En una entrevista al diari La Croix el 03.06.2021, el cardenal Antoine Kambanda nega categòricament els crims comesos per l’exèrcit de l’FPR a la RD del Congo (RDC). Està en la línia del president Paul Kagame, que havia fet els mateixos desmentits a France 24 en una entrevista del 17.05.2021.
Cardenal Antoine Kambanda: No, ell i només ell va aturar el genocidi. I el que va fer l’FPR al Zaire (actual RD del Congo) va ser fer la guerra contra els genocides. Els genocides s’havien reorganitzat per atacar-nos. Hi havia civils amb ells, i els van portar en un terrible viatge al cor de la selva congolesa. Molts van morir en aquella fugida.
Però no es tracta en absolut d’un genocidi, com deixa entendre l’informe de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans, l’Informe Mapping. No és just ni honest. La majoria dels refugiats ruandesos al Zaire han tornat a casa seva. Però els responsables i implicats en el genocidi tutsi i els seus aliats congolesos es van inventar aquesta acusació. Els occidentals l’adopten, de vegades de bona fe. Però estan sent utilitzats pels mateixos que tenen interès en no mirar el que van fer al nostre país. Convido als qui, de bona fe, transmeten aquestes acusacions que vinguin a Rwanda per veure la realitat del nostre país.
Quan es va publicar aquesta entrevista, les reaccions d’indignació van arribar de tot arreu. A Twitter, diverses personalitats van recordar la pertinença del prelat a l’FPR, que prefereix mostrar la seva lleialtat al jurament que va fer quan era membre d’aquest partit abans que a l’Església catòlica, que li exigeix ser virtuós en qualsevol circumstància.
A change.org, el pare Theophile Murengerantwali ha llançat una petició per demanar al papa que retiri el títol de cardenal a Antoine Kambanda.
Aquí hi ha la motivació completa d’aquesta petició:
Un còmplice de l’FPR Inkotanyi al Col·legi de Cardenals! Seria un crim acceptar els inkotanyis de l’FPR al Vaticà. Demanem a Sa Santedat el papa Francesc que reconsideri la seva decisió d’elevar el bisbe Antoine Kambanda a la categoria de cardenal.
En efecte, segons diversos testimonis creïbles i concordants al si de l’Església catòlica de Rwanda, la col·laboració del bisbe Antoine Kambanda en les activitats del moviment criminal de l’FPR Inkotanyi va començar els anys 80, quan Kambanda era un seminarista major. Nascut al si d’una família ruandesa que va fugir a Uganda cap al 1959, el jove Kambanda va créixer a l’estranger. El 1986, després de l’arribada al poder de l’Exèrcit de Resistència Nacional de Yoweri Museveni, les relacions entre Rwanda i Uganda van millorar. Fins i tot es va parlar de relacions amistoses entre els dos presidents Habyarimana i Museveni en aquella època. Rwanda estava en pau en aquest moment, i els refugiats que desitjaven tornar al seu país ho podien fer. En aquest context, el gran seminarista Kambanda va tornar a la cleda, més concretament el 1988, i es va integrar al Seminari Major de Nyakibanda, on va continuar, com els altres, el seu camí cap al sacerdoci. El que els ruandesos de l’interior havien ignorat, és que ja s’havia decidit un pla de conquesta del poder per part dels refugiats tutsis.
Així doncs, el seminarista Kambanda va ser acollit amb els braços oberts a l’arxidiòcesi de Kigali, per mediació de l’arquebisbe Vincent Nsengiyumva que, uns anys més tard, seria fredament assassinat pel moviment rebel de l’FPR Inkotanyi, moviment constituït, com és sabut, per refugiats tutsis procedents majoritàriament d’Uganda. Curiosament, quan Antoine Kambanda accedeix a la seu episcopal de Kigali, no tindrà el valor d’enterrar dignament l’arquebisbe assassinat, sabent bé que els cristians no deixen de demanar-li. Com ja se sap, l’FPR, un cop al poder, sempre s’ha oposat al fet que els bisbes assassinats a Gakurazo el juny de 1994, entre ells l’arquebisbe Vincent Nsengiyumva, poguessin tenir un enterrament digne.
Tornem als anys anteriors, quan Antoine Kambanda era un seminarista major al seminari de Nyakibanda. Durant tots aquests anys, el seminarista va anar de vacances, segons es diu, a Uganda, amb el pretext de visitar els seus pares, però, segons diverses fonts, va portar de Rwanda informació que va transmetre al Moviment de l’FPR per tal de preparar els seus atacs contra Rwanda. Aquests actes, que poden qualificar-se d’espionatge, expliquen en certa manera per què Antoine Kambanda va preferir continuar els seus estudis com a seminarista a Rwanda i no a l’estranger, on els havia iniciat. Als ulls dels cristians ruandesos, en qualsevol cas, el bisbe Kambanda és percebut com un còmplice dels crims i atrocitats infligits al poble ruandès per l’FPR Inkotanyi, des del seu primer atac fins avui. La prova és que mai s’ha atrevit a moure un dit des del arquebisbat de Kigali per denunciar els innombrables crims que s’estan produint davant els seus ulls. Els sacerdots que van treballar amb ell durant els seus anys de seminarista no se’n sorprenen. Segons les seves declaracions, Antoine Kambanda sempre ha fet propaganda de l’FPR, clandestinament per descomptat, però aquestes accions no van passar desapercebudes.
Antoine Kambanda va ser ordenat sacerdot durant la visita del papa Joan Pau II a Kabgayi el setembre de 1990. L’1 d’octubre del mateix any, just després de la partida del papa, l’FPR Inkotanyi va atacar el país. Diversos testimonis afirmen que molts rebels es van infiltrar al país aprofitant la visita del papa. També s’esmenta sovint la complicitat de Kambanda en aquest atac. La periodista d’investigació Judi Rever ha investigat la col·laboració de Kambanda amb els rebels. Des de l’atac de l’FPR Inkotanyi, el país va ser posat a foc i sang. L’FPR va cometre massacres a gran escala contra la població civil, i els hutus en van ser l’objectiu principal.
L’abril de 1994, l’FPR Inkotanyi va violar els Acords de Pau d’Arusha en assassinar el president Juvénal Habyarimana. El país va caure immediatament en l’anarquia. Va haver-hi errors per part dels dos bàndols, durant els quals els tutsis van ser especialment massacrats per grups de persones preses del pànic. Ara se sap, pels propis líders de l’FPR, que aquests grups comunament anomenats Interahamwe, havien estat infiltrats per comandaments de l’FPR, que els van incitar a atacar els tutsis. El genocidi dels tutsis des de l’interior era llavors desitjat per l’FPR? Sembla que durant el genocidi, Antoine Kambanda estava estudiant a Roma. Mentre es produïen crims indescriptibles al país, l’FPR Inkotanyi continuava els seus avenços mentre multiplicava els crims contra els civils. Moltes famílies van morir en aquests successos, tant hutus com tutsis. També es diu que la família d’Antoine Kambanda no es va salvar, cosa que és molt deplorable. L’Església catòlica, a través dels seus bisbes, va fer evidentment el que va poder per salvar vides humanes, així com per ajudar els amenaçats, però l’FPR ho va posar difícil a tothom, fins al punt que els seus crims van sumir tota la població en la confusió. On sigui que arribava l’FPR Inkotanyi, es produïen pures i simples execucions de persones, sovint començant per lligar-los els braços cap enrere i rematant-los amb una aixada usada, mentre s’apuntava especialment en aquesta tasca els hutus que eren influents. Una vegada que van arribar a Kabgayi, l’FPR va assassinar fredament tres bisbes, juntament amb els seus sacerdots, que hi havien trobat refugi. Entre els bisbes assassinats s’hi trobava, com ja s’ha esmentat, el responsable de l’arxidiòcesi de Kigali, on Antoine Kambanda hi treballava com a sacerdot.
Des de fa uns anys, el bisbe Antoine Kambanda es troba instal·lat a la seu del seu antic padrí. Si es tracta d’una ironia de la història o d’un miracle, no importa gaire, però el que sí és sorprenent són les contradiccions que es mostren immediatament. Normalment és molt rar, en els hàbits de l’Església en els anomenats països de missió, que un bisbe estigui al capdavant de la seva diòcesi d’origen, llevat que sigui una excepció per raons d’extrema gravetat. Sense voler interferir en les raons que van dur les autoritats eclesiàstiques a nomenar Kambanda a Kigali, cal assenyalar l’inusual entusiasme de les autoritats estatals per la consagració de Kambanda. És molt estrany que el president Kagame honori amb la seva presència les cerimònies de presa de possessió d’un bisbe. Però per Kambanda, el dictador ruandès no només es va prendre la molèstia de viatjar, sinó que va mobilitzar la població i la cerimònia es va celebrar a l’estadi nacional, per primera vegada en la història. Sense consultar ningú i sense haver escoltat l’opinió dels cristians, l’arquebisbe Kambanda va anunciar immediatament que tenia la intenció de canviar la ubicació de la catedral de Sant Miquel de l’altiplà de Kigali a un altre lloc més baix, al districte de Muhima, precisament al lloc de la llegendària presó coneguda com a 1930. Però els cristians de Rwanda no es deixen enganyar i ho van entendre immediatament. El dictador Paul Kagame sempre ha exigit que la catedral de Sant Miquel s’allunyi del seu palau. Però sent Sant Miquel com un monument per als cristians, tant que les misses retransmeses sempre tenien lloc en aquest edifici, a ningú se li acut que Kambanda, el nouvingut, decideixi el destí de Sant Miquel sense el seu coneixement. Qui, doncs, entre el president Kagame i la memorable catedral, va trobar a l’altre al lloc per haver-se de moure?
Els darrers temps, el silenci còmplice del bisbe Kambanda durant les exaccions comeses per l’FPR amb les mesures draconianes vinculades a la Covid 19 no pot ser més revelador. Els habitants d’un districte anomenat Kangondo II, a l’arxidiòcesi de Kigali, van veure com es destruïen les seves cases sense cap compensació ni saber on anar. L’arquebisbe de Kigali va fer veure que no era el seu problema. I el que és més greu, un funcionari de l’associació Ibuka, vinculada al règim de Kigali, va pronunciar un discurs problemàtic l’abril del 2020 sobre l’Església. Va parlar del deure dels inkotanyis de l’FPR d’infiltrar-se en l’Església fins al Vaticà, i d’enviar gent a embarassar les monges, perquè hi hagués, segons ell, descendència per als supervivents del genocidi tutsi! Aquest discurs, de per si escandalós, va escandalitzar els cristians, però el silenci del bisbe Kambanda demostra que qui no diu res, consent. A més, segons aquest dirigent d’Ibuka, l’FPR Inkotanyi hauria d’intensificar el xantatge a l’Església catòlica per mantenir-la en una posició feble, fent-li comprendre que és l’Església la que està a l’origen del genocidi dels tutsis.
Segons l’opinió dels cristians ruandesos, en la mesura que Antoine Kambanda actua en complicitat amb l’FPR Inkotanyi des que era seminarista, no pot rentar-se les mans dels crims de l’FPR des del primer atac fins avui. Cal assenyalar que, en el passat, l’Església catòlica va optar més aviat per les sancions contra els bisbes Barnabas, Gapangwa i Ngabu, que militaven ostensiblement a favor de l’FPR Inkotanyi. I ara, és inconcebible que en lloc de sancionar el bisbe Kambanda, l’Església prengui la decisió de premiar-lo amb el cardenalat. Com és possible que un amic personal del sanguinari dictador Paul Kagame sigui nomenat cardenal, atès que el mateix Paul Kagame s’ha declarat enemic declarat de l’Església catòlica? Fora que sigui la seva pròpia destrucció la que l’Església vulgui provocar amb aquest nomenament.
Molts cristians de Rwanda encara no s’havien recuperat del fet que el dictador Paul Kagame fos rebut amb pompa i circumstància pel papa el 2017, l’any en que va canviar la constitució per erigir-se en dictador vitalici a Rwanda. Alguns van prendre aquest acte com la complicitat del papa per perpetuar la dictadura a Rwanda. Alguns fins i tot s’han negat a combregar. El nomenament d’un amic personal de Paul Kagame com a cardenal no fa sinó empitjorar la situació. Els cristians catòlics de Rwanda consideren aquest nomenament com una traïció a la seva pròpia Església. Per això, demanem al papa que reconsideri la seva decisió, abans que els cristians perdin definitivament la seva confiança en l’Església.
**********
A la seva pàgina de Facebook, Emmanuel Mwiseneza ha reaccionat així:
El cardenal Antoine Kambanda és una vergonya per a l’Església catòlica, una Església misericordiosa i compassiva. En lloc de compadir-se dels supervivents de les massacres genocides al Congo/Zaire, clava el ganivet a les seves ferides encara obertes, minimitzant les matances de les que van ser objecte, qualificant-les de danys col·laterals, mentre que molts savis observadors, molts informes, inclòs el famós informe Mapping que fa tremolar als amics del cardenal Kambanda, han demostrat el caràcter sistemàtic i voluntari de les massacres que van tenir com a objectiu els refugiats hutus a l’ex-Zaire
Quan es va proposar el nom de Kambanda com a futur cardenal, alguns compatriotes van llançar una petició per recordar el passat militant d’aquest prelat i demanar l’anul·lació del seu nomenament. Jo pensava que l’elevació a aquest títol li faria fer un pas enrere i que d’ara endavant s’abstindria de mostrar les seves connivències amb el dictador ruandès Paul Kagame. Per a la meva gran sorpresa, aquest cardenal acaba de demostrar que el seu ancoratge polític és més fort que els seus compromisos dins de la jerarquia catòlica.
Faig una crida a tots els fidels de l’Església catòlica, així com a la jerarquia de l’Església catòlica ruandesa i de l’Església catòlica universal, perquè repudiïn aquests plantejaments i se’n distanciïn.
A Twitter, les mostres d’indignació són abundants:
Font: Musabyimana