Aquesta és una versió abreujada d’un discurs pronunciat per John Pilger a Sydney el 10 de març amb motiu de la presentació a Austràlia de l’escultura de David Dormino en què es representa Julian Assange, Chelsea Manning i Edward Snowden, “figures de coratge”.
Conec Julian Assange des que el vaig entrevistar per primera vegada a Londres el 2010. Immediatament em va agradar el seu sentit de l’humor sec i fosc, sovint dispensat amb una rialleta contagiosa. És un intrús orgullós: agut i reflexiu. Ens hem fet amics i m’he assegut a molts jutjats per escoltar com les tribunes de l’Estat intentaven silenciar-lo a ell i la seva revolució moral en el periodisme.
El meu moment culminant va ser quan un jutge dels Tribunals Reals de Justícia es va inclinar sobre la seva estrada i em va grunyir: “No ets més que un australià peripatètic com Assange”. El meu nom figurava en una llista de voluntaris per pagar la fiança de Julian, i aquest jutge es va fixar en mi per ser qui havia denunciat el seu paper en el cas sonat dels illencs de Chagos que van ser expulsats. Sense voler, em va fer un compliment.
No fa gaire vaig veure Julian a la presó de Belmarsh. Vam parlar de llibres i de l’opressiva idiotesa de la presó: els eslògans alegres a les parets, els càstigs insignificants; encara no li deixen fer servir el gimnàs. Ha de fer exercici només en una zona semblant a una gàbia on hi ha un cartell que adverteix que no s’ha de trepitjar l’herba. Però no hi ha herba. Vam riure; per un breu moment, algunes coses no semblaven tan dolentes.
El riure és un escut, és clar. Quan els guàrdies de la presó van començar a fer sonar les claus, com els agrada fer, indicant que se’ns havia acabat el temps, va quedar callat. Quan vaig sortir de la sala, va mantenir el puny enlaire i tancat com sempre. És l’encarnació del coratge.
Entre ell i la llibertat s’interposen aquells que són l’antítesi de Julian: en els quals el coratge no hi té cabuda, juntament amb els principis i l’honor. No em refereixo al règim mafiós de Washington, la persecució del qual a un bon home pretén ser una advertència per a tots nosaltres, sinó més aviat a aquells que encara pretenen dirigir una democràcia justa a Austràlia.
Anthony Albanese pronunciava el seu tòpic favorit, “prou”, molt abans de ser elegit primer ministre d’Austràlia l’any passat. Ens va donar a molts de nosaltres una esperança preciosa, inclosa la família de Julian. Com a primer ministre, va afegir la frase que “no simpatitzava” amb el que havia fet Julian. Pel que sembla, havíem d’entendre la seva necessitat de cobrir les seves espatlles en cas que Washington el cridés a l’ordre.
Sabíem que Albanese necessitaria un valor polític, si no moral, excepcional per aixecar-se al Parlament australià –el mateix Parlament que es presentarà davant Joe Biden el maig– i dir:
“Com a primer ministre, és responsabilitat del meu govern portar a casa un ciutadà australià que és clarament víctima d’una gran injustícia venjativa: un home que ha estat perseguit per la mena de periodisme que és un veritable servei públic, un home que no ha mentit, ni enganyat, com tants dels seus homòlegs als mitjans de comunicació, sinó que ha dit a la gent la veritat sobre com es dirigeix el món.”
“Demano als Estats Units”, podria dir un primer ministre Albanese valent i moral, “que retirin la seva sol·licitud d’extradició: que posin fi a la farsa maligna que ha tacat els antany admirats tribunals de justícia britànics i permeti l’alliberament de Julian Assange sense condicions per a la seva família. Que Julian romangui a la seva cel·la de Belmarsh és un acte de tortura, com ho ha qualificat el relator de les Nacions Unides. Així es comporta una dictadura”.
Per desgràcia, el meu somni que Austràlia faci el correcte per Julian ha arribat al límit. La burla d’esperança d’Albanese ja s’acosta a una traïció per la qual la memòria històrica no l’oblidarà, i molts no el perdonaran. A què espera llavors?
Recordem que Julian va rebre asil polític del govern equatorià el 2013 en gran part perquè el seu propi govern l’havia abandonat. Això per si mateix hauria d’avergonyir els responsables: és a dir, el govern laborista de Julia Gillard.
Tan ansiosa estava Gillard per col·laborar amb els estatunidencs en el tancament de WikiLeaks per explicar la veritat, que va voler que la Policia Federal Australiana (AFP) detingués Assange i li retirés el passaport pel que ella va qualificar de publicació “il·legal”. L’AFP va assenyalar que no tenia aquests poders: Assange no havia comès cap delicte.
És com si es pogués mesurar l’extraordinària cessió de sobirania d’Austràlia per la manera com tracta Julian Assange. La pantomima de Gillard arrossegant-se davant les dues càmeres del Congrés dels Estats Units és un teatre que dóna calfreds a YouTube. Austràlia, va repetir, era el “gran amic” dels Estats Units. O era “petit amic”?
El seu ministre d’Afers Estrangers era Bob Carr, un altre polític de la maquinària laborista a qui WikiLeaks va desemmascarar com a informant estatunidenc, un dels nois útils de Washington a Austràlia. Als seus diaris publicats, Carr presumia de conèixer Henry Kissinger; de fet, el Gran Agressor va convidar el ministre d’Afers Estrangers a acampar als boscos de Califòrnia, segons ens vam assabentar.
Els governs australians han afirmat en repetides ocasions que Julian ha rebut ple suport consular, que és el seu dret. Quan el seu advocat Gareth Peirce i jo ens vam reunir amb el cònsol general australià a Londres, Ken Pascoe, li vaig preguntar: “Què en sap del cas Assange?”.
“Només el que llegeixo als diaris”, va respondre rient.
Avui, el primer ministre Albanese està preparant aquest país per a una ridícula guerra amb la Xina dirigida pels Estats Units. Es gastaran milers de milions de dòlars en una maquinària bèl·lica de submarins, caces i míssils que puguin atènyer la Xina. El salivant bel·licisme dels “experts” del diari més antic del país, The Sydney Morning Herald, i del Melbourne Age és una vergonya nacional, o ho hauria de ser. Austràlia és un país sense enemics i la Xina és el seu soci comercial més gran.
Aquest delirant servilisme davant l’agressió està recollit en un extraordinari document anomenat Acord de Postura de Forces entre els Estats Units i Austràlia. S’hi estableix que les tropes estatunidenques tenen “control exclusiu sobre l’accés a [i] l’ús” d’armament i material que es pugui utilitzar a Austràlia en una guerra d’agressió.
És gairebé segur que això inclou les armes nuclears. La ministra d’Afers Estrangers d’Albanese, Penny Wong, “respecta” els Estats Units en això, però clarament no respecta el dret dels australians a saber.
Aquesta actitud servil sempre ha existit –no és atípica d’una nació de colons que encara no ha fet les paus amb els indígenes originaris i propietaris dels llocs on viuen–, però ara és perillosa.
La Xina com el Perill Groc encaixa com un guant en la història de racisme d’Austràlia. Tanmateix, hi ha un altre enemic del qual no en parlen. Som nosaltres, els ciutadans. És el nostre dret a saber. I el nostre dret a dir no.
Des del 2001, a Austràlia s’han promulgat unes 82 lleis per arrabassar tènues drets d’expressió i dissidència i protegir la paranoia de la Guerra Freda d’un Estat cada vegada més secret, en què el cap de la principal agència d’intel·ligència, ASIO [Australian Security Intelligence Organisation], dóna lliçons sobre les disciplines dels “valors australians”. Hi ha tribunals secrets, proves secretes i errors judicials secrets. Es diu que Austràlia és una inspiració per a l’amo a l’altra banda del Pacífic.
Bernard Collaery, David McBride i Julian Assange –homes profundament morals que van dir la veritat– són els enemics i les víctimes d’aquesta paranoia. Ells, i no els soldats eduardians que van marxar pel Rei, són els nostres veritables herois nacionals.
Sobre Julian Assange, el primer ministre té dues cares. Una cara es burla de nosaltres amb l’esperança de la seva intervenció amb Biden que conduirà a la llibertat de Julian. L’altra cara es congràcia amb el president dels Estats Units i permet als estatunidencs fer el que vulguin amb el seu vassall: fixar objectius que podrien resultar catastròfics per a tots nosaltres.
Albanese donarà suport a Austràlia o Washington en el cas de Julian Assange? Si és “sincer”, com diuen els partidaris més obcecats del Partit Laborista, a què espera? Si no aconsegueix l’alliberament de Julian, Austràlia deixarà de ser sobirana. Serem petits estatunidencs. Serà oficial.
No es tracta de la supervivència d’una premsa lliure. Ja no hi ha premsa lliure. Hi ha refugis al samizdat, com aquesta pàgina web. La qüestió primordial és la justícia i el nostre dret humà més preuat: ser lliures.
Seguiu John Pilger a twitter @johnpilger.
Font: John Pilger
Es poden activar els subtítols automàtics en català