Juan Carrero, president fundador de la fundació S’Olivar (Estellencs) i candidat al Nobel de la pau des de l’any 2000, iniciador d’un procés judicial contra els grans genocides de Ruanda i el Congo, presenta a principis del 2012 el llibre La hora de los grandes filántropos. Hi denuncia que els mateixos clubs poderosos que mogueren els fils d’aquells conflictes que han deixat milions de víctimes també són darrere de la gran crisi econòmica que assola ara Occident. Es tracta –diu– d’un sol projecte de dominació amb un vessant financer i un altre de militar. Carrero, així mateix, assegura que pateix fortes pressions per part dels foscos poders fàctics als quals s’enfronta. D’aquesta manera ho explica en aquesta entrevista a Diari de Balears.

[…]

En realitat, els grans especuladors com David Rockefeller i els seus geoestrategues, com Zbigniew Brzezinski, a més de moderats governants com ara Barack Obama duen el món al desastre mentre es presenten com a grans filantrops de la humanitat i com a mecenes d’un nou món globalitzat, però són més ambiciosos i astuts que els neocons que tant s’equivocaren en ocupar l’Iraq.

La crisi nasqué als Estats Units amb una bombolla immobiliària, una estafa enorme que enriqueix uns poderosos canalles i exhaureix la gent comuna. Ara ens trobam en la bombolla més gran de la història, la dels deutes sobirans, dissenyats per esprémer els estats europeus, acabar amb l’estat del benestar i canviar el nostre món. És una gran obra d’enginyeria “financera”. No és un procés natural; ho diu la Comissió del Congrés dels EUA que ho investigà.

Als EUA, aquests clubs compten, com a instrument per segrestar la democràcia, amb la Reserva Federal, el seu banc central, que en dos anys i mig injectà calladament més de 16 bilions de dollars (el pressupost de quatre anys) a poderosos bancs, els qualificats com a massa grans per caure, els que han de ser “necessàriament” rescatats sempre que faci falta.

A Europa han de menester un instrument semblant. En la reunió de 1955 dels Bilderberg decidiren crear la Comunitat Econòmica Europea i, decennis més endavant, la de l’euro. Entre d’altres, ho confessà el seu president, Étienne Davignon, el 2009. Però aleshores encara no era possible una “integració” europea semblant a la que la Reserva Federal assegura en els EUA. Ara ha arribat “l’hora”. Quan aquests poderosos clubs aconsegueixin que els estats europeus cedeixin la seva sobirania pressupostària, fiscal, etc., les tramposes agències de qualificació deixaran d’assetjar Europa i, en certa mesura, es tornarà a obrir l’aixeta dels crèdits.

La nostra societat està construïda sobre el crèdit. Els doblers en si mateixos són crèdit, confiança, així que els qui tenen una liquiditat tan descomunal com per tancar l’aixeta del crèdit i d’ofegar els estats i els bancs mitjancers i petits, poden dur Europa on vulguin. Això és tot…Llegir més