Després de l’audiència final de l’Alt Tribunal per decidir si Julian Assange serà extradit als Estats Units –pel “delicte” de revelar una infinitat de crims i mentides del govern–, John Pilger fa una ullada a la dècada que Assange porta lluitant per la seva llibertat, i a les implicacions per als periodistes independents i la pròpia noció de justícia.

Quan vaig veure per primera vegada Julian Assange a la presó de Belmarsh, el 2019, poc després que el traguessin del seu refugi a l’ambaixada de l’Equador, va dir: “Crec que estic perdent el cap”.

Estava demacrat i aflaquit, amb els ulls enfonsats i la primesa dels seus braços accentuada per una tela groga identificativa lligada al voltant del braç esquerre, un símbol evocador del control institucional.

Durant totes les hores que va durar la meva visita, va estar confinat en una cel·la solitària en una ala coneguda com a “sanitat”, un nom orwellià. A la cel·la contigua, un home profundament pertorbat cridava durant tota la nit. Un altre ocupant patia un càncer terminal. Un altre estava greument discapacitat.

“Un dia ens van permetre jugar al Monopoly”, va dir, “com a teràpia. Aquesta era la nostra assistència sanitària”.

“Això és Algú va volar sobre el niu del cucut“, vaig dir.

“Sí, però més boig”.

El negre sentit de l’humor de Julian l’ha rescatat sovint, però no més. La insidiosa tortura que ha patit a Belmarsh ha tingut efectes devastadors. Llegiu els informes de Nils Melzer, relator especial de l’ONU sobre la tortura, i les opinions clíniques de Michael Kopelman, professor emèrit de neuropsiquiatria del King’s College de Londres, i del doctor Quentin Deeley, i reserveu un menyspreu per al sicari dels Estats Units als tribunals, James Lewis QC, que el va qualificar de “malingering” (fer-se el malalt).

Em van commoure especialment les paraules expertes de la Dra. Kate Humphrey, neuropsicòloga clínica de l’Imperial College de Londres. L’any passat va dir a Old Bailey que l’intel·lecte de Julian havia passat d’estar “al rang superior, o més probablement molt superior” a estar “significativament per sota” d’aquest nivell òptim, fins al punt que li costava absorbir informació i “rendir al rang baix o mitjà”.

En una altra vista judicial d’aquest drama kafkià vergonyós, vaig veure com s’esforçava per recordar el seu nom quan el jutge li demanava que el digués.

Durant la major part del seu primer any a Belmarsh, va estar tancat. En negar-li l’exercici adequat, recorria la longitud de la seva petita cel·la, d’una banda a l’altra, d’una banda a l’altra, per a “la meva pròpia mitja marató”, em va dir. Això feia pudor de desesperació. Es va trobar un full d’afaitar a la cel·la. Va escriure “cartes de comiat”. Va trucar repetidament als Samaritans.

Al principi li van negar les ulleres de lectura, abandonades en la brutalitat del seu segrest a l’ambaixada. Quan les ulleres van arribar per fi a la presó, no les hi van donar durant dies. El seu advocat, Gareth Peirce, va escriure una carta darrere l’altra al director de la presó per protestar per la denegació de documents legals, l’accés a la biblioteca de la presó i l’ús d’un ordinador portàtil bàsic per preparar el seu cas. La presó trigava setmanes, fins i tot mesos, a respondre (el director, Rob Davis, ha estat condecorat amb l’Ordre de l’Imperi Britànic).

Els llibres que li va enviar un amic, el periodista Charles Glass, supervivent ell mateix de la presa d’ostatges a Beirut, li van ser tornats. Julian no va poder trucar als seus advocats estatunidencs. Des del principi, ha estat constantment medicat. Un cop, quan li vaig preguntar què li estaven donant, no ho va poder dir.

A l’audiència del Tribunal Superior de la setmana passada per decidir finalment si Julian seria extradit als Estats Units, només va comparèixer breument per videoconferència el primer dia. Semblava estar malalt i inquiet. Es va dir al tribunal que havia estat “excusat” a causa de la seva “medicació”. Però Julian havia demanat assistir a la vista i se li va negar, va dir la seva companya Stella Moris. Assistir a un tribunal que et jutja és sens dubte un dret.

Aquest home intensament orgullós també exigeix ​​el dret a mostrar-se fort i coherent en públic, com va fer a Old Bailey l’any passat. Aleshores, va consultar constantment amb els seus advocats a través de l’escletxa de la seva gàbia de vidre. Va prendre copioses notes. Es va posar dret i va protestar amb eloqüent ràbia per les mentides i els abusos del procés.

El mal que se li ha fet durant la seva dècada d’empresonament i incertesa, inclosos més de dos anys a Belmarsh (el règim brutal del qual és exalçat a la darrera pel·lícula de Bond) està fora de tot dubte.

Però també és indubtable el coratge, i una qualitat de resistència i resiliència que és heroica. Això és el que pot fer que superi el malson kafkià actual, si és que se salva d’un infern estatunidenc.

Conec Julian des que va arribar a Gran Bretanya el 2009. A la nostra primera entrevista, va descriure l’imperatiu moral darrere de WikiLeaks: que el nostre dret a la transparència dels governs i els poderosos era un dret democràtic bàsic. L’he vist aferrar-se a aquest principi quan de vegades ha fet la seva vida més precària.

L’anomenada “premsa lliure”, de la qual es diu que el seu propi futur està en perill si Julian és extradit, no ha informat gairebé d’aquesta faceta notable del seu caràcter.

Per descomptat, però mai no hi ha hagut una “premsa lliure”. Hi ha hagut periodistes extraordinaris que han ocupat llocs a la “gran premsa”, espais que ara s’han tancat, obligant el periodisme independent a acudir a Internet.

Allí s’ha convertit en un “cinquè poder”, un samizdat de treball dedicat, sovint no remunerat, dels qui van ser honroses excepcions en uns mitjans de comunicació ara reduïts a una cadena de muntatge de tòpics. Paraules com “democràcia”, “reforma”, “drets humans” són desposseïdes del seu significat al diccionari, i la censura és per omissió o exclusió.

La fatídica audiència de la setmana passada a l’Alt Tribunal “va desaparèixer” a la “premsa lliure”. La majoria de la gent no sabria que un tribunal al cor de Londres s’ha assegut a jutjar el seu dret a saber: el dret a qüestionar i dissentir.

Molts estatunidencs, si és que saben alguna cosa sobre el cas Assange, creuen en la fantasia que Julian és un agent rus que va fer que Hillary Clinton perdés les eleccions presidencials el 2016 davant de Donald Trump. Això és sorprenentment semblant a la mentida que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva, que va justificar la invasió de l’Iraq i la mort d’un milió de persones o més.

És poc probable que sàpiguen que el principal testimoni de l’acusació que sustenta un dels càrrecs inventats contra Julian ha admès recentment que va mentir i va fabricar les “proves”.

Tampoc deuen haver sentit o llegit sobre la revelació que la CIA, sota el seu antic director, el semblant a Hermann Goering, Mike Pompeo, havia planejat assassinar Julian. I això no és res de nou. Des que conec Julian, ha estat sota amenaça de patir danys i coses pitjors.

La primera nit a l’ambaixada de l’Equador el 2012, figures fosques es van arremolinar a la façana de l’ambaixada i van colpejar les finestres, intentant entrar. Als Estats Units, figures públiques –inclosa Hillary Clinton, acabada d’arribar de la seva destrucció de Líbia– han fet crides durant molt de temps a l’assassinat de Julian. L’actual president Biden el va condemnar com a “terrorista d’alta tecnologia”.

L’exprimera ministra d’Austràlia, Julia Gillard, estava tan ansiosa per complaure els qui ella anomenava “els nostres millors socis” a Washington, que va exigir que se li retirés el passaport a Julian, fins que se li va dir que això seria contrari a la llei. L’actual primer ministre, Scott Morrison, un home de relacions públiques, quan se li va preguntar per Assange va dir: “Hauria de donar la cara”.

Fa més d’una dècada que es va obrir la veda contra el fundador de Wikileaks. El 2011, The Guardian va explotar la feina de Julian com si fos pròpia, va recollir premis de periodisme i acords amb Hollywood, i després es va girar contra la seva font.

Van continuar anys d’atacs injuriosos contra l’home que es va negar a unir-se al club. Se’l va acusar de no eliminar dels documents els noms de les persones considerades en perill. En un llibre de The Guardian escrit per David Leigh i Luke Harding, se cita Assange dient durant un sopar en un restaurant londinenc que no li importava que els informants nomenats a les filtracions patissin danys.

Ni Harding ni Leigh van ser al sopar. John Goetz, un reporter de recerca de Der Spiegel, va ser realment al sopar i va testificar que Assange no va dir res d’això.

El gran alertant Daniel Ellsberg va declarar l’any passat a Old Bailey que Assange havia suprimit personalment 15.000 fitxers. El periodista d’investigació neozelandès Nicky Hager, que va treballar amb Assange en les filtracions de la guerra de l’Afganistan i l’Iraq, va descriure com Assange va prendre “extraordinàries precaucions en suprimir els noms dels informants”.

El 2013, vaig preguntar al cineasta Mark Davis sobre això. Davis, un respectat locutor de SBS Austràlia, va ser testimoni presencial, acompanyant Assange durant la preparació dels arxius filtrats per a la seva publicació a The Guardian i The New York Times. Em va dir: “Assange va ser l’únic que va treballar dia i nit extraient 10.000 noms de persones que podien ser afectades per les revelacions dels registres”.

Donant una conferència a un grup d’estudiants de la City University, David Leigh es va burlar de la idea que “Julian Assange acabarà amb un mono taronja”. Els seus temors eren una exageració, se’n va burlar. Més tard, Edward Snowden va revelar que Assange estava en una “agenda de caça de l’home”.

Luke Harding, coautor amb Leigh del llibre de The Guardian que va revelar la contrasenya d’un conjunt de cables diplomàtics que Julian havia confiat al diari, era fora de l’ambaixada de l’Equador la tarda que Julian va demanar asil. Dempeus al costat d’una fila de policies, s’hi va recrear al seu bloc: “Scotland Yard bé pot riure l’últim”.

La campanya va ser implacable. Els columnistes de The Guardian van rascar les profunditats. “Realment és la merda més gran”, va escriure Suzanne Moore sobre un home que mai no havia conegut.

L’editor que el va presidir, Alan Rusbridger, s’ha unit darrerament al cor de que “defensar Assange protegeix la premsa lliure”. Després d’haver publicat les revelacions inicials de WikiLeaks, Rusbridger s’ha de preguntar si amb la posterior excomunió d’Assange per part de The Guardian n’hi haurà prou per protegir la seva pròpia pell de la ira de Washington.

És probable que els jutges del Tribunal Superior anunciïn la seva decisió sobre l’apel·lació dels Estats Units el nou any. El que decideixin determinarà si el poder judicial britànic ha tirat per terra els darrers vestigis de la seva esbombada reputació; al país de la Carta Magna aquest vergonyós cas hauria d’haver estat arxivat fa temps.

El problema no és la repercussió a la “premsa lliure” col·lusòria. És la justícia per a un home perseguit i deliberadament rebutjat.

Julian Assange és un testimoni de la veritat que no ha comès cap delicte, sinó que ha revelat els delictes i les mentides del govern a gran escala, i ha prestat així un dels grans serveis públics d’aquesta època. Necessitem que ens recordin que justícia per a un és justícia per a tothom?

Font: John Pilger

Roger Waters parla de Julian Assange (Octubre 2021)