Benvinguts a Taylor Report – CIUT 89.5 FM (Canadà)

Phil Taylor – Avui tenim John Philpot, un destacat advocat de Mont-real que va representar els acusats davant el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR). Volem parlar amb ell després de la mort de la principal personalitat  del Tribunal –de fet, el centre de l’acusació–, el coronel Théoneste Bagasora, que ha mort recentment a Mali a l’edat de 80 anys. Tanmateix, els mitjans de comunicació occidentals, en la seva cobertura, van utilitzar un llenguatge molt incendiari sobre ell, cosa que al meu entendre no és correcte.

Afortunadament, John Philpot ha estat moltes vegades al TPIR, coneix molt bé el tribunal i els casos que s’hi han vist. John, benvingut al programa.

John Philpot – Gràcies. Tots estem tristos per la mort d’aquest bon home.

PT – És un bon punt de partida, perquè quan llegim els titulars, al NY Times per exemple, es parla del coronel Bagosora com l'”arquitecte” del genocidi, altres han dit que era el “capo”, o el “cervell”, aquest darrer sembla ser el més comú. Jo mateix vaig ser a la sala per al testimoni del general Dallaire en aquest cas. El seu nom apareix en relació amb el de Bagosora, i els mitjans de comunicació canadencs els vinculen tots dos com si es tractés d’una història de bons i dolents. Ara que acaba de descriure el coronel en termes positius, digui’ns què va dir el tribunal sobre la qüestió del “cervell”, “conspirador” o “organitzador”, etc.

JP – El judici va ser molt llarg i va estar molt ben defensat. Després de 7 o 8 anys de judici, va ser declarat innocent de conspiració, que era la conclusió principal. No es va trobar la conspiració per cometre genocidi, va ser absolt. El tribunal va gastar molts diners, un o dos mil milions de dòlars, va tenir molts investigadors, la fiscalia va fer un gran esforç per intentar condemnar el Sr. Bagosora per planejar els horribles esdeveniments que van tenir lloc a Rwanda. Però el fiscal va perdre, malgrat tots els esforços de l’ONU per recolzar-ho!

Va ser declarat culpable en primera instància d’ordenar certs assassinats, en diferents localitats, però en l’apel·lació va ser absolt de tots els actes individuals, és a dir, haver ordenat matar algú o, per exemple, haver ordenat els seus subordinats –que no tenia– matar persones. Va ser absolt de tots ells.

Només va ser declarat culpable de negligència perquè hauria d’haver sabut i havia de saber que els seus subordinats cometrien assassinats durant aquests tres dies, del 7 al 10 d’abril de 1994. Així que va ser declarat culpable del que es podria anomenar “negligència criminal”, dient que “hauria d’haver sabut”, cosa que no crec que existeixi a la legislació canadenca. Aquí hauria estat absolt perquè no és un delicte a la legislació canadenca. Condemnat a cadena perpètua en primera instància, la sentència es va reduir a 35 anys en l’apel·lació, fet que considero excessiu.

El seu judici representa una victòria relativa contra l’afirmació que el genocidi va ser planejat i organitzat per una figura militar d’alt rang.

PT- Sí, és molt estrany. Van acusar els quatre militars que suposadament van conspirar, i vostè acaba d’explicar que al final els càrrecs contra Bagosora van ser “problemes de comandament” o “hauria d’haver sabut”, etc. Pel que fa al general Kabiligi, que suposadament va ser un dels conspiradors, va ser completament absolt…

JP – Perquè no era al país!

PT- M’agradaria llegir-li les paraules d’un periodista del programa “As it happens” (CBC radio), en la introducció de la seva entrevista amb el general Dallaire sobre el coronel Bagosora. Diu: “Segons Roméo Dallaire, Bagosora va ser el cervell del genocidi ruandès i el tribunal que el va condemnar a la presó hi va estar d’acord. Així que, segons el locutor de la CBC, Dallaire va dir que Bagosora era el capo i el tribunal hi va estar d’acord. Però acabes de dir que no hi estaven d’acord!

JP – No, és clar que no, no tenien proves! Repeteixo, després de gastar una fortuna intentant provar-ho –i els jutges tendien a acceptar les opinions dels fiscals– la defensa va demostrar, més enllà de tot dubte raonable al meu entendre, que era fals i per això Bagosora va ser absolt de conspiració. I de fet, l’”acord per cometre genocidi” no va ser acceptat en cap judici.

Hi havia alguns acords menors, suposades conspiracions en localitats on els acusats es reunien i planificaven, però la conspiració nacional no existia. La suposada planificació mai va existir. És realment xocant pensar que aquest tribunal va dir certes coses i després tots els mitjans de comunicació, tots els anomenats think-tanks, tots els anomenats intel·lectuals, segueixen explicant aquesta història. No respecten l’Estat de Dret. Al TPIR, l’Estat de Dret es va inclinar a favor de l’acusació i, malgrat això, l’acusació va fracassar!

PT – Suposo que per als advocats com vostè i altres que segueixen aquest cas, és força frustrant veure les audiències, escoltar els testimonis i, en última instància, sentir els periodistes explicar les mateixes històries que el 1994. Cal preguntar-se per a què serveix el judici si és per repetir les mateixes mentides.

Potser la conclusió sobre el coronel Bagosora està relacionada amb el fet que té el títol de coronel, i per això la gent assumeix que era un gran líder militar. Quin era el seu paper?

JP – Era el cap del Ministeri de Defensa (director de gabinet), ni tan sols era un soldat en aquell moment, era una figura política. No va ser a l’exèrcit, no va fer res a l’exèrcit. La fiscalia va haver de construir un cas per dir que era ell qui tenia el control real, encara que no era un soldat en aquell moment.

PT – Com que el seu ministre era a l’estranger, li corresponia a ell, el director de gabinet, assumir la responsabilitat, no és així?

JP – Tenia certes responsabilitats, participava en certes negociacions, però no estava a càrrec de l’exèrcit, no feia cap acció a l’exèrcit i no donava ordres.

PT – També m’agradaria parlar d’un altre cas: el del seu client, el Sr. Zigiranyirazo. El seu cas va rebre una atenció semblant. Es deia Mr. Z i la seva reputació ja s’havia fet als mitjans de comunicació canadencs i belgues. Aquests mitjans havien creat la idea que existia un grup anomenat Xarxa Zero. Em va sorprendre escoltar Dallaire parlar de la Xarxa Zero al programa “As it happened”. Va dir que Bagosora en formava part i a més que els francesos van treure els principals membres d’aquesta Xarxa de Rwanda les primeres 48 hores. El seu client va ser acusat de ser un membre, sinó el líder, d’aquesta Xarxa Zero. Parli’ns-en.

JP – El Sr. Zigiranyirazo era suposadament el líder de la Xarxa Zero, també anomenada Akazu, un petit grup de persones al voltant del president. Suposadament van conspirar, abans de l’atac a l’avió, per exterminar els tutsis i després van dirigir aquesta conspiració després que l’avió caigués. El seu judici va durar uns 6 anys i va ser absolt de tot. Els partits de l’oposició van acudir al tribunal i van declarar que aquests termes Akazu i Xarxa Zero van ser simplement inventats per l’oposició durant els debats polítics que van tenir lloc des del 1991-92 fins a l’assassinat del president Habyarimana el 1994. Per tant, tot això és una mentida i no va ser acceptat pel tribunal. El Sr. Zigiranyirazo va ser absolt del càrrec de conspiració i de tots els altres càrrecs segons els quals havia ordenat l’assassinat de tal o qual persona, etc. I així, tot el muntatge d’un pla per explicar com va passar això, pràcticament es va ensorrar. Això és el que va passar al TPIR, però al món no sembla importar-li, realment no li importa. S’han escrit aquestes històries, s’han publicat llibres, però els acusats absolts continuen esperant a Arusha, com saben. La majoria no es poden traslladar a l’estranger, no es poden reunir amb les seves famílies que es troben a Europa majoritàriament.

PT – Sí, és una gran injustícia, es tracta de persones que han estat absoltes, cosa que significa que són innocents i s’haurien de poder reunir amb les seves famílies. Però l’ONU, que els va acusar, no està fent cap esforç per restablir els seus drets com a resultat de la declaració de la seva innocència i no els defensa.

JP – Aquesta és una lliçó que tots hauríem d’aprendre. Els advocats i totes les persones interessades han d’entendre que el dret penal internacional no segueix les normes que de vegades segueixen els sistemes jurídics nacionals. No vull parafrasejar sobre els sistemes jurídics nacionals, però si Phil Taylor és absolt de conduir sota els efectes de l’alcohol, és absolt i s’ha acabat.

PT – Estic molt content de poder-ne parlar amb vostè, que va ser en aquest tribunal i va guanyar aquesta batalla. Ja que els arxius judicials del TPIR són accessibles, no seria útil estimular-ne l’explotació per part dels nostres mitjans de comunicació? Em sembla estrany que Dallaire expliqui històries sobre la Xarxa Zero. La seva credibilitat en aquest cas és absolutament nul·la, al meu entendre. El tribunal no va considerar que Bagosora fos l’autor intel·lectual, però no obstant es presenta Dallaire com el tipus que té raó! De fet s’equivoca, parla d’una Xarxa Zero quan acabes d’explicar que els tribunals van determinar que no hi era.

Part del problema és que la figura llegendària de Dallaire confon tothom, els mitjans de comunicació aquí són tan protectors amb ell que no el tracten realment com un ésser humà. A causa del seu trastorn d’estrès posttraumàtic, se’l considera innocent. Però, per desgràcia, va entrar en un tribunal i va demostrar que volia fer mal amb el seu testimoni.

Em vaig sorprendre quan vaig llegir les sentències. Aquí diuen que el testimoni de Bagosora va ser d’alguna manera crucial. Però personalment, quan els vaig llegir, no em va semblar que el tribunal donés gaire valor al seu testimoni.

JP – No, la sentència no es va basar especialment en això. La seva absolució es va basar en la feblesa de les proves de l’acusació, no necessàriament en el seu propi testimoniatge, cosa que va ser bona per al Sr. Bagosora. De fet, estaven tan predisposats contra ell que si el cas hagués depès del seu testimoniatge, simplement l’haurien desestimat.

Però les proves de l’acusació eren tan febles i absurdes que el Sr. Bagosora va ser absolt. Aleshores van crear aquesta construcció artificial que ell és responsable perquè hauria d’haver conegut la intenció dels seus suposats subordinats, que no eren els seus subordinats.

PT – Sí, una altra cosa que em crida l’atenció de l’informe és que els periodistes no han mirat realment les actes del judici o la sentència, es basen en anècdotes populars dominades pel provincianisme. Per exemple, mentre se cita contínuament Dallaire en referència a Bagosora, ningú esmenta que el coronel Luc Marchal, un belga, va testificar per a la defensa en aquest cas.

Era una figura important, estava a càrrec de la seguretat al sector de Kigali i les tropes belgues van tenir un paper important en el drama. Tot i això, aquí tothom parla del testimoni de Dallaire que no li agradava Bagosora, que el diabolitzava, que l’anomenava literalment el diable… però no es diu que el coronel belga tingués una opinió diferent de Bagosora.

JP – Sí, Luc Marchal em va escriure fa dos dies arran d’un breu article sobre aquest tema que havia enviat als nostres amics. Em va respondre personalment per dir-me que trist és que es propaguin aquestes mentides, que els mitjans de comunicació difonguin totes aquestes històries sobre Bagosora que són falses.

PT – No és impactant? Es tracta d’un home que va pujar a l’estrada, va prestar jurament i va testificar a favor de la defensa, en gran mesura de Kabiligi, però que tenia una visió diferent del que va passar a Kigali els dies 6, 7 i 8 d’abril del 1994. I altra vegada cal dir, per ser clars, que l’autoritat de Bagosora va acabar el 9 d’abril. La seva autoritat, una certa responsabilitat legal, només va existir durant aquells tres dies!

JP – Sí, exactament!

PT – I els caps de les diferents unitats de l’exèrcit ruandès no en rebien ordres, lluitaven com a soldats, oblidem que la guerra va començar la nit de l’assassinat del president, el 6 d’abril, i que els dos exèrcits van intervenir en aquell moment!

I ja que he esmentat el coronel Luc Marchal, vull parlar d’un altre aspecte d’aquest cas, que és ignorat pels mitjans de comunicació aquí: es va culpar Bagosora de la mort dels soldats belgues. Això sempre ha estat molt problemàtic als meus ulls. Així que m’agradaria repassar amb vostè el que sé i el que pot recordar sobre això.

El matí del 7 d’abril hi va haver una reunió d’oficials de l’exèrcit ruandès a Camp Kigali, a la qual hi va ser convidat el general Dallaire. Hi havia entre 20 i 30 oficials, i en la ment de Dallaire aquests són els presumptes conspiradors. Dallaire acudeix a la reunió i pel camí veu un soldat belga de l’ONU sobre el terreny lluitant contra soldats ruandesos. Continua caminant cap a la reunió. Diu que el va veure i va seguir el camí. Entra a la reunió d’oficials de l’exèrcit ruandès, no era lluny –potser un quart de milla com a màxim– d’on va veure el que va veure i no va dir res fins al final de la reunió! Entenc que es pot parlar d’una certa responsabilitat de Bagosora com a oficial, però on és la culpabilitat de Dallaire per no haver actuat ell mateix a favor del seu soldat caigut?

JP – Sí, si va veure el que acabes de descriure, podria haver actuat –estic segur que tenia una ràdio i un conductor– i haver demanat una intervenció immediata per intentar protegir aquest soldat. Per tant, va ser negligent, i sota la mateixa configuració per la qual el Sr. Bagosora va ser presumpte culpable, de fet Dallaire probablement seria presumpte culpable de la mateixa negligència.

PT – Si es tracta d’una negligència, hi ha almenys dos funcionaris negligents, qualsevol que se n’hagi adonat en una posició d’autoritat és culpable en algun grau si no va actuar.

JP – Per descomptat!

PT – I els belgues no estaven morts en aquell moment, es podria haver aturat! En aquestes circumstàncies hauria tingut una gran oportunitat d’evitar que es produís la tragèdia, hauria tingut una oportunitat raonable d’evitar l’assassinat dels soldats belgues.

Si hagués sortit entre aquest grup de diversos oficials i hagués dit “Els meus soldats són a terra”… la meva opinió personal és que sembla haver-los tractat com a enemics, però amb quina finalitat? Si no volia confiar-hi per intentar salvar els belgues, hauria d’haver assumit ell mateix la responsabilitat amb la gent que manava i veure què hi podia fer.

JP – Potser tenia una altra agenda, en relació amb l’ofensiva de l’FPR que s’acostava al nord de Kigali. És possible que tingués una segona agenda, que l’altre bàndol, els invasors, prenguessin el poder, aquest era potser el seu pla, la seva concepció.

PT – M’agradaria assenyalar ara un detall força important en relació amb tot aquest llenguatge de conspiració maligna, de diabolització general, de Bagosora vist com un dimoni:

Bagosora i el general Ndindiliyimana van ser les dues persones clau en la reunió. Ndindiliyimana també va ser absolt de tots els càrrecs. Bagosora va copresidir les dues reunions a què va assistir Dallaire mentre els belgues eren copejats fins a la mort, lluitant per les seves vides. I van fer alguna cosa més que no encaixa en la narrativa de la gran conspiració. Van triar un nou comandant per a totes les forces armades ruandeses, el general Gatsinzi. Qui és avui?

JP – És a Rwanda, no sé si segueix a l’exèrcit, però es va unir a l’FPR, sí.

PT – Es va unir a l’FPR; ja era conegut com un oficial reticent a Habyarimana en el moment en què el van nomenar cap de l’exèrcit ruandès donant-li el comandament. En realitat, no tenia un gran interès en la guerra, però li van donar el lloc en gran mesura per les normes tradicionals d’antiguitat. Era el comandant en cap després del general Nsabimana, que havia estat assassinat al mateix temps que el president.

JP – El van portar de Butare el 9 d’abril, crec.

PT – I li van donar el comandament! Aquest era Bagosora, a qui Dallaire va anomenar el diable a la CBC. Ell mateix va presidir la reunió en què es va nomenar el general Gatsinzi com a cap de l’exèrcit. És patètic, no?

JP – Per descomptat.

PT – És realment una comèdia.

JP – M’agradaria dir alguna cosa sobre el Sr. Bagosora. Ja va complir dos terços de la seva condemna i no se li va concedir la llibertat de dos terços, a diferència d’altres persones a qui se’ls va concedir abans. Volia passar alguns anys en llibertat, ja fos a Europa o a Mali. I això va ser rebutjat pel president del tribunal.

Em sembla xocant que hagin tergiversat les normes i hagin trobat la manera de no deixar-lo sortir dient, una vegada més, que no es penedia del que havia fet i que subratllava el mateix que estem subratllant avui sobre la naturalesa de la seva condemna.

A més, no va rebre una atenció mèdica adequada els darrers anys. És molt important entendre aquest problema, ja que hi ha molts altres presos que envelleixen. Crec que hem de treballar de valent per intentar millorar els serveis mèdics. Hem fet alguns progressos petits, però els presos d’edat avançada han de ser tractats de la mateixa manera que un pres d’edat avançada seria tractat en una presó canadenca.

PT – Aquests són bons punts en què pensar. Un treball que crec que tenim per davant és eliminar aquest estrany llenguatge missioner, gairebé teològic i gairebé racial de la boca dels mitjans de comunicació dominants que creuen que poden anomenar diable algú que no coneixen. Certament no és el diable, crec que el diable ja té la seva feina!

Parlar així i dir descaradament coses com “vaig donar la mà al diable”, com han repetit altres periodistes, és com acceptar la diabolització de l’acusat africà. Se senten molt còmodes dient coses terribles com “és un altre país, és un altre idioma, és una altra cultura”.

JP – Com ha dit i il·lustrat amb els seus comentaris, aquest llenguatge és totalment inapropiat. Després de tot un procés judicial, és una pena trobar només un llenguatge insultant, enganyós i desinformat per part dels nostres periodistes.

PT – Jo també espero, John, que puguem tornar a parlar d’aquestes nocions d’Akazu i de la Xarxa Zero, perquè és un mite, és una llegenda, i si se’ns permet seguir parlant de les mentides sobre el que va passar a Rwanda, seguirem.

JP – Sé que la família s’alegraria molt que plantegessis aquestes qüestions.

PT – Moltes gràcies.