Aquells que no pretenen altra cosa que la consolidació i la perennització d’un sistema criminal de dominació global confonen sistemàticament la legalitat amb la legitimitat. Obvien que a tota la història han existit multitud de lleis injustes, la desaparició de les quals fins i tot pot servir d’índex precís del progrés ètic i espiritual de la humanitat. Segons tan malèvola confusió, jo encara seria a la presó des del 1974, data en la qual em vaig declarar el tercer objector de consciència (no testimoni de Jehovà) al servei militar obligatori: la llei prescrivia una condemna de vuit anys, condemna que era reiterada si després de complir la pena i ser altra vegada cridat a files  l’objector persistia en la seva rebel·lia.

Diuen que, en fer públics milers de documents secrets sobre terribles Crims d’Estat contra la Humanitat, Julian Assange ha violat la legalitat i ha de ser per això condemnat. O fins i tot assassinat, com va afirmar, entre molts altres, l’assessor del primer ministre canadenc Tom Flanagan. Tanmateix, ells mateixos violen sistemàticament el dret a la intimitat de qualsevol ciutadà que comença a convertir-se en algú molest per als seus interessos criminals. Ho sé per pròpia experiència, com explicaré a continuació. Ho sé per una experiència pròpia en què podria haver patit greus conseqüències, però en la qual va ser providencial la publicació per WikiLeaks de cinc cables intercanviats entre l’ambaixador dels Estats Units a Madrid i el Departament d’Estat. Jo creia, a més, que era un delicte el fet de no denunciar un crim del qual se n’és coneixedor. Però no cal saber de lleis. O és que això no val per als grans crims d’aquells “líders” mundials que, en el nostre món globalitzat, han pres la responsabilitat de “protegir” els pobles dels “tirans”?

En aquest cas, hi segueix havent una gran diferència entre el que fa Julian i el que fan ells: les motivacions. Julian publica documents secrets cercant la veritat, cercant que s’acabin crims tan greus (finançats amb els diners de les nostres societats) i qualsevol tipus d’impunitat. Ells, per contra, violen la nostra intimitat per poder prosseguir amb les seves mentides, el seu pillatge i els seus crims. No eren el mateix els robatoris de Robin Hood, que lliurava el seu botí a les víctimes empobrides, que el pillatge i els crims del príncep Joan sense Terra. Podríem comentar qüestions com la de la llibertat de premsa; el dret a la informació (sense la qual unes societats no poden ser considerades realment democràtiques); la transcendència de la veritat; el fet que aquests documents van ser només publicats per WikiLeaks però filtrats per altres; o la decisiva col·laboració, i per tant coresponsabilitat, dels cincs grans diaris que van ser els que finalment van servir de potents altaveus per al coneixement mundial dels fets revelats (encara que, com que són part essencial d’aquest sistema criminal, aquests diaris van seleccionar molt bé el que s’havia de publicar i el que s’havia de silenciar; com El País, que tenia en el seu poder, però va ocultar, els cinc cables als quals m’acabo de referir)…

Podríem recordar que el periodista d’investigació John Pilger i el director de cinema Ken Loach, entre d’altres, es van oferir a pagar la fiança exigida a Julian. John Pilger va declarar: “ha estat realitzant la tasca pròpia d’un periodista i mereix el suport de les persones que creuen que la democràcia es basa en el lliure flux de la informació”. Al seu torn, el congressista republicà Ron Paul també va declarar: “En una societat on la veritat es converteix en traïció a la pàtria, estem en greus problemes”. Podríem recordar també que el ministre australià d’Exteriors el va exculpar i va afirmar que el responsable legal en aquest cas és l’autor inicial de les fuites, així com el propi govern dels Estats Units que va perdre les informacions, no l’emissari ni els periodistes. Podríem debatre sobre tot això, però no val la pena. Acceptem que Julian ha comès il·legalitats. Però ells no només les cometen també, i sistemàticament, sinó que són responsables dels pitjors i més massius crims, inclòs el de genocidi.

El novembre del 2009, els diaris Público i El País (que presumeixen de progressistes i el segon a més de globalista) van publicar en primera pàgina unes acusacions realitzades per l’ONU contra mi. Un informe signat per cinc suposats experts (en realitat guiats per la militant tutsi Rakiya Omaar, agent a sou de Paul Kagame) m’acusava de ser el principal finançador dels terroristes genocides hutus que fan necessària al Congo la missió més gran de la història de l’ONU (al voltant de 20.000 cascos blaus). La principal prova: uns correus electrònics que en el seu moment vaig intercanviar amb la Direcció General de Cooperació del Govern Balear, referents a una possible subvenció de 50.000 € per a una casa d’acollida a Bukavu, a l’est del Congo, per a joves que havien patit violència sexual. Se m’acusava d’haver-los desviat cap a les milícies hutus, tot i que aquests experts van accedir també als últims correus en què se’ns comunicava la denegació de tal subvenció per falta de fons.

No vam poder denunciar els dos diaris perquè les seves calúmnies es basaven en un informe de l’ONU i aquesta al seu torn és intocable, com ens va confirmar el jutge Fernando Andreu Merelles de l’Audiència Nacional. Absoluta impunitat d’una gran organització infiltrada i controlada. El jutge ens va comentar que precisament no li interessen mai els documents de l’ONU perquè sempre són informes de part. Possiblement, encara que no haguessin pogut seguir endavant gaire més contra nosaltres, donada la insostenibilitat de les seves greus acusacions, haguessin entorpit les nostres tasques per la veritat i la pau descreditant-nos, espantant les institucions que ens financen, etc. Però va ser llavors quan el diari 20minutos va publicar els cinc cables citats. En ells quedava en evidència el complot per desactivar la querella que havíem presentat a l’Audiència Nacional i que havia portat a un mandat internacional d’arrest –emès pel jutge Fernando Andreu– dels quaranta principals col·laboradors de Paul Kagame pels majors crims internacionals tipificats, inclòs el de genocidi. Un complot en el qual estaven implicats el Departament d’Estat dels Estats Units, el Govern de Rwanda, l’ONU, el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero i els dos citats diaris “progressistes”.

Tot això, per acabar ja, confirma la gran intuïció de mestres com Jesús de Natzaret o mahatma Gandhi: la veritat i la misericòrdia són les més poderoses forces de la Història. I confirma també la nostra opció per la No violència com un eficaç instrument en la “lluita” per la justícia i la pau. No en va el Pentàgon ha disposat un equip de 120 persones per frenar els efectes de les filtracions de WikiLeaks i està tan obstinat a destruir Julian Assange. No en va els gran especialistes dels mitjans d'”informació” no ens parlen mai d’algú excepcional que va precedir Julian Assange: l’analista de les Forces Armades dels Estats Units Daniel Ellsberg. Amb un arcaic ciclostil i l’ajuda dels seus petits fills va fer públics els anomenat Papers del Pentàgon en els quals quedaven en evidència els grans crims de la seva Administració al Vietnam. No en va Richard Nixon, en converses telefòniques –ja desclassificades– amb el criminal a qui més tard li seria concedit el Premi Nobel de la Pau, Henry Kissinger, qualificava Daniel Ellsberg com “l’home més perillós d’Amèrica”. No en va van empresonar tantes vegades aquest autèntic heroi. Estimat Julian –sabem que t’han parlat de nosaltres i ens coneixes–, en aquests moments tan difícils, recorda aquests grans referents humans. Recorda que som molts els qui estem amb tu i et donem sentidament les gràcies de tot cor. Recorda que tot i tots estem profundament interrelacionats. I que, com afirmava mahatma Gandhi, quan un ésser humà fa un pas, és tota la humanitat la que avança.