Des que vaig residir durant un any i mig a Hiroshima, fa ja gairebé un quart de segle, la data del 6 d’agost mai em passa desapercebuda. Està per a mi massa carregada de continguts i significats. En aquell temps estava encara convençut, com milions de conciutadans nostres (tots víctimes d’una propaganda poderosa, subtil, gens fàcil de desemmascarar i que ens idiotitza molt més del que som capaços de reconèixer), que la terrible decisió d’arrasar aquella ciutat, i tres dies després la de Nagasaki, havia estat decisiva per aturar en sec el riu immens de sang i sofriment que era la Segona Guerra Mundial. Per evitar -deien- un milió de víctimes. Semblant enquadrament de la meva part comportava una certa “comprensió” cap aquell singular i injustificable esdeveniment. Al cap i a la fi –em deia a mi mateix– Japó havia atacat Pearl Harbor de manera miserable i traïdora. I a més d’iniciar una gravíssima agressió internacional, havia comès altres incomptables crims al llarg de tota ella. Per això, des de tal enquadrament comprensiu, em va estranyar alguna reacció esporàdica de ressentiment cap a un occidental com jo.
Més tard, quan vaig acompanyar Adolfo Pérez Esquivel a Euskadi (era el període de la seva mediació entre el Govern de Felipe González i ETA, mediació que Jaime Mayor Oreja va rebentar fent-la pública en ser nomenat ministre d’Interior) em vaig familiaritzar amb el terme contextualització. Segons gent com el citat ministre, qualsevol intent de contextualitzar el terrorisme d’ETA no era altra cosa que una justificació dels seus crims i una complicitat amb els terroristes. Per contra, aquest mateix tipus de gent ens diuen que l’assassinat de centenars de milers de civils innocents i indefensos, a Hiroshima el fatídic dia 6 d’agost i a Nagasaki el dia 9, ha de ser degudament contextualitzat a fi de poder ser entès.
El cas és que sempre hi ha una justificació per als nostres propis crims d’Estat, per enormes que aquests siguin. Una altra cosa diferent és quan es tracta dels crims dels altres, els terroristes. Donem per bona, de totes maneres, la tesi que cal contextualitzar els dos únics atacs nuclears de la història i vegem doncs el seu context. El 2011 ja ho vaig fer breument en escriure La hora de los grandes “filántropos”:
“No volem veure-ho però la realitat és que el nostre món està en mans d’autèntics criminals de masses. Justifiquen els seus grans crims utilitzant sempre la raó d’Estat, però es tracta simplement d’això, de grans crims. Daniel Ellsberg [analista de la guerra de Vietnam que va filtrar els anomenats Papers del Pentàgon] va saber sortir de semblants farses criminals i va ser capaç de denunciar-les: ‘Els centenars de milers de persones que estàvem matant eren un homicidi injustificat i jo no aconseguia distingir entre això i l’assassinat’. Ara, amb quatre dècades de retard, tenim els enregistraments de les terribles converses en què el president Richard Nixon i Henry Kissinger expressaven el major menyspreu per la vida de centenars de milers de civils vietnamites i en què el primer li arribava a demanar al segon que fos capaç de pensar per una vegada en gran, de pensar en la bomba atòmica.
Aquesta gent no han canviat, aquesta gent gairebé mai canvia. Segurament la societat sí que canviï, encara que sigui molt lentament, però ells no. No hauríem d’oblidar-nos tan ràpidament de les bogeries que aquesta gent ha estat capaç de provocar molt recentment. Només fa unes dècades que decidien la utilització de la bomba atòmica sobre Hiroshima i Nagasaki. I segurament ho feien, sobretot, com avís a la Unió Soviètica. Fins i tot diversos generals i almiralls estatunidencs van considerar innecessari el llançament de les dues bombes, ja que se sabia que el Japó es rendiria en breu: el general Eisenhower, futur president dels Estats Units; el general Curtis LeMay; el general MacArthur; l’almirall Nimitz, comandant de la Flota del Pacífic; l’almirall de cinc estrelles Wil Leahy, cap de Gabinet del president Truman, així com del Gabinet del president Roosevelt, i que va ser qui va presidir les reunions de l’Estat Major Combinat d’Estats Units i el Regne Unit durant la guerra.
Actualment el Govern dels Estats Units i el futur de la humanitat estan en mans de gent com Richard Nixon i Henry Kissinger. Són els hereus no d’aquests militars professionals del desembarcament a Normandia, que es van aixecar contra el nazisme i el van vèncer, sinó dels qui van ser capaços de decidir fredament que dues ciutats sense una especial rellevància militar havien de ser arrasades. A causa d’aquesta mena de gent que avui domina els Estats Units, l’atlantisme (que ens lliga a ells i ens enfronta a tants països amb els quals compartim el Continent Euroasiàtic) està fent actualment un mal gairebé irreparable a Europa. Semblaria que el totalitarisme no mor mai. Al contrari, està perfeccionant els seus mètodes, fins al punt que per al totalitarisme actual, ara plutocràtic, els mètodes de llavors resulten ja fins i tot ingenus. I ara sí que van ‘en gran’, van a per totes.
Segurament hi ha una única diferència entre aquelles converses [ara desclassificades] i les que ara deuen estar tenint lloc: d’aquestes últimes encara no en tenim els enregistraments. No ens enganyem, aquesta gent són un veritable perill i de fet estan portant el nostre món al desastre.”
Són potser exagerades aquestes consideracions? Qui no estigui cec ha de reconèixer que la gran farsa continua en els nostres dies. Més aviat les preguntes serien al revés: Com és possible, per exemple, que el president estatunidenc, que acaba d’aprovar l’astronòmica xifra d’un bilió de dòlars per renovar l’arsenal nuclear, continuï en possessió del premi Nobel de la Pau, un premi del que seran mereixedors, segons l’última voluntat d’Alfred Nobel, aquells que hagin contribuït a la reducció del militarisme? Però tornant al món de la Guerra Freda, no és casual que la gent de la meva generació hagi vist fins a la sacietat nombroses produccions de Hollywood sobre el pervers atac a Pearl Harbor i mai hagi sabut que fins i tot el mateix general Dwight Eisenhower, futur president dels Estats Units, va denunciar que els grans crims d’Hiroshima i Nagasaki van ser innecessaris: “No calia atacar-los amb aquesta cosa tan horrible”.
Ja abans, quan el secretari de Guerra Henry L. Stimson li va comunicar que la bomba atòmica seria utilitzada, va respondre: “[…] vaig expressar els meus greus dubtes, primer sobre la base de la meva creença que el Japó ja estava derrotat i que el llançament de la bomba era totalment innecessari, […]”. Per la seva banda, el general Curtis LeMay, considerat un dur “falcó” de la Força Aèria de l’Exèrcit, també va declarar després dels bombardejos: “La guerra hauria acabat en dues setmanes. La bomba atòmica no va tenir res a veure en absolut amb el final de la guerra”. L’almirall Chester W. Nimitz, comandant de la Flota del Pacífic, va declarar al seu torn: “Els japonesos, en realitat, ja havien demanat la pau. La bomba atòmica no va jugar cap part decisiva, des d’un punt de vista purament militar, en la derrota del Japó”. I el general Douglas MacArthur: “La guerra podria haver acabat setmanes abans si els Estats Units haguessin acceptat, com en tot cas ho van fer posteriorment, que es conservés la institució de l’emperador”. Podríem citar declaracions semblants de molts altres altres alts càrrecs militars i polítics. I també sobre la necessària cura per evitar objectius civils.
Amb el pas del temps, la documentació que va sortint a la llum confirma de manera inapel·lable aquesta motivació fonamental: enviar un “senyal” intimidatori a la Unió Soviètica. La qual cosa és francament terrible. Imaginem que, davant del suposat segrest d’un avió, els nostres actuals dirigents decidissin assassinar amb un míssil tant als tres o quatre segrestadors terroristes com als tres-cents passatgers innocents, per tal d’enviar amb semblant acció un “missatge” de “fermesa” als dirigents internacionals del suposat comando segrestador. Ningú en el seu sa judici i amb un mínim d’ètica toleraria una carnisseria així. Doncs una cosa semblant, però amb un nombre de víctimes compost de sis xifres, és el que van fer els dirigents d’aquell país que és, o pretén ser, el referent del nostre modèlic Occident.