Sí, estem en primàries. L’èxit o fracàs de Bernie Sanders segur que tindrà majors conseqüències per a nosaltres que allò que resulti, o no resulti, de les negociacions que protagonitza Pedro Sánchez. Ja m’he referit altres vegades al fet que després de totes les grans decisions econòmiques i militars preses pels nostres últims governs hi ha sempre converses o cartes que insten o fins i tot amenacen; converses o cartes de tecnòcrates, polítics, militars, diplomàtics o agents estatunidencs o europeus que treballen al servei de les grans famílies financeres anglosaxones. Aquestes famílies són molt més que financeres. Van ser al seu dia les grans famílies monopolistes del ferrocarril, el petroli, etc. Però en aquesta època de financiarització (en la qual les finances arriben a un volum increïble i actuen de manera embogida i fora de control, amb un suport cada vegada menor en l’economia real), fins i tot els recursos naturals, inclòs el petroli, són béns amb els quals especular.

Així que, donant per suposat tot l’anterior, d’allò que avui vull tractar és de les primàries, les seves i les nostres, que se celebren aquests dies. I el primer que em sorgeix és una exclamació: Déu ens deslliuri, sobretot, de Hillary Clinton! La perversa fruïció amb què aquesta política del més alt nivell va contemplar en el seu dia les terribles imatges del linxament de Moammar al-Gaddafi em va deixar atònit. Després de les imatges del somrient trio criminal de les Açores o les de George W. Bush i el seu equip resant piadosament abans d’atacar l’Iraq i provocar una increïble mortaldat i desolació, em pensava que ja res de la classe política de l’Occident “democràtic” i “alliberador” em podria escandalitzar. Però m’equivocava.

Són unes imatges incòmodes de la candidata de l’establishment nord-americà, imatges que els grans mitjans corporatius globalistes s’han cuidat de guardar bé als seus arxius. Quan els interessa, treuen de context i s’ageganten simples anècdotes. Però, per contra, altres vegades consideren anecdòtics fets realment reveladors. De totes maneres, és comprensible: estan molt ocupats deixant en evidència el pervers Vladímir Putin, en repetir-nos una i altra vegada que el dèspota Baixar al-Àssad és un destorb per a la democràcia (una nosa que cal eliminar amb ajuda d’estats tan “democràtics” com el d’Aràbia Saudita) o en altres tasques tan “nobles” com aquestes. Estan tan ocupats, que no tenen temps per minúcies referents a aquesta “gran dama” de la política estatunidenca. En tot cas, segueixo anhelant que Déu ens deslliuri d’aquesta “gran dama”. I, sobretot, que deslliuri Síria (o el que en queda) d’aquesta dona, “líder” sàdica amb els “dolents” però vassalla submisa respecte als “honorables” homes de Wall Street. I que alliberi així mateix d’ella els següents països que són a la llista d’aquells als qui cal “alliberar”.

Tant de bo que ens deslliuri també de l’excèntric bocamoll Donald Trump, un autopromocionat “polític” que va per lliure. Com a bon gos que lladra sospito que –com diu la dita– és en realitat molt menys mossegador que la resta de candidats, tots ells (ja siguin republicans o demòcrates) sorgits d’un sistema que alguns com Noam Chomsky qualifiquen com de partit únic: el partit dels grans bancs i les grans corporacions. Tant de bo que Bernie Sanders no resulti una nova estafa, semblant a la que ha estat Barack Obama. Tant de bo que, com sembla ser, després de la gran crisi-estafa actual estigui rebrotant el major i més prolongat dels conflictes que ha patit Estats Units des de la seva Declaració d’Independència: la tremenda confrontació entre, d’una banda, les grans “famílies” prestadores, en constant campanya per aconseguir i preservar el control del sistema monetari i financer i, de l’altra, la societat en constant lluita per no perdre el control democràtic de la seva economia.

Després del president Andrew Jackson, va ser Abraham Lincoln qui tres dècades després va prendre el relleu en aquesta tremenda guerra. Durant la Guerra Civil va haver de recórrer al crèdit de la família Rotschild, igual que els Confederats del sud, amb un interès del 25% i fins el 36%. El 1773 l’alemany Mayer A. Rotschild havia afirmat: “Les guerres han de ser dirigides de forma tal que les nacions implicades s’enfonsin encara més en els seus deutes i quedin llavors sota el nostre poder”. El 1865, el mateix any que va ser assassinat, Abraham Lincoln s’havia negat a pagar als banquers els interessos del deute i, gràcies a la seva Llei de Moneda de Curs Legal de 1862, havia fet que el Tresor emetés 449.338.902 dòlars propis. Va ser assassinat el 1865 i la seva llei immediatament derogada.

Durant la Guerra Civil, havia afirmat: “Tinc dos grans enemics: l’Exèrcit del Sud davant meu i els banquers darrere. Dels dos, el qui està darrere és el meu major enemic”. I també: “Els poders del diner s’alimenten de la nació en temps de pau i conspiren contra ella en temps d’adversitat. Són més despòtics que un monarca, més insolents que l’autocràcia i més egoistes que la burocràcia. Denuncien com a enemics públics tots els qui qüestionen els seus mètodes o treuen a la llum els seus crims”.

Ja en aquell llunyà conflicte, aquestes grans “famílies” utilitzaven els mitjans de comunicació per segrestar la democràcia. En un editorial titulat “Els Greenbacks [així es van anomenar els nous bitllets] de Lincoln”, del diari londinenc The Times, es podia llegir: “Si aquesta malvada política financera, consistent en la creació de diners per l’Estat, que s’està duent a terme a la República Nord-americana continua en vigor, al final podrà emetre els seus propis diners sense costar-li res. Tindrà tots els diners necessaris per dur a terme el seu comerç. Pagarà tots els seus deutes i mai més els contraurà. Amèrica del Nord es convertirà en el país més pròsper del món, més encara, la seva prosperitat no tindrà comparació amb res vist fins avui. Aquest govern ha de ser destruït, o ens destruirà a nosaltres”.

El canceller alemany Otto von Bismarck no tenia cap dubte sobre el fet que van ser les grans “famílies” prestadores les que van estar darrere el magnicidi que va acabar amb la seva vida: “Va obtenir pel Congrés el poder de tenir préstecs del mateix poble, amb la emissió de diners i títols. L’Estat i la Nació van fugir de les maquinacions dels banquers. Ells van entendre immediatament que els Estats Units s’haurien lliurat de les seves urpes. Això va decidir la mort de Lincoln”. Curiosament una història bastant semblant s’ha repetit cada vegada que un nou president ha intentat que l’Estat recuperés la facultat d’emetre el dòlar i controlar la política monetària i financera.

L’últim d’ells va ser John F. Kennedy. El 4 de juny de 1963, mig any abans de ser assassinat, havia despullat la Reserva Federal de la seva prerrogativa d’emetre en exclusiva el dòlar. Havia signat l’Ordre Executiva Nº 11110 que va tornar al Govern la facultat d’emetre moneda, sense haver de demanar-ne de prestada a la Reserva Federal. Va iniciar l’emissió de dòlars per part del Tresor, amb la pretensió de substituir totalment els de la Reserva Federal. Es va donar l’ordre d’emetre uns 4.293.000.000 dòlars, els quals van ser anomenats els United States Notes, que tindrien la garantia de l’Estat. Immediatament després del magnicidi, el seu successor, Lyndon B. Johnson, decidia la retirada de tots els que estaven en circulació

Els posicionaments de Sanders no semblen ser tan radicals com els d’aquests històrics líders (jo no ho he sentit parlar de tornar a recuperar la Reserva Federal per part de l’Estat), però podrien inscriure’s en aquella mateixa guerra que està latent des de l’assassinat de John F. Kennedy: prometre acabar amb els privilegis de Wall Street (i tal llenguatge no sembla ser una màscara com la que va utilitzar Barack Obama, que era en realitat el candidat més recolzat en el seu moment per Wall Street). A més, atès que la interrelació i la interdependència entre tots i tot és molt més real del que les aparences ens deixen veure, m’agradaria creure que l’anomenat fenomen Corbyn, al Regne Unit, així com les recents iniciatives que estan naixent per intentar democratitzar la Unió Europea davant aquests poders econòmics (iniciatives promogudes per personalitats com Gianis Varufakis i en les que participen Ada Colau o l’eurodiputada Lola Sánchez) són també símptomes que ja està més propera l’hora d’un canvi profund. Tant de bo sigui així ja que, com Noam Chomsky acaba de repetir un cop més, estem vivint el moment més crític de la història de la humanitat. I no queda gairebé temps per reconduir els esdeveniments. Però, en el cas que Bernie Sanders estigui veritablement disposat a enfrontar-se a Wall Street, fins on li permetran arribar?