La solidaritat amb Ghana representa més d’un segle d’identificació amb la pàtria.
Fa cinc dècades, el 24 de febrer de 1966, es va dur a terme un cop d’estat en contra del Dr. Kwame Nkrumah, el líder del moviment d’independència de Ghana i el principal arquitecte de la lluita revolucionària africana del segle XX.
Nkrumah, el fundador del Partit de l’Assemblea dels Pobles (Convention Peoples Party, CPP) el 1949, que va portar l’antiga colònia britànica de la Costa d’Or a la independència nacional el 1957, estava fora de Ghana en una missió de pau destinada a posar fi a la intervenció dels Estats Units al Vietnam. El president s’havia aturat a Beijing, República Popular de la Xina, per celebrar consultes amb el primer ministre Chou En-lai i tenia planejat continuar a Hanoi.
Quan Nkrumah es va reunir més tard amb Chou el va informar que hi havia hagut un cop militar a Ghana. La seva primera reacció va ser d’incredulitat, però el líder xinès li va dir que aquests retrocessos formen part de la lluita revolucionària.
El cop es va dur a terme per oficials militars de baix rang i de la policia amb l’ajuda directa i la coordinació de l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) i el Departament d’Estat dels Estats Units. Els membres principals del CPP van ser assassinats, detinguts i conduïts a l’exili, mentre que la premsa del partit va ser confiscada juntament amb les estacions de ràdio i televisió nacionals.
Les oficines del CPP van ser atacades per torbes contrarevolucionàries encoratjades per la CIA i la camarilla militar-policial que s’havia fet amb el poder. Llibres de Nkrumah i altres dirigents socialistes van ser destrossats i cremats.
Els quadres de diversos moviments d’alliberament nacional que s’havien refugiat a Ghana i estaven rebent formació política i militar van ser deportats pels líders del cop que es feien anomenar el “Consell Nacional d’Alliberament” (NLC). Altres aliats fraterns de les Revolucions de Ghana i Àfrica van ser acomiadats dels seus llocs de treball dins del govern, el sector educatiu i els mitjans de comunicació.
La participació de la CIA va ser àmpliament considerada com a fonamental en el seu moment, i més tard es van donar a conèixer proves documentals fermes a través de la desclassificació d’arxius del Departament d’Estat que es va produir sota l’administració del president Lyndon B. Johnson. El subsecretari d’Estat per a Assumptes Africans, G. Mennen Williams, va enviar una carta de protesta a l’ambaixada de Ghana a Washington a finals de 1965 arran de la publicació del llibre de Nkrumah “Neo-colonialisme: l’última etapa de l’imperialisme”, que va exposar el paper central de Washington i Wall Street en el subdesenvolupament persistent d’Àfrica.
Nkrumah i la història afroamericana
Kwame Nkrumah va néixer a la regió ghanesa de Nzima, a Nkroful, el 1909. Més tard, el 1935, viatjarà als Estats Units per cursar estudis superiors a la Universitat de Lincoln, a Pennsylvania, la primera escola i universitat negres (HBCU) del país, fundada durant l’esclavatge el 1854.
Lincoln era un ambient ideal per Nkrumah que va estudiar ciències socials, filosofia i teologia. Es va involucrar en la lluita afroamericana a través del treball amb l’Associació d’Estudiants d’Àfrica, en la qual va exercir com a president durant diversos anys, així com al Consell d’Afers africans amb el Dr. W.E.B. Du Bois, el Dr. William A. Hunton i Paul Robeson.
Va esdevenir un clergue presbiterià autoritzat, cosa que li donà accés a poder parlar en nombroses esglésies afroamericanes. Nkrumah va treballar durant els seus dies a la universitat fent petits treballs i patint greus privacions econòmiques.
Quan va deixar els Estats Units el 1945, Nkrumah es va establir a Gran Bretanya durant dos anys, on va ajudar a organitzar l’històric Cinquè Congrés Panafricà a Manchester, l’octubre d’aquell any. La reunió va ser presidida per Du Bois i va comptar amb la participació d’altres figures destacades dins dels moviments d’alliberament africans, entre ells George Padmore de Trinitat, que havia treballat amb la Internacional Comunista durant la dècada de 1920 i principis de 1930; Amy Ashwood Garvey, la primera esposa de Marcus Garvey, que va dur a terme polítiques d’esquerra; Jomo Kenyatta de Kenya; juntament amb representants dels sindicats, organitzacions camperoles i estudiants.
Després, Nkrumah va tornar a Ghana a finals de 1947 i amb la fundació del CPP, menys de dos anys més tard, va anar a la presó dues vegades per organització d’actes contra l’imperialisme britànic. A causa del suport de les masses del seu partit durant unes eleccions de reforma colonial controlades, el febrer de 1951, Nkrumah va ser alliberat de la presó i nomenat Cap dels Assumptes de Govern com a part d’un acord de transició cap a la independència, guanyada després, el març de 1957.
Durant el període de la independència, Ghana es va convertir en un refugi per a les figures polítiques afroamericanes, artistes, professionals i gent de negocis. Alguns dins d’aquest grup es van convertir en ferms defensors del govern de Nkrumah, que estava sota una creixent pressió de la CIA i el Departament d’Estat després de 1961.
Diversos centenars d’afroamericans es van instal·lar a Ghana, incloent-hi Maya Angelou, escriptora, ballarina i partidària dels moviments d’alliberament africans; Alice Windom de Sant Lluís, un treballador social i educador que va ajudar a organitzar l’itinerari de Malcolm X quan va viatjar a Ghana el maig de 1964; Vicki Holmes Garvin, activista sindical i membre del Partit Comunista que va servir com un company de treball, amb Robert i Mabel Williams, a la Xina diversos anys més tard després de sortir de Ghana; Julius Mayfield, un novel·lista i assagista que va deixar els Estats Units enmig dels atacs a Robert Williams, i va treballar a Ghana com a periodista i editor de la Revista d’Àfrica, un diari panafricanista en suport del govern CPP; W.E.B. Du Bois, a qui se li va donar la ciutadania de Ghana i va ser nomenat com a director de l’Enciclopèdia Africana; Shirley Graham Du Bois, la segona esposa del Dr. Du Bois, una organitzadora política, membre del Partit Comunista, prolífica escriptora i productora, va ser designada per Nkrumah com a directora de la Televisió Nacional de Ghana; entre d’altres.
Després del cop d’estat, el febrer de 1966, la majoria dels afroamericans progressistes van ser obligats a abandonar Ghana a causa del caràcter proimperialista del règim NLC. El Dr. Du Bois havia mort l’agost de 1963. No obstant això, la seva dona, que treballava com una figura destacada en el govern de Ghana va ser posada sota arrest domiciliari pels funcionaris de la policia militar. Shirley Graham Du Bois va deixar Ghana i més tard va viure a Egipte i la Xina, on va morir el 1976.
L’imperialisme dels Estats Units continua la desestabilització de l’Àfrica
Cinc dècades després, la CIA i el Departament d’Estat encara estan fortament involucrats en la desestabilització dels Estats africans i els moviments progressistes. El Comando Àfrica dels Estats Units (AFRICOM), fundat el 2008, està construint pistes d’aterratge d’avions no tripulats, estacions i bases militars en diverses regions de tot el continent. La lluita antiimperialista pel que fa a les intervencions a l’Àfrica és tan rellevant avui com ho va ser el 1966.
Organitzacions polítiques afroamericanes van exercir un paper clau influint Nkrumah des de la dècada de 1930 fins a la seva sortida del poder el 1966 i més enllà, just fins a la seva mort el 1972 a Romania. Tot i que la caiguda del govern de Nkrumah va ser dissenyada per l’imperialisme estatunidenc per frenar l’avanç de la Revolució Africana i la internacionalització de la lluita dels afroamericans, els esforços de solidaritat es van accelerar a partir de finals de 1960 fins a la dècada de 1990 quan els últims vestigis de govern de la minoria blanca eren eliminats a Sud-àfrica i Namíbia.
Les generacions més joves d’activistes afroamericans poden beneficiar-se molt de l’estudi de la intersecció entre la lluita per l’alliberament dins dels Estats Units, el Carib, Amèrica Llatina, Europa i el continent africà. Va ser durant aquest període després de la finalització de la Segona Guerra Mundial fins al començament del segle XXI que es van aconseguir enormes guanys en les àrees de l’alliberament nacional, la unitat panafricana i l’orientació socialista.
Avui en dia, que es posa un fort èmfasi en les manifestacions en contra de l’ús de la força letal contra els afroamericans per la policia i vigilants, la identificació amb les lluites més àmplies que tenen lloc al món africà sovint es passa per alt. Malgrat els avenços ideològics del període anterior, on les persones d’ascendència africana van començar a identificar-se com a afroamericans, sembla haver-hi una reversió acrítica centrada en ressuscitar la “negritud” als Estats Units, en contravenció amb les nocions d’una “personalitat africana i un panafricanisme” avançat per Nkrumah i els seus col·laboradors.
Aquests desenvolupaments, si no han estat controlats, trencaran el moviment afroamericà de la majoria dels seus aliats naturals entre les forces afins de tot el món africà. A més, amb una falta d’èmfasi en l’internacionalisme, la lluita afroamericana difícilment assolirà el seu màxim potencial a través de guanyar aliats a tot el món.