Reflexions sobre el llibre “L’Imperi estatunidenc. La potència mundial sense escrúpols” de Daniele Ganser

En el seu estudi recentment publicat, titulat “Imperium USA. Die skrupellose Weltmacht” (L’Imperi estatunidenc. La potència sense escrúpols, edició francesa en preparació), l’historiador Daniele Ganser avança tres principis: la prohibició de la violència per part de les Nacions Unides , el respecte als altres i la família humana. Insisteix que sense el respecte del dret internacional, dels drets humans i del dret internacional humanitari, sense la lliure formació de l’opinió, de l’ètica i de la responsabilitat, no hi pot haver una coexistència pacífica dels pobles. És a aquesta preocupació a la qual l’autor dedica el seu llibre, i “a tots aquells que rebutgen la guerra, el terror, la tortura i la propaganda bèl·lica des del fons dels seus cors, comprometent-se a favor de la pau, amb perseverança i alegria”[1]. Daniele Ganser, director del SIPER, l’Institut Suís d’Investigació sobre la Pau i l’Energia[2], ha escrit el seu recent llibre especialment per als joves de 15 a 25 anys, és a dir, en un llenguatge sense pretensions i fàcil d’entendre.

El costat fosc de Wikipedia…

El compromís amb la pau no sempre està exempt de perill, ja que obstaculitza un poderós complex militar-industrial-mediàtic, del qual el llibre en dona molts exemples, ja que el mateix autor ha tingut tals experiències. Qualsevol que rastregi els imperis del món fins al segle XX i posi en aquesta llista, després de la Gran Bretanya com a imperi el segle XIX, el dels Estats Units al segle XX, immediatament troba una forta resistència. Si es fa una entrada a Internet amb “Daniele Ganser” (avui en dia una gran part dels usuaris ho fan a través de Google, que té la seu als Estats Units), es troba amb una varietat de fórmules pejoratives i irrespectuoses en l’obra de referència en línia Wikipedia, també amb seu als Estats Units. Si es vol saber més sobre la creació de tals entrades a l'”enciclopèdia” en línia, cal referir-se al molt interessant documental “El costat fosc de Wikipedia” dels cineastes Markus Fiedler i Frank-Michael Speer[3]. Fent servir Daniele Ganser com a exemple, el documental mostra que Wikipedia és molt poc científica, especialment quan es tracta de temes polítics i socials, mentre que les contribucions científiques són certament dignes de reconeixement.

… o l’atac difamatori contra la persona

Gràcies a la seva crítica investigació històrica sobre la història dels Estats Units, els diferents nivells jeràrquics anònims dels editors de Wikipedia es van adonar de Ganser i el van cobrir d’oprobi, sense que els anatemes en contra poguessin ser eliminats a Internet. Així doncs, des de fa algun temps es presenta com un autor que difon “teories de la conspiració sobre diversos temes, incloses les teories de la conspiració de l’11 de setembre de 2001”.[4] El fet que Ganser s’hagi tornat poc fiable com a autor per aquesta desqualificació, aquest atac ad personam té com a únic objectiu evitar que els lectors escrutin el contingut de la seva recerca. Ja llavors, la seva tesi “Els exèrcits secrets de l’OTAN a Europa” del 2008 no va comptar amb l’aprovació dels cercles afectats, ni tampoc “Europa en la febre del petroli” del 2012 o “Guerres il·legals” del 2016. Tanmateix, aquests títols van ser molt populars entre els lectors interessats. L’últim llibre de Ganser, que serà presentat aquí, ja és a la llista de best-sellers de Spiegel. I això per què? Probablement perquè no difon teories de la conspiració, sinó que revela conspiracions reals, ben documentades i verificables contra la pau i la humanitat, per la qual cosa són crims que han de ser castigats.

L’imperi estatunidenc, la major amenaça per a la pau mundial

Fins i tot la portada i un primer cop d’ull a l’índex mostren clarament per què l’historiador suís, les publicacions a Internet del qual són consultades per centenars de milers de persones, és una espina clavada per algunes persones molt poderoses. Per exemple, una enquesta realitzada el 2019 va mostrar que els Estats Units són actualment la major amenaça per a la pau mundial per a la majoria dels alemanys, i no, com el president Trump va insinuar repetidament, Rússia, la Xina o l’ara oblidada i dubtosa organització Daesh. I ja el 2013, segons Gallup International, el 56% de tots els enquestats a tot el món considerava que els Estats Units eren el país amb major influència desestabilitzadora en els assumptes mundials. Ganser assenyala que aquestes xifres no són el resultat d’un bast antiamericanisme quan assenyala que l’aclaparadora majoria dels estatunidencs, igual que la gent d’altres països, no vol res més que viure en pau. Tanmateix, Ganser assenyala que la primera potència mundial, amb les seves 300.000 famílies molt riques, ha bombardejat altres països com cap altra potència després de la Segona Guerra Mundial. “Cap altre país ha derrocat tants governs des del 1945 i ha estat involucrat en tants conflictes oberts i ocults com els Estats Units. Cap altre país del món té bases militars en tants altres països, exporta tantes armes i manté un pressupost d’armament tan gran com els Estats Units. La intimidació, la manipulació i la violència són els mitjans utilitzats per certs cercles als Estats Units.

El “poder dur” i el “poder tou” s’han combinat

Ganser cobreix una àmplia gamma de la història dels Estats Units, el seu índex es llegeix com un resum del seu llibre. Després de presentar l’aparell militar actual i el fet que els Estats Units d’avui dia han de ser descrits com una oligarquia, l’autor comença amb les guerres índies. Gran part del que segueix no és desconegut per al lector més gran de 25 anys, però sovint es llegeix en un nou context aclaridor, basat en material seriós principalment de fonts estatunidenques. Els “pecats originals” del jove estat, els quatre milions d’indis assassinats i els dotze milions d’africans segrestats, són seguits pel domini imperialista més enllà d’Amèrica de Nord: sempre amb enganys, operacions de falsa bandera, guerra psicològica, però també amb violència crua. Es construeix tot un repertori que més tard serà descrit per Joseph S. Nye com a “poder astut”, aquesta barreja de “poder dur” i “poder tou”, és a dir, instruments que poden utilitzar-se en diverses combinacions segons  les necessitats.[5]

El Consell de Seguretat Nacional i la guerra secreta

Es llegirà amb interès no només la participació dels Estats Units a l’Alemanya nazi, sinó també el capítol sobre la “guerra secreta”, en el qual es presenta el Consell de Seguretat Nacional (NSC) com un comitè directiu amb la màxima autoritat. Aquest consell secret té les claus del poder a les mans i comanda l’exèrcit dels Estats Units i totes les agències d’intel·ligència dels Estats Units. A més del president, a les reunions de l’NSC hi assisteixen el vicepresident, el secretari d’estat, el secretari de defensa, el director de la CIA, l’assessor de seguretat nacional, el cap de personal i altres alts funcionaris. Segons l’historiador estatunidenc John Prats, a qui es refereix Ganser, aquest consell és “el nivell més alt de l’establishment polític” (p. 169). Pel que fa a la CIA, referint-se a la Llei de Seguretat Nacional aprovada pel Congrés dels Estats Units el 26 de juliol de 1947, Ganser també prova inequívocament que la CIA, fundada aquest dia, era i continua sent un servei d’intel·ligència, però també se li va donar àmplia autoritat per a la guerra secreta.

El capítol 8 del llibre de Ganser mostra tots els llocs on s’ha lliurat la guerra secreta. En aquest capítol s’ofereix una visió general concisa, ben documentada per fonts estatunidenques, de la luxúria assassina dels agents, alguns dels quals van ser al seu torn objectes de la propaganda segons la qual defensaven el món lliure. El paper del director de la CIA Allen Dulles també és interessant, sobretot en relació amb l’assassinat de John F. Kennedy… El fet que els documents encara no s’hagin fet totalment públics tantes dècades després de l’assassinat parla per si mateix!

Les impactants conclusions de la Comissió Church

El paper de la Comissió Church en el descobriment dels intents d’assassinat de la CIA també és apassionant. L’informe publicat el 1975 pel Senat dels Estats Units encapçalat pel senador Frank Church d’Idaho enumerava en 350 pàgines els crims comesos pel braç operatiu de la CIA, la divisió d’operacions encobertes. Les conclusions van ser tan devastadores que Noam Chomsky va descriure el seu país natal, els Estats Units, com el “primer estat terrorista”. L’informe de la Comissió Church està a disposició del públic i la seva lectura hauria de ser obligatòria per a tots aquells que vulguin comprendre millor aquest món. Al mateix temps, el procés també mostra que els Estats Units produeixen repetidament forces autodepuradores que volen tornar l’estat al cercle de les nacions civilitzades. La documentació completa dels informes del Comitè Church (14 volums), així com les aproximadament 1000 pàgines dels expedients originals publicats es poden trobar fàcilment a Internet.[6]

Com que la majoria de la gent no té temps per estudiar els documents en qüestió, Ganser esbossa la quinta essència de la investigació dels senadors: “Creiem que el públic té dret a saber quins instruments utilitza el seu govern”, va dir la Comissió Church en el seu informe sobre els assassinats amb explosius. La Comissió creu que cal dir la veritat sobre aquests intents d’assassinat, perquè la democràcia depèn d’un “electorat ben informat”. A l’informe, els senadors van expressar la seva “aversió al que hem après”. Aquesta és una història trista. Però aquest país té la capacitat d’escoltar aquesta història i aprendre’n”, van dir els senadors.” Hem de seguir sent una nació que reconeix els seus errors i està decidida a no repetir-los. Si no ho fem, morirem. Però si tenim èxit, el nostre futur serà tan brillant com els millors moments del nostre passat” (p. 176).

Amb aquestes paraules de la Comissió Church en la seva oïda, el lector haurà de fer-se la dolorosa pregunta de per què, a les següents parts del llibre, la Comissió no va ser escoltada, particularment en el cas Iran-Contra, descrit per Ganser al capítol 11.

L’imperi digital i la propaganda personalitzada

Després de llegir aquest increïble escàndol, el lector no voldrà tancar el llibre. Ganser ara arriba a l’11 de setembre, especialment sobre l’edifici del WTC 7, i després a l’anomenada guerra contra el terrorisme. Correspon al lector jutjar si es tracta d’un nou Pearl Harbor… Qui no recordi exactament el que va passar quan els Estats Units van entrar a la Segona Guerra Mundial, Ganser també ho recorda en un capítol titulat “Els Estats Units i la Segona Guerra Mundial”.

El capítol “L’Imperi Digital” recorda, entre altres coses, l’escàndol de Cambridge Analytica i la subtil propaganda electoral personalitzada a través de Facebook, i després discuteix breument el “costat fosc” de Wikipedia ja esmentat al principi d’aquest article.

Lluitant per Euràsia en lloc de la guerra contra el terrorisme

Apropant-nos al darrer capítol, “La lluita per Euràsia”, no hi ha res dolent en recordar les paraules del difunt Zbigniew Brzezinski. Què va dir l’especialista en geopolítica i assessor de seguretat de Jimmy Carter? Què representen alguns terroristes islàmics en relació amb fer agenollar l’imperi soviètic? I en un altre lloc dir que comparat amb el conflicte amb Rússia i la Xina, el terror islàmic aviat serà oblidat el segle XXI.[7]

En aquest context, la comparació de Ganser entre la construcció del ferrocarril Berlín-Bagdad abans de la Primera Guerra Mundial i la “nova ruta de la seda” de la Xina sembla encara més espinosa. La primera no va poder ser completada perquè Gran Bretanya, l’imperi de llavors, va haver de compartir el seu poder amb l’Imperi alemany o fins i tot cedir-lo a aquest darrer. I l’Imperi estatunidenc s’enfronta ara a la pregunta de si la finalització de la “Carretera i el Cinturó” o la nova Ruta de la Seda no podria significar també la fi de l’Imperi estatunidenc. Que assistim llavors a una guerra dels Estats Units contra la Xina i Rússia d’acord amb el dilema de Tucídides (segons el qual la potència fins ara predominant ataca la potència emergent, els dies d’Esparta i Atenes), dependrà també de tots nosaltres, ciutadans del món, als qui res no els agradaria més que viure junts en pau, i això correspon a la naturalesa social de l’home.

Els problemes creats per l’home han de ser resolts per l’home

Per concloure, val la pena citar una afirmació de John F. Kennedy, que sens dubte és molt encertada i que pot portar-nos a armar-nos de valor i “veure el que hi ha a la nostra porta”, com va dir l’escriptor suís Gottfried Keller. Kennedy va dir: “Examinem primer la nostra actitud cap a la pau en si mateixa. Massa de nosaltres pensem que és impossible… Però és una creença perillosa i derrotista. Porta a la conclusió que la guerra és inevitable, que la humanitat està condemnada a la perdició… Però els nostres problemes són creats per l’home, per tant poden ser resolts per l’home.” Una declaració que només pot ser aprovada.

Notes

[1] Ganser, Daniele. «Imperium USA. Die skrupellose Weltmacht», 2020, p. 2
[2] vgl. https://www.siper.ch/ und https://www.danieleganser.ch/
[3] https://www.youtube.com/watch?v=5p4NmPLoh8k
[4] https://de.wikipedia.org/wiki/Daniele_Ganser. Statut 03/06/20
[5] cf. per exemple Nye, Joseph S. Jr. «Get Smart: Combining Hard and Soft Power»; a: Foreign Affairs,
Vol. 88, No. 4 (juliol/agost 2009), pp. 160–163.
O entre altres: Professor Joseph Nye sobre l’«Smart Power» à l’Australian Institute of International Affairs; https://www.youtube.com/watch?v=K3sLkLbmsuU. Statut 04/06/20
[6] http://www.aarclibrary.org/publib/church/contents.htm
[7] cf. Brzezinski, Zbigniew. «How Jimmy Carter and I started the Mujahideen»; https://theaustrianeconomists.wordpress.com/2010/02/24/zbigniew-brzezinski-how-jimmy-carter-and-i-started-the-mujahideen/Statut 04/06/20

Font: Horizons et débats