El 16 de gener, el president Biden dels Estats Units va convidar els líders del Congrés estatunidenc a reunir-se amb ell per discutir l’ajuda militar a Ucraïna i Taiwan. El 29 de juliol del 2023, els Estats Units van anunciar que proporcionarien un paquet d’ajuda militar a Taiwan de 345 milions de dòlars que es faria servir per destinar els arsenals estatunidencs ja existents d’armes i municions –inclosos míssils, sistemes de defensa antiaèria Manpad i equips d’intel·ligència i vigilància– per “mantenir l’autodefensa de Taiwan davant de la Xina”.

A la reunió del 16 de gener, Biden va intentar trobar una via per proporcionar 100.000 milions de dòlars més en ajuda militar a Ucraïna, Taiwan i Israel, una part significativa dels quals es destinaria a Taiwan. En altres paraules, la reunió es va celebrar per mantenir la guerra de l’OTAN contra Rússia davant la derrota de l’Exèrcit de l’OTAN a Ucraïna, per evitar la derrota d’Israel en el seu intent de mantenir el control de les terres palestines que ocupa il·legalment, i per augmentar l’amenaça de guerra amb la Xina per Taiwan.

Qualsevol nació que observés un Estat estranger prestant ajuda militar a un govern provincial rebel al seu territori sobirà ho consideraria un acte de guerra i no ho toleraria. Tot i això, els estatunidencs esperen que la Xina s’empassi aquest acte hostil com si res mentre es prepara per proporcionar-ne encara més.

El president Biden també ha declarat que té la intenció d’enviar una delegació “no oficial”, però d’alt rang, de funcionaris estatunidencs a Taiwan en un futur proper, sense l’acord i malgrat l’oposició del govern central de la Xina, que té autoritat i jurisdicció de iure sobre Taïwan. Una visita així, després de diverses altres en el passat, afegeix insult sobre insult a la Xina, i revela la mentalitat colonial dels dirigents estatunidencs.

A més, Biden va reaccionar a les recents eleccions celebrades a Taiwan, en què el governant Partit Democràtic Progressista (PDP) va perdre la majoria a l’assemblea legislativa, en obtenir 51 escons davant dels 52 del Kuomintang i els 8 del nou Partit Progressista del Poble, reafirmant la postura estatunidenca que Taiwan no és una nació o república separada, com sovint afirma el govern de Taiwan.

La premsa estatunidenca va afirmar que era un intent d’enviar un senyal de pau al president xinès Xi, que es va reunir amb Biden a San Francisco el novembre. Però no era res d’això, ja que aquesta ha estat sempre la postura dels Estats Units. Això confon molta gent des que el nou president, així anomenat, de Taiwan, el Dr. Lai, del DPP, va reiterar la retòrica de la “independència taiwanesa de la Xina” i va acceptar les felicitacions de Biden i altres aliats dels EUA per guanyar la “presidència” d’aquesta província xinesa, un altre acte d’hostilitat cap a la Xina per part d’aquests estats i acte de traïció contra la Xina per part de Lai.

La diferència de posicions només és confosa si es pensa que l’objectiu dels EUA a la regió és assegurar l’existència d’una República de Taiwan independent. No és així. L’objectiu és derrocar el govern comunista de la Xina i lliurar-lo als capitalistes als qui ells donen suport a Taiwan. En altres paraules, restaurar el govern de la República de la Xina de Chiang Kai-Shek que va fugir a la província de Taiwan després que el seu govern fos derrotat pels comunistes sota Mao Zedong, el 1949, i que va pretendre ser el govern legítim de la Xina durant molts anys. Tot i això, el govern estatunidenc, encara que està d’acord que Taiwan és una província de la Xina, segueix recolzant els anomenats elements “independentistes” de Taiwan, armant les seves forces armades i amenaçant amb la guerra si la Xina actua en la seva jurisdicció sobirana sobre l’illa i, és obvi per a tothom, provocant la Xina a una guerra que no desitja.

Els estatunidencs, els britànics i els seus aliats, i hem d’incloure aquí el Japó, no han renunciat mai a les seves ambicions imperialistes i colonials de controlar la Xina i estan ocupats intentant crear aliances militars amb nacions febles de la regió disposades a arriscar-se davant les promeses estatunidenques o amb l’esperança d’evitar la seva ira. Filipines és un dels països que, després del canvi de govern, s’ha allunyat de la Xina i s’ha acostat als Estats Units. Els estatunidencs han intentat fins i tot reclutar el Vietnam, un país que van devastar, amb resultats previsibles. Però el fet que ho intentessin amb el Vietnam posa de manifest la seva insofrible arrogància i menyspreu pels pobles del Vietnam i la Xina.

La setmana passada, a Davos, els estatunidencs es van enfadar perquè la Xina va enviar una gran delegació que va eclipsar la presència estatunidenca, fent una crida a la pau mundial, l’harmonia i el desenvolupament cooperatiu. La resposta d’Antony Blinken va ser intentar aconseguir una reunió amb algun altre alt càrrec de l’Estat suís per salvar les aparences. Els estatunidencs van recórrer a això perquè no tenien res a oferir als líders empresarials i governamentals de Davos, tret del domini estatunidenc, guerra, més guerra i la contínua interrupció del comerç internacional.

No hi ha res que il·lustri això més clarament que la diferència de posició en relació amb els atacs dels houthis als vaixells que es dirigeixen a Israel o procedeixen d’Israel, un bloqueig parcial dels estrets que entren i surten del Mar Roig en suport de les forces de resistència a Gaza i en altres llocs de Palestina. Els estatunidencs i els britànics van atacar els houthis, convertint el Mar Roig en una zona de guerra, i donant lloc a nous atacs houthis que pertorben la navegació encara pitjor que abans. La Xina, per la seva banda, va demanar una conferència de pau internacional per aconseguir la pau en el conflicte palestinoisraelià, reconeixent que, tot i que s’oposen al bloqueig ja que afecta indirectament les importacions i exportacions xineses, la Xina entén les raons per les quals s’imposa el bloqueig. La resposta estatunidenca és la guerra, la resposta de la Xina és la negociació i la pau abans que la regió llisqui cap a una guerra més gran, que ja s’està desenvolupant amb els atacs iranians contra emplaçaments aliats dels Estats Units i Israel a Síria, l’Iraq i el Pakistan.

La Xina continua treballant amb el poble de Taiwan que recolza la reunificació de l’illa amb el continent, però també adverteix els elements secessionistes o “independentistes” que qualsevol pas més en aquesta direcció esgotarà les possibilitats d’una resolució pacífica de la qüestió. La Xina és pacient. Però la paciència té els seus límits. Els Estats Units i els seus aliats, acostumats a reescriure la història amb fins propagandístics, creuen que també poden invertir la història i tornar el món als foscos dies del colonialisme. No poden. Aquests dies s’han acabat. Ha nascut un món nou. El vell món de la dominació occidental s’ha acabat.

Christopher Black és advocat penalista internacional amb seu a Toronto. És conegut per diversos casos destacats de crims de guerra i recentment ha publicat la seva novel·la “Beneath the Clouds” (Sota els núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia “New Eastern Outlook”.

Font: New Eastern Outlook

Això seria guerra. No escalis! | Capità Andy Tian de l'Exèrcit de la Xina (Estudios sobre la Neutralidad, 12.01.2024)