Els petits no som impotents davant la increïble impunitat de la qual gaudeixen “les nostres” elits

A la segona part i a la tercera he analitzat els dos primers tipus d’aquelles exigències gens fàcils que, si ens atrevim a acceptar-les i a posar-les en pràctica, podrien convertir-nos en un veritable instrument de la que, segons la no-violència, és la força més poderosa que puguem imaginar: la Veritat. En aquesta quarta part intentaré analitzar els altres dos tipus restants d’exigències: un decidit lliurament absolut i una incansable esperança certa.

Tercer tipus d’exigències: decidit lliurament absolut

Als cristians que de veritat anhelem l’arribada del Regne de Déu, a l’Evangeli se’ns exigeix no tan sols la mort metafòrica que les espiritualitats serioses demanen al meditador. És cert que meditar de debò és, en gran mesura, morir a tot. Però són les nostres obres, les nostres vides, les que revelen si en realitat estem meditant seriosament. Al meu entendre, l’emergència de l’autorenuncia, de la misericòrdia, de la integritat i de la generositat és l’únic veritable test sobre l’autenticitat d’un procés espiritual.

Els herois

A l’extrem oposat, en el satanisme hi domina la cerca desenfrenada de plaer davant de les renúncies, ja siguin les inevitables o les lliures i generoses. I la cerca desenfrenada de poder davant de l’empatia. Inclòs el poder espiritual que ens pot donar la “il·luminació” amb les seves siddhis (terme sànscrit per a referir-se a les facultats extraordinàries que la meditació pot despertar). Reiteradament trobem a l’Evangeli textos com aquest:

“En aquell temps, molta gent acompanyava Jesús; ell es va girar i els va dir: ‘Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare i la mare, la dona i els fills, els germans i les germanes, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu. Qui no porta la seva creu i em segueix, no pot ser deixeble meu’. […] el qui de vosaltres no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu (Lluc 14, 25-27 i 33).”

És molt dur acceptar que aquesta vida temporal, així com el poder viure-la còmodament i plaentment, no són uns valors absoluts, sinó que a vegades han de ser sacrificats. Als qui són capaços d’això els diem herois. Sobre aquelles situacions en les quals ens veiem enfrontats a decisions radicals, l’Evangeli ens diu: “El qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà (Marc 8, 35)”. Aquest aforisme de Jesús només pot ser entès des de la consciència que l’ésser humà és immortal, una cosa que serà central en la següent anàlisi, la del quart tipus d’exigències.

La condició que fa possible els prodigis: el lliurament absolut i confiat

Som summament fràgils, però… immortals. La mort tan sols és un trànsit. Un trànsit que es converteix en generador de Vida quan ens enfrontem a ell amb generositat: “En veritat, en veritat us dic, si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda ell tot sol; però si mor, dóna molt de fruit (Joan 12, 24)”. Això és una cosa de la qual vaig escriure a l’apartat titulat “Les lleis de la generositat i de la multiplicació” (el tercer principi superior) del llibre Els cinc principis superiors :

“Jesús de Natzaret se servia de paràboles sobre aquests prodigiosos fenòmens de la naturalesa i de la vida quotidiana per a explicar les també prodigioses lleis espirituals. Només uns dies abans de lliurar la seva pròpia vida, va afirmar: ‘En veritat, en veritat us dic: si el gra de blat quan cau a terra no mor, queda ell tot sol; però si mor, dóna molt fruit (Joan 12, 24)’. Degué parlar amb la seva característica autoritat. Autoritat que tota la seva persona transmetia i que s’expressava també amb aquelles paraules tan pròpies seves, ‘en veritat en veritat us dic’, amb les quals iniciava sovint les seves predicacions públiques o les seves confidències als seus més pròxims deixebles i amics.

Hi ha altres textos evangèlics relacionats amb aquesta mateixa o semblant temàtica. Però no es tracta de paràboles sinó de relats de fets. […] relats d’uns suposats fets històrics sorprenents que són molt difícils d’acceptar per les nostres ments racionalistes: els relats de multiplicacions de pans i peixos (Joan 6, 1-15; Mateu 14, 13-21; Marc 6, 32-44; Lluc 9, 10-17) o els de pesques prodigioses (Joan 21, 1-14 i Lluc 5, 1-11). Si els estudiem amb detenció, podem comprovar que la multiplicació no és l’únic element comú entre la paràbola del gra de blat i aquests relats sobre menjars multitudinaris a la vora del llac Kinéret o Mar de Galilea i de pesques sobreabundants en ell.

Hi ha un altre element comú, que és precisament la clau fonamental per a descobrir el missatge nuclear de tots aquests textos: la condició que fa possible tants prodigis de multiplicació és el lliurament absolut i confiat al designi i a l’acció poderosa de Déu o de Jesús. Sense tal lliurament generós no hi ha multiplicació: si el gra de blat no cau a terra i mor, queda sol; si no posem en comú tots els nostres pans i peixos, per insuficients que siguin, no coneixerem la felicitat profunda de la fraternitat i de la solidaritat multiplicadora; si no tirem de nou les xarxes, perquè Ell així ho demana, encara que estiguem cansats i desanimats, el prodigi no serà possible… Aquest lliurament ple com a condició per a poder rebre el do d’una nova realitat prodigiosa, apareix també molt explícitament a la paràbola del tresor amagat en un camp, així com en la de la troballa d’una perla preciosa: ple d’alegria, va, ven tot el que té i compra aquell camp. […] en trobar-ne una de gran valor, va, ven tot el que té i la compra (Mateu 13, 44-45).

[…]

Crec que si ens enfrontem als relats evangèlics de les multiplicacions de pans i peixos sense judicis previs sobre la possibilitat real de semblants prodigis, si ens servim tan sols de la crítica interna d’aquests textos, la conclusió és, al meu entendre, que no es tracta de relats tan sols metafòrics. I crec que el mateix es pot dir dels relats de les pesques prodigioses o de les aparicions corpòries de Jesús ressuscitat. De fet, aquestes dues  darreres coses estan estretament relacionades, ja que és en una de tals aparicions, la que l’Evangeli de sant Joan relata a la vora del llac, quan es dóna una nova pesca sobreabundant.

Haig d’aclarir que sobre el fenomen de la multiplicació material d’aliments o sobre la materialització d’altres objectes no en tinc experiència directa, a diferència de la que sí he tingut sobre altres fenòmens espirituals com el de la bilocació [en algú molt pròxim a mi], al qual ja em vaig referir. Crec, tanmateix, en la possibilitat que es produeixin realment. Crec que es van donar no només en la vida de Jesucrist, sinó en la d’alguns sants com el frare dominic negre peruà Martín de Porres (1579-1639) o en la del seu company d’origen espanyol Juan Macías (1585-1645). El gairebé mig mil·lenni transcorregut des de les seves vides i miracles fins als nostres dies fa gairebé impossible la comprovació de la historicitat d’aquests fenòmens de multiplicació. Però en el cas de sant Juan Macías es dona una circumstància diferent: un dels miracles comprovats fefaentment que van permetre la seva canonització el 1975 per Pau VI (1897-1978) va succeir a meitat del passat segle XX a la localitat d’Olivenza, molt pròxima a Ribera del Freixe (Badajoz), la seva vila natal.

El dia 23 de gener de 1949, més de tres-cents pobres famolencs van menjar fins a sadollar-se un arròs que augmentava i augmentava en diverses grans olles a partir de tan sols les tres tasses (750 grams) que Leandra Rebollo, la cuinera de la Institución Benèfica de San José, havia abocat en una d’elles. Era també natural de Ribera del Freixe. Angoixada perquè aquest dia ni els pobres ni les nenes internes podrien menjar, s’havia dirigit a sant Juan Macías, que havia nascut al seu mateix poble uns segles abans, queixant-se de la situació. Moltes persones del poble van seguir amb sorpresa el procés d’aquest fenomen que va durar quatre hores.

Tanmateix, insisteixo de nou, no desitjo centrar-me en aquest tipus de fets. Es tracta d’uns fenòmens que certament poden ajudar al fet que es produeixi un veritable canvi de paradigmes, un canvi de consciència, però que no han de distreure’ns del que és fonamental: l’esforç personal quotidià en el servei als més necessitats, desvalguts, desconsolats o desesperançats. És evident que tres o quatre olles d’arròs no són res davant la immensa massa d’éssers humans famolencs, exclosos pel Sistema alienador i falsari que domina el nostre món.

Aquests fenòmens són tan sols senyals d’una Presència superior en la qual podem confiar i a la qual podem lliurar-nos sense cap reserva ni límit. Una Presència que té poder per a alliberar-nos del mal. Jesús en el moment més decisiu de la seva vida, indefens davant el poder humà del procurador Ponç Pilat, despullat fins i tot dels seus vestits i coronat per un casquet de branques entrellaçades d’un arbust de grans espines (segurament la Gundelia Tourneforti), va afirmar paradoxalment, amb gran autoritat, el poder suprem de Déu sobre els esdeveniments:

‘Li diu Pilat: A mi no em parles? No saps que tinc poder per a deixar-te anar i poder per a crucificar-te? Va respondre Jesús: No tindries contra mi cap poder, si no se t’hagués donat des de dalt (Joan 19, 10-11).’

Si Déu no el va salvar a Ell llavors d’una mort indigna ni ens salva ara a nosaltres dels nostres sofriments, es deu a raons que estan més enllà de la nostra limitada capacitat de comprensió. Mahatma Gandhi estava segur de tal poder i, alhora, coneixia bé la nostra limitada capacitat de comprensió:

‘Hi ha un indefinible Poder que ho omple tot. El sento encara que no el vegi. Aquest Poder invisible es fa sentir per si mateix i, malgrat tot, es resisteix a tota demostració, perquè és totalment diferent del que percebo a través dels meus sentits (Young India, 11 d’octubre de 1928, pàgina 340).’

‘Nosaltres no coneixem totes les lleis de Déu ni el seu funcionament. El coneixement del científic més eminent o del mestre espiritual més important és com una partícula de pols (Harijan, 16 de febrer de 1934, pàgina 9)’.

Els cristians, en particular, no podem deixar d’integrar la nostra “lluita” per la justícia i la pau en aquest marc més ampli que ho recol·loca tot en la seva autèntica posició: “No temeu als qui maten el cos, però no poden matar l’ànima (Mateu 10, 28)”, ens exhortava Jesús. Però aquesta serà ja la temàtica del quart i últim tipus d’exigències. Compartim valors amb els no cristians i no creients, valors com la justícia i la pau, però la nostra “lluita” és pel Regne de Déu. Un Regne també de dimensió espiritual, un Regne que va ser l’autèntic afany i esforç de Jesús.”

Quart tipus d’exigències: incansable esperança certa

El darrer tipus d’exigències que intento analitzar en aquest article es refereix a l’absoluta renúncia a veure, abans que arribi la nostra darrera hora, el resultat dels nostres esforços i sacrificis. Hem de ser conscients que, en els prolongats temps evolutius, que són també els temps de l’Esperit, uns són els qui sembren i altres els qui cullen: “Jo us he enviat a collir on uns altres han treballat i sofert. Uns altres s’han fatigat i vosaltres recolliu el fruit dels seus esforços (Joan 4, 38)”. Mahatma Gandhi ho sabia bé: “Hem de complir el nostre deure i deixar en mans de Déu tota la resta”.

I sobretot, hem de ser ben conscients que, com afirmava Albert Einstein, la nostra percepció del temps és un persistent miratge. L’únic marc temporal real és aquell que Raimon Panikkar anomenava la tempiternitat: un “temps” temporal i etern alhora, un temps infinitament “més gran” que aquesta vida transitòria, un temps en el cor del qual hi ha el moment de la mort, amb tota la seva rendició de comptes en uns instants incomprensiblement “expandits”. La qual cosa em dóna la certesa que aquells que estan arrasant Gaza i l’est de la RD del Congo seran al final ineludiblement condemnats. Segurament, els qui encara no han descobert aquest marc real de la tempiternitat, que la ciència comença ja a pressentir, rebutjaran un tipus de discurs com és aquest meu.

Però els qui ja l’hem descobert no podem retornar a un reduccionista marc materialista, racionalista i cientificista. Així que acabaré aquesta quarta i darrera part del present article movent-me en un prodigiós marc evolutiu i d’eternitat. Un marc en el qual, com hem vist fa un moment en analitzar el tercer tipus d’exigències (el del decidit lliurament absolut), fins a la mort només és un trànsit.

Som tan sols sembradors en un prodigiós marc evolutiu i d’eternitat

Aquesta és precisament la gran qüestió que dóna un sentit diferent al suposat èxit o al suposat fracàs de les nostres vides. Per als cristians, l’esperança és, al costat de la fe i l’amor, una de les tres grans virtuts, les teologals. I és, per tant, per la seva importància decisiva, per la qual cosa el 2018 vaig començar així el llibre El  “Shalom” del ressuscitat :

“Eren els primers anys de la dècada dels setanta del passat segle XX. En un món en el qual les plagues de la fam i la pobresa continuaven ocasionant sofriment i penalitats sense fi ni compte, la costosíssima carrera armamentística i la tenebrosa Guerra Freda, protagonitzades per les dues grans potències que havien emergit després de la Segona Guerra Mundial, eren com uns enormes i opressius nuvolots que ho cobrien tot. Aquells anys eren també per a mi, que havia nascut el febrer de 1951, els primers després de la meva majoria d’edat. El meu dolor i rebel·lió internes davant del món tan injust que anava descobrint, eren considerables. Tanmateix, uns certs raigs d’esperança, bellesa i consol es filtraven per algunes petites clarianes entre tals nuvolots, il·luminant les meves preocupacions i la meva vida quotidiana. Eren els mil·lenaris textos profètics de la Bíblia:

‘Al final dels dies […] De les espases en forjaran arades; de les llances, podadores. No alçarà l’espasa poble contra poble, ja no s’ensinistraran més per a la guerra (Isaïes 2, 2-5).’

Més de quaranta anys després del meu descobriment de la doctrina i el moviment de la no-violència i de la meva decisió de convertir-me en el tercer objector de consciència espanyol al servei militar, sense comptabilitzar els testimonis de Jehová, encara recordo aquella dècada amb agraïment. I amb una certa nostàlgia, que en bona part no està exempta del patiment de llavors. Amb el pas dels anys, altres claus igualment lluminoses van anar gestant en mi la certesa incommovible que tals anuncis profètics no eren les il·lusions o quimeres d’uns visionaris que van viure fa mil·lennis en un obscurantista món teista, sinó uns precisos auguris i unes fiables promeses que, en el nostre món actual, escèptic i positivista, haurien de ser llegits amb gran respecte.

Aquestes claus van anar gestant en el meu cor la certesa que els petits i misericordiosos posseiran un dia la Terra, que la veritat i l’amor tindran l’última paraula en la Història, que la Pau arribarà finalment com el gran do messiànic que reconciliarà la Humanitat i eixugarà totes les seves llàgrimes. En el centre de tota aquesta xarxa de claus i certeses (en gran manera empíriques, com intentaré mostrar), va anar arrelant cada vegada amb més força un relat que amb el pas dels anys es fa per a mi cada vegada més commovedor i revelador, més fonamental i determinant en la meva vida:

‘Al capvespre d’aquell mateix dia, el primer de la setmana, estant tancades les portes del lloc on es trobaven els deixebles, per temor als jueus, va arribar Jesús i posant-se enmig d’ells, els va dir: La pau sigui amb vosaltres! [Shalom!] Mentre deia això, els va mostrar les seves mans i el seu costat. Els deixebles es van omplir d’alegria quan van veure el Senyor. Jesús els va dir altre cop: La pau sigui amb vosaltres! […].

Tomás, un dels Dotze, de sobrenom el Bessó, no era amb ells quan va venir Jesús. Els altres deixebles li van dir: Hem vist el Senyor! Ell els va respondre: Si no veig la marca dels claus a les seves mans, si no fico el dit a la ferida dels claus i la mà al seu costat, no ho creuré. Vuit dies més tard, els deixebles estaven de nou reunits a la mateixa casa, i Tomás era amb ells. Llavors va aparèixer Jesús, estant tancades les portes, es va posar enmig d’ells i els va dir: La pau sigui amb vosaltres! Després va dir a Tomás: Porta aquí el teu dit: aquí hi ha les meves mans. Acosta la teva mà: fica-la al meu costat. D’ara endavant no siguis incrèdul, sigues creient. Tomás va respondre: Senyor meu i Déu meu! Jesús li va dir: Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist! (Joan 20, 19-29).’

Si aquest text relata uns fets que efectivament van succeir durant les primeres hores de la nit d’un diumenge de primavera a la Jerusalem de fa gairebé dos mil·lennis, una cosa essencial hauria de canviar no només en la nostra comprensió del fenomen humà sinó fins i tot en la nostra mateixa visió de la Vida i del Cosmos.”

Experiències generadores d’esperança

Però existeixen evidentment molts altres motius per a una ferma esperança que no tenen a veure amb el cristianisme. Segurament, les anomenades experiències pròximes a la mort són unes de les més poderoses generadores d’aquesta esperança arrelada en una experiència de tempiternitat. Unes experiències cada vegada més freqüents en un món com el nostre, en què les tècniques mèdiques de reanimació han estat tan perfeccionades. També les experiències de solidaritat i participació col·lectiva en projectes que fan avançar a la humanitat cap a un món millor solen ser generadores d’esperança.

I també ho són, per descomptat, les pràctiques espirituals serioses. O haurien de ser-ho, perquè em resulta sorprenent la concepció reduccionista de “L’ara” que es dóna en molts espiritualismes. Des de tals “espiritualitats” ens critiquen a vegades als cristians que, desconnectats de l’aquí i ara –segons a ells els sembla–, projectem el nostre “mental” cap al futur, cap a la resurrecció o cap a l’eternitat. Curiosament, m’he trobat amb la paradoxa que, aquells mateixos que em feien tal crítica, planifiquen, al seu torn, amb un temps considerable, les seves burgeses vacances. Cosa que, quan els ho feia notar, havien finalment de reconèixer.

Aquestes persones haurien de veure que, una cosa és una tècnica o pràctica per a intentar evitar divagacions mentals innecessàries (observant, per exemple, els nostres pensaments o preguntant-nos “Qui soc jo?”, com aconsellava Ramana Maharshi), divagacions que solen anar-se’n cap al passat o cap al futur, i una altra és convertir això en una cosa tan central en les nostres vides que caiguem en un immadur i reduccionista culte a un Ara els horitzons del qual és, tornant a Einstein, molt esmussat i il·lusori.

En el meu article anterior em vaig referir al gran error metodològic dels espiritualistes consistent a exigir un treball personal/interior complet i acabat ABANS DE pretendre treballar per un món més just. És allò tan gastat de mahatma Gandhi: ser PRIMER un mateix el canvi que volem que es doni “a fora”. Un apotegma que, deslligat del conjunt dels seus ensenyaments i de la seva vida, es converteix en pura distorsió i manipulació del que el mahatma va ser, va dir i va practicar. I crec que ara ens trobem altre cop amb un altre error. Amb un reduccionisme espiritualista que pretén que només existeix allò que ells anomenen “el present”.

Amenaçats de resurrecció

De fet, aquella crítica que se’m va fer un dia, a la qual em vaig referir al meu anterior article, en la qual se’m retreia “predicar” sobre la pau sense estar abans “realitzat”, anava acompanyada d’una segona crítica referent a l’esperança cristiana projectada cap a la vida eterna. Va ser aquesta la crítica completa que em va fer la responsable d’un grup de meditació oriental que va aparèixer a la darrera hora del breu curs que jo estava donant, va prendre la paraula i, amb una gran autoafirmació, es va atrevir a dir davant unes setanta persones: “Tu ja saps, Joan, que tens moltes coses personals que treballar-te abans de donar lliçons a ningú. I a més, jo ja estic farta d’esperances projectades en la vida eterna”.

Al·ludia al fet que jo acabava de citar les paraules d’un periodista guatemalenc simpatitzant de la teologia de l’alliberament, José Calderón: “Els cristians no estem amenaçats de mort, sinó de resurrecció”. Sembla que alguns no entenen la importància d’allò que en una espiritualitat veritablement alliberadora és anomenat “el lloc teològic”. És radicalment diferent fer teologia de la mà dels nens moribunds de Gaza que dedicar-se a meditar tranquil·lament ben lluny d’ells, amb la nostra nevera plena, el nostre compte bancari ben sanejat i la nostra vida ben resolta.

Pel que sembla –segons els vaig sentir dir sobre mi a algunes d’aquestes persones que practiquen una espiritualitat “superior”-, atrevir-se amb una cosa tan enorme com és la Pau mundial, treballar per causes terribles però massa “allunyades”, no és res més que escapar-se “mentalment” (sempre l’obsessió per “el mental”) de l’aquí i de l’ara, així com de la relació gens fàcil amb les persones pròximes.

Per part meva, em sembla molt més cert el contrari: les generacions futures es lamentaran més del silenci de la gran massa de la gent bona davant les guerres i els genocidis, que de la maldat d’aquelles elits que els provoquen. Aquesta és precisament la visió dels mestres de la no-violència. També a l’Evangeli queda ben clar que se’ns exigeix anar més enllà del nostre entorn immediat i que podem fonamentar en la doctrina de Jesús el lament dels mestres de la no-violència sobre el silenci i la passivitat dels qui formen la gran massa de la gent bona.

Del que no tinc dubte és que enfrontar-se a la realitat de Gaza o de la RD del Congo és massa insuportable. Si ja en les nostres pròpies societats, tan malmeses per les enormes desigualtats conseqüència del liberalisme, es dóna allò que Enrique Carpintero (doctor en Psicologia, psicoanalista, fundador i director de la revista i l’editorial Topía), anomena “un excés de realitat”, quant més excessives seran les tragèdies que viuen aquelles societats arrasades!

Per més que el mestre li digui al meditador que asseure’s en silenci és una mort a tot… en aquest silenci meditatiu no hi ha en realitat ni sang, ni udols, ni vísceres per terra. Tret que la meditació neixi d’allò més profund, sigui tan profunda i generi una empatia tan intensa… que trenqui el miratge de la distància i la separació amb les víctimes. Però això és bastant excepcional. “Les víctimes”, només solen ser fantasmes en el nostre “mental”, no una realitat tan material com el mateix terra sobre el qual meditem.

Com les estadístiques. No hi ha centenars de milers de dones violades a la RD del Congo. No són unes abstraccions mentals per les quals un dia alguns de nosaltres ens “escapem” de l’aquí i l’ara, així com de la convivència gens fàcil amb les persones del nostre entorn. Només són reals Pauline, Chantal, Marcelline… Qui vulgui seguir amb tals crítiques als “activistes” o enganyant-se a si mateix amb nicieses com aquella que per a Gandhi l’única cerca era només la interior, que ho faci.

Però seria molt més honest reconèixer la nostra covardia i totes les nostres limitacions (com ho fa Norman Filkenstein en el vídeo sobre el missatge de Gandhi (minuts 1-5 i 12-18). Seria més honest això que distorsionar el missatge del mahatma o criticar l’esperança de resurrecció d’aquells cristians que a l’Amèrica llatina donen generosament la seva vida per la denúncia de la Veritat.

José Calderón: aprendre a llegir l’Evangeli de la mà de Teilhard de Chardin

Malgrat tals crítiques espiritualistes, la citada formulació de José Calderón em sembla tan precisa i profunda que crec que ha de ser dut aquí el text íntegre en el qual ella apareix a la Revista SIC del 27 d’abril del 2014:

“Diuen que estic ‘amenaçat de mort’. Tal vegada. Sigui el que sigui això, estic tranquil. Perquè si em maten, no em llevaran la vida. Me l’emportaré amb mi, penjant sobre l’espatlla, com un morral de pastor.

La vida –la veritable vida– s’ha enfortit en mi quan, a través de Pierre Teilhard de Chardin, vaig aprendre a llegir l’Evangeli: el procés de la Resurrecció comença amb la primera arruga que ens surt a la cara; amb la primera taca de vellesa que apareix a les nostres mans; amb el primer cabell blanc que sorprenem al nostre cap un dia qualsevol, pentinant-nos; amb el primer sospir de nostàlgia per un món que s’allunya, de sobte, davant els nostres ulls.

Així comença la resurrecció. Així comença, no això tan incert que alguns anomenen ‘l’altra vida’, però que, en realitat, no és la ‘altra vida’, sinó la vida ‘altra’ (diferent).

Diuen que estic amenaçat de mort. De mort corporal a la qual va estimar Fracesc. Qui no està ‘amenaçat de mort’? Ho estem tots, des que naixem. Perquè néixer és una mica sepultar-se també.

Amenaçat de mort. I què? Si així fos, els perdono anticipadament. Que la meva creu sigui una perfecta geometria d’amor, des de la qual pugui continuar estimant, parlant, escrivint i fent somriure, de tant en tant, a tots els meus germans els homes.

Que estic amenaçat de mort. Hi ha, en l’advertiment un error conceptual. Ni jo ni ningú estem amenaçats de mort. Estem amenaçats de vida, amenaçats d’esperança, amenaçats d’amor.

Estem equivocats. Els cristians no estem amenaçats de mort. Estem ‘amenaçats’ de resurrecció. Perquè a més del Camí i de la Veritat, Ell és la Vida, encara que estigui crucificada al cim de l’abocador del Món…”

Conclusió: quatre anàlisis i una única conclusió final

Què seríem capaços d’aconseguir uns centenars d’éssers humans disposats a tot, disposats a acceptar aquestes exigències que acabo d’explicar? No diguem, doncs, que som impotents davant la inexpugnable impunitat d’uns pocs poderosos. Comencem per reconèixer que nosaltres no estem disposats a un lliurament absolut, com ho reconeix honestament Norman Filkenstein.

Les propostes que acabo d’exposar són d’un àmbit personal íntim, diferent d’aquell àmbit institucional en el qual es mouen les propostes de Jeffrey Sachs i Sybil Fares en aquest article. Però són complementàries. Concloc amb unes poques línies que em semblen ara oportunes i que potser podrien resumir el contingut del meu llibre Els cinc principis superiors :

“Aquestes lleis de ‘un altre ordre’ que van guiar mahatma Gandhi existeixen realment. Es tracta d’unes lleis capaces de produir el ‘miracle’ de la multiplicació desproporcionada dels nostres petits esforços; el ‘miracle’ de la multiplicació del bé davant del mal; el ‘miracle’ de trobar paradoxalment la nostra pròpia felicitat en el moment mateix de condicionar-la a la felicitat dels més desvalguts; el ‘miracle’ que el més pesat dels jous, la renúncia a nosaltres mateixos (una càrrega que és superior a les nostres pròpies forces), es torni suau i lleuger en el mateix moment en el qual l’acceptem i confiem que una Força superior ens ajudi a portar-lo; fins i tot el ‘miracle’ que fins el més petit de tots nosaltres pugui canviar el curs de la història.”

Pintura: La incredulitat de sant Tomàs (Caravaggio, 1600-1601)

Norman Finkelstein: ”El que Gandhi diu sobre la no-violència, la resistència i el valor" (Democracy Now, 2012)