Com Estats Units està incrementant de la forma més irresponsable la probabilitat de greus incidents militars a Europa Oriental i al Mar de la Xina.

Des de fa anys, el declivi relatiu del poder global dels Estats Units en el món ve acompanyat per un clar increment del bel·licisme i de les aventures militars, des d’Orient Mitjà als Balcans, passant pel nord d’Àfrica i l’Afganistan. A tot això se suma el conflicte que ha resultat del canvi de règim induït per l’OTAN a Ucraïna i la creixent tensió al Mar de la Xina provocada pel desplegament militar dels Estats Units a la regió, les seves aliances i preses de noves bases de suport a Singapur, Filipines, Austràlia i Vietnam, que se sumen a les tradicionals de Corea i les del revigoritzat militarisme japonès.

El resultat de tot això és un clar increment del perill d’una “guerra total”, com ha alertat un polític tan tímid com el president francès, François Hollande. Una guerra total contra les noves i velles potències emergents -sobretot Rússia i la Xina- el risc de la qual, segons el retrògrad exprimer ministre suec Carl Bildt, pren força en la “incertesa sobre les relacions de poder global”.

En altres paraules: el món bipolar es va acabar amb la fi de la guerra freda, l’intent de món unipolar que el va succeir va acabar en fiasco i el que es ve afirmant des de llavors, una invitació a cert pluralisme i consens en les relacions internacionals, és vist com una cosa “incerta” i “perillosa” amb la que cal acabar per la força.

Reaccionant al canvi de règim a Ucraïna, annexionant Crimea i donant suport als rebels de Novorrossia, Rússia ha respost per primer cop amb mesures de força a l’avanç de l’OTAN en el seu entorn més immediat, llançant un missatge a altres potències regionals. Aquest desafiament és el que s’està castigant amb sancions i la nova campanya informativa contra Rússia. Militarment s’assisteix a un veritable festival de maniobres, desplegaments i temptejos provocadors al voltant del territori rus, a tot Europa Oriental, el bàltic, el Mar Negre i l’Àrtic. En l’últim incident, caces russos van sortir el dissabte a la trobada d’un destructor americà, l’USS Ross, en el límit de les aigües territorials russes del Mar Negre.

Al Mar de la Xina passa una cosa semblant, una cosa que va en clar increment des que el 2009 Washington iniciés la seva “pivot to Asia”, és a dir un increment i reorganització de la seva presència militar allà amb l’escenari d’una guerra contra la Xina.

La setmana passada al fòrum internacional de seguretat regional Shangri-la organitzat a Singapur, el secretari de defensa americà, Ashton Carter, va confirmar l’enviament a la regió -travessada per les tensions territorials entre veïns- dels seus recursos militars més moderns amb l’objectiu d’afirmar la “llibertat de navegació”, pseudònim del cèrcol de ferro al voltant de la Xina, cosa que aquesta no té la més mínima intenció d’acceptar. Com es fa amb Rússia, la provocativa pràctica d’enviar avions i vaixells de guerra a patrullar just als límits de les zones de l’adversari s’ha convertit en recurs corrent i dóna lloc a tensions constants que poden degenerar amb gran facilitat en conflictes, desitjats o no.

Per comprendre la situació cal observar qui porta la iniciativa i on passa: tot això no està passant al Golf de Mèxic o davant de les costes d’Estats Units, sinó en el seu equivalent rus i xinès.

Estats Units està determinat a bloquejar militarment l’ascens de la Xina o tota resposta de Rússia a les provocacions en el seu més íntim pati del darrere. Naturalment, mitjans de comunicació i “experts” de centres que orbiten al voltant de la lògica imperial i els seus diners, han iniciat una intensa campanya sobre la qual no cal ni entrar. La realitat que ni el Mar de la Xina ni Ucraïna poden ser considerats com patis del darrere dels Estats Units és massa òbvia per ser ignorada.

Washington vol que Rússia i la Xina acceptin el mateix estatut de vassallatge acceptat a Europa, Àsia i Oceania per països com el Regne Unit, França, Alemanya, Japó o Austràlia, però això no passarà, explicava el mes passat al seu bloc Paul Craig Roberts, que va ser vicesecretari d’Estat per a política econòmica amb Ronald Reagan.

“A menys que el dòlar, i tot el poder americà amb ell, s’ensorri o que Europa sigui valenta i trenqui amb Washington per desenvolupar una política exterior independent dient-li adéu a l’OTAN, la guerra nuclear és el nostre probable futur”, escriu aquest observador.