Ens vèiem com a potencials alliberadors d’una Europa conquerida pels soviètics, per a donar suport a la guerrilla de resistència europea (això canviaria amb l’enviament de tropes al Vietnam la dècada dels seixanta, quan les Forces Especials van ser enviades a caçar guerrillers). Estàvem regits per les lleis de guerra, i se suposava que -encara que només fos per a la nostra pròpia protecció sota la Convenció de Ginebra- operàvem amb uniforme militar amb identificació militar.
Hem fet un llarg camí des d’aleshores, tant les Forces Especials de l’Exèrcit com la visió dels Estats Units sobre la seva missió al món. Avui les Forces Especials s’han agrupat amb la Força Delta de l’Exèrcit, els Rangers (infantería lleugera especialitzada), els “Seals” de la Marina, i les unitats d’Operacions Especials dels Marines, més algunes unitats de la força aèria, en quelcom anomenat Comandament d’Operacions Especials dels EE.UU., que segons el diari Washington Post es van desplegar l’any passat en 75 països (més de la meitat de les nacions del món), i es planeja que operin en 120 països cap a finals d’any.
Res d’això será una novetat per a qualsevol que segueixi de prop la política dels EE.UU. Ho plantejo per qüestionar un projecte i una política d’aquestes característiques, no només per raons morals, com a individu i ciutadà, sinó també per raons polítiques i militars. El programa de dominació de seguretat global que EE.UU. porta endavant des del 2003 expressa el militarisme, la crueltat i la falta de respecte per les lleis internacionals que ara caracteritza el Pentàgon.
Com molts de nosaltres hem sostingut, la dominació global és una política sense possibilitats de triomf. El món no pot ser dominat per un sol Estat. Intentant-ho fer, EE.UU. es destruirà a si mateix. La historia posa en evidència les raons.
Una política global d’assassinat de tots els qui són percebuts com a enemics dels EE.UU. crea, motiva i augmenta la quantitat i la determinació d’aquests enemics d’una manera sense fi. És un atac a la força més poderosa de la història moderna, el nacionalisme, composat per religió i cultura, i que integra la identitat moral i el sentit de destí dels pobles. Atacant-lo, EE.UU. s’ha col·locat al costat dels perdedors de la història.
William Pfaff és un escriptor estatunidenc, columnista de l’International Herald Tribune i freqüent col·laborador de The New York Review of Books. Va servir a les Forces Especials del Estats Units durant i després de la guerra de Corea. El 1961 es va convertir en un dels primers membres del Hudson Institute.