La decisió dels EUA de reforçar la seva presència militar al sud d’Espanya indica que està en marxa una nova estratègia cap a l’Àfrica.

Washington ha aconseguit un acord amb Madrid, que veurà augmentar la seva presència militar al sud del país. Segons l’acord, fins a 2.200 infants de marina i possiblement 40 avions militars es desplegaran a curta distància de tota Àfrica Occidental, i aquesta quantitat massiva de poder de foc demostra que els EUA estan preparant les seves forces per a la participació a tot el continent en els pròxims anys. El seu desplegament al llarg de la perifèria africana a Espanya complementa la presència existent que té a Itàlia i Djibouti, per no parlar de les seves capacitats navals mòbils, i aquest acord en realitat pot ser el més “eficient” de les formacions especulades de l’AFRICOM. A curt termini, es preveu que els últims moviments dels Estats Units s’han fet en previsió d’una inevitable transició de lideratge que aviat pot tenir lloc a Algèria, mentre que l’interès constant a llarg termini és en el control del trànsit de subministraments de gas significatiu no rus a la UE.

El que està en joc per a Espanya

La col·laboració d’Espanya està motivada per interessos econòmics i polítics, però el pensament miop de Madrid pot desestabilitzar inadvertidament la situació interna al país i s’obre a atacs terroristes.

Interessos:

L’elit d’Espanya ha après molt observant els seus companys polonesos i s’han adonat que poden obtenir beneficis específics per ser l’estora regional dels Estats Units. Convidant els EUA a utilitzar el país com a plataforma de llançament per a la neo-colonització d’Àfrica, se suposa que augmentarà el seu prestigi als ulls dels que prenen les decisions nord-americanes, que llavors podrien pressionar els seus subordinats europeus (especialment alemanys) per disminuir les doloroses mesures d’austeritat que han imposat a Espanya. Si els EUA poden ordenar a la UE de perjudicar-se ella mateixa amb les seves sancions anti-russes, llavors no hi ha dubte que també podrien demanar d’alleujar la seva pressió sobre Madrid com a recompensa política per la seva aliança.

Un altre dels beneficis que els líders d’Espanya volen rebre dels EUA és el suport ferm contra l’independentisme català. Espanya vol espantar els EUA perquè es cregui una “teoria del dòmino” del segle XXI a fi d’assegurar per al govern el suport incondicional del seu aliat atlàntic, amb l’argument que la independència de Catalunya podria donar lloc a una reacció en cadena de moviments similars en altres regions d’Espanya que finalment acabaria amb la unitat del país, i amb això, amb el nou trampolí d’Estats Units per a l’Àfrica Occidental. No seria una sorpresa si es guarneix encara més l’alarmisme insinuant que el “contagi català” es podria estendre a la resta de la UE i posar en perill també altres bases nord-americanes.

Riscos:

Hi ha una molt mala cara oculta d’un acord militar de Madrid amb els EUA, i és que podria inspirar atacs terroristes contra el país. Si un avió no tripulat dels Estats Units o el grup de marines amb seu a Espanya porta a terme un assassinat d’alt perfil contra un objectiu terrorista a Mali, per exemple, el grup al qual estava associat podria dur a terme un atac de venjança en sòl espanyol. El més probable és que això podria comportar la participació de l’Estat Islàmic d’alguna manera o altra, ja que compta Espanya com una de les seves àrees previstes de conquesta, i per tant, dins del seu àmbit d’operacions. L’àmplia xarxa de partidaris residents a Occident que ha creat en l’últim any (alguns dels quals ja poden residir a Espanya) podria ser activada en llançar l’atac.

En l’aspecte polític, l’acord entre els Estats Units i Espanya podria portar a un major suport intern als partits antisistema com Podem, la ‘Syriza espanyola’. En situacions així, els votants poden optar per aquests moviments d’insatisfacció amb la política exterior del govern de torn, ja que la base avançada d’operacions dels EUA podria dir-se que converteix el país en un objectiu terrorista de primera per als atacs de represàlia. Podem, o partits afins, al final no poden revertir la decisió del govern anterior si arriben al poder, però l’important és que polititzen el tema per tal de guanyar. De totes maneres, les conseqüències d’un canvi electoral com aquest probablement se sentirien més en les polítiques intereuropees que en les relacions entre els Estats Units i Espanya.

Organitzant l’AFRICOM

La propera base nord-americana a Espanya és un node important en una cadena més gran de l’AFRICOM. Fem una ullada a com encaixa en el quadre més gran:

Què és:

L’AFRICOM tècnicament només és un centre de comandament i control de les operacions militars a l’Àfrica, i a causa dels avenços en la comunicació i la tecnologia de transport ni tan sols ha de basar-se en el propi continent (actualment té la seva seu a Alemanya).

On està desplegat:

A més de les instal·lacions espanyoles, les bases nord-americanes a Itàlia i Djibouti formen part de posicions d’operacions d’avançada formals de l’AFRICOM, encara que nombroses bases d’avions no tripulats en altres parts d’Àfrica també contribueixen a la causa. És important destacar que les unitats navals mòbils com els portaavions permeten als EUA projectar poder a qualsevol lloc al llarg de la costa del continent i en profunditat al seu interior.

Divisió geopolítica del Treball:

En conseqüència, es preveu que els EUA utilitzin la seva base espanyola en missions a l’Àfrica Occidental; la italiana per al nord d’Àfrica; i la de Djibouti per a les operacions d’Àfrica Oriental. Pel que fa al con sud d’Àfrica, simplement podria utilitzar els seus portaavions o potser establir una base a les Comores o a d’altres petites nacions insulars africanes de la zona.

Liderar des del darrere:

Es preveu que les forces nord-americanes operin com a tropes d’assalt de la unipolaritat a l’Àfrica, però per a l’ocupació prolongada s’espera que els francesos n’assumeixin la càrrega, cosa que ja estan fent a través dels seus desplegaments terrestres en 10 països africans (gairebé una cinquena part del total del continent).

Intrigant per Algèria

El últims moviments d’Estats Units a Espanya és probable que vagin dirigits a “gestionar” una propera transició de lideratge a Algèria. Això és el que està passant amb el veí marítim de Madrid:

El compte enrere:

El president envellit Abdelaziz Bouteflika va patir un vessament cerebral fa dos anys i no se sap qui el succeirà si mor en el càrrec. Els 15 anys de llarga presidència de Bouteflika han estat un factor estabilitzador en la reconstrucció d’Algèria des de la guerra civil d’una dècada, d’inspiració islamista, que va acabar el 2002, i la seva mort podria fer que el país sigui vulnerable a una revolució de color, un aixecament gihadista, i/o una lluita desestabilitzadora entre les forces de seguretat de l’Estat.

Sobreeiximent libi:

El caos a Líbia va mostrar signes de filtrar-se a través d’Algèria el gener del 2013 durant la crisi dels ostatges d’Amenas. Els terroristes es van apoderar d’una planta de processament de gas i van matar 39 ostatges estrangers abans de ser derrotats per la decisiva acció del govern. Encara que després no hi hagi hagut repeticions d’aquesta tragèdia, això no vol dir que l’amenaça hagi disminuït, i una escalada de la violència terrorista a Líbia podria provocar més efectes col·laterals a Algèria en el futur.

Política del gas:

El més important per als EUA és la contribució d’Algèria al subministrament de gas de la UE, sent el tercer major proveïdor del bloc després de Rússia i Noruega. També està en discussió la creació d’un oleoducte transsaharià a partir de gas ric i sotsprocessat de Nigèria a través del Níger i Algèria fins a Europa, el que faria de l’estat del nord d’Àfrica la “Ucraïna” geoenergètica de la Unió Europea Occidental. A causa d’això, els EUA s’han d’assegurar que Algèria romangui sota la influència occidental i les rutes dels oleoductes estiguin assegurades, d’aquí ve el proper desplegament de 2.200 infants de marina i 40 avions militars en posició d’atac per garantir-ho.

facebook
Twitter
Follow