Fa cent anys la civilització europea, tal com s’havia conegut, estava acabant la seva vida a la Gran Guerra, més tard anomenada Primera Guerra Mundial. Milions de soldats sota les ordres de generals insensats, als braços hostils del filferro de pues i el foc de les metralladores, havien deixat els exèrcits estancats en les trinxeres. Es podria haver arribat a una pau raonable, però el president estatunidenc Woodrow Wilson va mantenir la carnisseria enviant soldats estatunidencs de refresc per intentar canviar el rumb contra Alemanya a favor d’anglesos i francesos.
Les noves metralladores americanes i el filferro de pues van afeblir la posició alemanya i es va acordar un armistici. Als alemanys se’ls va prometre que no hi hauria pèrdues territorials ni reparacions si deposaven les armes, cosa que van fer, i van ser traïts a Versalles. La injustícia i l’estupidesa del Tractat de Versalles van produir la hiperinflació alemanya, el col·lapse de la República de Weimar i l’ascens de Hitler.
Les demandes d’Hitler que Alemanya recuperés el terreny lliurat a França, Bèlgica, Dinamarca, Lituània, Txecoslovàquia i Polònia, que comprenia el 13% del territori europeu d’Alemanya i una desena part de la seva població, i una repetició de l’estupidesa francesa i britànica que havia engendrat la Gran Guerra va acabar amb les restes de la civilització europea en la Segona Guerra Mundial.
Els Estats Units es van beneficiar enormement d’aquesta mort. L’economia dels Estats Units es va quedar al marge de les dues guerres mundials, però les economies d’altres llocs van ser destruïdes. Això va deixar els bancs de Washington i Nova York com els àrbitres de l’economia mundial. El dòlar estatunidenc va reemplaçar la lliura esterlina britànica com a moneda de reserva mundial i es va convertir en el fonament de la dominació dels Estats Units en la segona meitat del segle XX, un domini limitat en el seu abast només per la Unió Soviètica.
El col·lapse soviètic de 1991 va eliminar aquesta restricció de Washington. El resultat va ser una explosió de prepotència i arrogància estatunidenca que va deixar sense efecte el poder de lideratge que havia passat als Estats Units. Des del règim de Clinton, les guerres de Washington han erosionat el lideratge estatunidenc i s’ha substituït l’estabilitat a l’Orient Mitjà i Àfrica del Nord pel caos.
Washington es va moure en la direcció equivocada, tant en els àmbits econòmic com polític. En lloc de diplomàcia, Washington va utilitzar amenaces i coaccions. “Fes el que et diem o et bombardejarem fins que tornis a l’edat de pedra”, com el subsecretari d’Estat, Richard Armitage, va dir al president Musharraf del Pakistan. No content d’intimidar països febles, Washington amenaça països poderosos com Rússia, la Xina i l’Iran amb sancions econòmiques i accions militars. En conseqüència, gran part del món no occidental està abandonant el dòlar estatunidenc com a moneda mundial, i un cert nombre de països estan organitzant un sistema de pagaments, els seus propis Banc Mundial i FMI. Alguns membres de l’OTAN estan reconsiderant la seva pertinença a una organització que Washington està portant al conflicte amb Rússia.
L’inesperat ràpid ascens de la Xina al poder deu molt a l’avarícia del capitalisme estatunidenc. Impulsats per Wall Street i l’esquer de “majors beneficis”, els executius corporatius nord-americans van interrompre el creixent augment dels nivells de vida dels Estats Units buscant l’alta productivitat i el major valor afegit a l’estranger, on un treball es paga comparablement menys. Amb els treballs se’n va anar la tecnologia i el coneixement dels negocis. La capacitat estatunidenca va ser donada a la Xina. Apple Computer, per exemple, no només ha deslocalitzat els llocs de treball, sinó que també ha externalitzat la seva producció. Apple no té fàbriques xineses pròpies que realitzin els seus productes.
L’estalvi en costos laborals dels Estats Units s’ha convertit en beneficis empresarials, remuneració d’executius i guanys de capital dels accionistes. Una de les conseqüències ha estat l’empitjorament de la distribució dels ingressos dels Estats Units i la concentració de l’ingrés i la riquesa en poques mans. Una democràcia de classe mitjana s’ha transformat en una oligarquia. Com va dir recentment l’expresident Jimmy Carter, EUA ja no és una democràcia, és una oligarquia.
A canvi de guanys a curt termini i amb la finalitat d’evitar les amenaces d’absorció de Wall Street, els capitalistes han regalat l’economia estatunidenca. Ja que la producció i l’ocupació d’habilitats professionals comerciables se n’ha anat dels Estats Units, els ingressos familiars reals han deixat de créixer i han baixat. La taxa de participació en la força laboral dels Estats Units ha caigut, tot i que s’ha proclamat la recuperació econòmica. La creació d’ocupació es limita a serveis domèstics mal pagats, com els venedors al detall, cambreres, bàrmans i llocs de treball a temps parcial reemplaçant llocs de treball a temps complet. Els joves que comencen a treballar tenen cada vegada més dificultats per establir una existència independent, amb un 50% dels nord-americans de 25 anys d’edat vivint a casa dels pares.
En una economia impulsada pel consum i la despesa d’inversió, la manca de creixement de la renda real dels consumidors significa una economia sense creixement econòmic. Dirigida per Alan Greenspan, la Reserva Federal en els primers anys del segle XXI va substituir la manca de creixement dels ingressos dels consumidors per un creixement del deute de consum per tal de mantenir l’economia en moviment. Això només podria ser un pal·liatiu a curt termini, a causa que el creixement del deute de consum es veu limitada pel creixement dels ingressos dels consumidors.
Un altre error greu va ser la derogació de la regulació financera que va fer el capitalisme funcional. Els bancs de Nova York estaven darrere d’aquest error monumental, i van usar els seus pagaments a un senador de Texas, a qui van recompensar amb un sou de set xifres i la vicepresidència d’un banc per obrir les comportes a un increïble palanquejament de deute i frau financer amb la derogació de la Glass-Steagall.
La derogació de la Glass-Steagall ha destruït la separació entre banca comercial i d’inversió. Un dels resultats ha estat la concentració de la banca. Ara cinc mega-bancs dominen l’escena financera nord-americana. Un altre resultat ha estat el poder que els mega-bancs han guanyat sobre el govern dels Estats Units. Avui el Tresor dels Estats Units i la Reserva Federal només serveixen els interessos dels mega-bancs.
Als Estats Units els estalviadors no han tingut cap interès pels seus estalvis en vuit anys. Els qui estalvien per a la seva jubilació amb la finalitat que siguin acceptables les miserables prestacions de la Seguretat Social han hagut de recórrer al seu capital, deixant menys herència per als seus fills i néts en dificultats.
La política financera de Washington està obligant les famílies a extingir-se gradualment. Aquesta és la “llibertat i la democràcia” als Estats Units avui.
Entre els propis capitalistes i els seus còmplices, els ideòlegs liberals, estan d’acord sobre l’abús de poder del govern, però estan menys preocupats per l’abús del poder privat, l’avarícia capitalista, que està destruint famílies i considera l’economia com el camí cap al progrés. Desconfiant dels reguladors del govern de mala conducta privada, els liberals van proporcionar el pretext per a la derogació de la regulació financera, que va produir el capitalisme estatunidenc funcional. Avui les regles disfuncionals del capitalisme existeixen gràcies a la cobdícia i la ideologia liberal.
Amb la desaparició de la classe mitjana estatunidenca, que es fa més evident cada dia que una altra escala de mobilitat ascendent és desmantellada, els Estats Units es converteixen en un país bipolar dividit entre els rics i els pobres. La conclusió més òbvia és que la manca de lideratge polític estatunidenc significa inestabilitat, cosa que porta a un conflicte entre els qui tenen, l’1%, i els desposseïts, el 99%.
La manca de lideratge als Estats Units no es limita a l’arena política, sinó que es dóna en tot l’escenari. L’horitzó temporal de funcionament en les institucions estatunidenques és molt curt. De la mateixa manera que els fabricants estatunidencs han perjudicat la demanda nord-americana dels seus productes pel trasllat a l’estranger de llocs de treball estatunidencs i els ingressos dels consumidors associats als llocs de treball, les administracions universitàries estan destruint les universitats. Tant com el 75% dels pressupostos universitaris es dediquen a l’administració. Hi ha una proliferació de prebostos, assistents de prebostos, degans, assistents dels degans i directors generals per cada infracció assenyalada de correcció política.
Els llocs de treball permanents, la pedra angular de la llibertat acadèmica, estan desapareixent ja que els administradors universitaris recorren a personal adjunt per impartir cursos per uns pocs milers de dòlars. La disminució de llocs de treball permanents anuncia una disminució de la matrícula en els programes de doctorat. La matrícula universitària en general és probable que disminueixi. L’experiència universitària s’està soscavant al mateix temps que la rendibilitat financera de l’educació universitària s’està erosionant. Cada vegada més estudiants es graduen en un entorn laboral que no produeix ingressos suficients per pagar els seus préstecs estudiantils o per formar llars independents.
Cada vegada més la investigació universitària és finançada pel Departament de Defensa i pels interessos comercials, i serveix a aquests interessos. Les universitats estan perdent el seu paper com a font de crítics socials i reformadors. La veritat mateixa s’està comercialitzat.
El sistema bancari, que anteriorment finançava negocis, està cada vegada més centrat en la conversió de l’economia, tant com sigui possible, en instruments de deute palanquejada. Fins i tot la despesa del consumidor es redueix amb taxes altes d’interès de targetes de crèdit. L’endeutament està augmentant més ràpid que la producció real de l’economia.
Històricament, el capitalisme s’ha justificat amb l’argument que es garanteixi la utilització eficient dels recursos de la societat. Els guanys eren un senyal que s’estaven utilitzant els recursos per maximitzar el benestar social, i les pèrdues eren un signe d’ús ineficient dels recursos, que era corregit per la fallida de l’empresa. Aquest ja no és el cas quan la política econòmica d’un país serveix per protegir les institucions financeres que són “massa grans per fer fallida” i quan els guanys reflecteixen el trasllat a l’estranger del PIB dels Estats Units, com a resultat de la deslocalització dels treballs. És evident que el capitalisme estatunidenc ja no serveix a la societat, i l’empitjorament de la distribució de la renda i la riquesa ho demostra.
Cap d’aquests greus problemes s’abordarà pels candidats presidencials, i cap partit proposarà un pla de rescat per als Estats Units. La cobdícia desenfrenada, a curt termini en la naturalesa, seguirà enfonsant els Estats Units.