Ja fa tres anys, en el meu llibre L’hora dels grans “filantrops”, em referia als grans canvis que l’era Obama ens anava a portar. Alertava, en especial, sobre el fet que les grans agressions internacionals provocades des de fa un parell de dècades per l’afany de supremacia mundial que mou a Occident, s’anirien desplaçant des d’Orient Mitjà cap a les fronteres amb Rússia i fins i tot cap a l’Extrem Orient. Es tracta d’un afany tan embogit, que ens està col·locant a la vora de l’abisme. Noam Chomsky va decidir cridar l’atenció sobre això i convertir-lo en el títol d’un dels seus llibres més importants: Hegemonia o supervivència. El domini mundial dels EUA. Cal recordar de nou que Noam Chomsky està considerat per molts, com pel gens “radical” New York Times, el més important intel·lectual de l’actualitat.

Això és el que es pot llegir en les primeres línies de la tapa posterior del meu llibre esmentat, és a dir, en el lloc més destacat d’ell: “Amb Barack Obama s’ha activat el pla Brzezinski, anomenat així pel seu autor: Zbigniew Brzezinski, el geoestratega creador de la Comissió Trilateral. Avança cap al seu desenllaç el gran joc: el domini de tot el continent euroasiàtic”. Qui ja en el seu moment va ser l’home fort a l’ombra del president Jimmy Carter; qui va presumir públicament d’haver desintegrat l’Imperi soviètic, creant els mujahidins (dels que va néixer Al-Qaida) i donant-li, a l’Afganistan, el seu propi Vietnam; qui va declarar que les més de tres mil víctimes de les Torres Bessones era un preu que valia la pena pagar a canvi de l’ensorrament d’un Imperi com el soviètic; qui, de nou des de l’ombra, va tenir tant a veure amb la “creació” de Barack Obama i l’assessora des del començament … ho ha manifestat reiteradament amb tota claredat: el veritable objectiu no és l’Iraq o l’Iran, cal apuntar a Rússia.

Respecte a l’atemptat que ara ens ocupa, hi ha una clau fonamental que, encara que els grans mitjans corporatius occidentals l’estiguin silenciant, no cal deixar de banda: en aquests mateixos dies, sota el lideratge de Vladímir Putin, ha nascut el gran banc dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), el Banc de Desenvolupament, que, amb un capital declarat de 100.000 milions de dòlars, farà que ja res sigui igual en aquell àmbit que és el més determinant en aquest moment per a la marxa del món, el de l’economia. Des del meu punt de vista, aquest terrible atemptat terrorista o és un intent d’eliminar físicament Vladímir Putin (l’avió presidencial rus, molt semblant al que va patir l’atemptat, gairebé va coincidir amb ell en el mateix lloc i a la mateixa hora, quan precisament tornava de la cimera dels BRICS al Brasil), o és un avís de tipus mafiós a aquell que en aquests moment és l’home a batre, o, en tot cas, busca la desestabilització del règim rus.

Des de la primera meitat del segle XIX, tots aquells presidents nord-americans que es van oposar a un Banc Central en mans de les grans “famílies” financeres, van ser “casualment” assassinats o van sofrir intents d’assassinat: Andrew Jackson, Abraham Lincoln, James A. Garfield, Theodore Roosevelt, John F. Kennedy … I això sense comptar ni a aquells presidents que “van desaparèixer” de l’escena de manera menys violenta ni a les moltes altres personalitats polítiques que van patir tota mena de seriosos problemes per causa del seu enfrontament a tals “famílies”. “Famílies” que, gràcies als seus grans monopolis i al control dels successius bancs centrals, es van anar convertint en el veritable govern a l’ombra.

El 1971, dominada ja absolutament la política interior nord-americana per la Reserva Federal, i amb l’objectiu de permetre una expansió financera sense límit ni control, el dòlar va ser desvinculat de les reserves d’or i plata nord-americà i vinculat al més estratègic de tots els recursos: el petroli. Va ser vinculat a tants jaciments de petroli, a tot arreu del món, dels quals Estats Units sembla ser el veritable amo, petroli per a la compra del qual el dòlar es va convertir en imprescindible. Des de llavors, convertit el dòlar més que mai en la moneda de referència mundial de la qual cal disposar d’abundants reserves, els qui han estat assassinats o han patit intents d’assassinat no han estat els presidents nord-americans oposats a la creació i control del dòlar per les grans “famílies” financeres, sinó els presidents d’aquells països que han intentat desfer-se de l’obligació de vendre el seu petroli en dòlars: Saddam Hussein, Hugo Chávez, Muammar al-Gaddafi …

De fet, tot i que l’economia nord-americana només representa el 20% de l’economia global, el 85% de totes les transaccions mundials de divises es realitzen en dòlars. La creació i imposició del petrodòlar ha estat, sens dubte, una “brillant” estratègia que ha donat als Estats Units el predomini absolut de l’economia mundial. Els 6,5 bilions de dòlars que es mouen cada any al món al voltant del petroli constitueixen el 10% del PIB mundial i el 40% del PIB dels Estats Units. Però es tracta d’una “genialitat” que només és possible per a aquells que estan recolzats en el poder militar i que no tenen cap escrúpol a imposar i executar mitjançant crims massius. La veritat és que en aquesta hora Estats Units s’ho juga tot: si el dòlar deixa de ser la moneda mundial de reserva, perquè el petroli deixa de vendre’s necessàriament en dòlars o perquè els BRICS acaben amb la seva hegemonia monetària, l’Imperi dels grans financers “filantrops” té els dies comptats.

Amb l’enderrocament del Boeing de Malaysia Airlines, Rússia no tenia res a guanyar i sí molt a perdre. Per contra, avui dia només Occident pot ser capaç de semblant provocació. Encara que la societat occidental no n’acaba de ser conscient, actualment només Occident té l’ambició expansionista i el desvergonyiment per iniciar els crims contra la pau que últimament ve duent a terme. I només ell té també el cinisme i el control dels grans mitjans de comunicació necessaris per, immediatament després de semblant atemptat, imposar al món una versió oficial falsejada dels fets.

I si tenim en compte el conegut modus operandi nord-americà en esdeveniments extraordinaris com aquest, que han precedit sempre les grans ofensives imperialistes (esdeveniments estudiats pels millors experts mundials o per antics membres de la CIA), les coses es van fent cada vegada més evidents. Aquest atemptat és la còpia exacta de, per exemple, l’atemptat amb dos míssils contra el Falcon presidencial ruandès, que el 6 abril 1994 va acabar amb la vida dels dos presidents hutus de Rwanda i Burundi i va desencadenar l’anomenat genocidi ruandès. I les actuals declaracions occidentals immediatament posteriors a aquest atemptat són la còpia exacta de la tremenda operació d’intoxicació informativa massiva que, només unes hores després, ja presentava al món una versió i uns culpables (falsos) de l’atemptat de Kigali en aquella tràgica primavera de 1994.