L’Iran i el Pakistan s’han colpejat mútuament al seu territori mentre atacaven un grup terrorista que opera a la frontera comuna, confonent així observadors i analistes. Els dos països estan en una guerra no declarada? Què tenen a veure aquests esdeveniments, si és que tenen alguna cosa a veure, amb l’escalada general de violència al Pròxim Orient que es produeix des de l’operació de Hamàs del 7 d’octubre i la campanya d’Israel a Gaza? Heus aquí una cronologia resumida dels darrers esdeveniments al sud-oest asiàtic i una mica de context.
La regió fronterera entre l’Iran i el Pakistan coneguda com Balutxistan alberga una insurgència nacionalista islàmica balutxi tant contra l’Iran com contra el Pakistan. Se sap que el moviment sunnita balutxi Jaish ul-Adl coopera amb grups separatistes kurds de l’Iran; també denuncia la presència iraniana en el conflicte sirià. Les autoritats iranianes a Teheran acusen l’Aràbia Saudita (sunnita) i els Estats Units de ser els principals finançadors de Jaish ul-Adl. Durant anys, grups extremistes sunnites de tendència wahhabí salafista han llançat atacs contra civils tant a l’Iran (nació islàmica xiïta) com al Pakistan. Aquest darrer és un país predominantment sunnita i una república islàmica afectada per divisions ètniques i religioses que ha estat objectiu de grups militants gihadistes, inclosos els separatistes d’ètnia balutxi.
El desembre del 2023, el grup balutxi Jaish al-Adl va bombardejar una comissaria de policia a Rask (Iran), localitat propera a la frontera amb Pakistan. El 4 de gener, una multitud es va congregar a la ciutat iraniana de Kerman per commemorar el quart aniversari de l’assassinat (per un atac estatunidenc amb drons) del general Qassem Soleimani, cap de la Guàrdia Revolucionària de l’Iran. Dues bombes van esclatar a prop del lloc on estava enterrat el general, acabant amb la vida de 84 persones i ferint-ne almenys 284. Va ser l’atemptat terrorista més mortífer contra iranians des de la Revolució Islàmica del 1979. L’atemptat va ser reivindicat pel grup terrorista Estat Islàmic (Daesh), també conegut com a ISIS.
En represàlia, el 15 de gener, Teheran va disparar míssils balístics contra el que va qualificar d’objectius terroristes de l’Estat Islàmic a Síria i al nord de l’Iraq (controlat pels kurds). L’endemà, el 16 de gener, l’Iran va llançar atacs contra suposades bases del grup militant Jaish al-Adl al veí Pakistan (un Estat nuclear), cosa que va desencadenar enceses protestes de les autoritats pakistaneses a Islamabad. L’Índia, principal rival del Pakistan, va defensar la mesura iraniana en un comunicat, qualificant-la d’acte de “legítima defensa”.
Dos dies després, el 18 de gener, els atacs aeris del Pakistan a la província iraniana del Balutxistan (també dirigits contra suposats combatents balutxis) van matar diverses persones, segons Teheran.
Passem ara del Balutxistan al Llevant. Fa anys que Teheran descriu el grup terrorista Daesh com una “creació” d’Occident liderat pels Estats Units o com un grup de representació estatunidenca. Avui és àmpliament conegut que els EUA i els seus aliats han armat i finançat els rebels sirians en els seus esforços per derrocar el govern sirià i han potenciat el terrorisme de l’ISIS. La mateixa fórmula s’aplica a Líbia, per cert.
Des del 2011, enmig d’una guerra civil, Síria ha comptat amb l’ajuda militar dels seus aliats Iran i Rússia. La crua realitat és que, sobre el terreny, la Guàrdia Revolucionària iraniana, juntament amb el Hezbol·là libanès (recolzat per Teheran) han estat els principals actors antiterroristes a Llevant. Aquestes forces són responsables en gran mesura d’acabar amb els terroristes de l’ISIS i garantir així la seguretat dels cristians i altres minories en una regió on els extremistes wahabís els decapitaven, segrestaven (fins i tot “un convent sencer de monges ortodoxes sirianes”) i venien i abusaven de les dones com a esclaves sexuals, com va informar Nina Shea, investigadora principal i directora del Centre per a la Llibertat Religiosa de l’Institut Hudson. Ja el 2012, el periodista Ariel Zirulnick, escrivint per al Christian Science Monitor, va informar que els cristians trobaven refugi segur en un bastió de Hezbol·là, on “imatges del líder de Hezbol·là, Hassan Nasral·là, comparteixen estovalles i espai a les parets amb la Verge Maria”.
Per tant, no hi ha res de nou en els recents atacs de represàlia de l’Iran contra les bases terroristes d’ISIS/Daesh al Llevant. Fa més d’una dècada que lluita contra el terrorisme a la regió. De la mateixa manera, no hi ha res de nou en la lluita de Teheran contra el separatisme extremista ètnic i religiós a la seva frontera pakistanesa. La nació persa i la pakistanesa no es van limitar a “colpejar-se mútuament”; seria més exacte dir que totes dues van atacar el seu enemi comú a través de la frontera compartida. El que és nou en aquesta situació és el paper iranià.
Moltes coses han canviat al Pròxim Orient i moltes han enfortit Teheran: s’ha estat debatent un acostament saudita-iranià (i ara s’ha vist molt més facilitat per l’àmpliament condemnada campanya militar d’Israel a Gaza). A més, les fracassades polítiques neocolonials estatunidenques a l’Iraq no han fet més que augmentar la importància de l’Iran al Llevant. Tanmateix, com podem veure, el poder tou i dur iranià a l’Àsia Occidental va avui molt més enllà de la seva “diplomàcia del petroli” al Llevant, estenent-se extracontinentalment fins a Veneçuela, mentre que l’hegemonia naval estatunidenca declina. De fet, Simon Tisdall, editor estatunidenc de The Guardian, arriba a sostenir (convincentment) que la “potència més gran” a l’Orient Mitjà ja no és Washington, sinó en realitat Teheran.
Per tant, els darrers disturbis en què s’han vist implicats Teheran, Islamabad i els seus enemics separatistes comuns no tenen gaire a veure directament amb la guerra irano-israeliana, abans “secreta” i ara en augment; tenen molt més a veure amb la seguretat nacional i fronterera de Teheran, amenaçada per grups insurgents, finançats també per potències occidentals, i amb la reafirmació de l’Iran com a potència regional en ascens, disposada a ser més proactiva en la persecució d’objectius.
Tanmateix, l’augment de la tensió entre el Pakistan i l’Iran pot limitar la integració euroasiàtica i dividir encara més l’Organització de Cooperació de Xangai (OCS), de la qual en formen part els dos països i l’Índia, país que intenta exercir un “paper d’equilibri” en ser també membre de la Quàdruple Aliança, recolzada pels Estats Units. Tot i això, a cap actor li interessa una escalada de tensions i hi ha molt en joc en termes de cooperació euroasiàtica: d’una banda, l’acord d’Ashgabat entre l’Iran, l’Índia i el Pakistan pretén crear un corredor transnacional de trànsit i transport per facilitar el transport de mercaderies entre el Golf Pèrsic i l’Àsia Central.
Un dels seus objectius és millorar la connectivitat euroasiàtica “sincronitzant-la” amb altres corredors de transport, com el Corredor de Transport Nord-Sud (INSTC), que, per cert, es podria convertir en una futura alternativa al Canal de Suez. Tant l’Iran com el Pakistan (i fins i tot l’Índia) tenen, per tant, interessos comuns en l’estabilitat euroasiàtica a través de l’Àsia Central. Així ho demostra, per exemple, la nova voluntat de l’Índia d’entaular relacions diplomàtiques amb els talibans a l’Afganistan. Aquestes nacions euroasiàtiques hi sortiran guanyant si coordinen les seves accions de seguretat alhora que mantenen relacions de bon veïnatge.
Uriel Araujo, investigador especialitzat en conflictes internacionals i ètnics
Font: InfoBrics
L'Iran ha iniciat el conflicte amb el Pakistan perquè no li obrin un front a la seva part oriental (Negocios TV, 19.01.2024)