“La veritat rares vegades és pura i mai és simple.”
–Oscar Wilde

Introducció

En un món on la informació és poder, la veritat es ven sovint com una mercaderia. Aquesta història tracta sobre Rwanda –sobre veus silenciades, fets tergiversats i una comunitat internacional més disposada a protegir els seus propis interessos que enfrontar-se amb la realitat. Els mercaders de la veritat revelen el teatre polític que s’amaga darrere de la diplomàcia i els mitjans de comunicació, on poderosos interessos reescriuen la història i sacrifiquen la justícia.

El que segueix no cerca únicament treure a la llum les històries oblidades i silenciades de Rwanda, sinó també fer  una crida a mirar amb esperit crític els relats que se’ns presenten com a inqüestionables. La veritat no es mereix una mascarada: exigeix valentia, atenció i la disposició de reconèixer la cara fosca del poder, fins i tot quan resulta incòmoda.

Paul Kagame: arquitecte d’una màquina de guerra

Al cor de l’Àfrica es troba Paul Kagame, president de Rwanda, que des dels anys noranta s’ha convertit en un dels peons més astuts, cínics i intocables de l’actual ordre mundial neocolonial.

Format als Estats Units i líder del Front Patriòtic Ruandès (FPR), Kagame va arribar al poder per la via militar després de la seva guerra d’invasió i el genocidi de 1994. Les institucions internacionals i els mitjans occidentals el presenten com el rostre d’una suposada “història d’èxit africana”.

Però darrere d’aquesta imatge s’hi amaga un règim repressiu: sota el seu comandament, Rwanda s’ha transformat en un Estat policial, on l’oposició política, la premsa lliure i l’espai cívic són sistemàticament reprimits.

El saqueig del Congo

Les guerres que d’això se’n van derivar —les dues guerres del Congo, la prolongada ocupació de l’est del país i la pèrdua directa o indirecta d’entre sis i deu milions de vides (ningú ho sabrà amb certesa)– no són desviacions tràgiques ni “danys col·laterals”.

Constitueixen el resultat previsible d’un projecte geopolític deliberat: l’espoli sistemàtic d’una de les regions més riques en recursos del planeta.

Coltan, or, cobalt, cassiterita, diamants, urani a la República Democràtica del Congo –són els motors silenciosos dels nostres telèfons mòbils, bateries, satèl·lits i sistemes d’armament. I qui controla les mines del Kivu? Ni l’Estat congolès, ni molt menys la població local. Són les empreses estrangeres, els senyors de la guerra locals, les estructures intermèdies ruandeses i els col·laboradors congolesos, els qui maneguen el negoci.

Complicitat internacional

El paper de Paul Kagame com a suposat “aliat estable” d’Occident l’ha protegit durant anys de tota crítica internacional de pes. Està envoltat d’una xarxa protectora d’aliances diplomàtiques, interessos estratègics i grups de pressió perfectament greixats a Washington, Londres, París i Brussel·les.

Fins i tot dins de la Unió Europea i de les Nacions Unides –on s’ha reunit reiteradament abundant evidència sobre greus violacions dels drets humans i actes de terror– es manté una notable reticència. Els informes desapareixen als calaixos, la terminologia se suavitza, les responsabilitats s’eludeixen.

La premsa internacional –que té accés a fonts i testimoniatges suficients– segueix aferrada al relat del “reformador visionari” que va portar estabilitat després del genocidi. És una imatge alimentada per màquines de relacions públiques, intercanvis diplomàtics i forts interessos econòmics a la regió.

La realitat sobre el terreny –la repressió a Rwanda i les massacres a l’est del Congo– a amb prou feines aconsegueix penetrar el debat públic. Hi ha alguna crítica murmurada, sí, però gairebé no aconsegueix articular-se.

Els experts en la regió que gosen parlar d’aquest costat fosc –o citar el cèlebre Informe Mapping de l’ONU del 2010, que documenta més de sis-centes massacres perpetrades per tropes ruandeses al Congo, algunes qualificades fins i tot de “possiblement genocides”– són ignorats, desacreditats o silenciats activament.

La pressió diplomàtica, les maniobres geopolítiques i els interessos econòmics resulten més forts que el clam per la justícia.

Una nova onada d’annexió

Paul Kagame pretén ara una nova onada d’expansió a l’Àfrica Central. La província congolesa del Kivu del Nord –tres vegades més gran que Rwanda i rica en coltan, or i altres minerals estratègics– està, de fet, ocupada.

La ciutat de Goma, un nus logístic i econòmic vital, es troba completament sota el control de l’exèrcit proxy M23, recolzat per Rwanda. Aquesta milícia coopera obertament amb les forces armades ruandeses sota el pretext de respondre a “amenaces de seguretat”, però en realitat serveix de cobertura per a una annexió militar i econòmica sistemàtica.

La mirada de Kagame es dirigeix ja cap al Kivu del Sud. La ciutat de Bukavu –símbol cultural, estratègicament situada a la vora del llac Kivu i a un pas de la frontera amb Burundi– també està infiltrada i controlada. Si la comunitat internacional continua observant sense intervenir, s’acosta un nou efecte dòmino de reconfiguració de fronteres a l’Àfrica, impulsat pel poder, els recursos i el silenci geopolític. I tot indica que així serà.

Mentrestant, la comunitat internacional segueix embolicada en un silenci còmplice.

Les capitals europees reaccionen amb declaracions prudents i calculades, com si volguessin evitar que el pes moral de les seves paraules posi en perill els seus interessos econòmics. Parlen d’estabilitat i cooperació, però mentrestant signen acords, defensen interessos i envien emissaris que no formulen preguntes.

Kagame estabilitza prou el caos  com per a permetre les inversions estrangeres i l’extracció de recursos, mentre saboteja sistemàticament tota reconstrucció d’un poder central congolès fort. La seva agressió no serveix únicament als seus propis interessos, sinó també als dels qui s’oculten darrere d’ell: multinacionals, socis estratègics i planificadors geopolítics.

No una tragèdia africana, sinó un fracàs occidental

Aquesta tragèdia sagnant –milions de morts, violacions atroces, cossos mutilats i ànimes trencades– no és una catàstrofe purament africana. És un fracàs inequívoc d’Occident. Europa, els Estats Units i els seus poders financers no són simples espectadors: són còmplices d’aquest malson.

El seu silenci és una elecció conscient, una aprovació tàcita de la tortura i el saqueig que hi tenen lloc.

Les armes que subministren, les milícies que secunden, les xarxes diplomàtiques que teixeixen: tot forma part d’un pla sistemàtic per a controlar i explotar les riqueses del Congo, costi el que costi.

La mà que lliura l’arma és la mateixa que més tard redacta l’informe que el disfressa. Però no es tracta només d’un fracàs d’Occident. També els Estats africans desvien la mirada davant la massacre que es consuma al seu propi continent. Alguns dirigents fins i tot imiten Kagame: repeteixen el que els seus avantpassats van fer, col·laborant amb traficants d’esclaus, traint i venent el seu propi poble al millor postor.

Aquesta és l’amarga veritat: la tragèdia està profundament arrelada en un sistema d’interessos, traïcions i poder alimentat tant des de fora com des de dins.

Mentre aquestes forces continuïn anteposant el benefici al valor de la vida humana –i mentre els líders africans no s’atreveixin a trencar amb els vells patrons de submissió i complicitat–, el continent romandrà atrapat en un malson que ningú sembla capaç d’interrompre.

Emmanuel Macron i la reverència davant Paul Kagame

El que es presenta com un “valent reconeixement” del paper de França en la tragèdia ruandesa és, en realitat, un espectacle diplomàtic perfectament orquestrat.

L’anomenada “reconciliació” que Emmanuel Macron cerca no és més que una reverència davant el règim de Paul Kagame –un règim que se serveix de la propaganda, la repressió i les aliances estratègiques internacionals per a eludir la crítica i la justícia.

Avui dia, el Tribunal Penal Internacional (TPI) de la Haia no ha emès cap ordre d’arrest contra Kagame. Tanmateix, els partits ruandesos de l’oposició a l’exili han sol·licitat formalment al TPI que el processi per crims de guerra comesos a la República Democràtica del Congo. El Tribunal va confirmar la recepció d’aquestes denúncies, però va subratllar que rep centenars de comunicacions d’aquest tipus cada any i que totes es tracten amb el mateix procediment. Fins ara, el TPI no ha trobat temps per a ocupar-se d’aquest expedient. Cal afegir, amb justícia, que Rwanda no forma part de l’Estatut de Roma –el tractat fundacional del TPI– i per tant no està obligada a cooperar amb el tribunal.

Tornem, tanmateix, a Macron. La seva visita a Kigali el 27 de maig de 2021, i les seves paraules sobre “la necessitat de reconeixement, veritat i humilitat”, van ser abans de res un intent de millorar la imatge de França. Al mateix temps, Kagame va ser presentat com un líder indiscutible, encara que el seu règim és tristament cèlebre per eliminar sistemàticament els seus oponents, reprimir la llibertat d’expressió i menysprear els drets humans més elementals.

Aquesta reverència diplomàtica legitima un aparell de poder responsable de noves formes de violència i repressió, tant dins de Rwanda com a tota la regió dels Grans Llacs.

L’escenari internacional es converteix així en una façana on el poder i els interessos pesen més que la veritat, la justícia i la consciència històrica.

La veritable reconciliació –la que exigeix justícia per a les víctimes i plena transparència sobre tots els crims– segueix pendent. Fins llavors, la “reverència” de Macron davant un criminal de guerra no és més que un gest trist i buit: la confirmació d’un statu quo polític que silencia la veu dels oprimits i de la veritat mateixa.

Entre la ira i la gràcia

Considero Paul Kagame el major assassí en massa que l’Àfrica hagi conegut.

Cap altre dirigent ha fet matar tantes persones, de manera tan deliberada i amb tanta impunitat internacional –a Rwanda, al Congo, als camps de refugiats, en poblets silenciosos i selves oblidades. El seu règim ha deixat darrere de si una empremta de mort i por, acuradament dissimulada per l’encant diplomàtic i una xarxa mundial d’amics polítics.

Qui calla o aparta la mirada es fa còmplice d’aquesta destrucció sistemàtica de vides humanes. Però què fer amb aquesta ira?

Què fer amb aquest foc interior que s’encén cada vegada que escolto un testimoniatge, llegeixo un article o veig una imatge del que ha passat i del que continua passant? Confesso que soc incapaç de convertir en veritat les paraules de Jesús: “Perdoneu les nostres culpes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors.”

Aquesta frase se’m queda clavada com una pedra a  la gola. Com perdonar el que és inhumà? Com oferir perdó a qui no mostra penediment, en les mans del qual encara hi ha sang?

Jesús diu que ha vingut pels pecadors; que els cerca no per a justificar la seva maldat, sinó per a aixecar-los de la seva foscor. Doncs bé, si això és veritat –i crec que ho és–, que Ell s’encarregui d’aquest home, perquè jo no puc.

No el vull deixar únicament en mans de la justícia, dels informes i els tribunals, però tampoc vull que l’amargor niï a la meva ànima com una ferida que supura.

Perdonar, simplement, no puc.

Tal vegada aquí comença la gràcia: a reconèixer que amb el meu cor no  n’hi ha prou, que les meves mans són massa petites per a sostenir un pes així. Crist sap millor que jo què fer amb una culpa així. Que Ell la carregui, com va carregar la creu. Que ho miri com només Ell sap mirar: amb ulls de justícia i misericòrdia, sense trair la veritat. I que a mi, mentre no pugui, em guardi en aquesta tensió entre la ira i l’esperança, entre el clam per justícia i l’anhel de pau.

Una audiència plena de confusió moral

El 20 de març de 2017, el papa Francesc va rebre en audiència solemne al Vaticà el president ruandès Paul Kagame. Durant aquesta audiència, el Papa va expressar el seu “profund dolor” pel genocidi contra els tutsis el 1994. Va demanar perdó pels pecats i les faltes de l’Església i dels seus membres –en particular dels sacerdots i religiosos– que “van sucumbir a l’odi i a la violència, traint la seva vocació evangèlica”. Gairebé vaig caure de la cadira.

Aquestes paraules, commovedores en si mateixes, adquireixen un gust amarg quan es considera a qui anaven dirigides: no a les víctimes –els qui més haurien necessitat sentir aquest consol–, sinó a Paul Kagame, el tirà ruandès, el titellaire darrere de dècades de vessament de sang.

Un dels principals responsables, no algú que demanava perdó, sinó algú que el rebia, abans fins i tot de rendir comptes.

L’home que, des de l’1 d’octubre de 1990, va desencadenar un corrent interminable de mort i destrucció, no només a Rwanda, sinó també al veí Zaire, l’actual República Democràtica del Congo.

Una comparació incòmoda

Imaginem el següent: Què diríem avui si el papa Pius XII hagués demanat solemnement perdó a Adolf Hitler pels “crims” dels jueus del gueto de Varsòvia, o els resistents francesos que van lluitar contra l’ocupació nazi? A Espanya, prefereixo ni pensar-ho.

Aquesta comparació no és arbitrària. És dura, fins i tot amarga, però toca el cor del que hauria de ser el veritable discerniment moral.

Qui s’endinsa de veritat en els fets –qui percep les manipulacions, la trama d’interessos ideològics i econòmics, i desemmascara les mentides massives– veurà que la història de Rwanda i del Congo no pot explicar-se en blanc i negre. Les atrocitats del Front Patriòtic Ruandès no són menors que els horrors que deien combatre.

Resulta dolorós, per això, que el papa Francesc, en les seves declaracions públiques, no hagi reconegut en cap moment el sofriment de les víctimes hutus. Milions de refugiats hutus –famolencs, assassinats, violats, expulsats en nom de la “pau”. Qui els ha comptat? Per què continuen sent, fins i tot en l’oració del Papa, anònims i invisibles?

Perquè, des de fa trenta anys, se’ns ha inculcat una veritat oficial: els hutus són col·lectivament “genocides”, perillosos per a l’Estat. No hi ha espai per a la matisació, ni per a la memòria, ni per a l’aclaparadora documentació sobre els crims del propi exèrcit de Kagame. Tampoc hi ha lloc per a la reconciliació. El seu sofriment es nega, la seva sang val menys, el seu dolor és menys sagrat.

Han estat col·lectivament deshumanitzats, esborrats moralment com una càrrega que convé mantenir lluny.

Sobre el silenci de Roma

I què hem de dir dels nombrosos sacerdots, catequistes i senzills vilatans que han estat sistemàticament assassinats pel Front Patriòtic Ruandès? I dels bisbes que, igual que els seus ramats, han estat exterminats sense pietat? I dels nens que han mort sota les bales errants d’una guerra que oficialment no havia de tenir nom, però que va desfermar un infern sense fi?

La il·lusió de la diplomàcia amb guerrers

Crida l’atenció que no només al començament de la invasió de l’FPR, sinó fins i tot avui, molts diplomàtics continuïn parlant –i pretenguin continuar parlant– amb aquests senyors de la guerra, els inkotanyis, sobre democràcia i diplomàcia, com si conversessin amb col·legues a les còmodes butaques vermelles dels salons ministerials.

Com si es tractés d’interlocutors civilitzats dins de les normes dels Estats i els protocols. Però els guerrers pertanyen a un altre món, un món molt antic que no se situa dins del nostre, sinó més aviat al marge, com una realitat paral·lela.

Continuar dialogant no és en sí un error, sempre que es tingui consciència que l’interlocutor és totalment indigne de confiança.

Sense aquesta consciència, el diàleg es converteix en una farsa on el veritable progrés és impossible. En realitat, les sancions, l’aïllament diplomàtic i la pressió dirigida tenen molt més impacte que interminables converses que rares vegades condueixen a alguna cosa i gairebé mai produeixen conseqüències reals.

La cultura d’un guerrer mai pot ser la cultura d’una civilització. No es deixa atrapar en definicions, normes ni ideals il·lustrats. El que anomenem cultura guerrera no és una ideologia, sinó una manera de ser, una actitud vital. Com l’amor, els valors o la bellesa: no podem definir-la, però la reconeixem quan es manifesta. S’imposa amb la força de la violència o de l’honor, però mai amb la paciència del diàleg. I qui la confon amb la raó política corre el risc de lliurar-se –i lliurar el seu poble– a una lògica que no sap res de pau.

Qui no reconeix aquesta diferència, qui parla amb guerrers com si fossin interlocutors reformables dins d’un procés democràtic, no només perd la seva brúixola moral, sinó que corre el risc de fer-se còmplice de la seva lògica. La diplomàcia deixa llavors de ser un pont cap a la pau per a convertir-se en una màscara de la política de poder i del terror.

La moral del poderós

És aquesta moral autosuficient del poderós la que s’ha elevat per sobre de l’ésser humà que sofreix –una moral que, dòcilment i amb un incomprensible rostre de pòquer, es tanca a la realitat que crema als marges de la societat.

Una massacre en silenci. Una realitat genocida que cada dia s’estén més, invisible per a la resta del món, que segueix amagat darrere d’un vel d’ignorància complaent. Avui (2025) es parla de 250.000 nous desplaçats a la República Democràtica del Congo, una tragèdia que se suma a les alarmants xifres de més de sis o set milions de desplaçats anteriors.

La classificació de la indiferència! Aquests milions de morts i milions de desplaçats són els testimonis muts d’un sistema que no només els ha abandonat en la seva misèria, sinó que, en essència, els esborra. En una esgarrifosa jerarquia d’indiferència, que travessa la magnitud del seu sofriment, compten per a la nostra anomenada “Comunitat Internacional” encara menys que els sofriments del poble palestí –una tràgica imatge de com les atrocitats d’una regió o d’un poble pesen menys que les d’un altre, segons els interessos polítics i els càlculs geopolítics.

L’ombra de la “comunitat internacional”

Aquesta anomenada i mai ben definida “Comunitat Internacional” –aquest oracle moral del món modern– es presenta com a salvadora de la humanitat, guardiana dels drets humans i mediadora de la pau.

Però darrere d’aquesta façana solemne s’hi amaga un cos enverinat, profundament arrelat en els horrors històrics i les manipulacions geopolítiques del segle XX. La seva veritable naturalesa va quedar dolorosament al descobert també aquí, en la tragèdia ruandesa, on –amb totes les seves resolucions, acords de pau i declaracions– va observar, va callar o fins i tot va ser còmplice.

És aquesta mateixa comunitat “inqüestionable” la que el candidat al Premi Nobel Joan Carrero descriu amb encert com L’Hora dels grans ‘filantrops’: una era en la qual el veritable poder es disfressa de caritat.

Els responsables d’haver permès –i, en alguns casos, fins i tot secundat estructuralment– les campanyes despietades del Front Patriòtic Ruandès (FPR) s’amaguen avui darrere de màscares de diplomàcia i filantropia. Van legitimar el llenguatge de guerra dels inkotanyis com a “alliberament”, les seves atrocitats com a “transició necessària”, la seva ideologia com a “progrés”.

El que en essència va ser una presa del poder militar –organitzada, finançada i recolzada per aliats a Washington, Londres, Kampala, París i Brussel·les– va ser venut al món com un procés de pau. Als salons diplomàtics es parlava de “reconciliació” mentre les fosses comunes continuaven calentes.

En lloc de resistència, hi va haver veneració: Paul Kagame es va convertir en el rostre d’un nou ordre africà, l’encarnació de l’eficiència, la modernitat i l’estabilitat, mentre el seu règim eliminava sistemàticament l’oposició, empenyia els refugiats altre cop cap a la mort i ancorava el terror intern en les pròpies institucions de l’Estat.

Mentrestant, la maquinària propagandística funcionava a ple rendiment. Hollywood i els grans conglomerats mediàtics no van produir històries de veritat, sinó de justificació. L’opinió pública no va ser formada, sinó manipulada; no va ser interpel·lada, sinó adormida. Els qui van gosar qüestionar el relat oficial –els qui van parlar de l’assassinat del president Habyarimana, del paper de l’FPR en la matança, o dels processos selectius del TPIR– van ser titllats de revisionistes, negacionistes, fins i tot còmplices.

Els respectables acadèmics, periodistes i assessors polítics, professors instal·lats en universitats i centres de pensament d’Europa i els Estats Units, van actuar com a guardians d’aquesta mentida. A les seves publicacions i conferències hi ressona el llenguatge del poder: “desenvolupament”, “estabilitat”, “bona governança”, termes que dissimulen la brutal realitat del terreny. Els milions de víctimes del règim –de Kibeho a Byumba, del Kivu a les presons de Kigali– romanen sense nom, perquè no encaixen en el relat de la Comunitat Internacional.

Però arribarà també per a aquests arquitectes de l’encobriment l’hora de rendir comptes.

El mal que han causat no és només físic: no es tracta únicament de milions de morts, sinó de la destrucció del sentit moral, de l’erosió de la veritat, de la degradació de la justícia convertida en instrument diplomàtic.

Mentre aquesta mascarada continuï, el món continuarà lliscant cap a un ordre en el qual la violència es recompensa, el victimisme es manipula i la veritat és sistemàticament silenciada.

Serge Desouter és el president del Comitè de tots els Instituts Missioners cristians de Bèlgica, amb rang de testimoni davant el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda i expert en la història de Rwanda. És un dels més profunds coneixedors del dossier ruandès. Pare Blanc, va viure vint-i-set anys a l’Àfrica, divuit dels quals a Rwanda. Amb estudis en filosofia, teologia, etnografia, zootècnia i veterinària. Ha escrit una desena de llibres i un centenar d’articles sobre l’Àfrica en general i sobre Rwanda en particular. Ha estat consultor d’organitzacions internacionals com la FAO, HCR, PNUD, FENU, etc., i fundador i membre de diverses ONG per al Tercer Món.

Foto: Serge Desouter

Rwanda, 20 anys després: La falsificació de la història (La voie de la vérité, 17.04.2014)