La pomposa carta que, un any més, han rebut els pensionistes en què el Govern de l’Estat els comunica l’increment de la pensió en un 0,25 per cent, enguany, ha actuat com un detonador que ha fet explotar el malestar acumulat durant anys per la pèrdua del poder adquisitiu de les pensions.

En sis anys de govern de Mariano Rajoy, les pensions s’han anat devaluant progressivament, per molt que els dirigents populars s’esforcin a afirmar que sota el seu mandat les pensions han pujat. Però, per què els pensionistes no han reaccionat abans? O, per què ho han fet exactament en aquest moment, quan fa anys que saben que el Govern es cruspeix el que es coneix com la vidriola de les pensions? Possiblement, el tradicional insult de la carta anunciant la pujada de les pensions s’ha afegit a l’alarma generada per un continu de declaracions provinents de determinats àmbits polítics i econòmics, els quals preparen l’opinió pública per allò que, diuen, serà inevitable: el final del sistema públic de pensions tal com el coneixem actualment. Com una coral que llegia la mateixa partitura, els corifeus dels ideòlegs del Règim ens han anat alliçonant que no hi ha prou cotitzants per mantenir aquest volum de pensionistes, que comença a ser hora que pensem en fer-nos un pla de pensions, que ho hem fet malament quan hem comprat cases en lloc de comprar-nos la futura pensió, que vivim massa (“alguns són més temps pensionistes que cotitzants”, ens advertia una que no ha fet feina mai).

Tot això, mentre els ciutadans veim projectar davant nosaltres una mena de film de terror en què els desaprensius saquegen les arques públiques, rescaten autopistes amb doblers públics, indemnitzen projectes fallits, es beneficien d’amnisties fiscals…, mentre qui paguen més impostos són les classes mitjanes. Amb total impunitat, una Justícia «cansina» permet que els corruptes imputats gaudeixin de vacances de luxe, mentre que la presó preventiva priva de més de quatre-cents dies de llibertat a quatre joves bascos que es barallaren en un bar amb dos guàrdies civils, que té presos polítics per no renunciar explícitament a les seves idees, que condemna a presó artistes que havien fet ús de la llibertat d’expressió…

Per tot això, les mobilitzacions dels pensionistes, com dies abans les de les dones, han suposat una alenada d’esperança, com si s’hagués obert una finestra per on es ventila la pudor que es tapa amb la bandera d’Espanya.

Així com va passar amb el moviment del 15M, col·lectius ciutadans s’autoorganitzen per manifestar el seu malestar amb un Règim polític que governa al servei de les elits econòmiques. Unes elits insaciables que saquegen impunement les arques públiques i que exigeixen la privatització de tot allò que els pot suposar un benefici econòmic. La sanitat, l’educació, els serveis socials, les caixes d’estalvi, les autopistes, els aeroports i ara les pensions, van caiguent en mans de les grans corporacions que controlen els grans mitjans de comunicació i que propaguen la seva doctrina neoliberal.

En el fons, aquests grans moviments socials, que sorgeixen espontàniament, també suposen una crítica a la manca d’alternativa de l’esquerra. Una esquerra que s’enreda en batalles ideològiques que només són un «postureo» eixorc, mentre es conforma maquillant un Sistema polític salvatge que propaga la misèria i l’explotació humanes. Això explica, que no justifica, l’ascens de partits d’extrema dreta o populistes com Ciudadanos, que acaben recollint el descontent social.