Caminant somnàmbuls cap a l’Harmagedon

Caminant somnàmbuls cap a l’Harmagedon és el títol del darrer llibre de la doctora Helen Caldicott. És una avaluació aterridora però necessària de l’amenaça que suposen les armes nuclears el segle XXI, l’amenaça més gran a què s’enfronta la humanitat. Hi reuneix els principals científics nuclears i pensadors del món per avaluar les dimensions polítiques i científiques de l’amenaça d’una guerra nuclear actualment. Els capítols aborden la mida i la distribució de l’actual arsenal nuclear mundial, la història i la política de les armes nuclears, la cultura dels laboratoris d’armament moderns, la militarització de l’espai i els perills de combinar la intel·ligència artificial amb l’armament nuclear, així com un informe sobre la situació de l’urani enriquit i una anàlisi estremidora de la despesa en armes nuclears al llarg dels anys. Essencial i aterridor alhora, aquest llibre esdevindrà sens dubte la nova bíblia del moviment antinuclear, per despertar-nos de la nostra complaença i instar-nos a l’acció.

Considerada per molts la més important activista antinuclear, la doctora Caldicott ha rebut almenys 12 doctorats honoris causa. Va ser proposada per al Premi Nobel pel físic Linus Pauling i nomenada pel Smithsonian una de les dones més influents del segle XX. Les xerrades públiques descrivint els horrors de la guerra nuclear des d’una perspectiva mèdica van despertar la consciència d’una generació. Creu que la realitat de la destrucció de tota la vida del planeta ha desaparegut de la consciència pública, cosa que fa més probable el dia de l’Apocalipsi. Aquestes són algunes de les respostes a l’entrevista que se li va fer el 25 de gener passat:

“Crec que […] la guerra nuclear podria passar aquesta nit, per accident o per disseny. És molt clar per a mi, en realitat, que els Estats Units van a la guerra amb Rússia. I això significa, gairebé amb tota seguretat, una guerra nuclear, i això significa la fi de gairebé tota la vida a la Terra.

[…] Els Estats Units tenen armes nuclears a països europeus, a punt per ser llançades contra Rússia. Com creu que se sent Rússia, una mica paranoica? Imagini’s que el Pacte de Varsòvia es traslladés al Canadà, al llarg de tota la frontera nord dels Estats Units, i col·loqués míssils al llarg de tota la frontera nord. Què farien els EUA? Probablement volarien el planeta com gairebé van fer amb la crisi dels míssils cubans. Vull dir, és tan extraordinàriament unilateral en el pensament, no posar-nos en la ment del poble rus.

[…] el Pentàgon està dirigit per aquesta gent arrogant que guanya milions venent armes. Gairebé la totalitat del pressupost estatunidenc es destina a matar i assassinar, en lloc de l’atenció sanitària i l’educació i els nens del Iemen, que són milions els qui es moren de gana. Tenim els diners per arreglar-ho tot a la Terra, i també per alimentar el món amb energies renovables. Els diners són aquí. S’està destinant a matar i assassinar en lloc de la vida.”

Chucky Zelenski, el ninot diabòlic sense cicatrius

Poques coses, entre les moltes que estem veient últimament, m’han semblat tan esperpèntiques, repugnants i penoses com les recents escenes de les recepcions del comediant psicòpata i assassí Zelenski en les cúpules del poder polític europeu. Escenes esperpèntiques, perquè no es va veure mai que fos el ninot el qui donés les ordres al ventríloc. Escenes repugnants, perquè allò sobre el que els nostres cínics dirigents polítics estaven tractant amb increïble i alegre lleugeresa era ni més ni menys que l’extinció de l’espècie humana. L’entusiasme maníac dels nostres dirigents polítics (especialment l’emoció de la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola, després de les “inspiradores” paraules de l’heroi) ha superat el que es va viure abans de l’atac “alliberador” de l’Iraq (per citar només el més evident, o almenys el més reconegut, dels darrers grans crims anglo-occidentals contra la pau). O, passant del que és col·lectiu al que ésindividual, aquest entusiasme maníac ha superat la sorprenent fruïció amb què Hilary Clinton es mirava el sàdic i sagnant linxament del president Gaddafi. Escenes penoses, perquè han aconseguit dur a terme semblants rituals lluciferins a cara descoberta i davant milions de televidents sense que les nostres encisades societats siguin capaces de reaccionar.

Quan veig com aquells que han creat un ninot com aquest i li donen a totes hores les directrius a seguir, l’omplen d’elogis i afalacs com si fos un heroic ser autònom, ve inevitablement a la meva ment la imatge de Chucky, el ninot diabòlic. Els seus posats davant seu són com una adoració de l’ídol lluciferí que ells mateixos han creat. Però, perquè aquesta farsa pugui colar a centenars de milions de ments, han fet tot el contrari del que van fer els autors de Chucky: ells li van crear unes terribles cicatrius a la cara perquè fes por i “els nostres”, perquè no faci por, han dissimulat les seves terribles ferides morals (com haver traït i destruït el seu propi país en haver fet irreversible el trencament dels consensos i la convivència entre les dues comunitats, la proeuropea i la prorussa).

Estic fent servir adjectius i valoracions massa pujades de to? Però què puc dir d’una persona que, menyspreant els delicats equilibris existents entre els ucraïnesos prorussos i proeuropeus i dinamitant la neutralitat d’Ucraïna, ha portat el seu país a l’autodestrucció? Què puc dir d’una persona que no deixa de mentir cada cop que obre la boca, de mentir en qüestions que afecten greument la supervivència mateixa del seu país i fins i tot de l’espècie humana; de mentir, per exemple, generant sense parar falses i fatals esperances de victòria? Quan veig “els nostres” dirigents polítics assentir amb energia en sentir com Chucky Zelenski proclama que el seu propi règim neonazi és el “mur entre la llibertat i l’esclavatge”, em quedo perplex mentre em resisteixo a creure que tota aquesta gent estigui boja.

Fa dècades que ens enganyem. O millor: fa dècades que ens deixem enganyar plàcidament i fins i tot conscientment. Podríem preguntar-nos: quin percentatge s’ha tractat d’un engany o més aviat d’un apàtic consentiment còmplice? L’investigador Edward Curtin acaba de dedicar un article a aquesta qüestió: sembla que la majoria de la gent volgués ser enganyada.

Portem massa dècades vivint en l’engany, però això s’acaba

La veritat és que fa dècades que vivim en l’engany. Però ara ja estan arribant les conseqüències que ens mereixem. Com que la societat alemanya es va merèixer l’espantós esfondrament dels seus déus nazis i, amb ells, de tot el seu propi plàcid món. Quan una persona menteix, és que té algun problema. Però quan ens deixem enganyar una vegada i una altra en qüestions tan terribles com la destrucció de països sencers (Vietnam, Iraq, Rwanda-Congo, Somàlia, Afganistan, Líbia, Síria, Iemen… i ara Ucraïna) és que som nosaltres mateixos els qui tenim un gravíssim problema. I potser no triguem gaire a recollir els fruits que hem sembrat amb la nostra indiferència o fins i tot col·laboracionisme. És ben cert que, si no es tractés d’una enorme tragèdia, la delirant relació dels nostres dirigents polítics amb el ninot seria ben còmica. També Drago Bosnic se n’ha adonat:

“Gairebé qualsevol persona amb una capacitat bàsica per processar informació ha notat un patró en la relació entre l’Occident polític i el seu règim titella neonazi preferit: Kíev demana alguna cosa, els Estats Units, la Unió Europea i l’OTAN ‘neguen categòricament’ que alguna vegada lliurarien aquestes armes per tal d”evitar l’antagonisme de Rússia’ i després, unes setmanes més tard (com a màxim) hi ha un ‘canvi sobtat de cor’.

Aquest anar i venir força còmic va començar fins i tot abans que Rússia llancés la seva contraofensiva, quan l’OTAN va proporcionar milers d’ATGM (míssils guiats antitanc) i MANPADS (sistemes portàtils de defensa aèria) a Kíev. Des de llavors, l’abast de l’anomenada “ajuda letal” s’ha expandit dramàticament.

[…] la maquinària de propaganda dominant està una vegada més preparant les audiències per a l’eventual lliurament d’avions de combat avançats al règim de Kíev. Per exemple, The Hill va admetre que ‘els avions de combat occidentals i les unitats d’artilleria de més abast, que permetrien a Ucraïna atacar les forces russes més profundament al territori ocupat, probablement seran el proper debat per a l’OTAN’. Si el patró abans esmentat continua, aquest serà un altre pas més cap a una escalada incontrolable i el conflicte de poder esdevindrà una guerra en tota regla. […]

‘No ens volien donar artilleria pesada, llavors ho van fer. No ens volien donar sistemes HIMARS, llavors ho van fer. No ens volien donar tancs, ara ens estan donant tancs’, va presumir Sak, i va afegir: ‘Si els aconseguim, els avantatges al camp de batalla seran immensos. No són només els F-16: avions de quarta generació, això és el que volem… A banda de les armes nuclears, no queda res que no aconseguim’.

Donat el patró d’escalada incessant, les observacions finals de Yuriy Sak són força alarmants i podrien indicar que el règim de Kíev mai s’ha donat per vençut en la recerca d’adquirir WMD (armes de destrucció massiva). Donada la magnitud de la russofòbia clínica de la junta neonazi, avivada fins a un odi de proporcions genocides en aquest punt, qualsevol declaració d’aquesta mena segurament serà presa molt seriosament a Moscou. Tot i aquests comentaris psicòticament pertorbadors, l’Occident polític continua ampliant el seu suport a aquests règims titelles extremistes.”

Quantes noves provocacions i escalades del conflicte suportarà Rússia sense donar un cop sobre el tauler?

Aquesta qüestió pot ser formulada altrament, seria la cara oposada d’una mateixa moneda: Fins on estaran disposades a arribar les elits anglo-occidentals? Això comporta un altre interrogant: Fins on estaran disposats a sotmetre-s’hi els nostres dirigents polítics? Acabo de referir-me a unes espantoses escenes de veneració col·lectiva del ninot diabòlic Chucky Zelenski, escenes que són la pitjor de les respostes possibles a la darrera pregunta que acabo de formular: la pràctica totalitat dels nostres dirigents polítics no són res més que vassalls sense dignitat. La pregunta sobre quant estarà disposada a suportar Rússia també té una resposta clara: des del Kremlin no van amb embuts, s’estan referint des de fa temps a certes línies vermelles, com la d’un possible atac a Crimea, línia vermella a la que ja em vaig referir en articles anteriors.

I sabem que la gent del Kremlin compleix el que diu. No viuen en la bombolla de falsedats miserables en què vivim aquí. La decisió transcendental de posar en marxa l’actual operació per desnazificar i desmilitaritzar Ucraïna és la prova que compleixen el que diuen. El 23 de gener, el vicecanceller rus, Serguei Riabkov, va dir a Sputnik que les declaracions dels EUA sobre la possibilitat de subministrar a Kíev míssils de llarg abast per llançar atacs a Crimea portaria a una escalada de conseqüències imprevisibles. De manera semblant, la Cancelleria russa adverteix que els països de l’Aliança Atlantista estan “jugant amb foc” en subministrar armes a Ucraïna. També l’expresident Medvedev acaba d’afirmar que Kíev hauria de comprendre que aquestes accions serien contestades per “una reacció inevitable fent servir qualsevol armament”. Així que la qüestió decisiva és aquesta: Fins on estaran disposades a arribar les elits anglo-occidentals?

L’atac a Crimea sembla ser la línia vermella que pot ser violada ben aviat. D’altres, com l’entrada oficial d’Ucraïna a l’OTAN no sembla que siguin imminents. No hi ha pressa, Ucraïna ja n’és membre de facto. Però el que en realitat ens diuen els dirigents russos és que ja s’han menyspreat i sobrepassat totes les línies vermelles. Dirigint-se als legisladors a la Duma Estatal de Rússia, dimecres 15 de febrer, el ministre de Relacions Exteriors, Serguei Lavrov, va afirmar que Washington té un “desig maníac de reviure l’ordre mundial unipolar neocolonial” i cerca “la transformació de la fraterna Ucraïna en un bastió militar russofòbic”. De manera que “Els darrers anys, aquesta línia de Washington i els seus satèl·lits europeus ha arribat al punt de no retorn”.

El dia anterior, en una entrevista amb Newsweek, l’enviat de Rússia davant de l’ONU, Dmitri Polianski, va argumentar: “Totes les línies vermelles ja han estat creuades pels països occidentals. Ja hi ha una participació semidirecta de l’OTAN en el conflicte perquè no és només armament sinó intel·ligència, […] els objectius de certs sistemes d’artilleria, en particular HIMARS, […] només es poden assolir amb la coordinació amb Washington. […] l’OTAN no només proporciona armes, sinó que també tria els objectius per als atacs ucraïnesos”. I sobre la participació directa de personal militar no ucraïnes va afirmar: “Ho sabem per les persones que capturem i pels cossos que veiem al camp de batalla”.

Atenció a la maligna bruixa incendiària Victòria Nuland

Si intentem trobar respostes a la pregunta sobre fins on estaran disposades a arribar les elits anglo-occidentals, i si de moment deixem de banda el cada vegada més probable atac nuclear de falsa bandera, ens trobem inevitablement, de nou, la maligna bruixa Victoria Nuland, portaveu del Departament d’Estat dels Estats Units, atiant el món cap a l’Harmagedon. En un discurs pronunciat el 16 de febrer en un acte virtual del Carnegie Center, va qualificar les instal·lacions militars russes a Crimea d'”objectius legítims” per a Ucraïna. Curiós aquest afany estatunidenc de lluitar per la democràcia i la llibertat al món: bombardejant una Crimea en què més del 95% dels seus habitants van optar per formar part de Rússia al referèndum del 16 de març del 2014, celebrat després del Cop d’Estat de l’Euromaidan a finals del 2013, cop que va derrocar el Govern legítim de Víktor Ianukòvitx, que mantenia els consensos entre els proeuropeus i els prorussos, així com la neutralitat internacional d’Ucraïna i la seva no entrada a l’OTAN.

Com també va afirmar el secretari de premsa de l’ambaixada russa a Washington, Ígor Guirenko, després de les incendiàries proclames de Nuland, el més important és que no només es tracta de retòrica de Washington, sinó d’accions concretes. Estats Units està subministrant activament a Kíev moderns complexos que s’utilitzen per derrotar les regions russes. Estan assessorant els líders militars ucraïnesos. De fet, planifiquen operacions juntament amb ells. Participen en la selecció dels objectius de les armes, fet que ha estat reconegut obertament per experts estatunidencs. D’acord amb el diari o estatunidenc The New York Times, l’Administració del president Joe Biden està considerant proveir Ucraïna amb les armes necessàries per atacar la península de Crimea.

Pel que sembla, la llumenera Biden considera que la posició de Kíev a les negociacions futures millorarà si l’Exèrcit ucraïnès pot amenaçar el control de Crimea per part de Rússia, encara que aquesta mesura pot incrementar el risc d’escalada del conflicte. No és estrany que el 2 de febrer, el president Putin afirmés que el nazisme en la forma moderna representa una amenaça per a Rússia, que una vegada més ha de lluitar contra l’Occident col·lectiu. Aquesta consideració de l’actual Occident col·lectiu com la nova forma moderna del nazisme és tan greu i important que mereixerà per si sola un o més apartats posteriors d’aquest article.

Atenció a tots aquells que, sense importar-los gens la gent de Crimea i afirmant que volen alliberar-los, han decidit que atacar-la és la millor manera de provocar la gran reacció de Rússia

Però, evidentment, el problema no resideix en el senil president Biden. Sinó que, com recorda Kurt Nimmo al seu article “Crimea i la Guerra Final”, resideix en “El Govern de Sa Majestat, el Pentàgon, l’Open Society Foundation, Twitter, Facebook, Google, Palantir, els mercaders de la mort (Lockheed Martin, Raytheon, General Dynamics, Northrop Grumman), banquers (JP Morgan, Bank of America, BlackRock) i la Fundació Rockefeller”, entre d’altres. El gener, Foreign Affairs, l’òrgan portaveu del Consell de Relacions Exteriors, va publicar un article amb un titular absolutament explícit: “El cas de la presa de Crimea: per què Ucraïna pot, i ha d’alliberar la província”.

Kurt Nimmo continua: “Andriy Zagorodnyuk, president del Centre d’Estratègies de Defensa, exministre de ‘defensa’, ‘company distingit’ al Centre Euràsia del Consell Atlàntic” promou “el retorn a la política arriscada de la Guerra Freda i l’hostilitat fabricada cap als competidors”. Entre els comentaris de Kurt Nimmo a moltes frases d’aquesta gent, frases que revelen que una suposada reconquesta de Crimea és una cosa veritablement delirant, fa referència a una en especial: “Washington i els seus aliats haurien de desenvolupar una estratègia de defensa capaç de dissuadir i, si cal, derrotar Rússia i la Xina alhora”. Tesi que qualifica d’“una de les cites més irracionals i eminentment perilloses que surten del consell de guerra d’aquest multimilionari”. I conclou: “L’elit oligàrquica està enganyada per les seves pròpies mentides, propaganda i mites egoistes, sobretot el de l’arrogant afirmació que els Estats Units són una nació excepcional solitària, un far de la democràcia”.

Però, des del meu punt de vista, el més esgarrifós és que per provocar l’Harmagedon nuclear no cal una decisió consensuada del Govern dels Estats Units: n’hi ha prou que una perversa bruixa lluciferina com Victoria Nuland torni a induir un incident, com el que ja va incitar el 2014, el Cop d’Estat de l’Euromaidan, que va desestabilitzar totalment Ucraïna en provocar l’enfrontament civil entre el nou govern colpista i neonazi de Kíev i els milions d’ucraïnesos d’ètnia russa que no estaven disposats a sotmetre’s a les arbitrarietats i els crims. Tots sabem que només cal la bogeria i/o la maldat d’un piròman per provocar l’espurna que arrasi un país sencer.

Una llista ja massa llarga de boicots a qualsevol negociació, de criminals provocacions i de perilloses escalades al conflicte

Noves revelacions han deixat en evidència com les negociacions per aturar la guerra han estat boicotejades per Occident. Va ser infame, especialment, el paper de l’impresentable Boris Jonhson. I les provocacions a Rússia i les escalades del conflicte ja han estat tantes que tan sols enumerar-les ens portaria massa temps. Només calen unes dades per prendre consciència de l’alt grau d’implicació de l’OTAN en la guerra i, per tant, de fins a quin punt han escalat el conflicte: un estudi recent afirma que a més dels 157.00 ucraïnesos morts, els 234.000 ferits i els 17.230 fets presoners, han mort 234 entrenadors militars de l’OTAN (dels Estats Units i el Regne Unit), 2.458 soldats de l’OTAN (alemanys, polonesos i lituans sobretot) i 5.360 mercenaris.

I potser caldria tornar a recordar que Rússia es va veure obligada a prendre la decisió d’iniciar aquesta intervenció militar després d’haver-la demorat durant vuit anys (des del Cop d’Estat de l’Euromaidan i el començament de l’assetjament institucionalitzat als ucraïnesos prorussos); després de fer-se insuportable la situació de les poblacions prorusses del Donbass; després d’estar segura que era imminent una gran operació militar contra elles; després dels informes sobre les intencions atlantistes de posar en marxa l’assetjament final a Rússia i de fer el que fos necessari per aturar-ne el creixent lideratge; després d’arribar a la conclusió que la seva pròpia existència estava realment en joc; etc.

Les revelacions de l’exprimer ministre israelià Naftali Bennett

De fet, Rússia s’hi va veure obligada després de l’“estrany” comportament de l’Occident col·lectiu durant un termini encara més prolongat: durant els darrers quinze anys. Un comportament del qual no n’està absent tampoc el projecte de frenar d’una vegada el creixent lideratge xinès. Vegem-ho, aquesta vegada seguint les anàlisis de Jonathan Cook, un gran expert en Israel i, per tant, algú ben conscient de la importància de les revelacions de l’exprimer ministre israelià Naftali Bennett:

“El motiu d’alarma, novament no reconegut pels líders occidentals i els mitjans occidentals, és que Rússia té raons molt sòlides, des de la seva perspectiva, per creure que la seva lluita actual és existencial. No permetria mai que Ucraïna es convertís en una base militar avançada per a l’OTAN passada la cantonada, amb el temor que els míssils nuclears occidentals poguessin estar estacionats allà.

Els nous fragments d’informació que sorgeixen del que ha passat entre bastidors tendeixen a reforçar la narrativa de Rússia, no la de l’OTAN. Aquesta setmana, l’exprimer ministre israelià, Naftali Bennett, va dir que els esforços de mediació entre Moscou i Kíev que ell havia liderat al començament de la guerra, que aparentment estaven progressant, van ser ‘bloquejats’ pels Estats Units i els seus aliats de l’OTAN .

Com més armes enviïn els Estats Units i Europa a Ucraïna, i com més es neguin a entaular converses, més convençut estarà Moscou que era correcte lluitar i que ha de seguir lluitant. Ignorar aquest fet, com ho va fer Occident en la preparació per a la invasió de Rússia i continua fent-ho ara, no el fa pas menys cert.

[…] El New York Times va informar amb total naturalitat el novembre passat que els militars occidentals, especialment els Estats Units, veuen cada vegada més Ucraïna com un camp de proves per a noves tecnologies militars.

Segons el Times, Ucraïna ha estat servint com a laboratori per a ‘sistemes d’informació i armes d’última generació, i noves formes de fer-les servir, que els funcionaris polítics occidentals i els comandants militars prediuen que podrien donar forma a la guerra en les generacions futures’. Aquestes proves es consideren vitals per preparar-se per a una futura confrontació amb la Xina.

[…] Però Ucraïna no és l’únic jugador important que perd el control dels esdeveniments. Com més Rússia es vegi obligada a veure la seva lluita a Ucraïna en termes existencials, a mesura que les armes i els diners de l’OTAN arribin a dojo, més líders europeus s’haurien de preocupar pels perills existencials que s’acosten, i no només perquè l’amenaça d’una guerra nuclear s’apropa cada cop més a les portes d’Europa.

[…] Tot el que els líders estatunidencs i europeus han fet els darrers 15 anys, […] sembla com si estigués, i està, dissenyat per tirar a terra qualsevol esperança d’un marc de seguretat regional capaç d’abraçar Rússia. L’objectiu ha estat mantenir Moscou exclosa, inferior i amargada. Per això, la guerra actual s’assembla més a la culminació de la planificació posterior a la Guerra Freda […].

El retorn d’una mentalitat de setge geopolític tindrà el mateix propòsit que les demandes d’austeritat i d’estrènyer el cinturó: justificarà la redistribució de la riquesa de les poblacions occidentals a les elits governants.

Escrivint el 2015, set anys abans de la invasió, ja estava clar per a l’acadèmic britànic Richard Sakwa que una OTAN dominada pels Estats Units estava fent servir Ucraïna com una manera d’aprofundir, en lloc de resoldre, les tensions entre Europa i Rússia. ‘En lloc d’una visió que abasta tot el continent, [la Unió Europea] s’ha convertit en poc més que l’ala civil de l’aliança de seguretat de l’Atlàntic’, va escriure.

O com un escriptor va resumir una de les conclusions clau de Sakwa: ‘La perspectiva d’una independència europea més gran preocupava els principals responsables de la presa de decisions a Washington, i el paper de l’OTAN ha estat, en part, mantenir la primacia dels Estats Units sobre la política exterior d’Europa’.

Aquest enfocament cínic es va resumir en un comentari concís de Victoria Nuland, la perenne manefla de Washington en la política ucraïnesa, durant una conversa gravada en secret amb l’ambaixador dels Estats Units a Kíev. Poc abans que les protestes recolzades pels Estats Units derroquessin el president d’Ucraïna, que simpatitzava amb Rússia, va declarar: ‘A la merda amb la UE!’.

El temor de Washington era, i és, que una Europa que no depengui totalment, militarment i econòmica, dels Estats Units, especialment la potència industrial d’Alemanya, podria desviar-se del seu compromís amb un món unipolar en què els EUA regnen de forma suprema.

Ara que l’autonomia europea està prou afeblida, Washington sembla més confiat a poder reunir els seus aliats de l’OTAN, una vegada que Rússia estigui aïllada, per a un altre enfrontament de gran potència contra la Xina.

A mesura que avança la guerra, no només Ucraïna, sinó també Europa, pagaran un preu alt per l’arrogància de Washington.”