La gent de l’establishment que va portar Hillary Clinton a la cúpula d’una casta política instrumentalitzada per ells, ha perdut una important batalla. Hauran de reorganitzar les seves estratègies si pretenen sortir finalment victoriosos d’aquesta tremenda guerra, tant de classes com imperial, que per ara van guanyant. Tot i que no els va sortir del tot malament l’actual jugada, ja que van aconseguir tombar aquell que en realitat més odiaven, Bernie Sanders. Massa gent segueix tenint encara les seves ments condicionades per un fals bipartidisme del que aquestes elits es mofen. A aquest company de partit de la seva candidata no li perdonaran que, al costat d’altres dos senadors, aconseguís que la Reserva Federal, el Sancta Sanctorum del Sagrat Temple de la seva fanàtica religió financera, fos auditada per primera vegada des de la seva creació el 1913. Gràcies a aquesta auditoria tenim una informació d’extrema importància i gravetat sobre el rescat bancari. Informació que no obstant això han ignorat o silenciat sistemàticament tots els mitjans occidentals. Informació sorprenentment ignorada també fins i tot per la majoria dels qui es consideren progressistes.
Tot i el seu discurs autoritari, xenòfob, masclista, demagog, canviant… amb el qual hauria seduït una massa de ressentits o ignorants, segons ens diuen els gurus de l’establishment, la veritat és que Donald Trump mai hauria guanyat les eleccions si no hagués fet una crítica frontal a la globalització que una reduïda elit ha aconseguit convertir en una financiarització embogida. Una financiarització que ha perjudicat greument fins i tot les tradicionals finances associades a la indústria i a qualsevol altra forma de creació de riquesa real. Una financiarització que ha originat una desigualtat tan extrema que està generant onades d’indignació i que, abans o després, provocarà una autèntica revolució, una més de les tantes revolucions que s’han succeït al llarg de la història. Una financiarització que (mentre es retalla més i més en les necessitats bàsiques de la societat o fins i tot es deixa que les infraestructures públiques es deteriorin) infla una colossal massa de dòlars circulants fiduciaris (sense suport en l’economia real la suma de la qual ni el mateix Govern coneix) per tal de realitzar descomunals rescats bancaris, generar enormes deutes sobirans o dur a terme les seves cada vegada més nombroses guerres imperials.
El que els estatunidencs han decidit en aquestes eleccions no ha estat una nova alternança partidista en l’enganyós i habitual marc de l’alternança entre demòcrates i republicans, sinó la continuació o ruptura del sistema creat i controlat per aquestes elits financeres. Mentrestant, els grans mitjans, dels quals elles mateixes en són propietàries, repeteixen fins a la sacietat el mantra que tota aquesta rebel·lió de les masses, que sorgeix tant per la dreta com per l’esquerra, és només populisme. Aviat anirem confirmant si Donald Trump s’enfronta realment al sistema o si de nou el món ha patit una altra genial manipulació de l’opinió pública. En aquest cas, es tractaria d’una estratègia tan genial com aquella amb la qual ens van endossar el primer president de color, un “salvador” que faria passar per l’adreçador Wall Street. Les manipulacions amb què pretenien portar per fi una dona a la presidència, encara que fos una de tan rebutjada com Hillary Clinton, només haurien estat igualment una estratègia genial en el cas que hagués estat una sola estratègia al costat de la candidatura de Donald Trump.
Però hi ha massa gent i mitjans de comunicació de l’establishment que van posar (i segueixen posant) un interès tan excessiu en denigrar el candidat, que no sembla que Donald Trump formi part del nucli dur d’aquesta elit, les grans famílies financeres, ni del seu projecte de dominació. Una altra cosa és que el nou president acabi sense gairebé marge d’actuació o fins i tot engolit per un sistema que té una enorme capacitat per anar “integrant” qualsevol dissidència. Sense descartar altres solucions més “dràstiques” que aquesta elit, experta en intrigues que arriben fins al magnicidi, seria capaç d’executar en l’hipotètic cas que Donald Trump intentés posar en pràctica algunes de les seves “bogeries” electorals, com la de desmantellar l’OTAN, la de tornar a auditar i fer passar per l’adreçador la Reserva Federal o la de restablir la Llei Glass-Steagall.
Vaig acabant ja amb unes últimes consideracions sobre el decisiu paper dels grans mitjans corporatius i sobre les cada vegada més evidents febleses de l’esquerra: amb unes anàlisis que no són prou lúcides i profundes en aquesta hora crítica sinó que estan massa condicionades per uns mitjans que són els qui en realitat estan sostenint una globalització neoliberal i imperial decadent, estem deixant el camp massa lliure als antisistema de l’extrema dreta. Els grans mitjans suposadament progressistes estan creant uns activistes desinformats i fins i tot fanatitzats, capaços de manifestar-se violentament contra el triomf de Donald Trump (el xenòfob que diu que expulsarà els refugiats sirians), però als quals ni els passa pel cap manifestar-se contra la Hillary Clinton que ha jugat un paper tan actiu en la destrucció de Líbia i Síria (provocant així una marea humana de milions de refugiats).
Si no és que, com vaig sospitar des del primer moment i ara està ja confirmat per WikiLeaks, no estiguem davant d’unes manifestacions espontànies sinó davant d’una nova “revolució” de color o una nova “primavera democràtica” (com les que fins ara ha finançat gent com George Soros)… a l’interior mateix, aquesta vegada, dels Estats Units! Per la qual cosa, amb aquestes manifestacions i la gran cobertura que li han donat els grans mitjans, ja tindríem la primera evidència que intentaran doblegar Donald Trump. O que, almenys, li estarien enviant els primers “avisos”.
En tot cas, ja és hora de rebutjar enèrgicament el pervers paper dels mitjans “progressistes”. I un cop més, els barroers anàlisis de l’estrella rutilant d’El País, John Carlin, són “exemplars”. Menysprea els tercermundismes, com el chavista, però no sembla ser conscient que ell mateix cau molt baix amb la seva fanàtica barroeria. El seu article del dia anterior a les eleccions, destacat en un privilegiat lloc per El Pais, és un exponent en estat pur d’aquesta barroeria. No se li va ocórrer altra cosa que construir una imaginària conversa entre el “dèspota” Putin i el gamarús Trump ja triomfador. En aquest diàleg groller es permet tractar tots dos com si ells fossin els agressors de tants pobles. Només una persona que no sap el que és l’equanimitat (que neix de l’honestedat), és capaç de silenciar les criminals i ben reals responsabilitats de Hillary Clinton, deixades en evidència per Wikileaks i, per contra, adjudicar a Putin i Donald Trump aquestes mateixes agressions internacionals en un repugnant diàleg de ficció.
El nacionalisme progressista, especialment, no es pot permetre que, després de l’apropiació de la marca “progressisme” per part de l’establishment, el nacionalisme xenòfob s’apropiï ara d’aquella altra força, la del sobiranisme democràtic, que al costat de la del despertar polític de les noves generacions tant preocupa els ideòlegs globalistes. Zbigniew Brzezinski, el gran estrateg i home de confiança a qui David Rockefeller va encarregar la creació de la més poderosa organització que existeix en l’actualitat, la Comissió Trilateral, ho tenia molt clar. Ho vaig explicar al final del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”:
“En el seu discurs de l’any 2010 en el Consell de Relacions Exteriors, reunit a Mont-real, Zbigniew Brzezinski va advertir que un despertar polític global, que és possible gràcies a Internet i a les més recents tecnologies, combinat amb les lluites internes entre les elits, està posant en perill la ‘noble’ aspiració d’aconseguir un Govern mundial. En el seu recent llibre Tres presidents, subtitulat La segona oportunitat per a la gran superpotència americana, qualifica aquest despertar com a populista-nacionalista. El populatxo es desperta! […] William Pfaff, exmembre de les Forces Especials estatunidenques, format en el famós Fort Bragg [analista polític habitual de l’International Herald Tribune i freqüent col·laborador de la New York Review of Books] descriu la fosca evolució d’aquestes Forces des dels seus inicis després de la Segona Guerra Mundial fins al dia d’avui. Conclou augurant la derrota segura de l’Imperi estatunidenc, a l’enfrontar-se a la força més poderosa de la història moderna, el nacionalisme, que integra la identitat moral i el sentit de destí dels pobles.”
Ens estem referint a gent poderosíssima. Gent com David Rockefeller, que va ser capaç d’aconseguir que un president estatunidenc, Richard Nixon, imposés al món (com explica Nomi Prins en el seu llibre All the Presidents ‘Bankers) un dòlar fiduciari que, perdent de la nit al dia el seu suport i paritat amb l’or, no va tenir després una altra garantia que la suposada solvència i honestedat dels banquers recolzats per l’Estat. O a tot estirar la d’un petroli, controlat a força de guerres imperials. Un dòlar fiduciari gràcies al qual ha estat possible aquesta financiarització embogida que cap estat és capaç de controlar. No obstant això, davant aquesta gent, mai hauríem de perdre la consciència que en la sobirania i la dignitat dels pobles hi resideix en última instància la força més poderosa de la història.