanitaris de Balears que protestaren iradament quan el Govern de les Illes Balears aprovà els requisits lingüístics per tal d’accedir a una plaça en l’Administració, tot i que, en el cas dels sanitaris, gairebé l’exigència es reduïa al coneixement oral de la llengua catalana.
Podríem citar centenars de casos semblants, en tots els àmbits, l’administració de Justícia en seria un altre, però tots tenen un denominador comú: l’autoritarisme del funcionari que el practica. Un pensament que té uns orígens ancestrals, d’èpoques no democràtiques. Així, tals funcionaris, segurament una minoria, afortunadament, no es senten servidors públics, obligats a intentar resoldre els problemes dels administrats, sinó que es senten superiors, dotats d’una autoritat que interpreten malament pensant que els atorga el dret de vexar els ciutadans, als quals consideren inferiors.
Tal comportament, especialment pel que fa a l’exigència de parlar castellà, per molt que en el nostre cas la llengua catalana sigui igualment oficial i, a més, qualificada de «pròpia de les Illes Balears» per l’Estatut d’Autonomia, ha estat esperonat per «les tres dretes» que constantment pesquen vots en l’anticatalanisme que dia a dia creix en les Espanyes.
I, encara que alguns d’aquests funcionaris duguin galons, o portin armes amb les quals amenacen tornar-nos a afusellar, seria bo recordar-los que són servidors públics, pagats amb els nostres impostos. I que la valentia no consisteix en abusar dels dèbils sinó en defensar-los dels abusadors. Igualment, és imprescindible que la defensa dels drets dels ciutadans no sigui únicament una creuada particular dels més conscienciats, sinó que els governs actuïn amb contundència en la defensa dels drets dels ciutadans castigant de manera exemplar els infractors.