Una ressenya: JFK vs. Allen Dulles de Greg Poulgrain.

Abans de fer una petita digressió, permetin-me dir des del principi que el llibre de Greg Poulgrain que ressenyaré és extraordinari es miri per on es miri. La història que explica no es pot llegir en cap altre lloc, especialment en la forma en què vincula l’assassinat del president Kennedy amb l’exdirector de la CIA Allen Dulles i l’organització per part d’aquest darrer d’un dels assassinats en massa més terribles del segle XX. Els posarà els pèls de punta i l’hauria de llegir qualsevol que es preocupi per la veritat històrica.

Fa uns dotze anys vaig impartir un curs de postgrau a policies estatals de Massachusetts i agents de policia de diverses ciutats i pobles. Com a part del material del curs, havia creat un apartat sobre la història de la política exterior dels Estats Units, amb especial èmfasi en Indonèsia.

Ningú en aquella classe sabia res d’Indonèsia, ni tan sols on era. Es tractava d’adults intel·ligents i ambiciosos, desitjosos d’aprendre, tots amb títols universitaris. Això passava enmig de la “guerra contra el terrorisme” –és a dir, la guerra contra els països musulmans– i en el primer any de la presidència de Barack Obama. Gairebé tota la classe havia votat Obama i era conscient que havia passat part de la seva joventut en aquell país desconegut i llunyà.

Esmento això com a prefaci a aquesta ressenya de JFK vs. Dulles, perquè el seu subtítol és Battleground Indonesia, i la meva sospita és que el coneixement d’aquells estudiants sobre la història entrellaçada d’Indonèsia i els Estats Units és tan escàs avui en dia entre el públic en general com ho era per als meus alumnes fa una dotzena d’anys.

Això fa que l’extraordinari llibre de Greg Poulgrain –JFK vs. Allen Dulles: Battleground Indonesia– sigui encara més important, ja que és un poderós antídot contra aquesta ignorància i un recordatori per als qui han caigut, a propòsit o no, en un estat d’amnèsia històrica que ha esborrat el fet que els Estats Units han comès crims sistemàtics que han provocat la mort de més d’un milió d’indonesis i de molts més milions arreu del món durant innombrables dècades.

Aquests crims contra la humanitat s’han amagat darrere d’allò que el dramaturg anglès Harold Pinter, en el seu discurs del Premi Nobel de 2005, va anomenar “un tapís de mentides”. De tals crims massius, va dir:

Però vostè no ho sabria.

Mai va passar. Mai va passar res. Fins i tot mentre passava, no passava. No importava. No tenia cap interès. Els crims dels Estats Units han estat sistemàtics, constants, despietats, sense remordiments, però molt poca gent n’ha parlat.

I quan s’examina la veritable història de tals atrocitats, una i altra vegada es topa amb noms coneguts de culpables que mai han estat processats. Criminals en les altes esferes els crims dels quals arreu del món, des del Vietnam fins a Xile, passant per Cuba, Nicaragua, l’Argentina, l’Iraq, Líbia i Síria, etc., han estat –i segueixen sent– part integrant de la política exterior estatunidenca al servei dels interessos dels seus rics patrons i dels seus portaveus mediàtics.

En el seu nou i brillant llibre sobre la història dels Estats Units i Indonèsia, el Dr. Greg Poulgrain desentranya aquesta aparença de mentides i aporta llum nova sobre els sòrdids fets dels farsants. És un expert australià en Indonèsia el treball del qual es remunta a quaranta anys enrere, és professor de la Universitat de la Costa del Sol a Brisbane i ha escrit quatre llibres molt documentats sobre Indonèsia.

A JFK vs. Dulles, exposa la intriga que s’amaga darrere la despietada estratègia de canvi de règim a Indonèsia del director de la CIA més longeu, Allen Dulles, i com va xocar amb la política del president John F. Kennedy, cosa que va conduir a l’assassinat de JFK, al canvi de règim indonesi i a una matança massiva.

Poulgrain comença amb aquesta pregunta:

Hauria recorregut Allen Dulles a assassinar el president dels Estats Units per garantir que es complís la seva “estratègia per a Indonèsia” i no la de Kennedy?

A la qual cosa respon: Sí.

Però no m’avançaré, ja que la llarga i intricada història que explica és una cosa que un crític només pot resumir perquè està plena de voluminosos detalls. Així que em referiré a alguns punts destacats i animaré la gent a comprar i llegir aquest important llibre.

La importància estratègica d’Indonèsia

No es pot subestimar la importància estratègica i econòmica d’Indonèsia. És el quart país més poblat del món (més de 275 milions d’habitants), està situat en una ruta marítima vital adjacent a la Mar de la Xina Meridional, té la major població musulmana del món, compta amb vasts dipòsits de minerals i petroli, i alberga a Papua Occidental Grasberg, la mina d’or més gran del món i la segona mina de coure més gran, principalment propietat de Freeport McMoRan de Phoenix, Arizona, entre els anteriors membres del consell d’administració de la qual s’hi troben Henry Kissinger, John Hay Whitney i Godfrey Rockefeller.

Indonèsia, que va ser durant molt temps un camp de batalla durant la Guerra Freda, segueix sent de vital importància en la Nova Guerra Freda i en el pivot cap a l’Àsia llançat per l’administració Obama contra la Xina i Rússia, els mateixos antagonistes que Allen Dulles es va esforçar per derrotar mitjançant l’astúcia i la violència mentre dissenyava cops d’Estat al seu país i a l’estranger. Té una importància fonamental en l’estratègia del Pentàgon per al que anomena eufemísticament un “Indo-Pacífic lliure i obert”. Encara que no són notícies de primera plana als Estats Units, aquests fets fan que Indonèsia tingui una gran importància avui dia i augmenten la gravetat del relat històric de Poulgrain.

JFK

Dos dies abans que el president John Kennedy fos executat públicament per l’estat de seguretat nacional dels Estats Units, dirigit per la CIA, el 22 de novembre de 1963, havia acceptat una invitació del president indonesi Sukarno per visitar aquell país la primavera següent. L’objectiu de la visita era posar fi al conflicte (Konfrontasi) entre Indonèsia i Malàisia, i continuar els esforços de Kennedy per donar suport a la Indonèsia postcolonial amb ajuda econòmica i de desenvolupament, no militar. Era part de la seva estratègia més àmplia d’acabar amb el conflicte a tot el Sud-est Asiàtic i ajudar el creixement de la democràcia als països postcolonials recentment alliberats d’arreu del món.

Havia anticipat la seva posició en un dramàtic discurs el 1957, quan, com a senador de Massachusetts, va dir al Senat que donava suport al moviment d’alliberament d’Algèria i s’oposava a l’imperialisme colonial a tot el món. El discurs va causar un enrenou internacional i Kennedy va ser durament atacat per Eisenhower, Nixon, John Foster Dulles, i fins i tot per liberals com Adlai Stevenson. Però va ser elogiat arreu del tercer món.

Poulgrain escriu:

Kennedy pretenia un canvi sísmic en l’alineament de la Guerra Freda al sud-est asiàtic posant Indonèsia “del seu costat”. Com va dir Bradley Simpson (el 2008): “Hom mai diria llegint la voluminosa literatura recent sobre les administracions de Kennedy i Johnson i el sud-est asiàtic, per exemple, que fins a mitjans de la dècada de 1960 la majoria dels funcionaris [als Estats Units] encara consideraven Indonèsia de molta més importància que el Vietnam o Laos”.

Per descomptat, JFK mai va ser a Indonèsia el 1964, i la seva estratègia pacífica per portar Indonèsia a la banda dels Estats Units i alleujar les tensions de la Guerra Freda mai es va dur a terme, a causa d’Allen Dulles. I la proposta de Kennedy de retirar-se del Vietnam, que es basava en l’èxit a Indonèsia, va ser ràpidament revocada per Lyndon Johnson després de l’assassinat de JFK el 22 de novembre de 1963. Aviat tots dos països experimentarien una matança massiva dissenyada pels oponents de Kennedy a la CIA i al Pentàgon. Milions de persones moririen.

Mentre que la matança a Indonèsia d’agricultors d’arròs principalment pobres (membres del Partit Comunista – PKI) instigada per Allen Dulles va començar l’octubre de 1965, deu anys més tard, a partir de desembre de 1975, els estatunidencs hi van instal·lar el dictador indonesi Suharto que, després de reunir-se amb Henry Kissinger i el president Ford i rebre la seva aprovació, massacraria centenars de milers de timoresos orientals amb armes subministrades pels Estats Units, en una repetició de la matança de més d’un milió d’indonesis el 1965, quan la CIA va idear el cop d’Estat que va derrocar el president Sukarno. El dictador Suharto, instal·lat pels Estats Units, governaria durant trenta anys de terror. La CIA considera aquesta operació com un dels seus millors èxits. Es va conèixer com “el mètode de Jakarta”, un model per a futurs cops violents a tot Amèrica Llatina i al món.

I entre aquestes atrocitats massives dissenyades pels Estats Units, va venir el sagnant cop d’Estat a Xile l’11 de setembre de 1973 i els colossals crims de guerra dels Estats Units a Vietnam, Laos i Cambodja.

El secret de Dulles

El que JFK no sabia era que els seus plans per a una resolució pacífica de la situació d’Indonèsia i un alleujament de la Guerra Freda estaven amenaçant una conspiració encoberta de molts anys dissenyada per Allen Dulles per efectuar un canvi de règim a Indonèsia, a través de mitjans sagnants i per exacerbar la Guerra Freda ocultant a Kennedy la veritat que hi havia una divisió xineso-soviètica. Un altre objectiu principal darrere d’aquest pla era obtenir un accés sense obstacles a la vasta quantitat de recursos naturals que Dulles havia mantingut en secret a Kennedy, que pensava que Indonèsia no tenia recursos naturals. Però Dulles sabia que si Kennedy, que era molt popular a Indonèsia, visitava Sukarno, això suposaria un cop mortal per al seu pla de derrocar Sukarno, instal·lar un substitut de la CIA (Suharto), exterminar els presumptes comunistes i assegurar l’arxipèlag per als interessos petroliers i miners controlats per Rockefeller, per als quals havia fet de testaferro des dels anys 20.

Llegint la magistral anàlisi de Poulgrain, es pot veure clarament com gran part de la història moderna és una lluita pel control dels subsòls on s’hi troba el combustible que fa funcionar la megamàquina: petroli, minerals, or, coure, etc. Els conflictes ideològics manifestos, tot i que acaparen els titulars, sovint amaguen el secret d’aquest joc diabòlic subterrani.

El descobriment de l’or

Aquesta història de misteri i detectius comença amb un descobriment que s’ha mantingut en secret durant moltes dècades. Escriu:

A la regió muntanyenca de la Nova Guinea Neerlandesa (anomenada així sota el domini colonial holandès, avui Papua Occidental), el 1936 tres holandesos hi van descobrir un aflorament muntanyós de mineral amb alt contingut de coure i concentracions molt altes d’or. Quan es va analitzar posteriorment als Països Baixos, l’or (en gram/tona) va resultar ser el doble que el de Witwatersrand, a Sud-àfrica, llavors la mina d’or més rica del món, però aquesta informació no es va fer pública.

El geòleg del trio, Jean Jacques Dozy, treballava per a la Netherlands New Guinea Petroleum Company (NNGPM), aparentment una empresa controlada pels holandesos amb seu a l’Haia, però la participació majoritària estava en realitat en mans de la família Rockefeller, igual que l’empresa minera Freeport Sulphur (ara Freeport McMoRan, un dels directors de la qual entre 1988 i 1995 va ser Henry Kissinger, estret col·laborador de Dulles i els Rockefeller), que va començar a explotar la mina el 1966.

Va ser Allen Dulles, advocat resident a París al servei de la Standard Oil de Rockefeller, el qui el 1935 va aconseguir la participació majoritària a NNGPN per als Rockefeller. I va ser Dulles, entre d’altres pocs elegits, el qui, a causa de diversos esdeveniments, inclosa la Segona Guerra Mundial, que van fer impossible la seva explotació, va mantenir el secret de la mina d’or durant gairebé tres dècades, fins i tot davant del president Kennedy, que havia treballat per a tornar la illa al control indonesi. JFK “va seguir sense conèixer ‘El Dorado’, i un cop superats els obstacles polítics restants, Freeport hi tindria accés sense traves”. Aquests “obstacles polítics” –és a dir, el canvi de règim– trigarien a produir-se.

La necessitat d’assassinar el president Kennedy

Però primer JFK hauria de ser eliminat, perquè ell havia negociat la sobirania d’Indonèsia sobre Papua Occidental/Irian Occidental per a Sukarno dels holandesos que tenien vincles amb Freeport Sulphur. Freeport estava horroritzada per la possible pèrdua d'”El Dorado”, sobretot perquè feia poc que la seva refineria de níquel més avançada del món havia estat expropiada per Fidel Castro, que havia nomenat el Che Guevara el seu nou director. Les pèrdues de Freeport a Cuba van fer que l’accés a Indonèsia fos encara més important. Cuba i Indonèsia es van unir així en la mortal partida d’escacs entre Dulles i Kennedy, i algú havia de perdre.

Encara que s’ha escrit molt sobre Cuba, Kennedy i Dulles, el costat indonesi de la història ha estat menyspreat. Poulgrain hi posa remei amb una exploració exhaustiva i profundament investigada d’aquests assumptes. Detalla les desviacions de les operacions encobertes que Dulles va dirigir a Indonèsia durant les dècades de 1950 i 1960. Deixa clar que Kennedy es va escandalitzar per les accions de Dulles, però mai va arribar a comprendre del tot el geni traïdor de tot això, ja que Dulles sempre “treballava dues o tres etapes per davant del present”. Havent armat i promogut una rebel·lió contra el govern central de Sukarno el 1958, Dulles es va assegurar que fracassés (ombres de la Badia de Cochinos per venir) ja que un fracàs percebut servia la seva estratègia a llarg termini. Fins al dia d’avui, aquesta falsa rebel·lió de 1958 és descrita pels mitjans de comunicació com un fracàs de la CIA. Tanmateix, des del punt de vista de Dulles, va ser un fracàs reeixit que va servir als seus objectius a llarg termini.

“Això és cert”, escriu Poulgrain, “només si l’objectiu declarat de la CIA fos el mateix que l’objectiu real. Fins i tot més de cinc dècades després, l’anàlisi dels mitjans de comunicació sobre l’objectiu dels rebels de les Illes Exteriors se segueix presentant com una secessió, com un suport encobert dels Estats Units als ‘rebels de les Illes Exteriors que desitjaven separar-se del govern central de Jakarta’. L’objectiu real d’Allen Dulles tenia més a veure amb la consecució d’un control centralitzat de l’exèrcit de manera que semblés que el suport de la CIA als rebels havia fracassat.”

El diable Dulles

Dulles va trair els rebels que va armar i va encoratjar, igual que va trair amics i enemics per igual durant la seva llarga carrera. La rebel·lió que va instigar i va planejar perquè fracassés va ser la primera etapa d’una estratègia d’intel·ligència més àmplia que donaria els seus fruits el 1965-66 amb la destitució de Sukarno (després de múltiples intents fallits d’assassinat) i la institució d’un regne de terror que el va seguir. També va ser quan, el 1966, Freeport McMoRan va començar la seva explotació minera massiva a Papua Occidental, a Grasberg, a una alçada de 4.000 metres, a la regió muntanyenca. Dulles era sobretot pacient; havia estat en aquest joc des de la Primera Guerra Mundial. Fins i tot després que Kennedy l’acomiadés després de la Badia de Cochinos, els seus plans van ser executats, igual que els qui es van interposar en el seu camí. Poulgrain argumenta de manera contundent que Dulles va ser l’autor intel·lectual dels assassinats de JFK, del secretari general de l’ONU Dag Hammarskjold (que treballava amb Kennedy per aconseguir una solució pacífica a Indonèsia i altres llocs) i del president congolès Patrice Lumumba, el primer president d’un Congo recentment alliberat.

La seva atenció se centra en la raó per la qual havien de ser assassinats (similar en aquest sentit a JFK and the Unspeakable de James Douglass), encara que amb l’excepció de Kennedy (ja que el com és ben conegut i obvi), també presenta proves convincents pel que fa al com. Hammarskjold, en molts sentits el germà espiritual de Kennedy, va ser un obstacle particularment poderós per als plans de Dulles per a Indonèsia i els països colonials arreu del Tercer Món. Igual que JFK, estava compromès amb la independència dels pobles autòctons i colonials arreu del món i estava intentant implementar la seva “tercera via” a l’estil suec, proposant una forma de “pacifisme enèrgic”.

Poulgrain argumenta amb encert que si el secretari general de l’ONU hagués aconseguit independitzar encara que fos la meitat d’aquests països colonials, hauria transformat l’ONU en una potència mundial important i creat un organisme de nacions tan gran com per ser un contrapès a les que estaven immerses en la Guerra Freda.

L’autor es basa en documents de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Sud-àfrica (TRC) i del president arquebisbe Desmond Tutu per mostrar la connexió entre l'”Operació Celeste” de Sud-àfrica i la participació de Dulles en l’assassinat de Hammarskjold el setembre de 1961. Tot i que en el seu moment es va informar que es tractava d’un accident aeri, cita l’expresident Harry Truman dient: “Dag Hammarskjold estava a punt d’aconseguir alguna cosa quan el van matar. Fixeu-vos que he dit ‘quan el van matar'”. Hammarskjold, igual que Kennedy, estava decidit a tornar els països colonitzats als seus habitants autòctons i assegurar-se que Papua fos per als papús, no per a Freeport McMoRan i les forces imperials.

I Dulles va vendre la seva estratègia oberta a Indonèsia com a necessària per a frustrar una presa de possessió comunista a Indonèsia. La retòrica de la Guerra Freda, com la “guerra contra el terrorisme” d’avui, li va servir de tapadora. En això tenia els caps de l’Estat Major Conjunt del seu costat; ells consideraven Kennedy tou amb el comunisme, a Indonèsia i Cuba i a tot arreu. L’agenda encoberta de Dulles servia als interessos dels seus patrocinadors de l’elit del poder.

Encara que contextualment és diferent al retrat que fa David Talbot de Dulles a The Devil’s Chessboard, el retrat que fa Poulgrain de Dulles en el marc de la història d’Indonèsia és igualment condemnatòria i de malson. Tots dos descriuen un geni del mal disposat a fer qualsevol cosa per avançar en la seva agenda.

Dulles i George de Mohrenschildt

Poulgrain contribueix significativament a la nostra comprensió de l’assassinat de JFK i les seves conseqüències presentant nova informació sobre George de Mohrenschildt, el manipulador de Lee Harvey Oswald a Dallas. Dulles tenia una llarga relació amb la família de Mohrenschildt, que es remunta a 1920-1921, quan a Constantinoble va negociar amb el baró Sergius Alexander von Mohrenschildt en nom de la Standard Oil de Rockefeller. El germà del baró i soci comercial era el pare de George. El bufet d’advocats de Dulles, Sullivan & Cromwell, era el principal bufet de Standard Oil. Aquestes negociacions en nom dels interessos de l’elit capitalista, a l’ombra de la Revolució Russa, es van convertir en el model de la cursa de Dulles: l’explotació econòmica era inseparable de les preocupacions militars, la primera amagada rere la retòrica anticomunista de la segona. Un fil antiroig recorria la carrera de Dulles, excepte quan el roig era la sang de tots aquells que ell considerava prescindibles. I els números són legió. La seva sang no importava.

La Standard Oil és el vincle que uneix Dulles [que controlava la Comissió Warren que investigava l’assassinat de JFK] i de Mohrenschildt. Aquesta connexió es va amagar a la Comissió Warren tot i el destacat paper de Dulles i de la importància del testimoni de de Mohrenschildt. Poulgrain argumenta de manera convincent que de Mohrenschildt va treballar a la “intel·ligència petroliera” abans de la seva participació a la CIA, i que la intel·ligència petroliera no només era la feina de Dulles quan va conèixer el pare de George, Sergius, a Bakú, sinó que aquesta “intel·ligència petroliera” és una redundància. La CIA, després de tot, és una creació de Wall Street i els seus interessos sempre han estat units. L’Agència no es va formar per proporcionar intel·ligència als presidents dels Estats Units; això va ser un mite convenient utilitzat per encobrir el seu veritable propòsit, que era servir els interessos dels banquers d’inversió i de l’elit del poder, o els qui jo anomeno La Gent del Paraigües, que controlen els Estats Units.

Mentre treballava el 1941 per a Humble Oil (Prescott Bush era un dels principals accionistes, Dulles era el seu advocat, i la Standard Oil havia comprat secretament Humble Oil setze anys abans), de Mohrenschildt es va veure embolicat en un escàndol que implicava la intel·ligència francesa de Vichy (pro-nazi) en la venda de petroli a Alemanya. Això era similar als germans Dulles i els notoris negocis de Standard Oil amb Alemanya.

Era una intricada xarxa de l’alta camarilla amb Allen Dulles al centre.

Enmig de l’escàndol, de Mohrenschildt, sospitós de ser un agent de la intel·ligència francesa de Vichy, “va desaparèixer” durant un temps. Més tard va dir a la Comissió Warren que va decidir dedicar-se a l’extracció de petroli, sense esmentar el nom de Humble Oil que el va contractar de nou, aquesta vegada com a peó.

“Just quan George necessitava ‘desaparèixer’, Humble Oil li proporcionava un equip d’exploració petrolífera per subcontractar la NNGPM, l’empresa que Allen Dulles havia creat cinc anys abans per a treballar a Nova Guinea Holandesa”. Poulgrain presenta un poderós cas de proves circumstancials (alguns documents encara no estan disponibles) que de Mohrenschildt, per evitar comparèixer davant del tribunal, se’n va anar incomunicat a Nova Guinea Holandesa a mitjan 1941, on va fer un descobriment de petroli rècord i va rebre una bonificació de 10.000 dòlars de Humble Oil.

“Evitar la publicitat adversa sobre el seu paper en la venda de petroli a la França de Vichy era la principal prioritat; per a George, una breu aventura de perforació a la remota Nova Guinea Holandesa hauria estat una sortida oportuna i estratègica”. I qui millor per ajudar-lo en aquesta fugida que Allen Dulles, indirectamente és clar, doncs el modus operandi de Dulles era mantenir la “distància” amb els seus contactes, sovint durant moltes dècades.

En altres paraules, Dulles i de Mohrenschildt van estar íntimament involucrats durant molt de temps abans de l’assassinat de JFK. Poulgrain afirma, amb raó, que “tot l’enfocament de la investigació sobre Kennedy hauria canviat si la Comissió [Warren] s’hagués assabentat de l’enllaç de 40 anys entre Allen Dulles i de Mohrenschildt”. La seva relació implicava petroli, espionatge, Indonèsia, l’Alemanya nazi, els Rockefeller, Cuba, Haití, etc. Era una xarxa internacional d’intriga que involucrava un elenc de personatges més estranys que la ficció, una alta càbala d’operatius habituals i inusuals.

Val la pena esmentar dos inusuals: Michael Fomenko i Michael Rockefeller. L’excèntric Fomenko –àlies “Tarzan”– era el nebot rus-australià de la dona de Mohrenschildt, Jean Fomenko. La seva detenció i deportació de Nova Guinea Holandesa el 1959, on havia viatjat des d’Austràlia en una canoa, i la seva vida posterior, són fascinants i tristes. És el material d’una pel·lícula estranya. Sembla que va ser una d’aquestes víctimes a les que es va haver de silenciar perquè coneixia un secret sobre el descobriment de petroli de George el 1941 que no li corresponia compartir. “L’abril de 1964, al mateix temps que George de Mohrenschildt s’enfrontava a la Comissió Warren –un moment en què qualsevol publicitat sobre el Sele 40 [el descobriment rècord de petroli de George] podria haver canviat la història– es va decidir que s’utilitzaria la teràpia electroconvulsiva amb Michael Fomenko”. Després va ser empresonat a l’Hospital Mental Especial d’Ipswich.

Igualment interessant és el mite mediàtic que envolta la desaparició de Michael Rockefeller, fill de Nelson i hereu de la fortuna de Standard Oil, que suposadament va ser devorat per caníbals a Nova Guinea el 1961. La seva història es va convertir en notícia de primera plana, un “esdeveniment mediàtic tancat a qualsevol altra explicació i les implicacions polítiques de la seva desaparició es van convertir en una tragèdia contínua per al poble de Papua”. Fins avui, el poble papú, la terra del qual va ser descrita pel funcionari de Standard Oil Richard Archbold el 1938 com a “Shangri-la”, lluita per la seva independència.

La divisió xineso-soviètica

Encara que l’or de Papua Occidental era molt important per a Allen Dulles, el seu objectiu més ampli era mantenir la Guerra Freda encesa amagant a Kennedy la disputa entre la Xina i la Unió Soviètica mentre instigava la matança massiva de “comunistes” que portaria al canvi de règim a Indonèsia, amb el general de divisió Suharto, el seu aliat, substituint el president Sukarno. En això va tenir èxit. Diu Poulgrain:

Dulles no només no va informar Kennedy sobre la disputa xineso-soviètica al principi de la presidència, sinó que també va guardar silenci sobre la rivalitat entre Moscou i Pequín per a exercir influència sobre el PKI o guanyar el seu suport. En termes geogràfics, Pequín considerava Indonèsia com el seu propi pati del darrere, i guanyar el suport del PKI donaria a Pequín un avantatge en la disputa xineso-soviètica. Moscou i Pequín consideraven el creixement numèric del PKI pel seu evident potencial polític. Dulles també es va centrar en el PKI, però la seva peculiar habilitat en intel·ligència política va donar un gir cap al que semblava inevitable. La mida del partit [el Partit Comunista Indonesi era el més gran fora del bloc xineso-soviètic] es va convertir en un factor que va fer servir al seu favor a l’hora de formular la seva estratègia de divisió: com més gran fos la rivalitat entre Moscou i Pequín pel PKI, més intensa seria la recriminació un cop eliminat el PKI.

La matança de més d’un milió de camperols pobres era una nimietat per a Dulles.

El Moviment del 30 de setembre de 1965

Les primeres hores de l’1 d’octubre de 1965, l’home de la CIA, el general de divisió Suharto, va organitzar un fals cop d’Estat. Es va anunciar que set generals havien estat arrestats i serien portats davant el president Sukarno “per explicar el rumor que estaven planejant un cop militar el 5 d’octubre”. Suharto es va declarar cap de l’exèrcit. Es va dir que algú havia matat els generals. A la tarda, es va fer un anunci a la ràdio demanant la destitució del govern de Sukarno. Això va esdevenir la base de Suharto per culpar els comunistes i l’anomenat Moviment 30 de setembre, i va donar l’ordre de matar els líders del PKI. Això va iniciar el vessament de sang massiu que seguiria.

Amb una mà, Suharto va aixafar el Moviment, acusant el PKI de ser el màxim instigador d’un intent de derrocar Sukarno, i amb l’altra va fingir protegir el “pare de la revolució d’Indonèsia”, mentre en realitat despullava Sukarno de tot vestigi de suport polític.

Quan es van recuperar els cossos dels generals uns dies després de l’1 d’octubre, Suharto va afirmar falsament que les dones del PKI els havien torturat i mutilat sexualment com a part d’alguna orgia sexual primitiva. Aquesta atroç perversió del poder va ser el començament de l’era Suharto. Amb un control total dels mitjans de comunicació, va manipular la ira popular per demanar venjança.

Si això no us confon, ho hauria de fer, perquè la naturalesa retorçada d’aquest cop fabricat era en realitat part d’un cop real en càmera lenta destinat a derrocar Sukarno i reemplaçar-lo per l’home de la CIA, Suharto. Això va passar a principis de 1967 després de la matança de comunistes. Va ser un canvi de règim aplaudit pels mitjans de comunicació estatunidencs com un triomf sobre l’agressió comunista.

Noves proves de la participació directa dels Estats Units en la matança

Poulgrain ha passat quaranta anys entrevistant els participants i investigant aquesta horrible història. La seva detallada investigació és força sorprenent. I es necessita concentració per seguir-ho tot, com amb les maquinacions de Dulles, Suharto, etc.

Algunes coses, però, són senzilles. Per exemple, documenta com, durant l’apogeu de la matança, dos estatunidencs –un home i una dona– estaven a Klaten (quarter general del PKI a Java central) supervisant l’exèrcit indonesi mentre mataven el PKI. Aquests dos anaven i venien en helicòpter des d’un vaixell de la Setena Flota estatunidenca que estava davant de la costa de Java. El pla era que com més comunistes morissin, més gran seria la disputa entre Moscou i Pequín, ja que s’acusarien mútuament de la tragèdia, que és exactament el que van fer. Aquesta va ser la maniobra esmentada en l’Informe del Panell dels Germans Rockefeller de finals dels anys 50 en què hi van participar tant Dulles com Henry Kissinger.

L’odi que es va generar contra aquests pobres membres del Partit Comunista va ser extraordinari en la seva depravació. A més de les mentides de Suharto sobre les dones comunistes que mutilaven els cossos dels generals, es va dirigir una campanya massiva d’odi contra aquests camperols sense terra que constituïen el gruix del PKI. Les falses emissions radiofòniques de la Guerra Freda des de Singapur van fomentar l’hostilitat cap a ells, declarant-los ateus, etc. Els rics terratinents musulmans, l’1%, van fer denúncies escandaloses per ajudar a la matança de l’exèrcit. Poulgrain ens diu:

Els predicadors de la Muhammadiyah transmetien des de les mesquites que tots els qui s’unien al partit comunista havien de ser assassinats, dient que eren “el nivell més baix dels infidels, el vessament de sang dels quals era comparable a matar una gallina”.

Per a aquells estatunidencs, especialment, que pensen que aquesta història de fa molt de temps i molt llunyana no els toca, la seva convincent anàlisi de com i per què Allen Dulles i els seus aliats militars voldrien la mort de JFK ja que era una amenaça per a la seguretat nacional tal com el definien en la seva paranoica ideologia anticomunista, podria ser un impuls addicional per a llegir aquest llibre tan important. Indonèsia pot estar lluny geogràficament, però és un món petit. Dulles i Kennedy tenien diferències irreconciliables, i quan a Dulles li van preguntar una vegada en una entrevista radiofònica què faria amb algú que amenacés la seguretat nacional, va dir amb tota naturalitat: “El mataria”. L’Estat Major Conjunt hi va estar d’acord.

Seria negligent si no digués que la introducció de JFK vs. Dulles per part d’Oliver Stone i l’epíleg per part de James DiEugenio són excel·lents. Afegeixen un excel·lent context i claredat a un llibre realment gran i important.

Font: Edward Curtin